Per a Joan Maragall la distinció entre fons i forma no compta; és molt per damunt d’això, i simplement l’interessa d’anar fent inflexions, surti el que surti. [...] En la qüestió del llenguatge de Maragall, el que cal és ser molt realista. Cal parlar del llenguatge, però no pas d’allò que no correspongui a les seves mateixes paraules i acceptar-les tal com vénen lligades i donades per ell. En sembla que parlar de la seva opinió respecte als altres és fugir una mica d’aquesta qüestió i perdre el món de vista. Maragall podria pensar el que volia de qui fos. Això és una cosa, i una altra cosa és qualsevol dels seus versos, que potser valdria la pena de posar damunt la taula. [...] En Joan Maragall hi veig un gran enriquiment quant a l’acostament al llenguatge parlat. I, en un altre aspecte, que hi ha una fusió extraordinària entre idees i coses que no hi ha en Jacint Verdaguer. [...] Amb aquell llenguatge aparentment planer, o tan intel·ligible, de Maragall, ve donat sense solució de continuïtat, sense ruptures, allò que ell pensa i allò que està amb ell. Per exemple: en Verdaguer pesen molt més les coses, el món exterior, que no pas el seu món personal. O, més ben dit: el món personal de Verdaguer està molt afectat i és molt sensible a les coses que el rodegen. En canvi, en Maragall no solament hi ha aquesta entrada de fora a dins, sinó que també hi ha, al mateix temps, una sortida de dins a fora. I tot això, aquest anar i tornar, és donat en una completa unitat; no saps mai on parla d’un objecte o on acaba l’objecte, i on comença la seva idea i el seu sentiment, o on s’acaba el seu sentiment i comencen les coses. Produeix una mena d’aura, d’halo, que en Verdaguer, no hi és. En aquest aspecte, Verdaguer és cantellut, i Maragall és producte de fosa. En aquest sentit jo crec que representa un enriquiment del llenguatge, sobretot enfront de Verdaguer. [...]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada