sacsejada

L’independentisme serà regenerador o no serà

“Entenc que la independència és [...] una condició de possibilitat per aconseguir un estat millor”, deies ahir. També que “òbviament, ningú no sap si la hipotètica Catalunya serà un estat millor, igual o pitjor”. Finalment, que “hi ha, però, motius per a l’escepticisme” basats en l’experiència autonòmica. No puc estar més d’acord amb totes tres afirmacions.

Avui ens fan parlar de qualitat democràtica. Tu hi podries fer les mateixes afirmacions i jo podria aplaudir-te-les. Després de tot, els partits catalans han estat incapaços d’aprovar una llei electoral pròpia, els nostres representants al Parlament s’han limitat a obeir cegament les ordres dels seus respectius portaveus en comptes d’escoltar la veu dels electors que teòricament representen, les sospites i certeses de finançament irregular han sovintejat i, finalment, només s’ha regulat la participació ciutadana mitjançant consultes quan el procés independentista ho ha exigit, i encara fins i tot excloent-ne les matèries tributàries, és a dir, el rovell de l’ou de l’acció pública.

Ara bé, per a mi tot això no prova sinó que els polítics són iguals arreu, i que, sotmesos a les mateixes regles del joc, acaben comportant-se de la mateixa manera. Els millors països no són els que tenen els millors polítics, sinó els que s’han dotat d’institucions que limiten la possibilitat de l’abús de poder. La independència no garanteix res, però és l’única possibilitat que tenim de dotar-nos de millors institucions.

Perquè quedar-nos sí que garanteix que seguirem formant part d’un estat amb una baixa qualitat democràtica. Quan el govern britànic feia campanya per convèncer els escocesos que no marxessin, els recordava que la qualitat de les institucions polítiques britàniques és molt alta, i feia referència a un índex de World Economic Forum que les situava en la posició número 13 sobre un total de 144 països. Consultada la classificació actualitzada, Espanya ocupa la número 73, concretament entre Armènia i el Senegal (!).

Això sí, i en aquesta qüestió sembla que discrepem, jo vull veure en el programa independentista un acord de bases de regeneració democràtica. No és qüestió de dretes ni d’esquerres, sinó de decència: quins principis electorals, quin finançament i quina fiscalització dels partits i quins mecanismes de participació al marge dels partits. I no sols el vull, sinó que estic convençut que sense això l’independentisme no pot triomfar perquè els que hi donarem suport no serem prou.

el llac dels cignes

Tamara Rojo apareix al Saló dels Miralls del Gran Teatre del Liceu amb el posat seriós. Queden poc més de 24 hores per a la primera de les cincs funcions d’ El llac dels cignes que s’hi faran des d’avui dimecres fins diumenge, i Rojo ha de seguir assajant amb els ballarins de l’English National Ballet, la companyia de la qual és directora artística des del 2012, i amb l’Orquestra Simfònica del Liceu, dirigida per Gavin Sutherland. Tanmateix, quan comença a atendre la premsa, dibuixa un somriure en recordar que va debutar al Liceu quan tenia 16 anys amb la companyia de Víctor Ullate. “Es pot dir que gairebé vaig començar aquí, i tinc grans records del Liceu”, diu la ballarina espanyola nascuda a Mont-real (Canadà) l’any 1974.

Avui, convertida en una de les figures més prestigioses de la dansa internacional, Rojo torna al Liceu amb un clàssic entre clàssics. “ El llac dels cignes és com fer Shakespeare. Una mai no es cansa de fer els clàssics, perquè et permeten interpretar temes universals, com a les tragèdies gregues”, explica. El públic tampoc se’n cansa, perquè ha exhaurit les entrades de les cinc funcions.

Una versió pròxima a la de Petipa

El llac dels cignes que es veurà al Liceu és la producció que l’English National Ballet va estrenar a Londres al gener amb coreografia de Derek Deane i escenografia de Peter Farmer. Com explica Rojo, el muntatge “respecta la coreografia” que Marius Petipa i Lev Ivanov van fer del ballet de Txaikovski el 1895, o la que se suposa que van fer.

“Ningú sap com era la versió de Petipa, perquè els primers escrits on es recullen les característiques de la coreografia són de vint anys després de la seva mort, quan ja se n’havien fet moltes versions”, precisa Rojo, que afegeix que el que ha fet Derek Keane és “una versió que s’apropa molt a la que devia ser la de Petipa”, però tenint present el que poden fer els ballarins d’avui dia, dotats del “dinamisme i la coordinació” que dóna fer ballet clàssic i dansa contemporània. “Els ballarins d’ara són grans atletes, i tenen un ventall de moviments que els de l’època de Petipa no podien ni imaginar. És com comparar Usain Bolt amb un atleta de fa cent anys”, explica Rojo.

Per tant, la producció de la companyia anglesa combina la versió tradicional amb una manera moderna de ballar-la, i enriquida per l’aportació de cadascuna de les tres parelles protagonistes. Avui i divendres seran la romanesa Alina Cojocaru i el polonès Dawid Trzensimiech, que no pertany a l’English National Ballet però a qui Rojo ha volgut convidar. Dijous i dissabte ballaran Rojo i el mexicà Isaac Hernández. I diumenge, la japonesa Erina Takahashi i el cubà Yonah Acosta. “Són tres parelles molt diferents. L’Alina és molt dolça i lírica, com el Dawid. L’Isaac i jo som més temperamentals, potser perquè som llatins. I l’Erina i el Yonah combinaran la subtilitat d’ella amb el caràcter cubà d’ell”, explica Rojo, que no ballarà el dia de l’estrena. “No acostumo a ballar en cap estrena de la companyia, perquè en sóc la directora artística i no em semblaria bé”, diu.

“Una paròdia sense gràcia”

El discret somriure de Rojo desapareix fulminat per una pregunta. Li demanen què li va semblar, i si d’alguna manera li ha influït, la pel·lícula El cigne negre (2010), en què el director Darren Aronofsky incidia en la neurosi d’una ballarina que interpreta el doble paper d’Odette i Odile a El llac dels cignes. “No hi ha influït. No m’agrada la pel·lícula. És una paròdia sense gràcia”, diu Rojo sobre el film que va donar l’Oscar a la millor actriu a Natalie Portman. Amb el mateix laconisme respon quan li pregunten si ha rebut alguna oferta per dirigir una companyia a Espanya. “No”, diu la directora artística de l’English National Ballet, que davant la disjuntiva de triar entre ser un cigne blanc o negre assegura que “tothom pot ser potencialment qualsevol cosa”.

El Liceu s’afegeix a l’Apropa Cultura

El Liceu destinarà aquesta temporada més de 2.600 entrades a persones amb risc d’exclusió social. D’aquesta manera el teatre de la Rambla se suma al programa Apropa Cultura en què participen 55 equipaments culturals més d’àmbit català i més de 1.400 entitats sòcies. L’objectiu és “fer el Liceu més accessible a tothom”, segons va explicar ahir el director de comunicació i relacions institucionals del teatre, Joan Corbera. Les 2.600 entrades -la majoria a tres euros, però també n’hi ha de gratuïtes per als col·lectius més desfavorits- seran per a butaques de platea i amfiteatre. De moment la direcció del Liceu també destina a projectes socials els vuit seients de la llotja a la qual ha renunciat l’Ajuntament -tot i que encara no de manera oficial-, i per la qual el consistori pagava 94.000 euros per temporada.

Maragall, Joan

Per a Joan Maragall la distinció entre fons i forma no compta; és molt per damunt d’això, i simplement l’interessa d’anar fent inflexions, surti el que surti. [...] En la qüestió del llenguatge de Maragall, el que cal és ser molt realista. Cal parlar del llenguatge, però no pas d’allò que no correspongui a les seves mateixes paraules i acceptar-les tal com vénen lligades i donades per ell. En sembla que parlar de la seva opinió respecte als altres és fugir una mica d’aquesta qüestió i perdre el món de vista. Maragall podria pensar el que volia de qui fos. Això és una cosa, i una altra cosa és qualsevol dels seus versos, que potser valdria la pena de posar damunt la taula. [...] En Joan Maragall hi veig un gran enriquiment quant a l’acostament al llenguatge parlat. I, en un altre aspecte, que hi ha una fusió extraordinària entre idees i coses que no hi ha en Jacint Verdaguer. [...] Amb aquell llenguatge aparentment planer, o tan intel·ligible, de Maragall, ve donat sense solució de continuïtat, sense ruptures, allò que ell pensa i allò que està amb ell. Per exemple: en Verdaguer pesen molt més les coses, el món exterior, que no pas el seu món personal. O, més ben dit: el món personal de Verdaguer està molt afectat i és molt sensible a les coses que el rodegen. En canvi, en Maragall no solament hi ha aquesta entrada de fora a dins, sinó que també hi ha, al mateix temps, una sortida de dins a fora. I tot això, aquest anar i tornar, és donat en una completa unitat; no saps mai on parla d’un objecte o on acaba l’objecte, i on comença la seva idea i el seu sentiment, o on s’acaba el seu sentiment i comencen les coses. Produeix una mena d’aura, d’halo, que en Verdaguer, no hi és. En aquest aspecte, Verdaguer és cantellut, i Maragall és producte de fosa. En aquest sentit jo crec que representa un enriquiment del llenguatge, sobretot enfront de Verdaguer. [...]

