lliga trencada

He dinat amb el Joan Lluis Guasch a un bareto del carrer Maladeta a L'hospitalet. Jo tenia que anar a la Fira del cinema a La Farga i ell al Camp nou a veure l'atletico de Madrid o per lo vist el que queda d'ell. El Joan Lluis es un tiu ferm, de pagès diria jo. I com que ho es, ara de Tortosa, no li importa res. Ja el dia que va venir a dinar amb el cole hem va fer passar per mig de totes les terrasses de la estació de França, anant dient, Tira, tira!!.Doncs ahir igual, l'acosto al camp i una mica mes entrem a dins, davant desl mossos i les ambulàncies. La conversa molt senegalesa.I el partit, pel que diu e X.Bosch...Posem un cas pràctic. Si aquest dissabte arriba al Camp Nou un aficionat al futbol que ve de l’Argentina, Itàlia o Anglaterra i li diuen, a la segona part, que el Barça pot estar donant un cop definitiu a la Lliga, contra el màxim rival, li costaria molt d’entendre el silenci absolut que hi havia a la graderia. Tampoc no entendria, suposo, la tranquil·litat, la paciència o la pachorra -per dir-ho sense eufemismes però amb barbarisme- amb què els cracs del Barça van sortir a jugar, contra deu i amb el marcador a favor, després del descans. De fet, va semblar, durant vint minuts, que eren els de Luis Enrique els que tenien un home menys a la gespa. Si no arriba a ser que Bravo va fer la providencial aturada de l’any, lluint-se amb els peus a rematada de Griezmann, aquest Barça insípid de les rebaixes de gener, tan refiat com amb poca mossegada, hauria pogut regalar mitja Lliga. Després, contra nou (per expulsió justa també de Godín), el millor equip del món tampoc no va saber tancar el partit. Aquesta mena d’apatia encomanadissa va deixar l’afició sense tremp, sense esma per animar i amb la por al cos de poder arribar a fer el ridícul contra un equip delmat. La realitat, però, és que el Barça ha sigut l’únic de la Lliga que li ha remuntat un partit al sorrut Atlètic de Simeone. De fet, li ha capgirat tant el partit del Calderón com el del Camp Nou. És més, només dos equips han sigut capaços de marcar-li més d’un gol: el Barça de la primera volta i el Barça de la segona volta. I la xifra més impressionant és que dels deu gols que ha rebut Oblak en tota la Lliga, quatre els hi ha marcat el Barça. I encara una altra dada agradable. Des que els matalassers van guanyar la Lliga amb el Tata al Camp Nou, els de Luis Enrique porten sis victòries consecutives contra els del Cholo. Ahir, però, l’argentí va guanyar la batalla tàctica onze contra onze, contra deu i contra nou. Semblen, doncs, un equip més sòlid que fins i tot quan van guanyar el títol. Ara, amb la Lliga ben enfilada, tan sols desitjo que aquest Atlètic de Madrid no ens el tornem a trobar a la Champions.