He dinat amb el Joan Lluis Guasch a un bareto del carrer Maladeta a L'hospitalet. Jo tenia que anar a la Fira del cinema a La Farga i ell al Camp nou a veure l'atletico de Madrid o per lo vist el que queda d'ell. El Joan Lluis es un tiu ferm, de pagès diria jo. I com que ho es, ara de Tortosa, no li importa res. Ja el dia que va venir a dinar amb el cole hem va fer passar per mig de totes les terrasses de la estació de França, anant dient, Tira, tira!!.Doncs ahir igual, l'acosto al camp i una mica mes entrem a dins, davant desl mossos i les ambulàncies. La conversa molt senegalesa.I el partit, pel que diu e X.Bosch...Posem un cas pràctic. Si aquest dissabte arriba al Camp Nou un aficionat al futbol que ve de l’Argentina, Itàlia o Anglaterra i li diuen, a la segona part, que el Barça pot estar donant un cop definitiu a la Lliga, contra el màxim rival, li costaria molt d’entendre el silenci absolut que hi havia a la graderia. Tampoc no entendria, suposo, la tranquil·litat, la paciència o la pachorra -per dir-ho sense eufemismes però amb barbarisme- amb què els cracs del Barça van sortir a jugar, contra deu i amb el marcador a favor, després del descans. De fet, va semblar, durant vint minuts, que eren els de Luis Enrique els que tenien un home menys a la gespa. Si no arriba a ser que Bravo va fer la providencial aturada de l’any, lluint-se amb els peus a rematada de Griezmann, aquest Barça insípid de les rebaixes de gener, tan refiat com amb poca mossegada, hauria pogut regalar mitja Lliga. Després, contra nou (per expulsió justa també de Godín), el millor equip del món tampoc no va saber tancar el partit. Aquesta mena d’apatia encomanadissa va deixar l’afició sense tremp, sense esma per animar i amb la por al cos de poder arribar a fer el ridícul contra un equip delmat. La realitat, però, és que el Barça ha sigut l’únic de la Lliga que li ha remuntat un partit al sorrut Atlètic de Simeone. De fet, li ha capgirat tant el partit del Calderón com el del Camp Nou. És més, només dos equips han sigut capaços de marcar-li més d’un gol: el Barça de la primera volta i el Barça de la segona volta. I la xifra més impressionant és que dels deu gols que ha rebut Oblak en tota la Lliga, quatre els hi ha marcat el Barça. I encara una altra dada agradable. Des que els matalassers van guanyar la Lliga amb el Tata al Camp Nou, els de Luis Enrique porten sis victòries consecutives contra els del Cholo. Ahir, però, l’argentí va guanyar la batalla tàctica onze contra onze, contra deu i contra nou. Semblen, doncs, un equip més sòlid que fins i tot quan van guanyar el títol. Ara, amb la Lliga ben enfilada, tan sols desitjo que aquest Atlètic de Madrid no ens el tornem a trobar a la Champions.
diumenge, 31 de gener del 2016
dissabte, 30 de gener del 2016
j.v.foix
El 1931, l'amo de la pasteleria de Sarria i poeta fi de la zona alta, escribia sobre la palmeta.Ara fa dos diumenges es va celebrar en una de les viles darrerament agregades a Barcelona un acte simpàtic: els antics alumnes del qui va ésser durant molts anys mestre municipal de l’única escola pública de nois, havien organitzat un homenatge pòstum a la seva memòria. Hom va honorar amb el nom del mestre popular un vell carrer de l’antiga vila, hom li va dedicar una placa de bronze, hom va exalçar, amb la presidència de les autoritats, la labor pedagògica de “don Salvador” […] En aquesta època de renovació pedagògica, de reformes escolars ardides, d’innovacions radicals en els mètodes d’ensenyament, l’homenatge té una valor documental. Tots els qui coneixen les característiques de l’escola primària tot just fa vint anys i que per amor a l’estudi o per deure professional han seguit el procés de formació de l’escola nova, de transformació continuada dels vells conceptes pedagògics, poden constatar aquesta realitat: un grup important d’homes fets -universitaris, mestres d’obres, artistes, industrials, obrers- s’apleguen per honorar la memòria d’un dels mestres d’estudi més temuts per la rígida aplicació damunt les mans tendres i porugues dels infants d’una tanda respectable de palmetades. Tècnicament impecables, cal dir-ho, però rabioses i coents. […] La palmeta de “don Salvador”, misteriosament irrompible, va fer aprendre durant molts anys a dotzenes de nois del poble molta de gramàtica, d’aritmètica, de geografia, de cal·ligrafia i d’urbanitat. No sabem si la mateixa ciència hauria “entrat” emprant els diversos sistemes educatius propugnats avui. […] És cert que els alumnes afectats pels excessos d’“ira pedagògica” de l’esmentat mestre són els més engrescats a recordar-ne i a honorar-ne la memòria. I és cert que altres mestres contemporanis, més “apostòlics”, innovadors i generosos en el tracte amb els infants, adversos a la disciplina tradicional i partidaris de la disciplina conquistada lliurament per l’alumne, han estat oblidats pels vells deixebles, i s’han tornat barbablancs o han mort sense que ningú no en fes memòria. […]
divendres, 29 de gener del 2016
carles hac mor
Si el càncer només fos una paraula el poeta Carles Hac Mor l’hauria doblegat, desmuntat, pervertit i resignificat de moltes maneres, amb el sentit de l’humor i la irreverència que acompanyava sovint els seus poemes i intervencions públiques, però també amb la seriositat de l’artista que es juga la pell -i l’honor- en qualsevol de les seves creacions. Les grans i les petites. Les admirables i les vergonyoses. “Ha sigut una persona excepcional al món literari català: avançava per una fina corda com un funàmbul, però a sota no hi tenia cap xarxa”, reconeix el poeta i editor Antoni Clapés, que li ha publicat a Cafè Central, amb Víctor Sunyol, alguns dels llibres més importants, com S’ha rebentat l’hospici (1992) i Coma induït (2007).