low cost

Les aerolínies de baix cost van ser les encarregades de transportar la majoria de viatgers al juliol, un mes en què els principals aeroports de l’Estat van batre rècords en nombre de passatgers. En concret, es va girar la truita i un 50,7% de tot el trànsit aeri d’Espanya va ser low cost, un 7,9% més que el mateix període de l’any anterior. En un mes en què el turisme arriba als seus màxims, les aerolínies tradicionals van deixar de perdre clients i també van aconseguir créixer, tot i que amb un percentatge més moderat, un 2,7%.

Aquest repunt ve impulsat en gran mesura per l’aposta d’aerolínies com Vueling al Prat i Ryanair a Madrid, però també per la recent ampliació de l’oferta al Prat de companyies com Norwegian Airlines o EasyJet, que té previst obrir una nova base a Barcelona després de tancar la de la capital de l’Estat. En aquest sentit, l’aeroport de Barcelona-El Prat va acaparar el 23,5% del total de passatgers que van utilitzar aquest tipus d’aerolínies a tot l’Estat, un 16,1% més que el mateix mes de l’any anterior. Barcelona, doncs, continua sent la principal porta de turistes que utilitzen companyies de baix cost a Espanya, ja que un de cada quatre viatgers low cost té com a destinació l’aeroport del Prat de Llobregat. De fet, Catalunya en el seu conjunt aglutina el 28,5% de tots aquests passatgers, que en nombre de passatgers són més de 5,15 milions, més del doble dels dos milions que va rebre el segon aeroport, el de Palma.

Tot i que després del de Barcelona els aeròdroms de Palma, Màlaga i Alacant acaparen un percentatge més gran d’aquest tipus de viatgers per qüestions d’estacionalitat, Adolfo Suárez Madrid-Barajas continua amb un altíssim ritme de creixement i va esgarrapant posicions en un tipus d’aerolínies que no eren el seu turisme tradicional, ja que la capital s’havia consolidat com un pol d’atracció de passatgers de negocis i no del turisme de baix cost. Així doncs, l’aeroport de la capital espanyola va veure passar 402.457 viatgers d’aquestes aerolínies al juliol, el 9,4% del total i un 37% més que el mateix mes de l’any anterior. Si en lloc de tenir en compte només el mes de juliol tenim en compte el total de la primera meitat de l’any, Madrid-Barajas passa al davant de Palma i d’Alacant i acapara el 12,1% dels viatgers de baix cost, en haver-ne rebut 2,44 milions, poc més dels que van aterrar a l’aeroport malagueny.

Per aerolínies, les que s’emporten la majoria del pastís són tres. Ryanair, EasyJet i Vueling concentren el 34% de tots els passatgers internacionals que Espanya va rebre al juliol, i el 66% de tots els que van volar amb una companyia de baix cost. Segons les dades del ministeri d’Indústria, Energia i Turisme, Vueling és la companyia que més va créixer en termes interanuals.

L’aeroport Girona-Costa Brava va ser l’excepció a la norma. Tots els aeroports de la xarxa d’Aena van experimentar un creixement interanual al mes de juliol quant a transport de passatgers a través d’aerolínies de baix cost, excepte l’aeròdrom de Girona. En l’acumulat de la primera meitat de l’any, va perdre un 17% d’aquest tipus de passatgers i només en va rebre 477.995. Al juliol, un dels mesos en què aquesta instal·lació hauria de rebre més turistes, la caiguda encara va ser més accentuada, d’un 20%, amb només 116.645 passatgers.

la sagrada familia

La Sagrada Família és el temple que Barcelona ha consagrat a una nova religió mundial anomenadaturisme. Els visitants hi fan cua per confessar-se dels pecats comesos a la ciutat. La penitència la pagaran en forma d’entrada: 15 euros + 4,5 si volen servei d’audioguia + 4,5 si desitgen pujar a les torres. El 92% dels que hi pelegrinen són de fora de Catalunya. Jo pertanyo al 8% de locals que hi anem quan ens visita algun amic. Avui he quedat per acompanyar-hi la Hyejin, una pintora de Corea del Sud, devota de Gaudí, amb qui manté una relació gairebé mística a milers de quilòmetres de distància.

