l'eix social

La societat catalana segueix estant en plena ebullició. Des de la sentència del Tribunal Constitucional que va escapçar l’Estatut, bona part de la ciutadania s’ha situat al capdavant d’un moviment que empeny cap a la construcció d’un nou estatus que permeti a Catalunya una emancipació en l’àmbit nacional, però també social. El procés que inicialment va néixer pivotant sobre l’eix identitari i el sentiment d’ofensa pel menyspreu rebut de les institucions espanyoles es va engruixir primer posant sobre la taula els greuges econòmics que pateixen els catalans i la reivindicació del dret a decidir. Ara, però, els partidaris de la independència són conscients que l’única via per assolir una majoria en un hipotètic referèndum és reforçar també l’eix social i la idea que la construcció d’un nou estat és també una oportunitat per millorar el sistema.

L’expressió de la comunió -si més no circumstancial- entre les dues idees es visualitzarà aquest diumenge al carrer en la manifestació que porta per lema “Els drets no se suspenen”, on sobiranistes i entitats socials aniran de bracet per protestar contra els vetos sistemàtics del TC a les lleis aprovades pel Parlament per pal·liar les desigualtats. El detonant va ser la impugnació de la llei 24/2015 de mesures urgents per afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica que el Constitucional encara no ha admès a tràmit. Els sindicats UGT, CCOO i Intersindical-CSC, la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya (Confavc), l’ANC i Òmnium són el motor de la convocatòria, un grup impulsor heterogeni que recull el perfil que es vol traslladar al procés constituent. També hi haurà representants de la Taula del Tercer Sector, de la plataforma Pobresa Zero o de SOS Racisme.

Àmplia representació política

Aquesta transversalitat es tradueix també en una implicació de la majoria de partits de l’espectre polític català. El Govern estarà representat pel vicepresident Oriol Junqueras i els consellers Neus Munté i Raül Romeva. També hi assistirà la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i representants de CDC, ERC, PSC, CUP, En Comú Podem, ICV i EUiA. El politòleg Jordi Muñoz fa el següent diagnòstic: “L’hegemonia dins del sobiranisme s’ha anat desplaçant cap a l’esquerra”. Aquest viratge que empeny a una confluència entre la qüestió nacional i la social s’explica, segons ell, pel fet que CDC “està en crisi”, ERC en auge i la CUP més forta que mai a les institucions. A partir d’aquest escenari en el qual el Govern s’ha vist empès a reforçar la seva agenda social, Muñoz subratlla que una part important del sobiranisme coincideix en l’anàlisi que per assolir una majoria de vots cal seduir els comuns, és a dir, l’espai de confluències de l’esquerra alternativa format per Podem, Barcelona en Comú, ICV i EUiA. L’oposició activa del PP i dels aparells de l’Estat a la possibilitat que Catalunya faci polítiques socials facilita l’aproximació d’ambdues parts.

Els independentistes no volen desaprofitar aquest context per teixir complicitats, mentre que també els comuns són conscients que gràcies al fet de tenir aliats a Madrid que defensen el referèndum desperten simpaties en una part del sobiranisme català i fan forat en la centralitat. El filòsof Josep Ramoneda fa notar que, si bé a l’inici es va donar per fet que amb un PSC més dèbil que mai i allunyat de la centralitat seria ERC qui ocuparia el buit que els socialistes deixaven com a partit referent de l’esquerra, “des del moment que els republicans s’alien amb CDC, queda un buit que és el que aprofita Barcelona en Comú”, explica Ramoneda.

Un discurs que ha anat mutant

Si bé el punt de partida del procés sobiranista es pot situar en aquella primera manifestació del juliol del 2010 contra el Tribunal Constitucional amb l’aleshores president José Montilla al capdavant, la situació excepcional en la qual s’ha situat Catalunya ha anat pivotant sobre tres eixos per allargar-se en el temps: l’identitari, l’econòmic i el social. “Els partidaris de la independència estan ampliant l’àmbit de la reivindicació i així el procés s’allarga. Ja no és només la desconnexió, sinó com incorporar més gent al moviment”, argumenta Ramoneda. El politòleg Roger Buch creu que justament per aconseguir aquest objectiu l’independentisme “ha anat adaptant el seu discurs de greuge contra l’Estat” i l’ha transformat en “l’oportunitat de construir un país diferent”, una fita que enllaça directament amb el procés constituent.

Aquesta tangent s’ha dibuixat, matisa la politòloga Tània Verge, perquè en realitat l’independentisme dels últims anys no ha tingut mai “una base purament identitària”. La recentralització i l’actuació de les institucions espanyoles davant les aspiracions catalanes ha ajudat a carregar de raons els sobiranistes, que, explica Verge, han entès que els elements econòmics, socials i nacionals són “indestriables” i que l’estat propi no s’ha d’entendre com una finalitat en si mateixa sinó com “un instrument per fer un nou país socialment més just”.

La manifestació que arrenca aquest diumenge al migdia des d’Urquinaona serà una primera fotografia per mesurar el grau de connexió entre el sobiranisme, l’esquerra alternativa que defensa el referèndum sense encara posicionar-se i les entitats socials. “Serà un espai simbòlicament molt important per posar en evidència que per poder garantir la dignitat i llibertat de les persones l’avanç en la sobirania de Catalunya resulta fonamental per a una àmplia varietat de col·lectius”, considera Verge. Ara bé, caldrà veure, avisa Buch, quin és el relat que s’imposa entre una amalgama tan complexa després de la trobada reivindicativa. ¿El govern del PP és el culpable? ¿O bé el Constitucional i el mateix govern espanyol independentment de quin partit governi? És en aquest punt on els independentistes, almenys ara amb un Podem en auge, tindran més difícil el joc de seducció.

CONSUMIM DE FORA?

Denis Delestrac (Villeneuve-sur-Lot, França, 1968) va estudiar dret a la Universitat de Tolosa. Un any va marxar de vacances amb un amic als Estats Units. Es va gastar tots els diners a Nova York en la seva primera càmera, i amb els dòlars que li quedaven va comprar un bitllet d’autobús a Dallas. Un diari local li va donar la seva primera oportunitat com a periodista gràfic. Li van donar un rodet de fotos i un dia per tornar amb tres bones fotos que ell mateix havia de revelar.

Com t’ho vas fer?

Jo sempre em documento molt per a tot. Així que vaig anar a una biblioteca de Dallas per esbrinar com es revelaven les fotos, a una escola de dansa a fer-les i després de passar tota una nit en un laboratori tancat i gastar tones de paper van decidir contractar-me, i amb el temps vaig passar a plantilla.

¿I el salt des de Dallas fins a Barcelona com a documentalista?

Vaig tornar a França i vaig estar treballant a Le Monde. Però la meva nòvia era de Barcelona i vaig decidir venir aquí, sense parlar ni català ni espanyol. Un productor, en Jordi Llompart, va confiar en mi perquè dirigís un documental d’una sèrie de 13 capítols, Nòmades. El vaig avisar que no en tenia ni idea. Em vaig tornar a documentar. Vaig anar a la Fnac a comprar un llibre sobre tècniques de documental. I va anar bé. Vaig acabar fent la meitat dels capítols de la sèrie.

I després, entre d’altres, has fet el multipremiat Sand wars [Les guerres de la sorra], que fins i tot ha fet canviar coses...

Sí, ha aconseguit que les Nacions Unides hagin situat la sorra com un recurs en perill urgent. I hem aconseguit que es canviïn lleis a França i que al nord de Califòrnia s’hagi deixat d’explotar l’última mina de sorra natural. Quan expliques una història, en secret esperes que també sigui una eina de canvi.

¿Com prepares els teus documentals?

Em documento molt. Has de ser molt sòlid en la recerca quan fas temes així. I el tema t’ha d’interessar molt. Molts documentalistes s’obsessionen buscant un tema. I és com l’amor: si surts a buscar-lo no el trobes. Et cases amb un tema per a tota la vida. Sempre dic que quan tries un tema te l’has de pensar molt bé, l’has d’estimar, perquè formarà part de tu per sempre. La gent et veurà a través d’aquell tema.

I per quin camí has arribat al teu últim documental?

A Barcelona tenim un Club del Documental i ens trobem un cop al mes. Érem a la platja, a la Barceloneta, i a l’horitzó, lluny, hi havia un vaixell de càrrega. I no vaig poder evitar preguntar-me què duia. Vam començar a mirar les etiquetes de la nostra roba i vam adonar-nos que tot el que dúiem venia de fora. I d’aquí vaig començar a estirar el fil.

I quina és la magnitud del tema?

Són omnipresents, però invisibles als nostres ulls. El 90% del que consumim arriba en els contenidors que porten aquests vaixells. Hi ha una flota mundial de 60.000 vaixells de càrrega, que consumeixen milers de tones del carburant més brut que hi ha al planeta, elbunker fuel, el que més partícules emet i més òxid de sofre conté. El seu impacte sobre el canvi climàtic i sobre la salut mundial és molt gran, molt més que el dels cotxes.

I no són presents en les negociacions sobre el canvi climàtic!

No, per al Protocol de Kyoto simplement no existeixen. I es dóna la paradoxa que per a ells l’escalfament global és una autèntica bicoca. A mesura que s’escalfa el planeta i es desfà el gel als pols a ells se’ls obren noves vies de transport.

Et vas embarcar en un vaixell de càrrega. Com és la vida a alta mar?

Molt dura. Treballadors en condicions extremes, amb jornades setmanals de més de 90 hores i en un entorn laboral realment perillós. Són fàbriques flotants, amb metall per tot arreu i molts perills.

¿Com és possible mantenir aquesta impunitat?

Són empreses multimilionàries, tenen molt poder. Una de les claus és l’ús de banderes de conveniència, que els permeten operar a totes les aigües territorials, i sempre prefereixen estar regits per la bandera del país amb les lleis més laxes. I a alta mar, de debò, és com al Far West. Hi ha fuites de tones de petroli al mar de les quals ningú és responsable. O la contaminació acústica. I dels contenidors que transporten en cauen 10.000 al mar cada any, sense que se sàpiga què hi ha dins.

Què hi pot haver?

No se sap. Hi pot haver moltes coses. Crida l’atenció que n’hi ha molts que mai es reclamen a les asseguradores.

Es podria controlar millor?

Al món es mouen 18 milions de contenidors, que fan 500 milions de viatges a l’any. I ningú sap amb certesa què hi ha a dins. I tan sols se n’inspecciona un 2%. És impossible, amb els mitjans actuals tan sols se’n poden escanejar 10 en un dia. Si se n’escanegessin més es bloquejaria l’economia de països sencers. El narcotràfic i les armes terroristes es transporten en vaixell. El risc d’atemptats no és tan sols als aeroports, també és als ports

SECTORS CDC

A Barcelona hi haurà sang”. Amb aquesta frase defineix un alt dirigent de CDC la pugna que hi haurà per controlar el partit a la capital després de la refundació. En aquests moments hi ha tres sectors que lluiten per dominar la federació barcelonina del partit. Un esquema que, en certa manera, replica el que existeix en clau nacional i que anirà apareixent a mesura que s’acosti el conclave del juliol. En essència, els contrincants són Mercè Homs (enquadrada amb Jordi Turull), Teresa Pitarch (aliada amb Germà Gordó) i Carles Agustí, impulsor d’un corrent propi.

A un costat del ring hi ha Moment Barcelona, plataforma liderada per la regidora Homs i per l’alt càrrec Víctor Cullell, que es presenta com un corrent generacional -tenen entre trenta i quaranta anys- que pretén “reflexionar sobre el model de partit i de ciutat”. Aquest sector és germà de Moment Zero, una plataforma interna liderada per Jordi Cuminal a la qual pertany Miquel Buch, alcalde de Premià de Mar i home fort de la confluència que lidera Jordi Turull, president del grup parlamentari de Junts pel Sí, al costat de la consellera Neus Munté i del dirigent territorial David Bonvehí. A Moment Barcelona s’hi inclou Josep Rius, cap de gabinet del president de la Generalitat, Carles Puigdemont. Aquest últim no milita al partit nacionalista però va formar part de l’equip municipal de Xavier Trias i coneix Mercè Homs des de fa anys.

A l’altre costat del quadrilàter hi ha el moviment Nova Barcelona, apadrinat per Germà Gordó, que al seu torn és la secció a la capital de la plataforma Nova Convergència. Segons diverses fonts consultades per l’ARA, la iniciativa té el “suport personal” de vuit dels onze presidents locals de CDC a Barcelona. Això fa que, segons els dirigents afins a Gordó, es consideri Teresa Pitarch com la “favorita” a liderar les sigles a la capital. Qui és Pitarch? Actualment és presidenta de l’Institut Català de les Dones i anteriorment ocupava la direcció general de Contractació Pública. Els seus rivals minimitzen els suports dels presidents locals i apunten que “això no vol dir que tingui el suport de la militància”.

L’actual president de la federació barcelonina de Convergència, el regidor Jordi Martí, és afí a Gordó. És una figura durament criticada pels integrants de Moment Barcelona. “Amb gent així no es va enlloc”, assenyalava fa uns dies un membre d’aquest corrent. L’actual secretari d’organització de CDC a la capital, Carles Agustí, és el tercer aspirant en discòrdia. Agustí és impulsor de Generació Llibertat, un corrent intern que defensa “cares noves” i una direcció col·legiada per al nou partit.

Segons fonts consultades, la pugna a tres té opcions de resoldre’s al setembre. El 23 de juliol es triarà la nova direcció nacional del nou partit hereu de CDC, i un dels escenaris possibles és que les cúpules territorials es defineixin després de l’estiu. La campanya del 26-J, momentàniament, soterrarà la batalla.

MADRID ES CREMA

LA PAGINA EN BLANC

S'ha acabat la temporada. Pero la pagina de la penya no es mereix quedarse en blanc con l'altletico. Quina pena. La maxima. L'equip del mon que mes desoprecia els valors i una filosofia de l'Europa comunitaria, l'ha tornat a tenir. No he dit guanyar.Tenen la seguretat del poderos, del sobrat, del que pot anar fent que mai li pasara res. Que pot tenir un equip de pepes i ramos, pero tambe de iscos i casimiros. Segurament es l'equip que juga mes amb les mans al futbol i per tant el que dona mes ventallots.Tambe tenen marcelos i kroos per compensar com una peli espanyola dels anys 50. Son dels que ploren abans de guanyar.I comentavem veient l partit, entre tall de pernil i pernil, que els jugadors ara semblant malals. Perque lluten molt, perque porten aquestes barbes islamiques que fan fredat, i encara que estiguin cuadrats d'esquena tenen una cametes de pizarri. Si no digueume quantes lliteres van tenir que sortir ahir, comedies apart. No se que els hi pasaria si com el hoquei abans, anaven jugant prorrogues fins que ja no podein fer mes canvis i finalment guanyava l'equip que tenia meys edat en la pista. I un dels que fa mes cara de malalt de sempre es el Juan Fran. I el pobre, ja sense conviccio, fa tirar al pal. Quan tots havien tirat al pal contrari d'aquell porter que sortin de no se quina seleccio es va trovar a la porteria del Madrid perque algu ja era hora li havia parat (guardametas o guardavallas) en deien els antics, els peus a florentino. Perque entrenen nomes per els minuts justos? i que no estaven una hora i mitja cada dia xutan a porteria, gran o petita , plogui o nevi. Tambe , cars com son, que sempre s'ha dit que per xutar amb garanties, s'ha d'inclinar el cos endevat, ho fan? no!. Per aixo quan a la penya cridem XXXUUUTTAAAA!!!!!,sempra va fora a o a les mans de qualsevol porter que tampoc es tira mai, ni treu una ma ni fa palomites. Sobrats, el Madrid ho sabia. Si us fixeu amb les cares, es una alegria falsa. Es ara quan tincrien que f er comedia. Hay mucho trabajo detras" deia el cdr. No ho deu dir per ell que penalty abanda, va estavellar dues faltes contra la barrera. Ja deia Zidane que no canviaria les seves copes per aquesta. No se la seva epoca pero ara deuen pasar mes estona a la pel u que xutan. Per aixo m'agrada el Torres, El teniem que haver fitxat per el 40 milions de pesetes i a can Barça s'hages inflat. Bon xicot, diuen que encara surt amb la seva perruquera dels 15 anys, Veieu, aquest ho fa be. Aquest grup de cars jugadors, cal obrir tan la boca per acabar menjanse l'herba cada vegada com fa el Bale, curiosament escrit amb B alta, tornaran a passejar la seva "clase" i les seves garrotades consentides per una Europa que esta mes comode amb segons i tercers de lligues on tambe juga l'eibar i ara potser el Nastic i el girona. La gallina dels ous d'or del futbol s'esgota. I aquesta penya, l'hem de tornar a sacsejar. O ens canviaran a la mitja part..