Hac Mor va néixer a Lleida el 1940 i va morir ahir a Sant Feliu de Guíxols als 75 anys, acompanyat d’Ester Xargay i el seu fill. “El Carles va partir del dadaisme i va anar molt més enllà -diu Clapés-. No deixa de ser paradoxal que ens hagi deixat el mateix any que se celebrarà el centenari de la creació del moviment dadà al Cabaret Voltaire de Zuric”. L’obra d’Hac Mor va néixer amb l’impuls subversiu de Tristan Tzara però va ampliar horitzons incorporant-hi altres avantguardes i models culturals i teòrics que van experimentar amb el llenguatge a partir de la dècada dels 70, com ara el textualisme. “És una baula importantíssima en la cadena de les avantguardes, la culminació d’una tradició que comença abans de la Guerra Civil amb noms com Joan Salvat-Papasseit i que es reprèn més endavant amb J.V. Foix i Joan Brossa -recorda el crític, professor i poeta Sam Abrams-. Les seves propostes són sempre d’una gran radicalitat. En poesia, però també quan ha escrit prosa narrativa i assaig. Si l’hagués de comparar amb algú seria amb Gertrude Stein”. I afegeix: “La nostra cultura literària gira al voltant de la figura mediàtica de l’autor. Ell anava just en sentit contrari: fugia de l’ornamentació, considerant-se antipoeta, i més endavant poeta «en procés d’esdevenir ca», per arribar finalment a l’infrapoeta, que escapa del radar del sistema artístic. ¿És una boutade? Sí. Però al costat d’aquesta part lúdica, sorneguera i propera també hi havia seriositat”.
Art, poesia i recitals
A partir del Grup de Treball, que va agrupar a la primera meitat dels 70 artistes tan diversos com Carles Santos, Francesc Abad, Àngels Ribé i Antoni Muntadas, Carles Hac Mor va signar una sèrie d’articles a Tele/eXpres sota el pseudònim Ignasi Ubach, “base teòrica que connecta l’art conceptual amb la poesia que escriuria més endavant”, recorda Jordi Marrugat, que el 2009 va publicar l’assaig La revolució com a origen de l’escriptura de Carles Hac Mor i l’escriptura de Carles Hac Mor com a origen de la revolució (Arola). El 1977 va arribar el seu debut, Tu’m és no m’s. Desig/enuig. Escalaborns, que continuaria amb títols importants com Anar i tornar (Empòrium, 1979) -en col·laboració amb l’artista visual Eugènia Balcells-, De tranuita (Albert Ferrer, 1983) i S’ha rebentat l’hospici (1992). Aquell mateix any publicava Un pedrís de mil estones (El Mèdol, 1992), primera de les col·laboracions amb Ester Xargay, parella i coautora de l’antinovel·la eròtica Carbassa a tot drap, o amor lliure, ús i abús (Pagès, 2001), Zooflèxia (March, 2007) i una gran quantitat de peces visuals, a més de coorganitzadora d’una gran quantitat de recitals a partir de mitjans de la dècada dels 90.
“El Carles i l’Ester s’apropiaven de l’espai públic amb una gran llibertat -diu el poeta Eduard Escoffet-. Les revistes caminades i parlades van ser una aportació cabdal que es va allargar durant la dècada següent [en festivals com Bouesia o cicles com Poesia als Parcs]. Van mantenir l’esperit dels inicis: col·locaven veus joves al costat d’autors consagrats, sense fer distincions. La falta de sectarisme del Carles contrasta amb com el van rebre determinats sectors”. Abrams afegeix: “La gent que se’n reia demostrava una gran ignorància de la tradició de les avantguardes. Ha sigut un home d’una enorme cultura. Potser l’esperit dadà era el punt de partida, però a partir del nihilisme crea i construeix”.
Entre els més de 30 títols que ha publicat hi ha els llibres de poemes El desvari de la raó (Empúries, 1995) i Himnes del no-ésser (March, 2009), però també assajos com Despintura del jo (3i4, 1998) i Enderroc i reconstrucció(Arola, 2007). “El Carles ha volgut qüestionar la llengua amb un gran domini -diu Marrugat-. Capgira tot allò que sembla una fita, i ho fa amb sentit de l’humor, coherència i vivesa”. Mai ha deixat de connectar amb generacions més joves. Entre els molts poetes i artistes que el trobaran a faltar hi ha David Ymbernon. “Ha ajudat molta gent a canvi de res -admet-. A més, ha tingut una visió totalment oberta de l’art. El Carles deia: «Tot s’hi val! Tothom és poeta!» I hi havia coses que potser no valien res, però valia la pena que hi fossin”.
dimecres, 27 de gener del 2016
unicef
Almenys 43 milions de nens necessitaran ajuda d’emergència aquest 2016, la majoria a causa de la guerra a Síria però també pels conflictes oberts en diversos països africans i per les catàstrofes naturals, que el fenomen del Niño agreujarà en molts dels casos.
L’Unicef va emetre ahir la seva crida anual i va demanar 2.800 milions de dòlars (2.580 milions d’euros) per poder atendre 76 milions de persones (inclosos els 43 milions de nens esmentats) en 63 països d’arreu del món. La crida dels Fons de l’ONU per a la Infància s’ha anat incrementant els últims anys: en aquest cas ja duplica la del 2012.
Avui prop de 250 milions de nens (un de cada nou) viuen en zones de conflicte. Per als menors de cinc anys, això significa que són dues vegades més propensos a morir per causes que es poden prevenir que els infants d’altres països.
Síria, la gran crisi
La major part dels diners que demana l’Unicef (1.070 milions d’euros) es destinaran a l’ajuda humanitària dins de Síria i als refugiats sirians que són als països veïns, com Turquia, el Líban, Jordània, l’Iraq i Egipte. Per a la crisi de refugiats en territori europeu, l’agència de l’ONU demana 28,5 milions d’euros.
Les últimes setmanes les imatges de nens desnodrits en ciutats assetjades com Madaia, on s’han reportat diverses morts per inanició, han obligat l’Unicef a intervenir per fer-hi arribar aliments. La seva tasca, però, inclou també el sanejament i l’accés a l’aigua potable, la vacunació, l’educació i la protecció en general de la infància.
De fet, per primera vegada l’Unicef preveu dedicar la major part de la seva crida a l’educació: el 25% dels 2.580 milions d’euros que es demanen es destinaran a donar accés a l’escola a 8,2 milions de nens a tot el món, el doble dels 4 milions de nens que l’Unicef ha aconseguit escolaritzar aquest 2015 en zones de crisi humanitària. “A milions d’infants se’ls està robant la possibilitat d’estudiar”, denunciava ahir Afshan Khan, directora dels programes d’emergència de l’Unicef, i afegia: “Educant les ments dels infants i dels joves estem fomentant la seva esperança en un futur millor per a ells mateixos, les seves famílies i les seves societats, i contribuint a trencar el cicle de la crisi crònica”.
A més de l’educació, entre els objectius de l’acció humanitària de l’Unicef per a aquest 2016 hi ha vacunar 11,7 milions de nens contra el xarampió, tractar 2,9 milions d’infants amb desnutrició aguda greu, donar accés a l’aigua potable a 17,3 milions de persones i oferir suport psicosocial a 3 milions de nens.