L’espero en un banc de la plaça de la Sagrada Família. Un home turc, d’uns 60 anys, se m’asseu al costat. No parla ni una paraula d’anglès. Amb signes, em diu que la família és a dins i, per la cara, dedueixo que a ell li fotia mandra. M’ensenya l’anell de casat, mentre me’n busca un a la meva mà esquerra. “ No, divorced”. Abans d’aixecar-se, em diu educadament “Arda Turan”, que entenc que deu ser “Bon dia” en turc. Topo, de camí cap a dins el temple, amb en Gabriel, un noi que es treu 400 euros al mes repartint durant quatre hores al dia flyers d’un local de flamenc i d’una hamburgueseria.

Davant de la façana del Naixement, una guia explica a un grup de mexicans la imatge de Jesús, Maria i Josep. “Josep Guardiola”, afegeix en veu alta el pare de família, que deu tenir pressa per anar al Museu del Barça. Que sàpiga que la Sagrada Família és el monument més visitat d’Espanya, amb 3,2 milions d’entrades venudes l’any 2014 i uns ingressos que deuen vorejar els 50 milions d’euros. Seran els diners del turisme els que permetran que, el que semblava l’obra de la seu, s’acabi d’aquí deu anys. L’arquebisbe de Barcelona els ha demanat que treballin per poder-la inaugurar l’any 2026, pel centenari de la mort del seu creador. La pregunta que ens hem fet tots: ¿què pensaria Gaudí si aixequés el cap i veiés els turistes en processó per l’espectacular interior de la basílica? La resposta la va donar el cardenal Martínez Sistach, en un reportatge de Xiana Siccardi a BTV: “La bellesa també porta cap a Déu”.

A la sortida del recinte, una pancarta institucional de l’Ajuntament de Barcelona proclama que “una bona convivència fa una ciutat millor”. La campanya és de l’anterior equip de govern. Ada Colau, la nova alcaldessa, viu al barri, un parell de carrers per sobre de la Sagrada Família. No es deu trobar amb els mateixos problemes que els veïns que viuen per sota del temple. Des que els autocars han d’aparcar a Diagonal amb Aragó, el que està col·lapsat no són les calçades, sinó les voreres. Grups de turistes embadocats amb la primera visió de la basílica xoquen amb els barcelonins que van a la idea. L’Àngels és guia turística i nota cada dia el malestar dels veïns que veuen la seva circulació entorpida: “Em deixareu passar?” Els visitants, en canvi, li pregunten pel preu dels pisos en aquella zona: “La gent deu estar encantada de viure al davant de la Sagrada Família!”

Bora-Bora

La Spark es balanceja suaument al moll de Uturoa. Els seus pals es destaquen damunt un cel radiant. L’aigua de la rada, d’un blau verd, sense onades, convida al viatge. Al lluny, molt lluny, dibuixant-se amb prou feines dintre la boira rosada del matí, els dos aguts cimals de Bora-Bora, com dos altíssims campanars. Darrera els esculls coral·lins, el Pacífic gronxadís diu “vine”. El meu anhel, li responc “vinc”. Mena la vella goleta un vell capità pomotú, fill d’un oficial anglès i d’una dona indígena. El brau marí ha heretat de la mare la color de terra cuita de la pell, l’amor al peix cru, i aquesta austera melangia de les illes baixes. Del pare ha heretat la noblesa de gest i la freda cortesia de les races del Nord. [...] Se senten crits guturals, grinyols de corriola i una gran vela s’enlaira majestuosa, s’infla i palpita com una ala d’ocell marí. Anem! Partim damunt la blava immensitat del Pacífic, vers l’illa alterosa, llegendària, fantàstica, on va néixer l’esposa de Lori. Lentament la nau s’allunya de Raiatea. Diem un adéu silenciós a l’illa orgullosa i rebel, la sola que va gosar lluitar per la seva llibertat, bressol de braus marins que perderen llurs vides per haver gosat plantar cara a la França. [...] Al final de l’ expedició trobem una taula parada al mig del pont, i dos oficials drets i majestuosos, disposats a fer-nos els honors. Tots dos són mestissos com el capità i també com ell, fills d’un amor d’atzar i de passatge. [...] Corren els mars damunt una vella goleta, musculats, espitregats, [...] Jo admiro llurs cabells rinxolats, llurs dents blanques, la força de llurs braços, el color de llur pell i trobo aquests braus mariners més dignes de l’amor capriciós de certes dones modernes, que els estúpids negres de jazz histèrics del ritme, embriacs de sensualitat i de bestialitat. [...] Els oficials i jo no podem arribar a entendre’ns en cap llenguatge, [...] Quan el plat o el vas d’un de nosaltres llisca vers el cantó d’un altre [...] esclatem en una gran rialla. (La rialla, com el franc or i l’esperanto, és un llenguatge universal.) [...]Aurora Bertrana 1926