Tortosa

La polèmica sobre el monument franquista a Tortosa torna a posar sobre la taula el debat sobre la representació de la memòria a les nostres ciutats. Lluny de ser una qüestió purament simbòlica, la manera com el passat és recordat i expressat als espais públics és central en tota democràcia.

L’historiador francès Pierre Nora va concloure que els llocs de memòria són aquells espais, materials o immaterials, que, per l’acció humana o el pas del temps, s’han convertit en un símbol de la memòria col·lectiva d’una determinada comunitat. Segons ell, la millor manera d’entendre la història no és fer-ho a través dels grans relats sobre la memòria o la nació, sinó per mitjà d’aquests elements simbòlics. Monuments, commemoracions, himnes, festes, museus i arxius són alguns exemples que encarnen aquesta memòria col·lectiva.

Es tracta d’un debat molt propi d’Europa. Pel seu caràcter mil·lenari, les ciutats europees són el fruit de diferents capes històriques que conviuen simultàniament, a vegades en harmonia, sovint en conflicte. Les dues guerres mundials i altres conflictes han deixat ferides obertes en sòl europeu. La posterior reconstrucció física de les ciutats es va fer sobre el passat romà, medieval, renaixentista, barroc o neoclàssic segons els casos, seguint una lògica de renovació i transformació gradual i un cert respecte per la història del lloc. Aquesta negociació constant amb el passat hauria dotat les ciutats europees d’una certa prudència i humilitat que les diferenciaria per exemple de les del golf Pèrsic, on la llibertat absoluta per construir des de zero està portant als pitjors models d’urbanitat del món.

Ara bé, aquesta convivència constant entre passat, present i futur és una negociació permanent que no està exempta de conflictes. Berlín es qüestiona com ha de representar el passat prussià, la història comunista i el seu paper en l’Alemanya nazi en edificis, nomenclàtors i museus, mentre recús les cicatrius de la seva llarga divisió. Cracòvia es planteja quin grau de monumentalitat ha de donar al record dels jueus que van morir exterminats al veí camp d’Auschwitz. Nantes, un dels ports negrers més importants de la ruta dels esclaus a França, ha obert el debat sobre el seu fosc passat colonial a través d’un interessant memorial. Barcelona i altres ciutats catalanes com Tortosa no són alienes a aquest debat tan genuïnament europeu.

En tots els casos, la pregunta que sorgeix és la següent: ¿quina memòria preval?, ¿quina és la història que convé mantenir? A Tortosa, ¿el monument franquista podria servir com a recordatori d’una dictadura que convé no oblidar perquè no es repeteixi o, al contrari, representa un enaltiment del feixisme del tot incompatible amb la democràcia?

Els espais públics són llocs de memòries en conflicte i de negociació permanent de les diferències. Però, com a espais de reivindicació de drets i d’expressió del pluralisme, també contenen la llavor dels principis democràtics més bàsics. Per aquesta raó, l’única memòria que convé conservar és la que de manera inequívoca promou valors compatibles amb la democràcia.

PERISCOPE

Si Gerard Piqué no hagués utilitzat Periscope potser aquesta eina hauria trigat una mica més a fer el boom definitiu a casa nostra, però era només qüestió de temps. Què té aquesta xarxa, que se n’ha parlat tant? Amb una mica més d’un any de vida, Periscope s’ha instal·lat com una aplicació més per esgotar totes les possibilitats de la comunicació. Es tracta d’una xarxa propietat del gegant Twitter que permet compartir amb els nostres seguidors contingut de vídeo en directe, una nova manera de fer que la xarxa es faci realitat.

Què es pot retransmetre? Els usuaris, amb total generositat i altruisme, comparteixen amb la resta del món concerts, esdeveniments esportius, desfilades de moda, festes i qualsevol activitat que considerin que pot cridar l’atenció d’algú. Una bona colla de celebrities en són usuaris abanderats: Gerard Piqué (que va anunciar que deixava de fer servir l’aplicació per un “canvi de plans” que encara no ha transcendit), Madonna, Arnold Schwarzenegger, Ringo Starr, Tyra Banks, Aaron Paul, Jimmy Fallon, Mariah Carey, Justin Bieber i Michelle Obama en són alguns dels representants.

Des de la plataforma expliquen: “Ens vam entusiasmar amb la idea de descobrir el món a través d’ulls aliens. ¿I si hi poguessis veure a través dels ulls d’un manifestant a Ucraïna? ¿O veure com surt el sol des d’un globus aerostàtic a la Capadòcia?” La tecnologia fa la resta i l’usuari es converteix directament en una pseudocadena de televisió que ofereix contingut de manera gratuïta. Queda així obert el meló de la retransmissió en directe tant per als esdeveniments positius com per a abusos de qualsevol mena: a l’abril es va retransmetre una violació, i no fa gaire una noia francesa va emetre el seu suïcidi.

Com sempre que es tracta dels límits de la tecnologia, el debat omple els carrers. Per a Carlos Fernández Guerra, conegut ex community manager de la policia espanyola, Periscope té el valor afegit que permet “arrossegar el públic” de Twitter, i que té molta transparència, “potser massa”, a més a més de fer possible la interacció en viu. Els avantatges d’aquesta xarxa son bàsicament la immediatesa i la fugacitat, ja que al contingut només s’hi pot accedir durant 24 hores. A més, remarca que constitueix una eina d’emissió i comunicació fàcil d’utilitzar i gratuïta per a qualsevol internauta. “Un cop més la clau és la simplicitat i que evites intermediaris”, diu Fernández Guerra, que avisa que perfils personals i d’entitats puguin ser un mitjà de comunicació més: “Ara també televisant-nos el que l’usuari vulgui”.

La interacció

No té la mateixa opinió Juan Merodio, expert en màrqueting i xarxes socials i professor del màster Marketing Digital & Social Media de l’IL3, que creu que Periscope no representa cap novetat si es té en compte que el vídeo en streaming ja existia: “El que passa és que s’ha llançat una aplicació que és senzilla d’utilitzar i lligada a una xarxa com és Twitter”. Merodio limita la innovació a la interacció de comentaris i els “m’agrada” en temps real. “Personalment no m’acaba d’agradar gaire, veig més potencial en altres eines”, diu.