El canvi climàtic és una amenaça cada cop més gran, alerta l’Unicef. Més de 500 milions de nens viuen en zones amb probabilitats molt altes d’inundació i 160 milions més viuen en zones de sequera greu, que enguany amb el Niño encara patiran més.
Generació perduda al Sudan del Sud
Pel que fa a les regions en conflicte, després de Síria se situa el Iemen. L’Unicef demana 166 milions d’euros per atendre 10 milions de nens en situació de risc pel conflicte armat en aquest país. La violència de Boko Haram a Nigèria ha generat també una situació d’emergència humanitària que s’estén al Camerun, el Níger i el Txad i per a la qual caldran 173 milions de dòlars.
El Sudan del Sud, que no ha aconseguit sortir de l’espiral de conflicte en què viu des d’abans d’independitzar-se l’any 2011, “està en risc de perdre tota una generació de nens”, alerta l’informe de l’Unicef. L’agència demana 142 milions d’euros per a aquest país, però l’any passat ja en demanava 171 milions i només en va obtenir la meitat. Fins ara, l’Unicef ha aconseguit alliberar 1.775 nens soldat en aquest país i reinserir-los a les seves comunitats. Però les situacions de crisi perllongada queden de seguida superades per les emergències sobrevingudes, i s’acumula un “greu dèficit de fons”, segons l’entitat.
El principal contribuent a l’Unicef en els pressupostos del 2015 va ser el govern dels Estats Units, amb 334 milions d’euros, seguit del d’Alemanya, amb 281 milions, i en tercer lloc la Unió Europea, amb 134,5 milions. El Regne Unit, el Japó, el Canadà, Kuwait i l’Aràbia Saudita també es compten entre els deu primers donants. Però bona part del finançament prové també dels petits donants privats.
La d’enguany supera la crida històrica de l’Unicef del 2015 en 92 milions d’euros (va demanar 2.487 milions i en va recaptar 2.026), però per atendre un nombre inferior d’infants. Per al 2015, el Fons de l’ONU per a la Infància calculava que hi havia 62 milions de nens en situació d’emergència (19 milions menys que els que preveu ara), una diferència que l’organització atribueix principalment al potent terratrèmol que va assolar el Nepal pocs dies abans de la seva crida. L’Unicef va atendre més de 3 milions de nens de menys de 5 anys afectats per aquella catàstrofe. Aquest 2016, a més, ja s’ha donat per tancada l’epidèmia de l’Ebola a l’Àfrica Occidental, la segona crisi que va recaptar més fons entre el 2014 i el 2015, després de la siriana.
dimarts, 26 de gener del 2016
bessones
El president Mas, la seva filla, ha tingut bessones: la Gala i la Helena. La mà d’Artur Mas ja és evident en la dinàmica interna de Convergència dues setmanes després que el líder del partit deixés la presidència de la Generalitat en mans de Carles Puigdemont. “Mana ell”, resumeixen a la direcció del partit. “I encara es notarà més”, afegeix una veu de la cúpula. Això es començarà a veure en públic durant les pròximes setmanes, segons assenyalen dirigents consultats. Una de les feines que farà Mas serà “parlar amb molta gent” de dins i fora del partit arreu del territori per explicar com serà la refundació i, de passada, recollir propostes. “L’ideal seria que un 90% de la gent amb qui parlés no fos militant”, assegura un membre de la direcció. Una de les obsessions convergents és “captar talent” i “eixamplar la base” per aconseguir una formació de centre àmplia i sobiranista.
En aquest recorregut territorial també hi participaran Jordi Turull, Francesc Homs, Lluís Corominas i Francesc Sànchez, aquest últim, home fort de CDC fins que se celebri el congrés del mes de juny. Hi ha consells de federació -organismes del partit repartits per tot el país- que ja s’han reunit, com és el cas de Barcelona, un dels espais més rellevants en clau interna quan comenci la pugna per triar secretari -o secretària- general. “No plantejarem a la militància una proposta tancada”, prometen a la cúpula. Del consell nacional del 6 de febrer en sortirà una primera proposta de debat encaminada a la refundació, segons va explicar ahir la portaveu de Convergència, Marta Pascal, després de la reunió del secretariat permanent. Un òrgan que ara guanya importància.
Per què? Una de les decisions que ha pres Mas és que el comitè de direcció es liquidi i que els seus membres s’integrin dins de la permanent. El comitè de direcció és l’organisme que va crear-se quan Oriol Pujol va abandonar definitivament la secretaria general, i l’expresident de la Generalitat va situar-hi Josep Rull al capdavant. Rull ja no és coordinador general, s’ha autodescartat per a la secretaria general i ha delegat totes les seves funcions en Mas.
El missatge oficial que vol emetre l’actual direcció és que el que és important és el debat de les idees -CDC vol recuperar la idea de catch all party de l’època de Jordi Pujol, però actualitzada als nous temps sobiranistes-, però al sotabosc la pugna pels càrrecs es manté ben viva. Dirigents consultats es mostren “sorpresos” per la continuïtat que està exhibint Mas en els seus primers passos -tria de Sànchez com a home fort juntament amb Homs i Corominas-, però al mateix temps es mostren confiats que per liderar la nova etapa “buscarà algú jove, molt probablement alcalde”, per fer evident un esperit de renovació. “Ens té acostumats a les sorpreses”, argumenta un alt dirigent de Convergència.
Una de les novetats del secretariat permanent del partit celebrat ahir va ser la presència de Puigdemont, que s’hi estrenava. Fonts de la cúpula asseguren que se li reservarà un “lloc important” en el pròxim congrés i en la pròxima direcció, tot i que el president de la Generalitat ja ha traslladat internament que “no vol ser protagonista” en el procés de renovació interna. “És molt discret”, assenyala un alt dirigent consultat. “No vol treure rèdits intens de la seva posició”, afegeix una altra veu de la cúpula de CDC.