Bolt

Suat i sense gaire aire, Usain Bolt va escoltar com sonava One love, de Bob Marley, per la megafonia del Niu de Pequín i, agafant la bandera jamaicana, va moure els malucs. Usain Bolt, el millor velocista de tots els temps, va escriure una pàgina més en la seva biografia, plena d’èxits i victòries, en defensar amb èxit el títol de campió dels 100 metres llisos en una final magnífica. El Mundial de Pequín, tacat per les sospites de dopatge i les queixes per l’organització, necessitava com fos un moment de glòria a la prova més mediàtica. I Bolt no va fallar, en superar el repte més complicat de la seva carrera. A l’estadi on el 2008 va guanyar el seu primer or olímpic individual, el 2015 va fer miques els somnis dels seus contrincants.

Amb 29 anys acabats de fer, Bolt ja no és el jove descarat que acabava les finals buscant amb la mirada la càmera, per sortir-hi guapo. Per derrotar el nord-americà Justin Gatlin, Bolt va haver de serrar les dents i travessar la línia d’arribada patint. Però per a la vida de Bolt, el patiment no dura més de deu segons. Abans i després de la cursa, tot és una festa. Bolt segueix sent el noi feliç que va néixer a Trelawny Parish, aquella regió del nord de Jamaica on els descendents d’esclaus que es van escapar de les plantacions es van instal·lar amb l’objectiu de viure amb dignitat i un somriure a la boca. Bolt és Jamaica i Jamaica adora Bolt. Esforç, feina, constància i ritme. L’atletisme mundial, amb l’excepció de figures com Mo Farah i la gran britànica Jessica Ennis-Hill, medalla d’or ahir de l’heptatló quan fa pocs mesos va ser mare, necessita la positivitat de Bolt.

El jamaicà arribava qüestionat després de dues temporades en què els problemes físics havien permès a Justin Gatlin encadenar 28 curses sense perdre. Gatlin és un heroi tràgic, fosc, encadenat sempre a la sospita. Campió olímpic l’any 2004, va donar positiu dos cops i va amagar-se els quatre anys que va estar sancionat. El velocista de Nova York lluita contra si mateix, intentant netejar la seva fama. Gatlin arribava a la final amb el millor temps de l’any i de les semifinals, però no va poder superar la pressió, ja que sol destacar per una sortida ràpida i explosiva. Bolt, en canvi, sempre es desperta tard, com si es llevés després d’una nit de festa. Normalment, necessita més temps que els altres per posar en marxa el seu cos imponent, més alt que els altres. A les semifinals, de fet, gairebé va caure en sortir, amb una remuntada èpica en què ja va avisar. Però a la final, just després de bromejar amb la seva barba -els anys de Mundial no s’afaita abans de les finals, però als Jocs Olímpics sí-, va sortir millor que Gatlin, amb un bon temps de reacció després del tret inicial -0.159 el jamaicà per 0.165 del nord-americà-. Després, el seu cos imponent i la seva força mental van aconseguir aguantar per davant de Gatlin, que va acabar perdent l’equilibri, per ben poc: 9.79 de Bolt, la seva millor marca aquest any, pels 9.80 de Gatlin. El bronze se’l van repartir dos joves de 20 anys que aspiren a ser reis el dia que Bolt ho deixi per organitzar festes i punxar música en discoteques: el nord-americà Trayvon Bromell i el canadenc André De Grasse (9.92). Amb vent en contra, Bolt ja acaba lluny del seu rècord mundial de 9.58, però no té rivals. “Puc fer-ho millor. He acabat relaxat, però estic fora de to”, va dir amb calma el jamaicà.