Per a Òscar Coromina, professor del departament de comunicació audiovisual i publicitat de la UAB, és especialment rellevant l’ús que n’estan fent els famosos. “Jo en destacaria sobretot que les celebrities han trobat en Periscope una nova manera d’estar en contacte amb els seus seguidors”, afirma. El que té d’innovació aquesta xarxa és, segons Coromina, que ofereix una emissió audiovisual i en directe, a més de ser en suport mòbil, un entorn en què fins ara aquest tipus de continguts tenien un espai residual. Aquesta aplicació triomfa, diu el professor de la UAB, perquè és una nova via d’entrar en contacte amb aquests personatges. Un dels avantatges és la facilitat per produir i transmetre contingut audiovisual especialment pensat per a telèfons mòbils.

Manipulació massiva

Però és un sistema que no està exempt de perill. Algun cas extrem de mal ús ha saltat a l’opinió pública. Fernández Guerra considera que un dels grans riscos és que ara la manipulació de la realitat es pot fer massiva: “Cadascú te la mostra com vol, i es juga amb percepcions, sense cap fiabilitat en l’honestedat o gestió professional de la informació”. Aquest risc s’afegeix a la possible invasió de la intimitat i a una desproporció en la cobertura de certs esdeveniments poc rellevants. Com a nota discordant, l’expert assenyala un fet ben curiós en la credibilitat de les imatges: com més amateurs semblen, més autenticitat i credibilitat guanyen.

La visió de Coromina és bastant diferent: “Els perills jo no els associaria tant al tipus de comunicació com a l’ús que en fa l’usuari”. I veu aquest tipus de casos extrems “extremadament anecdòtics”. De manera general, sosté, es respecta la intimitat i privacitat dels que estan sent gravats.

La població més vulnerable són els menors, que tenen la temptació d’utilitzar aquestes eines com fan amb Snapchat, per a distorsions com el sexting i el bullying. Però el perfil de públic no el formen només ells, sinó que pot ser qualsevol. “El problema és la rendibilitat o utilitat real que se n’obtindrà”, diu Fernández Guerra. Per a ell, estem immersos en una dinàmica en la qual tots volem demostrar que som cools i que som els primers que arribem a fer servir les eines que ens defineixen com els més techies ; però l’ex community managerde la policia apunta que el problema és que ningú sigui usuari de les seves retransmissions, com una televisió sense audiència. “Com que és tot molt transparent i les xifres són públiques, acaben fregant el ridícul”, diu.

Un futur prometedor?

Tot i les incerteses del futur, les previsions d’evolució d’aquesta xarxa passen, segons Coromina, pel fet lògic que es produirà un ús cada vegada més intensiu dels mòbils per accedir a contingut audiovisual, perquè “sembla una progressió coherent amb l’evolució de les aplicacions d’èxit que han anat apareixent amb l’entorn mòbil”. I assenyala que si Twitter representa el text i Instagram les imatges, Periscope és la pota que faltava: el vídeo. Ara caldrà comprovar-ne l’èxit, perquè aquesta xarxa no és única: competeix amb Meerkat, YouTube i Google Hangouts. “Haurem d’estar atents per si aconsegueix un ús massiu i provoca que canviem la nostra manera de comunicar-nos”, diu Fernández Guerra.

Sense intermediaris, passen a ser amos del missatge

Els famosos han trobat en Periscope una manera de comunicar-se i, si cal, d’explicar-se directament als seus fans. I d’aquí pot néixer un nou model comunicatiu. De fet, Piqué va justificar l’ús de Periscope assegurant que la premsa emet el que vol, i que ell prefereix ser amo del seu propi missatge. Igual que passa amb Instagram, les celebrities s’estimen més penjar la fotografia que ells mateixos han seleccionat i editat que no veure publicada una foto robada d’un paparazzi. Si es consolida, aquest canvi pot tenir un efecte en molts programes i revistes del cor. El professor Coromina explica que els usuaris actius de Periscope són els famosos, mentre que els fans o seguidors adopten un paper passiu. “Veient el tipus d’usuaris més populars de l’aplicació - celebrities -, intueixo que tot plegat ho podem englobar dins el fenomen fan. Són personatges que per la seva professió o activitat acumulen seguidors i fans, que també van a parar a Periscope”. ¿Pot ser a la llarga un gran Sálvame sense intermediaris?

MARXA CHERANO? AL VES!!

Javier Mascherano i Dani Alves podrien deixar el Barça aquest estiu. L’argentí, el migcampista reciclat a defensa quan juga de blaugrana, i el brasiler, van emocionar-se dilluns a la festa del Camp Nou. Sabien que potser era el seu últim dia al Barça, ja que el seu futur, ara mateix, no està definit. L’argentí, de fet, fa setmanes que va començar a parlar amb la Juve, el club italià que podria aconseguir els seus serveis. Ara, el Barça no dóna per tancada l’etapa de Mascherano a Catalunya, ja que el club vol seguir disposant d’un dels futbolistes més respectats pels seus companys. En canvi, Alves sembla finalment decidit a fer les maletes. El Barça però, nega aquesta operació.

El col·laborador del diari Sport Gerard Romero va anunciar un principi d’acord de Mascherano amb la Juve perquè s’hi incorpori aquest estiu i elfitxatge d’Alves per l’equip de Massimiliano Allegri. L’ARA ha confirmat aquests contactes, tant amb Mascherano com amb Alves, malgrat que a Torí es nega l’existència d’un acord tancat per Mascherano. Es tractaria d’un acord verbal sobre com podria ser el contracte de l’argentí si finalment decideix marxar a la Juve, un dels dos clubs italians que s’hi han acostat. L’altre, el Nàpols, ha acabat perdent la cursa amb el vigent campió de Lliga. Les converses amb la Juve, doncs, no són oficials, ja que Mascherano té contracte fins al 2018 i, per tant, la Juve hauria de parlar primer amb el Barça.

L’exjugador del River Plate podria firmar un contracte per a tres temporades que faria augmentar considerablement el salari que percep ara a Barcelona. La clau del canvi d’aires, però, no seria econòmica. Mascherano considera que els últims anys de la seva carrera els hauria de jugar al centre del camp, la seva posició natural, ja que l’ha penalitzat una mica la doble vida d’aquests anys: central amb el Barça i migcampista amb la selecció. A més, segons Mundo Deportivo, Mascherano ha admès al seu entorn una certa por, ja que al gener va acceptar una pena de 12 mesos de presó -que no haurà de complir perquè no té antecedents- per delicte fiscal. Mascherano, molt dolgut amb les persones que l’havien assessorat, va admetre que havia comès dos delictes fiscals el 2011 i 2012, quan va eludir el pagament d’impostos. És a dir, si comet un delicte a l’estat espanyol, podria acabar a la presó.

El Barça, consultat per l’ARA, deixa clar que l’estiu és molt llarg i que poden passar moltes coses, però no existeixen negociacions oficials, ni converses amb la Juve, ni hi ha intenció de vendre Mascherano. “Luis Enrique el vol al primer equip”, diuen des del Camp Nou. A més, el Barça ja sap segur que aquest estiu marxa un defensa central, Marc Bartra, i Thomas Vermaelen seguirà el mateix camí.

Dani Alves, a punt de marxar

La defensa serà un dels camps de batalla en el pròxim mercat de fitxatges.Dani Alves, per exemple, finalment ha decidit marxar. El lateral té contracte amb el Barça fins a la temporada 2016-2017, però serà de la Juve segons va informar dimecres el programa 'Què t'hi jugues?' de la Cadena SER. Segons aquesta informació, el brasiler tenia una clàusula que el permetia marxar del Barça sense compensació econòmica abans del 5 de juny. D'aquesta manera es confirma  el que va explicar l'ARA al febrer.

Malgrat que el Barça ha aconseguit millorar una mica la situació econòmica amb l’arribada de diners provinents del nou acord amb Nike, el club encaranecessita vendre algun jugador amb un sou elevat per poder fer espai per als nous futbolistes que s’incorporaran a la plantilla aquest estiu. I entre els titulars, Alves és el que compleix més requisits: per edat, perquè alliberaria una de les fitxes més altes i per posició en el terreny de joc. Ara bé, el baix rendiment d’ Aleix Vidal ha generat un problema a la secretaria tècnica: Alves marxa, però caldrà fitxar un lateral dret per ser titular i ocupar un forat que, en principi, no serà per a Sergi Roberto, que agrada més al centre del camp. Aquests dubtes han fet que el Barça no vulgui facilitar aquesta operació, ja que vol tenir recanvis preparats si toca vendre. La possibilitat de vendre els dos jugadors és baixa, però serà inevitable que marxi un dels dos: cal alliberar sous per poder fitxar.