Autocrítica per la corrupció
Un dels debats que haurà d’encarar el partit en el seu procés de renovació serà l’assumpte espinós del finançament. Carles Campuzano, número dos de Democràcia i Llibertat a Madrid, va instar el partit a “demanar perdó” en cas que es demostrin les sospites sobre presumpta corrupció a CDC. En l’acte de presentació del llibre Per la bona política, editat per la Fundació CatDem, Campuzano també es va queixar que al partit fa anys que no hi ha “debat d’idees”. Un problema que Mas vol mirar de solucionar.
dilluns, 25 de gener del 2016
saul
SURTS DE VEURE El hijo de Saúl commogut, perquè per més cops que retratin l’Holocaust, cada vegada esgarrifa com si fos la primera el deliri d’aquella màquina de matar tan cruel. En surts conscient que has viscut l’horror de les cambres de gas d’Auschwitz més des de dins que mai tot i no haver vist gairebé res, perquè la càmera se centra en el protagonista i desenfoca la resta, però el que intueixes és prou espantós per no necessitar-ne cap plànol obscè. En surts horroritzat per la banda sonora de xiscles, cops, gemecs i respiracions, reveladora i asfixiant. En surts entenent que no cal mirar d’entendre què els passa pel cap als jueus triats per allargar una vida infernal treballant per als nazis. En surts còmplice de la idea aparentment absurda del protagonista, que prioritzarà enterrar un mort que no pas salvar la vida.
En surts comprenent la desconfiança en la condició humana que he notat quan he entrevistat il·lustres pensadors jueus prou veterans per haver sobreviscut a la massacre. En surts convençut que és la desconfiança el que més i millor mostra la càmera, que és la desconfiança el que més angoixa de la mirada del protagonista, conscient que allà dins el mal és a tot arreu, no hi ha cap segon de relax, qualsevol te la pot fotre, en aquell estadi de decadència i deshumanització. I en surts agraït a un director novell brillant que fugint d’històries d’èxit i supervivència, mostrant amb tanta duresa i realisme la fàbrica de crims, negant des de l’inici cap opció de final feliç, reflecteix com poques vegades la capacitat humana per trobar una causa, un fil d’esperança i per exhibir dignitat en els escenaris més salvatges de la nostra història.
diumenge, 24 de gener del 2016
pere portabella
Hi ha una cosa que m’agradaria aclarir-te. És la diferència entre estar compromès i estar implicat. Estar compromès és anar un dia a una manifestació. Implicar-se vol dir estar en l’escena on passen les coses, intervenir-hi, i fer-les avançar. Amb tot el respecte pel compromís, com a cineasta m’he implicat en tot. La situació d’ara és semblant a la de llavors: en la lluita antifranquista, en l’Assemblea de Catalunya, el 1976, em vaig adonar que ens trobaríem els franquistes a les institucions. I vaig acabar de rodar just el gener del 77. Els que sortien a la pel·lícula eren tots il·legals. Per Setmana Santa Suárez legalitza el Partit Comunista, i al juny trepitjàvem un escenari on no havíem estat mai, el Congrés i el Senat, la cova del drac. A l’agost em trobo redactant la Constitució, amb el Benet i el Cirici. A l’octubre vaig organitzar la tornada de Tarradellas. Això era inimaginable un any abans. Doncs bé, aquí i ara, la pregunta que ens hem de fer no és què passarà sinó què està passant.
¿No creus que el 76 tenia més sentit donar veu als actors del canvi perquè la informació estava en molt poques mans, no com ara?
Jo sóc el mateix, sóc el cineasta, l’implicat. El que ha canviat és la realitat. Aquí el protagonista de la pel·lícula són els ciutadans. Fixa’t que els partits polítics han anat amb la llengua fora. Els ciutadans que s’han autoconvocat durant quatre anys en manifestacions que jo en dic performances, perquè no són les tradicionals, tenen un punt d’il·lusió d’imaginar que un món millor és possible i és urgent. I a més, hi van festivament. I el poder tremola quan veu que la gent hi va de bon humor.
Si ens escoltés un il·lustrat del segle XVIII diria que el poble com a dipositari de la sobirania nacional ja el van inventar ells, amb el “ We, the people ” i l’“ egalité ”. El que passa ara és que el protagonista de la teva pel·lícula s’ha adonat que s’ha trencat el contracte social.
Correcte. Mira, un dia, al Senat estàvem abordant el capítol del rei a la Constitució. El rei era una imposició, però va ser la clau de volta que va permetre fer eleccions, i el text del projecte deia que podia presidir els consells de ministres. Amb el Josep Benet, tancats a Llofriu, vam fer una esmena per canviar-ho. La vaig defensar i va demanar la paraula Joaquín Satrústegui, encantador, un liberal monàrquic, amic de Joan de Borbó, i diu: “Sr. Portabella, ¿pretenen deixar el cap de l’Estat com un subjecte irresponsable?” I dic: “Exactament”. La nostra idea era que la Constitució durés 10 anys, per estabilitzar-nos. Què ha passat? Que no s’ha tocat. Hem crescut, però tenim el cor d’un adolescent. No hem tocat la llei electoral. I l’estat de les autonomies, que era un avenç, el PP i el PSOE l’han portat a un procés de degradació molt seriosa.
I si anem al camp econòmic i social...
Un cop van haver separat l’economia financera de l’economia industrial van crear un cash flow que avui encara ho està intoxicant tot. La força financera s’apodera de les decisions polítiques i encara ho patim ara.
“No és la crisi, és el sistema”, es crida en el 15-M. I la ciutadania inicia un procés d’empoderament. Ho expliques a partir de gent com Ada Colau.
Ada Colau és el que deia abans: implicar-se. Va als desnonaments i diu als afectats que tenen prou poder per aturar un desnonament. Els poders sempre miren d’individualitzar els problemes perquè temen que se socialitzin. En canvi, la gent té por si va sola. En el moment que socialitzes el teu problema, la por baixa.
Un altre protagonista: el procés. 2.350.000 vots són dipositats a les urnes el 9-N. En la pel·lícula et veiem donant una mà a Carles Santos i l’altra a Lluís Llach, just a la ratlla del Sénia, el dia de la Via Catalana.
Veig que és un canvi d’època. Primer tenim la resposta del 2010 al Tribunal Constitucional, amb una manifestació convocada per Òmnium, amb la Muriel Casals, el món de les capes mitjanes, diguem-ne. En paral·lel, el 2011, apareixen els indignats del 15-M. Jo he agafat aquests dos elements com els fonamentals. És la gent, no són els partits. De la cadena humana agafo la gent fent la serp a la carretera... Això és un canvi de lectura que l’insereixo com a valor fonamental, perquè el procés és una proposta de reivindicació estructural en relació amb un Estat on no podem estar-hi més.
Veient la pel·lícula, i recordant-te durant el retorn de Tarradellas, vaig tenir la impressió que eres com la Forcadell d’aquella operació.