Bolt ja acumula nou medalles d’or als Mundials. Ningú ha guanyat abans tants ors com el jamaicà, que suma un total d’onze medalles mundialistes quan encara li queden per fer els 200 metres individuals i els relleus 4 x 100. Amb el seu or, Bolt supera les vuit medalles d’or de Carl Lewis. A més, iguala les sis medalles d’or en proves individuals de l’ucraïnès Serguei Bubka. I això que l’any 2011 va ser desqualificat de la final dels 100 metres al Mundial de Daegu quan va sortir malament. A Pequín, el pròxim repte és la seva prova preferida: els 200 metres llisos. Bolt abans esmicolava el cronòmetre. Ara esmicola rècords històrics, col·lecciona èxits i fa que mig món balli al ritme de Bob Marley. Tornant a situar Jamaica al mapa.

l'agost i la mort

Diu Silvia Soler:L’agost no és un bon mes per morir-se. La mort no lliga amb les vacances. Ningú vol rebre una notícia funesta mentre està ajagut a la gandula, a prop de la piscina, amb un Martini a la mà.

És incòmode interrompre el relax dels amics que estan de creuer per comunicar-los un decés. I que ells s’hagin de justificar, compungits, perquè no podran fer-nos companyia el dia de l’enterrament.

L’enterrament. Amb la xafogor d’agost, la tristesa perd elegància. Les dones no saben com vestir-se: tenen l’armari ple de roba de colors llampants i busquen i remenen per trobar una peça adequada, fresca però formal, que sigui de tons discrets. Els homes reneguen entre dents mentre deixen per unes hores les bermudes i tornen a posar-se pantalons llargs i camisa. A l’església hi fa molta calor. Les dones es venten, els homes suen. Al tanatori, en canvi, hi fa un fred que pela.

I després, quan passen els anys, del dia de l’aniversari d’aquella mort d’agost ningú no se’n recorda.

És lògic: quan ets fora de casa, lluny de la rutina diària, sense agenda a prop, costa més de recordar-se de les dates. És difícil pensar en els morts de l’agost si estàs pensant a reservar taula al xiringuito. De fet, és una cosa semblant al que passa amb les criatures nascudes a l’agost, que no solen tenir festa d’aniversari, perquè no tenen gairebé cap amic a la ciutat. L’agost no vol compromisos ni formalitats. L’agost vol xancletes i mojitos. Com deia, la mort no lliga amb les vacances.

Se m’han mort persones estimades a l’agost. Potser per això m’arriben sense avisar pensaments tràgics mentre la gent xarrupa granissats de llimona i s’espolsa la sorra dels peus.

Fa només uns dies vaig anar a un funeral singular. Era en un petit poble de la Catalunya Nord, a quarts de tres de la tarda. Feia una calor de boig i la petita esglesiola de poble era plena a vessar d’homes amb la camisa enganxada a l’esquena i de dones que feien servir el mocador ara per assecar-se les llàgrimes, ara per eixugar la suor.

En honor a la difunta, els familiars i amics duien barrets i pameles -ella n’era una enamorada i en portava sovint- i sonava la veu de Frank Sinatra cantantUnforgettable. L’endemà va ser molt estrany tornar-se a posar el biquini i fer veure que les vacances -la vida- continuaven com si res.

L'escot B.B.

El primer ministre del Canadà, Stephen Harper, ha convocat eleccions generals per al 19 d’octubre, però no vol que ningú en parli.

Harper s’ha negat a participar en els tradicionals debats televisats i ha preferit enfrontar-se als seus contrincants polítics en entorns més tranquils i menys concorreguts, com els Munk Debates (que se celebren dues vegades a l’any a la ciutat de Toronto) o els debats del CPAC (un canal per cable dedicat a afers públics i retransmissions parlamentàries). Els seus actes de campanya fins i tot incloïen acords de confidencialitat que impedien que se’n pogués parlar, fins que les protestes públiques van obligar-lo a renunciar a imposar un silenci forçat als seus seguidors.

Fins ara, la campanya per a la seva reelecció ha anat totalment en consonància amb el tret característic que ha marcat la seva trajectòria com a primer ministre: la seva absoluta reticència a compartir informació.

Els Estats Units sempre s’han mirat amb enveja el Canadà, que han considerat un refugi de les llibertats, amb control d’armes, seguretat social i un bon sistema educatiu públic.

Però, durant els nou anys i mig que Harper ha dirigit el país, aquesta reputació de govern obert i responsable s’ha anat erosionant. Harper ha fet gala d’un conservadorisme ignorant que ha anat estenent i aplicant d’una manera cada vegada més efectiva. En aquest sentit, ha intentat fer tot el possible per evitar que la gent sabés a què es dedicava el seu govern, amagant-se ell mateix i el Partit Conservador darrere del secretisme, i deixant el país perdut en la ignorància.