Bartra marxa en silenci

El Barça a més, sap que Bartra, en espera de les ofertes, ha decidit marxar. El club estudia diferents noms per a la posició de defensa central. Cap seria el futbolista del Deportivo de la Corunya Sidnei, una informació publicada ahir per diferents mitjans que va ser desmentida. El Barça no descarta portar un central de primer nivell perquè sigui la parella de Piqué, cosa que ajudaria a entendre la decisió de Mascherano de voler marxar a la Juve, on podria jugar al centre del camp, la mateixa posició que té amb l’Argentina. El Barça, però, confiava tenir Piqué, Mascherano, Mathieu i un nou central. O dos més, si arriba una bona oportunitat, ja que jugadors com Mascherano i Mathieu poden jugar en diferents posicions sobre el terreny de joc, cosa que agrada a Luis Enrique.

Serà un estiu amb molts canvis per incentivar un grup guanyador. Al Barça ja li va bé vendre algún jugador titular, però vol mantenir el control de la situació i evitar que la Juve jugui amb les cartes marcades per endur-se dos titulars de l’equip.

ARQUITECTES A VENECIA

Els arquitectes catalans han pres Venècia. Catalunya participa per tercera vegada consecutiva en la Biennal de Venècia d’arquitectura, que dissabte obre les portes al públic, però en aquesta ocasió la presència dels professionals del país és molt destacada. L’exposició que l’Institut Ramon Llull impulsa dins dels eventi collaterali de la Biennal, titulada Aftermath, inclou obres de set despatxos. Una vintena dels 55 estudis del pavelló espanyol, que aborda els estralls de la crisi en el sector de la construcció, són catalans. I el director d’aquesta edició de la Biennal, el xilè Alejandro Aravena -guanyador de l’últim premi Pritzker, considerat el Nobel dels arquitectes-, n’ha seleccionat quatre per a l’exposició central, Informant des del front.

Aravena ha seleccionat per la seva trajectòria els despatxos d’Enric Batlle i Joan Roig; Eduardo Cadaval i Clara Solà-Morales; Fabrizio Barozzi i Alberto Veiga, i Toni Gironès, i els ha convidat a explicar a Venècia les batalles que lliuren com a arquitectes. “Tenir quatre representants de Barcelona a l’exposició general té molta importància. No a títol personal, de despatx, sinó del que passa en una ciutat com Barcelona, que està representada a Venècia amb quatre oficines independents i quatre enfocaments molt diferents en la nostra feina. Crec que això és molt rellevant”, afirma Alberto Veiga, guanyador de l’últim premi Mies van der Rohe d’arquitectura europea per la Filharmònica de Szczecin, a Polònia.

És precisament al Pavelló Mies van der Rohe on l’ARA ha reunit aquests quatre despatxos perquè presentin les obres que exposen a Venècia i, a partir d’aquests treballs, analitzin quin són els principals reptes que els arquitectes tenen actualment. Batlle i Roig presenten la restauració paisatgística de la Vall d’en Joan, el conegut abocador del Garraf. I a l’exposició catalana, un altre dels seus treballs paisatgístics més coneguts, la recuperació mediambiental del riu Llobregat. Toni Gironès també té doble presència en aquesta Biennal: a l’exposició central mostra el Museu del Clima, al pla de Gardeny de Lleida, i al pavelló espanyol un conjunt de 80 habitatges a Salou. Eduardo Cadaval i Clara Solà-Morales han dissenyat una instal·lació on renoven el diàleg entre l’espai públic i el privat amb algun dels seus habitatges, com la Casa Gira-sol, al Port de la Selva. Barozzi i Veiga, per la seva banda, mantenen en secret la seva participació a l’exposició. Veiga només explica que han desenvolupat un projecte nou i específic per als espais de l’Arsenale que és un manifest de la seva manera d’entendre l’arquitectura.

Els seus projectes són els nostres projectes, perquè aquesta edició de la Biennal de Venècia vol buscar resposta -vol buscar les respostes que els arquitectes donen- als problemes que ens afecten a tots. En la feina dels arquitectes hi ha respostes clau a les infraestructures i les estructures necessàries per a la vida.

Paisatges, climes i usuaris

Joan Roig defineix amb l’expressió “cultivar la vida” el procés que han portat a terme per recuperar l’abocador del Garraf, que ha deixat de ser un lloc “tòxic”. “El paisatge sense l’ús públic no té sentit, perquè o bé es dedica als conreus o a fer-hi abocadors. I això és el que dóna sentit al paisatge, el seu curs. I precisament els paisatges sense ús humà són els que acaben tenint els deterioraments absoluts”, subratlla Roig.

El Museu del Clima de Gironès també es basa en elements essencials i paisatgístics: l’habitabilitat i el clima. “Nosaltres vam enfocar el projecte pensant en tota la nostra trajectòria -diu Gironès-. Ens interessa gestionar l’habitabilitat de les persones en relació al medi, i així com els metges gestionen la salut, nosaltres gestionem l’habitabilitat i l’optimitzem o la millorem. En aquest sentit, la batalla que plantegem és la batalla del clima, entenent la batalla en positiu: arquitectures que d’alguna manera intenten comprendre les condicions del medi on som, del planeta, dels quatre elements naturals, i com a través de la gestió d’aquests elements pots arribar a aconseguir una arquitectura que evolucioni dins del medi”.

Tant la recuperació de la Vall d’en Joan com el Museu del Clima són treballs de llarg recorregut. Les primeres fases de la recuperació paisatgística de la Vall d’en Joan van rebre el premi europeu Espai Públic Urbà 2004. El concurs del Museu del Clima és de l’any 2008. “Després de vuit anys de procés, paradoxalment, acabem entenent que el Museu del Clima és el planeta Terra, perquè a Lleida el que proposem és obrir completament el museu, no fer un edifici tancat. En lloc de l’enunciat del concurs, que ens demanava un edifici de 3.000 metres quadrats que estigués tot l’any entre 18 i 25 graus, i per tant amb clima tropical, que és com vol viure tot el Primer Món, vam abordar el projecte en el sentit d’explicar el clima continental de Lleida”, diu Gironès.

A diferència d’aquestes obres de Batlle i Roig i de Toni Gironès, els edificis de Barozzi i Veiga es troben sobretot en entorns urbans. Aquest duet ha treballat bàsicament en el terreny de l’obra pública, molt sovint a l’estranger. “Sempre posem la persona al centre de tot i sobretot intentant reflectir que véns sempre d’algun lloc i que has de perdurar a través del que fas”, diu Alberto Veiga sobre la seva visió de l’arquitectura, en què també és important “la immediatesa”. “Això passa quan et dediques a l’arquitectura pública. El teu compromís hi apareix, perquè dius: o ho faig ara o no ho podré fer en un altre moment”, assegura Veiga.

Aquesta edició de la Biennal representa un salt qualitatiu que culmina la profunda reflexió sobre l’ofici i l’allunyament dels excessos de l’arquitectura icònica que ja havia començat en les dues edicions anteriors de la Biennal, dirigides pels Pritzker David Chipperfield i Rem Koolhaasi. “Durant molt de temps, per exemple als anys 80 i 90, l’arquitectura s’havia quedat a la rereguarda, clarament. Quan Aravena detecta que hi ha un front és perquè està explicant que hi ha una rereguarda on les coses estan en la zona de confort”, diu Joan Roig, que també subratlla el caràcter polític de l’arquitectura, que es pot posar en paral·lel al moviment dels indignats i que pren més relleu en un moment de crisi econòmica. Els arquitectes també han de contribuir a resoldre problemàtiques relacionades amb la pobresa i una desigualtat creixent. “Els anys 80 i 90 són una zona de, diguem-ho així, corrupció molt similar a la que s’ha produït en molts altres àmbits, com la política, la literatura i els esports. En el cas de l’arquitectura es va produir l’eclosió dels arquitectes estrangers, que eren utilitzats per validar coses urbanístiques mal fetes”, diu Roig.