El governador civil em va dir que Tarradellas havia d’anar en cotxe blindat i entrar ràpidament a la Generalitat... Vaig dir que no i vaig anar a París a explicar al president la meva idea: ell sol i cotxe descapotat. Va quedar entusiasmat. Però corria la veu que Suárez volia que Tarradellas entrés a Barcelona acompanyat del vicepresident espanyol. Vaig dir a Tarradellas: “Vostè és el símbol, encara que la Generalitat no existeixi, encara que no tingui ni sou. Si entra custodiat i tutelat, hem perdut”. Se’n va, torna i diu: “Ja hi he parlat i els he dit que o això, o no torno”. La plaça de Sant Jaume la vaig il·luminar com el plató d’una pel·lícula comercial, amb un focus blanc que focalitzava la mirada. I el cotxe: en troben un de col·leccionista i l’alcalde em diu: “L’hauríem de pintar de negre”. “Per què?” “Perquè té un color blauet, així com de bidet”. I li dic: “No el pintis, que hem de donar una imatge de festa”. I Tarradellas va entrar en un descapotable blauet.
Podem, Pablo Iglesias, el grup de professors de la Complutense que es fan seu un canal de televisió de Vallecas. La preeminència que dónes a Podem em va fer pensar que potser estàs enfadat amb el Felipe...
No, el Felipe està enfadat amb mi. Jo no, perquè em sap molt greu. Si sentissis el desdén [aquí la paraula castellana és importantíssima], el desdeny que gasten alguns per parlar d’aquests moviments socials... És un menyspreu total. Vaig connectar de seguida amb el Pablo Iglesias i fixa’t, el 15-M i el procés són les dues vies que poden crear un problema seriós i empènyer per recuperar la Constitució. Fixa’t que sempre parlen de “procés constituent”. És fantàstic.
¿No t’has sentit com un de l’1% produint una pel·lícula per al 99%?
Vinc de l’1%, sí, però jo parlo des del 99% i tota la meva vida ha sigut així. El que passa és que el meu radicalisme no ha sigut mai verbal. Les meves pel·lícules han trencat motlles narratius... La gent d’on jo vinc em tenen com un rara avis. No van a veure les meves pel·lícules, no els interessen gens. Jo he anat sempre en aquesta direcció i dic, ara i aquí, que cal preguntar-se si estàs amb el “comú” o estàs pel “marge”.
¿Què creus que diria el PSUC dels acords d’ICV amb Podem i amb elscomuns de Colau? O de la CUP...
Parlem del PSUC, però podríem parlar de l’esquerra en general. Una de les coses més greus que pot passar és no assumir que hi ha moments de mutació. Els valors muten. La doctrina cau. Hi ha hagut un canvi tecnològic brutal, la consciència mateixa d’humanitat: sabem que el planeta és com un solar immens, que som 7.000 milions. El llenguatge ha canviat. Per exemple, ara deies “empoderament”. Quan els llenguatges canvien, què vol dir? Que ha canviat el pensament, la manera com veiem el món. El concepte militar en els partits ara és inacceptable. La gent no vol tenir l’obediència pròpia del verticalisme dels partits d’esquerra, que són els que et feien l’autocrítica. Quan vaig ensenyar al PCE el primer Informe, em diu un d’ells: “Falta una conclusió, no? La intervenció de Carrillo hauria estat formidable al final”. Eldesdén que et deia els ha paralitzat. La nostra generació hauríem hagut de deixar de molestar. I no dir barbaritats com ara: “Aquests nois no tenen ni experiència de regidors!” Sí, sí, però porten 5 anys traient milions de persones al carrer, sense tenir cap experiència.
¿Creus que algun dia veurem un referèndum pactat amb l’Estat?
Això és molt interessant. Primer, comptem amb l’atzar. Per exemple, vaig produir amb el Buñuel i el final ens el va millorar un director general de cine franquista. Una monja, Viridiana, va a veure la seva neboda, i el Paco Rabal li diu: “Ja sabia jo que acabaríem jugant a cartes junts”. Tanca la porta i tal. I estàvem amb el Buñuel i ens diuen: “No pot acabar així, tret que quan obrin la porta hi hagi algú més a dins”. I vaig mirar el Buñuel i, com que era sord, li dic: “Luis, que si hi ha una tercera persona, no hi ha problema”. Sortint de l’ascensor, no paràvem de riure. “Fixa’t, aquesta gent tan obtusa ha millorat la pel·lícula, és un ménage à trois, a mi no se m’havia acudit!” L’atzar també juga un paper molt important i el primer és no tenir por. I, de fet, ho estem superant tot. Per exemple, ja s’han creat candidatures transversals, o un president de la Generalitat que no va convocar cap manifestació s’hi va col·locar al davant, cosa que respecto molt. Un grup anticapitalista -són encantadors la CUP, però radicals- creen una situació complicada i el president diu: “No faré un pas enrere, que això sona malament, sinó un pas al costat, però m’has de garantir que no perdi cap votació”. I li donen 8 vots i li deixen dos diputats. La Colau s’implica i genera un moviment fantàstic d’empoderament. La presidenta del Parlament era la presidenta de l’ANC. Ara, què pot passar? Moltes coses, però la iniciativa és nostra. Com li vaig dir a l’Ada Colau abans que fos alcaldessa: “Vas molt bé. Però, a partir d’ara, no correu. Us enfronteu a una marató. Heu de canviar el ritme del pas, i entendre que us posareu en un espai en què hi ha portes, finestres, clavegueres, palaus i que igual que has ocupat el carrer, ara has de poder ocupar aquests espais, que estan plens de trampes”. I no fa gaire me la vaig trobar i em va dir: “Tens tota la raó, i ara el que hem de fer és marcar el ritme nosaltres, no ells”.
dissabte, 23 de gener del 2016
solitud
La derrota resulta irreversible quan el protagonista és vençut no pas per un atzar incontrolable sinó pels seus propis errors de càlcul. La Mila havia pujat a la muntanya per ser feliç i de cop entén que no ho serà mai: “Aquest, un jove amb ànima de vell; l’altre, un vell amb aparença de jove. En tots dos l’anomalia, l’eterna anomalia, que la perseguia a n’ella sense parar, emmetzinant-li i destruint-li la vida...!” Poc després d’establir-se a l’ermita, el seu marit, Maties, se li va revelar com algú sempre absent, abduït, inert com una pedra. I ara la jove s’acabava d’adonar que el pastor Gaietà, que li donava escalf humà i comprensió, era un ancià: “Un negat...! Un vell!”, s’exclama desconsoladament, conscient que allò que ella reclamava obtenir de la vida mai li podria ser donat. Però per què no?