La seva relació amb la premsa és obertament hostil. En les seves rodes de premsa, descaradament breus, els seus ajudants investiguen tots els periodistes i trien els que poden fer preguntes. En l’habitual relació de donar i rebre que s’estableix entre polítics i periodistes (una lluita constant en qualsevol democràcia prou sana), Harper simplement ha deixat de donar.

La seva guerra personal contra la ciència ha fet que resulti encara més difícil per als canadencs saber a què es dedica el seu govern. El principal bastió de les polítiques de Harper és Alberta (una província a l’oest del país que depèn de la indústria petrolífera) i el primer ministre s’ha esforçat per protegir les empreses petroquímiques de qualsevol recerca o investigació científica que pogués perjudicar el seu negoci.

L’any 2012 Harper va intentar retirar el finançament als centres de recerca situats a l’Alt Àrtic i va imposar ordres de confidencialitat als científics mediambientals perquè no poguessin explicar el que hi estava passant. Aquell mateix any, als membres del Consell Nacional d’Investigació (NRC, en les sigles en anglès) se’ls va prohibir parlar de la seva recerca amb els mitjans. Els científics d’Environment Canada (l’agència mediambiental estatal), sota l’amenaça de perdre el seu lloc de treball, tenen prohibit debatre les seves investigacions sense rebre abans una autorització. L’aparició a la premsa canadenca de dades i investigacions sobre el canvi climàtic fetes al país han disminuït un 80%. Per primera vegada a la història, el sindicat que representa els científics i investigadors ha deixat de banda la seva neutralitat política per fer campanya contra Harper.

La seva promoció de la ignorància en tots els àmbits s’ha traslladat fins i tot a l’administració. El més sorprenent de tot va ser quan va decidir eliminar ellong-form census (una versió ampliada i obligatòria dels formularis del cens que permetia recollir dades sociològiques sobre aspectes molt diversos i aportava informació molt valuosa sobre la població).

Més de 500 associacions del Canadà van protestar contra aquesta mesura, entre les quals hi ha l’Associació Mèdica del Canadà, la Cambra Canadenca de Comerç i el Consell de Bisbes Catòlics del Canadà. En l’era de la informació, el primer ministre va arrabassar al país la possibilitat de recopilar informació sobre ell mateix. A poc a poc, els anys que Harper ha governat han anat enfosquint la vida dels canadencs.

D’aquesta foscor n’ha resultat, com era d’esperar, una de les administracions més corruptes i tacades d’escàndols de la història del Canadà. El seu mandat va coincidir amb l’escàndol de Rob Ford, l’alcalde de Toronto que va admetre haver fumat crack mentre governava al consistori. En un vídeo d’una barbacoa familiar a casa l’exalcalde, Harper lloava la família Ford com una “dinastia política conservadora”.

Alhora, els senadors nomenats per Harper han demostrat més avarícia del que és habitual (al Canadà, el Senat és, per sort, un òrgan de govern sense poders reals que només serveix per recompensar alguns càrrecs políticament). El cap de gabinet de Harper es va veure obligat a dimitir quan es va descobrir que subornava un senador perquè maquillés les seves despeses.

Després de les eleccions del 2011, un dels funcionaris del Partit Conservador, Michael Sona, va ser condemnat per enviar missatges telefònics enregistrats durant la campanya electoral que enganyaven els votants i els feien anar al col·legi electoral equivocat. En paraules del jutge que el va condemnar, Sona era culpable de “menysprear el dret de vot de la gent d’una manera despietada i totalment desvergonyida”. Per a aquestes eleccions, en comptes de fer servir estratagemes tan malèvoles, els conservadors han aprovat la Fair Elections Act [llei d’eleccions justes], que no només endureix innecessàriament els requisits per poder votar sinó que també limita les funcions d’Elections Canada (una agència independent que depèn del Parlament i que vetlla pels drets electorals dels ciutadans). És com si Harper pensés que la seva feina és evitar la democràcia.

Però el pitjor de tots aquests anys de Harper al poder és que tot aquest secretisme i control de la informació no ha beneficiat el país en cap sentit. Les polítiques que s’han dut a terme gairebé no han tingut efecte: han sigut distraccions més que no pas canvis substancials. Ha volgut aplicar mà dura contra el crim i per fer-ho ha construït més presons (a un cost altíssim), just en un moment en què els conservadors nord-americans s’han adonat que la massificació de les presons crea més problemes que no pas en soluciona. I també ha creat una nova llei que permet retirar la ciutadania canadenca a aquelles persones amb doble nacionalitat que han sigut condemnades per terrorisme o alta traïció, la qual cosa provoca que hi hagi diferents classes de canadencs i crea problemes on no n’hi havia.