Per a Gironès, l’actitud d’Aravena destaca per la seva valentia: “Detecta on, a partir de la incertesa i de no tenir por d’aquesta incertesa, generem nous processos que estan basats en les preguntes. I aquestes preguntes poden obrir altres vies i, sobretot, poden allunyar-se de l’endogàmia de determinats formalismes superficials”. Es tracta de “tornar a reconnectar amb el medi, no només climàtic o mediambiental, sinó de relació de la pròpia espècie”. “Aravena -afegeix Gironès- detecta que hi ha una arquitectura que emergeix en essència en determinats llocs del món i en determinades situacions econòmiques”.

Teixir llaços socials

Clara Solà-Morales també apunta que el director de la Biennal reclama que els arquitectes deixin que les necessitats socials contaminin el seu ofici. “Els problemes de l’arquitectura són batalles que són a fora, que tenen a veure amb el món real. Hi ha moltes demandes externes i l’arquitecte no ha d’estar tancat en si mateix sinó que ha d’estar teixint llaços. És important entendre, per cursi que pugui semblar, que l’arquitectura és una eina social”, diu Solà-Morales.

En definitiva, la Biennal, que estarà oberta fins al 27 de novembre, és un gran aparador internacional i un lloc de trobada i d’intercanvi d’idees. Malgrat que les necessitats urgents a les quals responen els arquitectes són comunes, les maneres que tenen d’abordar-les són molt diverses. “En altres èpoques era més fàcil detectar una certa tendència que unia el col·lectiu. Ara ja no hi ha un col·lectiu i hi ha moltes batalles personals, i potser el més interessant és veure com afronta la resta de gent situacions que tu no has vist mai, o que tu penses que no són més importants que les teves. I quan comprens el del costat, veus que t’obre un paisatge diferent”, conclou Veiga.

PIQUE NEYMAR

Gerard Piqué i Dani Alves, qui si no, van posar la sal i el pebre que calia a la celebració del Barça dels quatre títols de la temporada. Però la gran notícia de la festa, més enllà de l’enginy de Piqué i la claredat d’Alves, la va donar Neymar, que amb les seves paraules va declarar l’amor pels colors del club que defensa des de fa tres anys, deixant clar que la seva renovació se segellarà aviat.

Els jugadors del Barça, en una festa plena d’absències, van celebrar una temporada “difícil” però amb resultat final “excel·lent”, com va resumir Luis Enrique davant d’unes 30.000 persones que van anar al Camp Nou per abaixar el teló de la funció d’aquest any. Va ser una festa en família, en horari difícil per als més menuts (va arrencar gairebé a les 22 hores) i sense alguns dels grans ídols. No hi eren Messi -que va marxar amb febre després de sopar al Camp Nou, on hi havia la seva família- ni Luis Suárez -que lesionat va preferir el repòs-, ni tampoc tres internacionals que es van posar les piles amb les seves seleccions sense temps per a festes: Arda, Vermaelen i Rafinha.

Festa ràpida i vistosa

“S’ha demostrat que ser fidels a un estil de joc ens fa més forts” és el primer que es va sentir quan els llums del Camp Nou es van apagar i van deixar l’estadi a les fosques, menys pels centenars de mòbils que brillaven a les graderies i les línies del terreny de joc, il·luminades per delimitar l’escenari on han actuat cada quinze dies els protagonistes d’aquesta exitosa temporada. A la festa, però, hi va faltar gent. La Júlia, de 8 anys, tot i que avui tenia un examen de català, va convèncer el seu pare per anar al Camp Nou. En canvi la seva germana, la Laia, de cinc, es va quedar a casa per culpa de l’horari. “Hi haurà bronca perquè no li hem dit res”, assumia el pare lamentant que la festa fos tan tard.

El relat del que ha passat aquest curs, amb un vídeo que es va emetre als marcadors, va precedir la pirotècnia i el joc de llums, que va jugar amb els colors blaugranes però també amb els de la senyera. De fet, en un dels vídeos hi va aparèixer la careta que ha fet servir el club per reivindicar la llibertat d’expressió i que s’ha fet famosa després de l’intent de prohibició de les estelades a la final de Copa del Vicente Calderón per part de la Delegació del govern espanyol a Madrid.

Mentre sortien els membres de l’ staff tècnic de Luis Enrique i la primera plantilla -tots amb la samarreta amb el número 28 i la frase “Rei de Copes”-, unes llums deixaven ben clar sobre la gespa la magnitud de la gesta d’aquest any: “doblet”, es repetia a la zona de tribuna. Amb les absències de Messi i Suárez, els focus van situar-se sobre el gran reclam d’aquest tipus de trobades, Gerard Piqué, que va sortir sobre la gespa acompanyat d’un habitual en les celebracions, el seu fill Milan, que també va aparèixer a la llotja del Calderón per jugar amb els reis espanyols, Felip i Letizia. Aquest cop Piqué tampoc va fallar i va repetir la cita amb el micròfon, que la temporada passada va immortalitzar una de les frases que va quedar associada al triplet: “ Kevin Roldán, contigo empezó todo ”. Aquest any el missatge també anava en la mateixa direcció, tot i que també es podia enviar cap a Manchester. “No tinc res preparat”, va anunciar el central mentre Josep Maria Bartomeu s’ho mirava expectant, amb l’ai al cor a la llotja. “A vegades es queixen que sempre juguem contra 10, i vam ser nosaltres els que vam jugar amb 10, i què va passar? Que vam tornar a guanyar”, va deixar anar Piqué, amb un missatge clar contra el victimisme que a vegades havia fet servir José Mourinho al Chelsea i al Madrid.

També hi va haver ovació gegant per a Andrés Iniesta. “És un orgull ser el capità d’aquest meravellós equip. Volem guanyar més i fer història, l’any que ve tornarem a ser aquí”, va dir Iniesta, emplaçant l’equip i el públic a retrobar-se en el mateix escenari. “Crec que ha sigut una temporada llarga, difícil, exigent, dura, però hem tirat endavant de manera excel·lent. És el moment fer una bona festa”, va dir Luis Enrique en el seu parlament.

Alves va tenir un record per a Xavi, que li va cedir el número 6, i va recordar al públic que és un “privilegiat” per disfrutar d’aquests jugadors: “Que quedi ben clar, som els millors: la resta, ximpleries”. Neymar va ser qui més va satisfer la llotja amb el seu discurs: “Jo sóc del Barça, sóc molt feliç en aquest club”.