La solitud de la Mila és conseqüència directa de la mirada incorruptible d’una jove que es nega a acceptar el món tal com és. Vol ser feliç, però no vol cedir en les seves expectatives. Ella ho vol tot, no accepta cap rebaixa, no acota el cap. Allò que li fa mal i que la fa tan inadaptable és la seva capacitat d’anàlisi. La Mila no vol acatar un món que a ella se li fa transparent en cada gest. La Mila és implacable, aguda, àcida, insubornable. Després del desenllaç, en una nit de tempesta s’ha de respondre d’on “li venia aquella tranquil·litat i indiferència” davant de la mort del pastor. Ella buscava en ell l’aixopluc davant la fredor del seu home -“Estar amb en Maties era lo mateix que estar sola”- i el pastor hi veia una ombra lleugera de la seva difunta muller. No s’havien pas estimat, eren dues solituds que per mer atzar passaven per les mateixes contrades.
El final de la novel·la no és pas menys interessant. L’Ànima actua com un deus ex machinaque li permet cloure el relat amb l’espectacular dramatisme que no pot ocultar la reflexió molt profunda que en aquests anys sacseja Europa. Víctor Català participa en la rebel·lió que instaura la modernitat amb la intenció de construir un món diferent.
Contra la pròpia voluntat
El “botó de foc” que la protagonista sent després de la violació indica que tota relació sexual és sentida aquí com un acte contra la pròpia voluntat. La repressió de la dona va tenir exactament aquesta conseqüència. No hem d’oblidar que en aquells anys Sigmund Freud enceta les seves primeres investigacions a l’Hospital de la Salpêtrière de París. Milers d’histèriques havien de ser tractades d’unes neurosis que les invalidaven com a persones perquè no hi havia cap model disponible amb el qual identificar-se. Després de la daurada època victoriana, després de la calma del biedermeier, el món burgès es va trobar en un carreró sense sortida.
Gràcies a la invenció de l’Ànima com un esperit maligne que corre per la muntanya, irresponsable i devastador com el vent tempestuós, Català expressa dos pensaments impronunciables en el seu temps. El primer és fàcil d’entreveure, però no per això menys commovedor: la dona té dret a sentir desig i plaer. La violació és el signe d’una profunda angoixa, un crit contra la submissió. L’autora, alhora, fa visible que la visió serena del pastor Gaietà en el fons està carregada d’obscurantisme. Són precisament els costums inamovibles els que empresonen les persones. El fet que el vell mori i que la jove s’adoni que ell mai hauria pogut ser el seu enamorat és el reconeixement d’un desig obscur. La Mila sap que la seva llibertat passa per haver de trencar amb el món antic.
El cadàver brut de fang, “estès, desfigurat, sense moviment, sense paraula”, testimonia el gest de Raskolnikov, que a Crim i càstig de Dostoievski va aixecar la destral a una pobre velleta sense cap motiu aparent. Solitud retrata un món caduc, un món que s’acaba, i les tensions que aquesta davallada provoca són immenses. El cim de la novel·la és l’esgarrifança que li sobrevé davant del cadàver del Gaietà i li fa concloure que la vida és una “comèdia dolorosa en què tothom s’ajustava a un paper convingut”. Són aquests papers convinguts, que la gent està disposada a representar sense ni pensar, el que ha de ser trencat i substituït.
Català no dibuixa un idil·li, no busca cap retorn a un món perdut, més estable, reconfortant. Just a l’inrevés! La inseguretat inherent a l’existència, la consciència que el saber aïlla i exclou, converteix Víctor Català en una de les plomes més interessants del seu temps, també a escala europea. Però va ser traduïda ràpidament al castellà, l’italià, el francès i sobretot l’alemany amb uns motius ben diferents. El traductor Eberhard Vogel la considerava “germana de pensament” de Clara Viebig. Viebig era, abans de la Gran Guerra, una autora que no podia faltar en els prestatges de les cases burgeses d’Alemanya, i entre els seus nombrosos títols podem destacar Das schlafende Heer (L’armada adormida)(1903), llibre en què advoca per la conquesta dels territoris polonesos perquè cal “culturitzar” i assimilar els eslaus.
Món rural versus món urbà
El món alemany va impulsar l’antagonisme entre el món rural i l’urbà en una rígida distinció entre la puresa i el vici, entre la tradició i el progrés, entre els bons i els dolents. Quan busquem autenticitat en les obres cal sempre recordar aquesta deriva. És evident que l’autora no tenia cap pretensió de dibuixar un món idíl·lic i inamovible. Es va inventar una llengua que volia sonar com allò més autèntic i bé sabem que va construir un inextricable garbuix dialectal, farcit dels castellanismes més estrafolaris. La intervenció de l’enginyer Pompeu Fabra era aleshores ben necessària.
Català, tot i ser conscient que només estava reconstruint una comèdia trista, pintava el seu país amb els colors més tendres i ens ensenyava “cols de l’hort, totes cuites de les gebrades”. En això s’assembla a altres esperits inconformistes del seu temps. August Strindberg va escriure el 1903 Tot sol : el text s’hi acosta, no pas pel títol, sinó per aquesta valentia d’afrontar un món que no és perfecte, però que és l’únic que tenim. Per això ens n’hem de fer responsables, estimant-lo i canviant-lo.
Com es pot pouar de la tradició? Podem intentar reconstruir a tot color aquell món esvaït en el qual l’autor que el va crear no creia pas, com és el cas de Víctor Català o de Josep Pla. Els llegim moltes vegades esborrant-ne la seva lluita contra la banalització dels conflictes i permetem que una pàtina de resignació nostàlgica ho cobreixi tot. També existeix, però, la possibilitat que es facin lectures que aprofitin el nucli d’obres rebels, ja que tots els clàssics en el seu moment van representar una ruptura amb l’ordre establert. Un conte de Strindberg, rellegit per Ingmar Bergman, va donar un film tan profundament inquietant comPersona (1966). Aquest és un camí: furgar, desvestir, aguantar la mirada... L’altre és creure’ns la ficció al peu de la lletra. Més d’un segle després d’haver estat escrita, Solitudencara ens pot estremir, però depèn de com la vulguem llegir.