Per a algú que ha posat tant d’èmfasi en la necessitat de controlar-ho tot, no sembla que el primer ministre controli gaire del que realment importa. L’argument per a tot aquest secretisme és un suposat interès tecnocràtic: Harper volia convertir el Canadà en una mena de Singapur, amb l’única diferència que seria una mica més educat i respectuós amb les lleis.

L’objectiu principal de la seva política exterior va ser la construcció del gasoducte de Keystone (que havia d’anar del Canadà als EUA), que al final no va poder fer realitat. El dòlar canadenc ha tornat a caure a nivells baixíssims, com quan se l’anomenava el “ peso del nord”. La divisa canadenca va sortir enfortida de la crisi global i va aconseguir una posició privilegiada, però Harper va preferir apostar pel que ja coneixia: el petroli. Ara el Banc del Canadà acaba d’anunciar que el país ha acumulat dos trimestres seguits de creixement negatiu: la definició tècnica de recessió. Harper ha sigut un gestor mediocre en tots els aspectes.

Les primeres enquestes el situen a la cua en intenció de vot, però Harper ja ha superat altres sondejos negatius. Ha sigut primer ministre durant gairebé una dècada per algun motiu: va prometre una vida tranquil·la, sense ensurts ni tribulacions. I així ha sigut: l’era Harper no ha sigut terrible, només insulsa i sense cap propòsit. Harper representa la política de la ignorància volguda. I això també té el seu públic.

Guanyi o perdi, Harper deixarà el Canadà més ignorant del que era quan va arribar al poder. De cara a les pròximes eleccions, la pregunta és senzilla però crucial: ¿és aquest el país que volen els canadencs?

herois de facebook

Imagineu-vos l’escena: cinc nens cridant desesperats, l’aigua de la riera arrossegant el cotxe cap al mar, les portes travades per la força del corrent i el conductor que no hi pot fer res. I de cop i volta dos herois d’urbanització entren a la riera, sense calçat i amb el tors nu, per salvar-los a tots, d’un en un. És digne d’una pel·lícula de Hollywood, però va passar el 15 d’agost a Cunit, al Baix Penedès.

Els germans Ivan, mosso d’esquadra, i Cristian, tècnic sanitari del Servei d’Emergències Mèdiques, estaven fora de servei -ja havien tocat les nou de la nit-; però quan van veure que el temporal prenia força van treure el cap pel balcó de l’apartament de la seva mare. Tal com s’esperaven, la riera va créixer però un cotxe massa atrevit va intentar travessar-la. Mala idea. Van sortir corrents per rescatar els cinc nens d’entre 2 i 10 anys i el conductor temerari que hi havia a dins. Algú els va veure, ho va explicar a una pàgina de Facebook de comentaris anònims sobre Cunit, i la xarxa social els va coronar: més de mig miler de “m’agrada”, un centenar llarg de comparticions i prop de cinquanta comentaris. Cunit no arriba als 12.000 habitants.

El departament de comunicació dels Mossos d’Esquadra es va encarregar ahir d’acabar-los d’homenatjar difonent la història. L’Ivan va parlar davant les càmeres, però tot i això no vol fer públic el seu cognom. “Ser policia no és posar-te un uniforme i fer unes hores de feina, és una vocació i qualsevol policia ho hauria fet”, va dir l’Ivan. Estava content perquè la seva és una feina que sovint no els reconeixen, deia; reben més queixes, “per les imatges que surten a la televisió”, que no elogis. Per un dia va ser diferent.

El rescat no va ser fàcil, segons es desprèn de les paraules de l’Ivan. Primer els van intentar calmar, quan van veure que les portes estaven bloquejades van començar a treure els nens, un per un, per una finestra del darrere que estava oberta, mentre s’agafaven a la vora de la riera perquè el corrent no se’ls endugués. En van treure dos però “l’aigua empenyia molt fort” i va continuar arrossegant el cotxe. Ja no hi arribaven agafats a la vora. El tercer nen va sortir sol i va intentar saltar fins on eren els dos germans, però no hi va arribar. L’aigua el va enfonsar a sota del cotxe fins que el van poder treure. Uns segons terribles. Per salvar la nena i el petit de dos anys que quedaven al cotxe el Cristian es va haver d’enfilar dalt del sostre, treure’ls des de dalt i passar-los a l’Ivan. L’últim de sortir va ser el conductor. Va poder obrir una porta del davant que no estava contra el corrent i els germans el van ajudar a arribar a terra.