Mascherano, encara dolgut per l’expulsió, va tancar els parlaments d’una nit que havia arrencat amb una fotografia de tot el futbol formatiu, acompanyats del femení de Xavi Llorens -que tot i la professionalització de la secció va haver de conformar-se a sortir amb els més menuts- i les seccions de l’hoquei i l’handbol.

pedrolo

Hi ha moments i situacions en els quals seria imperdonable no distingir entre arguments “bruts” i arguments “nets”. Aquests darrers són aquells que, avalats per la realitat, tenen prou coherència interna per no caure en arbitrarietats ni contradiccions, mentre els primers s’inscriuen en allò que en podríem dir les “raons del mal pagador” afeccionat a capgirar a favor seu una lògica l’ús correcte de la qual bé exigeix als altres. Observo aquesta manera de procedir en molts que de tant en tant ens acusen de fer o de voler fer allò que nosaltres retrèiem al franquisme: imposar una llengua als qui en tenen una altra. No cal recordar el galdós Manifiesto d’una colla d’intel·lectuals; sovint se’n troben ressons a les cartes que dels seus lectors publiquen els diaris, en alguns programes radiofònics, en articles, declaracions, actes públics i d’altres de relativament privats. En aquestes ocasions sempre criden l’atenció dues coses: la primera que, en fer l’acusació, es veuen obligats a reconèixer plenament l’existència d’una cultura que abans preferien ignorar i a favor de la qual no van dir ni una paraula ni esbossaren cap gest protector quan era cruelment perseguida, una abstinència que, pel cap baix, és força suspecta en persones que pretenen ser justes i enemigues de coercions. L’altra, l’ús curiós que es fa del mot “imposició” en aplicar-lo a dues accions antagòniques: a la de la dictadura feixista que obligava un poble a servir-se públicament, en el seu propi terrer, d’una llengua que no era la seva i la d’aquest mateix poble que, dins del propi territori, reivindica el dret d’emprar únicament la seva parla i d’ésser-hi entès per tothom que, vingut d’on vingui, s’hi instal·la. [...] ¿Com pot entendre’s una espanyolitat que perjudica uns espanyols en desposseir-los de la seva cultura a benefici d’uns altres espanyols que estenen la que tenen mitjançant una ocupació, guerrera o pacífica, però sempre impositiva? [...]

intrusa

El dia 13 de juny del 2015, tres setmanes després que Ada Colau dinamités les eleccions municipals a Barcelona amb una victòria que va posar en guàrdia l’establishment polític, econòmic i mediàtic, la plaça de Sant Jaume es va omplir per presenciar la investidura de la nova alcaldessa. Colau, entre emocionada i aclaparada per l’estampa de “salut democràtica”, va tastar el primer contrast entre l’ambient festiu del carrer i l’actitud malhumorada de qui considerava el triomf de Barcelona en Comú com un error del sistema. Especialment tens va ser el primer contacte a Palau amb Artur Mas. Intrusosa l’Ajuntament, pensaven alguns quan observaven la inquilina del despatx d’alcaldia. Una reflexió exterioritzada aquella tarda per la regidora de CiU Francina Vila, que es va acostar a la flamant alcaldessa per etzibar-li aquesta frase: “Ja pots dormir a la nit?”

La regidora li retreia el to bel·ligerant exhibit en campanya amb el projecte convergent, i la sentència estava impregnada també de dosis d’incredulitat. Barcelona en Comú havia simplificat la cursa electoral a la dualitat Trias-Colau, una estratègia que posava a l’aparador el missatge del canvi i que va desorientar CiU, lenta de reflexos per entendre que l’esquerra alternativa havia construït un projecte guanyador. L’alcaldessa, que en un any ha fet un trajecte accelerat de la protesta a la proposta, ha constatat que aquell neguit inicial del poder -desconeguda com era entre els agents econòmics de la ciutat- ha derivat en perplexitat per la naturalitat exhibida en l’exercici del càrrec. Amb més capital polític que el que indicaven els 11 regidors obtinguts el 24-M, Colau i el seu equip han construït a velocitat vertiginosa l’espai dels comuns, victoriosos a les eleccions espanyoles del 20-D, ambiciosos com seran en els comicis catalans.

Un any després d’irrompre a la Casa Gran, l’alcaldessa ha concretat un moviment arriscat i no absent de contradiccions: el pacte amb el PSC, un dels “partits del règim”, tal com el va definir. Tenia la necessitat d’ampliar el govern, i ara té el repte de no desvirtuar el canvi i d’afinar el projecte de ciutat més enllà de les proclames i la simbologia dels gestos. La intrusa es troba còmoda a l’alcaldia i no té pensat marxar-ne, per molt que, fins i tot els socis, la vulguin fer córrer tant com l’últim any

EMPAR I LESTELADA

Cada vegada que l’Empar Moliner apareix amb un objecte a les mans per fer la seva secció a Els matins, la intensitat del programa puja. Saps que passarà alguna cosa. Dijous, per explicar la prohibició de les estelades a la final de la Copa del Rei, l’escriptora en portava una. Al·legant que la bandera l’hauríem d’aprofitar per a altres menesters, va proposar fer-ne eixugamans o roba interior. La va esparracar com quan d’un llençol vell en fas draps per a la pols. Com que es tracta d’una bandera, l’esgarip de la roba en esquinçar-se tenia una intensitat psicològica més elevada. Després, s’hi va mocar. Podeu recuperar el vídeo del 3alacarta perquè aquesta vegada la direcció de la cadena no ha retirat la secció de la web.

L’acte torna a tenir una poètica televisiva bonica i potent. La mateixa Empar Moliner ho explicava després en una entrevista a l’ARA: “És una manera de dir que res no és sagrat perquè tot és sagrat”. Si l’Empar Moliner hagués fet això amb una bandera espanyola segurament ja seria a Wad Ras i les més altes instàncies de la política estarien demanant el tancament de TV3 (i potser ho aconseguirien i tot).

Però, com sempre, l’Empar Moliner té el do de situar l’espectador en un cert dilema interpretatiu, induir a una reflexió que ens obliga a replantejar-nos o supervisar els nostres principis. L’escriptora que va cremar la Constitució ara estripa una bandera independentista, però tots els que van clamar al cel per aquell gest ara no diuen ni mu. Als independentistes tampoc els ha ferit, primer perquè coneixen el tarannà irreverent de l’Empar i després perquè en el gest saben que no hi ha voluntat d’ofendre i que l’escriptora “és dels nostres”. Però si hagués sigut Tomás Roncero o Belén Esteban els que s’haguessin mocat amb l’estelada la indignació hauria sigut multitudinària. Els símbols són sagrats de manera transitòria, perquè qui se’ls fa seus els pugui manipular a conveniència. És com la mare, que cadascú pot criticar la seva però disgusta que algú altre li trobi un defecte. És una llàstima que l’estripada de l’estelada no hagi tingut tanta repercussió. Estaria bé que els polítics ofesos veiessin que la tele pública catalana pot fer aquest exercici sense que sigui un drama. La secció de dijous de la Moliner no s’ha d’entendre com una situació aïllada i independent. És la intencionada i provocadora segona part de la crema de la Constitució, per demostrar justament el contrast de les reaccions posteriors. És la prova que aquests conflictes sobre símbols i pàtries no estan motivats per una qüestió de lleis, democràcia, moral o exigència de respecte, sinó pel desig profund de trobar oportunitats per carregar contra l’altre.

silvia requena

Advocada i presidenta de la sectorial d’igualtat de CDC, Sílvia Requena (Terrassa, 1968) és d’aquelles a qui li agrada exhibir orgull convergent. Es presenta a les primàries que organitza el partit per triar cap de llista a Madrid, i s’enfronta a Francesc Homs, pes pesant de la formació que té tot l’aparell a favor.

¿Convergència ha trigat massa a fer unes primàries com aquestes?

Sí. Hi ha hagut altres ocasions en què s’ha pogut fer i no ha sigut així per inèrcia. Hem estat més dedicats al país que a la vida interna de partit.

¿S’han centrat més a nodrir de càrrecs l’administració que no pas a cuidar-se portes endins?

Una mica sí. L’interès era representar els interessos dels catalans a les institucions. Què passa? La militància, generosa, ha arribat aquí donant-ho tot, i a vegades la certesa és que s’ha fet poc cas a les bases. Seria un error bastir la refundació sense tenir-les en compte. I això és discussió de fons, no de noms.

Ha denunciat l’existència de lideratges “únics i exclusius”. ¿Es referia, per exemple, a Artur Mas?

Més únic era el de Jordi Pujol! Ara a la societat li agrada tenir formes col·laboratives de lideratge. No ens ha de moure la fórmula monàrquica a l’hora de dirigir organitzacions, sinó una forma més transversal. No s’han d’obviar talents que hi són i que es poden valoritzar.