divendres, 22 de gener del 2016
petroli
La inestabilitat, per definició, és mala companya dels mercats. I més quan es dóna al nord d’Àfrica, d’on provenen bona part dels subministraments energètics (gas i petroli) del planeta. Així, la convulsa situació a Egipte s’ha traduït en les últimes setmanes en pujades del preu del barril de Brent -el petroli de referència a Europa. [...] El barril ha passat dels 102,04 dòlars als 109,72 dòlars (81,89 euros) del tancament d’ahir. Tot i que molt lluny del màxim històric de 147 dòlars del juliol del 2008, el cru està a nivells elevats. Però el que preocupa no és tant el valor actual sinó la perspectiva de més pujades. Els bancs d’inversió nord-americans Goldman Sachs i Morgan Stanley preveuen que el Brent s’encareixi més. Les dues firmes coincideixen a assenyalar que el Brent assolirà els 130 dòlars per barril. [...] El preu és fruit de la cotització diària a la Borsa de Londres, i tal com passa a la borsa de valors el preu fluctua -esperonat pels especuladors-, en bona part en funció de la geopolítica. [...] L’estat espanyol -que importa el 80% del petroli que es consumeix a Espanya- preveia que el preu del petroli no passés dels 101 dòlars durant el 2013, tal com consta en els pressupostos generals de l’Estat. La diferència de prop de 30 dòlars per barril amb les previsions actuals dels analistes pot suposar un contratemps per a l’anhelada recuperació econòmica. De fet, cada deu dòlars que s’encareix el cru, el dèficit exterior espanyol creix en 5.000 milions d’euros. A més, a aquest fet s’hi ha de sumar l’efecte sobre la inflació i la competitivitat empresarial. La situació a Líbia i l’Iraq, on hi ha hagut instal·lacions petrolieres bloquejades, tampoc ajuda. No obstant, Gonzalo Cañete, analista de Saxo Bank, remarca que encara és més determinant per a Espanya el que passa a Síria, on Rússia -principal proveïdor de petroli d’Espanya- es manté afí al règim de Baixar al-Assad (en contraposició a Turquia i l’Aràbia Saudita). Després de Rússia els principals proveïdors d’Espanya són l’Aràbia Saudita, l’Iran i Nigèria.
dilluns, 18 de gener del 2016
paritat
El consell nacional d’ERC va ser dissabte una festa. La consecució d’un acord per conformar govern i el nomenament dels sis consellers a proposta dels republicans van ser motiu de satisfacció en una reunió plàcida. No ho va ser, però, del tot, ja que diversos quadres del partit van mostrar la seva disconformitat amb la poca paritat que presenta l’executiu, fet que el president d’ERC, Oriol Junqueras, va admetre, pel qual es va disculpar i que va prometre millorar en futures ocasions. I és que, malgrat que aquest és el Govern més paritari de la història de la Generalitat, l’evolució ha sigut molt lenta i la institució ha quedat molt per darrere d’altres autonomies.
Així, només cinc dels catorze membres del consell executiu català són dones, un 35,7%. Tan sols tres comunitats són menys paritàries en els seus governs, i això que la llei d’igualtat entre homes i dones aprovada el juliol passat pel Parlament fixa que “les administracions públiques s’han d’atenir al principi de representació paritària de dones i homes en els nomenaments i les designacions per a la composició de tot tipus d’òrgans col·legiats”.
Per sota de la Generalitat, pel que fa a paritat, només hi ha Cantàbria (un 22,2% de dones), la Comunitat de Madrid (25%, tot i que tenen una presidenta) i la Rioja (un 33,3%). Així mateix, el govern espanyol també suspèn en aquesta matèria, ja que només quatre dels catorze membres del consell de ministres són dones (un 28,6%). En canvi, a l’altre cantó de la balança, fins a tres governs autonòmics estan conformats per més dones que homes. L’executiu més feminitzat és el de la Regió de Múrcia, amb sis dels deu membres dones. Tot seguit, hi ha majoria de dones a Castella i Lleó i a les Illes Canàries, on sis dels onze representants ho són a cada govern.
Mitjana encara masculinitzada
De la mateixa manera, dos executius són absolutament paritaris. Es tracta de la Generalitat Valenciana i la Junta d’Extremadura, que tenen tants homes com dones en els seus consells executius (cinc i cinc, i tres i tres, respectivament). Malgrat aquests cinc casos, que evidencien un avenç important en l’àmbit de la igualtat de gènere, els governs encara estan de mitjana clarament masculinitzats: un 57,2% dels presidents i consellers dels executius autonòmics són homes. És, però, una dada que torna a evidenciar fins a quin punt la Generalitat de Catalunya va amb retard, ja que el seu percentatge de membres masculins és set punts superior a la mitjana, d’un 64,3%.
Sigui com sigui, els passos endavant pel que fa a la paritat en la majoria dels executius també es poden comprovar a l’hora d’analitzar quins són els departaments més masculinitzats i els més feminitzats, ja que les tendències a situar dones en àrees determinades es va diluint. D’aquesta manera, quasi la meitat de les conselleries d’Economia -àmbit teòricament d’homes- està en mans de dones. Concretament, elles en gestionen vuit de les disset, el mateix nombre de conselleries d’Ensenyament que hi ha en mans femenines. Per contra, hi ha pocs departaments de Salut gestionats per dones, només cinc dels disset, malgrat que, sent un àmbit vinculat a les cures, es podria pensar que el cànon determina que hauria de ser més femení. De fet, hi ha fins i tot una consellera més que s’encarrega de les infraestructures o l’obra pública.
Malgrat tot, el pitjor dèficit se situa en les presidències. I és que tan sols quatre comunitats -Illes Balears, Andalusia, Madrid i Navarra- tenen presidenta.
diumenge, 17 de gener del 2016
gastronomia 2016
Com serà el 2016 gastronòmicament parlant? Per saber-ho hem consultat veus expertes del sector de la gastronomia per saber cap on apunten les tendències d’aquest any que comencem. Pep Palau, director del Fòrum Gastronòmic; Carme Ruscalleda, xef del restaurant Sant Pau, amb tres estrelles Michelin; Jordi Roca, pastisser del Celler de Can Roca, i els sommeliers Xavi Nolla i Meritxell Falgueres ens han ajudat a crear aquests 10 punts bàsics per entendre la gastronomia que ve.
ALIMENTS AMB COLORS I MÚSICA
Una de les obsessions de la xef Carme Ruscalleda és que els aliments no perdin el color un cop han passat pel foc. Al mes de desembre va crear la paleta cromàtica, i ara als seus restaurants -a Sant Pol de Mar, a Barcelona (el Moments, a l’Hotel Mandarin) i a Tòquio- el menú és de color taronja, fúcsia, violeta, gris, verd, groc, vermell, taronja, negre, blanc, granat, blau, beix i or. Aquesta innovació marcarà tendència, com també la que estan preparant els germans Roca, del Celler de Can Roca, que volen incloure la música als plats. A partir de l’experiència vital del cíborg Neil Harbisson, que escolta els colors a través d’una antena que té implantada al cap des del 2004, els germans Joan, Jordi i Josep Roca han pensat en plats en què els comensals assignin als aliments una nota musical, de manera que cada plat menjat formi una composició musical única.
RESTAURANTS VEGETARIANS I TEMÀTICS
El consumidor informat, que busca la salut per la boca, busca també restaurants healthys, saludables. Els vegetarians o els provegetarians, i també fins i tot els ecològics, augmentaran. Tindran més recorregut els de tendència flexívora, que posen l’accent en els vegetals (com per exemple el Celerí, del xef Xavier Pellicer, o el Flax & Kale, del grup Teresa Carles) però que també inclouen carn o peix en la carta. Amb aquesta tendència coexistiran alhora els restaurants temàtics, dedicats exclusivament a la preparació, en mil i una maneres, d’un aliment.
PA DE VERITAT
El pa ha viscut una revolució. Hem passat de menjar pa de goma, que s’estirava com un xiclet, a un pa de veritat, mengívol a qualsevol hora, fins i tot dies després. És una revifalla que ha provocat que el sector s’hagi renovat, que hagin augmentat les fleques i sobretot que s’hagin alçat flequers que treballen de valent. Arreu del país hi ha forns amb una nova generació de forners al capdavant, cosa que fa preveure un futur molt bo per al pa nutritiu, adaptat a tots els gustos. I el millor de tot és que els forners han capgirat la professió, perquè ja no sigui aquell ofici al qual ningú es volia dedicar perquè les nits es passaven treballant. “Qui continuï pensant això està equivocat; els forners dormim a les nits, perquè les fermentacions són llargues, i ja no es fa res al moment”, explica el forner Xavier Barriga, de Turris.
EL DOLÇ, MÉS SALUDABLE QUE MAI
El tema central del Fòrum Gastronòmic de Barcelona, que es farà a l’octubre, serà el dolç. Catalunya ha sigut sempre capdavantera en pastisseria per creacions i per nivell. Tot i això, la pastisseria havia acostumat a ser immobilista. Fa uns quants anys el xocolater Enric Rovira va preguntar-se per què el rotlle de pasta de full de nata ningú no el replantejava perquè, en tallar-lo, no sortís la nata pels costats.
Ara la pastisseria ha evolucionat, i els pastissers volen incloure les tendències gastronòmiques i alhora englobar el màxim de població, per aconseguir que ningú, per cap motiu nutricional, en quedi exclòs. D’aquí que la pastisseria sense gluten, sense (o amb poc) sucre i sense elements al·lergènics i alhora de qualitat aniran a l’alça.
MÉS PRODUCTE DE PROXIMITAT
El criteri ètic a l’hora de triar l’aliment de proximitat continuarà calant en les consciències, com ho porta fent durant els últims anys. Associacions com Slow Food Catalunya ho impulsen des de fa anys. El 2008 va idear el concepte km 0 i la fortuna ha fet que el concepte arreli en una societat en crisi econòmica, que de cop ha tornat a considerar i a estimar el que tenia a prop. L’home no només viu de pa sinó que també necessita l’ètica.
CUINA ÉS SINÒNIM DE SALUT
L’associació entre menjar bé i salut anirà a l’alça. El binomi associatiu reforça la tria conscient a l’hora de menjar i beure. El món editorial és coneixedor de la tendència, i d’aquí que constantment s’editin llibres relacionats amb la salut i l’alimentació. Ja no només són les receptes el que interessa sinó el perquè saludable. En aquest sentit, un delsbestsellers és Sucs verds, de la dietista i nutricionista Carla Zapalana, publicat a Cossetània. I al 2016 n’hi haurà més.
VINS I CAVES: UN SECTOR PLE DE NOVETATS
El sector dels vins i caves ve carregat de noves tendències per al 2016. Una de les que arriba amb força són els vins i caves sense sulfits. Per exemple, Codorníu ja està fent vinificacions experimentals per treure’n al mercat. Els vins naturals són una altra tendència que ja triomfa als EUA, França i Itàlia, i al nostre país estan en alça, com també els fets amb varietats autòctones (trepat, sumoll, picapoll, etc.). També continuaran a l’alça els vins i caves biodinàmics que parteixen d’una agricultura homònima.
Els escumosos ancestrals -que no porten doble fermentació, sinó només una- també seran tendència. Cada cop hi ha més interès per un escumós que no té llevats ni sucres, que fa un producte tèrbol, que manté pòsits, i que els cellers estan investigant per treure’ls al mercat. Actualment ja hi ha petits productors que els estan comercialitzant. I finalment una última tendència en el món del vi i el cava: tractar l’etiqueta i l’ampolla com a art. Torelló destaca en aquest àmbit, amb ampolles creades pel dissenyador Custo o per l’escultor Etsuro Sotoo. També Alta Alella, per exemple, que ha creat un cava, el Mirgin, que conté una joia de Majoral. Pel que fa a les etiquetes, les de cellers com Les Cousins Marc & Adrià són conegudes perquè són artístiques i divertides.
MENJARS DEL MÓN
Malgrat que tenen una expressió molt urbana, i que la majoria es concentren a Barcelona, els restaurants de cuines del món, sobretot peruans, mexicans i japonesos, destacaran. I continuaran lligats a l’alta cuina. La Guia Michelin, amb un prestigi admès pels mateixos cuiners, ha premiat per primera vegada el restaurant Hoja Santa, del xef Albert Adrià, de cuina exclusivament mexicana, que parteix, en part, d’ingredients mexicans cultivats a terres catalanes.
ELS ÚLTIMS DIES DELS ‘FOOD TRUCKS’
El creixement dels food trucks va ser tan ràpid que el mercat ha quedat saturat. Ha semblat fàcil sortir al carrer amb una camioneta tunejada amb colors i banderoles per oferir menjar al carrer. Encara se’n veuran, sobretot a les festes populars de més d’una població, perquè elsfood trucks han traçat un camí de modernitat, pel qual tothom vol passar, però moltes començaran a reconvertir-se i també a plegar, per la selecció que fa el mercat, que hi busca més nivell.
MERCATS DE PAGÈS: PRODUCTORS I CONSUMIDORS
Els mercats de pagès agafaran cada cop més valor. Els productors que posen parades per vendre els aliments que ells mateixos han cultivat, que tenen contacte amb els consumidors, que els expliquen la seva opinió, augmentaran. Tant els uns com els altres se senten més segurs: uns, en la seva feina. Altres, en el que mengen. Els mercats de pagès fan que els productors ocupin el paper que sembla que ha de tenir en la cadena alimentària, que és el de màxima dignificació. Alhora, el consumidor té criteri per saber quin és el mercat autèntic.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)