Es farà, això que defensa?

Tot això no s’improvisa. No té cap sentit formar part d’un partit que no es faci permeable al que necessita Catalunya i al que demana la gent.

¿Ha parlat amb Mas des que va fer el pas de presentar-se?

Sí, el mateix dia que vaig decidir-ho. És un demòcrata radical.

No li ha fet costat, però. Ni tampoc l’actual president, Carles Puigdemont, ni la plana major del partit.

Dins de Convergència, els suports de l’aparell valen el mateix que el de les bases. Les gesticulacions em semblen extemporànies.

Se la situa a l’òrbita de Germà Gordó. ¿Va parlar amb ell sobre la possibilitat de presentar-se?

Li he fet quatre papers pel plantejament que fa del futur polític del partit, i fa un mes que comparteix amb mi espai al meu despatx professional. La relació amb ell és molt bona, com també amb el primer soci que vaig tenir, Francesc Sànchez [coordinador de règim intern]. Fins i tot jo vaig fer Josep Rull militant!

¿Gordó l’ha sondejat per formar part d’una candidatura de cara al congrés de refundació?

No. Possiblement qui té la feina més avançada a escala sectorial per al congrés és ell, per la seva eficàcia a l’hora de fer equips.

Si surt escollida, ¿quines prioritats tindrà al Congrés de Diputats?

El referèndum per a Catalunya, que encara té recorregut. Es pot anar fora del Tribunal Constitucional i posar rumb al Tribunal Europeu de Drets Humans.

En l’anterior campanya només es parlava de negociar el mandat independentista del 27-S. ¿Caldria haver insistit més en la consulta?

Al Congrés és on es fan les lleis: canviem-les. Ja se sent una cançó interessant de forces polítiques a Madrid que defensen el referèndum.

Quins errors va cometre Francesc Homs en les eleccions del 20-D? ¿La davallada és imputable a la marca de Democràcia i Llibertat?

Hi va haver més errors que el nom. Canviar-lo va ser una improvisació poruga de gent de casa meva que no va entendre que la sospita [casos de corrupció] s’estén sobre persones i no sobre marques electorals. Homs no va ser un bon candidat perquè els resultats ho indiquen: passar de 16 diputats a 8 vol dir que alguna cosa no ha anat bé, i no es pot imputar a les sospites pels casos dolorosos.

Han tingut incidència, això sí.

La corrupció ha fet mal a tots els partits, i al meu també. En aquest congrés hi trobarem la solució.

¿L’aspiració de CDC a les eleccions és mantenir escons o guanyar-ne?

Espero millorar resultats. Si els empitjoro, em plantejaré renunciar.

Manté que cal fer un partit nou amb el mateix nom. Com s’entén?

Sento orgull de Convergència.

¿Mas ha de tenir un paper executiu en aquesta nova formació?

Li he demanat que al principi del camí ha de ser així.

ESTALADES

El govern espanyol vol garantir costi el que costi que no es repetirà l’escena de la xiulada a l’himne espanyol durant la final de la Copa del Rei del 2015, ni tampoc l’exhibició d’estelades. I per això va anunciar que instal·larà un doble filtre de seguretat a l’estadiVicente Calderón per escorcollar un per un tots els aficionats del Barça i del Sevilla. L’objectiu: que no onegi cap estelada ni cap altre “símbol no constitucional, tal com especifica la llei de l’esport”. Una forma de prohibir-les en tot el recinte.

L’anunci que va fer en roda de premsa la delegada del govern espanyol a la Comunitat de Madrid, Concepción Dancausa, acompanyada del comissari general de Seguretat Ciutadana, Florentino Villabona, va provocar indignació a Catalunya. Ahir, representants polítics i de les entitats van condemnar la decisió, que van qualificar d ’atac a la llibertat d’expressió. El més vehement va ser el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, que va dir que no assistiria a la final en senyal de protesta. També, al vespre, l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va dir que no hi assistiria si el govern espanyol no rectificava la decisió.

En la compareixença des de Madrid, Concepción Dancausa va informar que 2.500 efectius policials participaran en el dispositiu de seguretat, ja que es tracta d’un partit “d’alt risc”, amb l’estadi al màxim de la seva capacitat. “En els controls del segon anell s’assegurarà que ningú porti elements perillosos com per exemple bengales, teies… ni tampoc materials de propaganda racista, xenòfoba, política o religiosa que poden generar conflictes d’ordre públic”, ha assenyalat Dancausa, justificant que “el futbol no ha de ser un escenari de lluita política”.

Madrid preveu que es desplacin a la capital espanyola 38.780 aficionats. Per això recomanen presentar-se a l’estadi amb tres hores i mitja d’antelació “per evitar aglomeracions innecessàries, passar amb tranquil·litat els controls d’accés i que els components del dispositiu de seguretat treballin amb comoditat perquè els assistents puguin gaudir d’aquests esdeveniments amb la seguretat que es mereixen”.

Resposta unànime

El Barça, però, tot i ser un dels principals actors implicats, va ser dels últims a reaccionar. Ho va fer al vespre per mitjà d’un comunicat en què expressava el seu “ desacord més absolut” amb la decisió, que considera “un atemptat a la llibertat d’expressió, un dret fonamental de tot individu a expressar idees i opinions lliurement i sense censura, reconegut a la Declaració Universal dels Drets Humans”. El club recordava que “els socis i aficionats blaugranes han demostrat sempre un alt nivell de civisme i respecte”, i “exigia” a la delegada “que col·labori en la creació del bon clima que ha de presidir la celebració de la final”.

També les entitats de la societat civil hi van dir la seva. L’associació de juristes Drets va decidir sol·licitar la suspensió cautelar de manera immediata de la prohibició d’entrar estelades al Vicente Calderón. De fet, les principals entitats -ANC, Òmnium, Drets i la Plataforma Pro Seleccions- van fer un comunicat conjunt recordant que “ l’estelada no la prohibeix cap llei” i que “ha sigut reconeguda pel Parlament com a símbol d’un anhel i una reivindicació democràtica, legal, legítima i no violenta”. El text també envia un missatge crític a la delegada del govern a Madrid. “Dancausa argumenta que la prohibició està emparada per la llei de l’esport, però la realitat és que compara les estelades amb símbols que inciten comportaments violents, xenòfobs o racistes”.

La decisió va generar controvèrsia a nivell polític, fins i tot al PP català. El president del grup parlamentari, Xavier García Albiol, va criticar la decisió: “No em sembla malament que un aficionat en porti una, si no fa mal a ningú”, tot i que va comparar la bandera independentista amb la preconstitucional espanyola. D’altra banda, el conseller de Justícia, Carles Mundó, va considerar que la prohibició és “inacceptable en un estat democràtic” i que el govern espanyol va “aprofitar” que està en vigílies de campanya electoral.

Què diu la llei de l’esport?

Per prohibir l’exhibició d’estelades, el govern espanyol s’aferra a l’article 28 del reial decret 203/2010, en què es va aprovar el reglament de prevenció de la violència, el racisme, la xenofòbia i la intolerància en l’esport. L’article diu el següent: “Per garantir el compliment de les obligacions legals, els organitzadors disposaran del personal i dels mitjans adequats per impedir als assistents la introducció o tinença en el recinte de pancartes, símbols, emblemes o llegendes que impliquin una incitació a la violència, al racisme, a la xenofòbia o a la intolerància”. Seguint fil per randa la llei, la delegació del govern considera que l’estelada incita a la violència. I amb això justifica la decisió de requisar-la. Una resolució del Parlament aprovada el 2014 considera el contrari. “El Parlament de Catalunya reconeix l’estelada com a símbol que representa un anhel i una reivindicació democràtica, legítima, legal i no violenta”, assenyala.

Consultades per l’ARA, les entitats no tenen previst fer cap altre acte de resposta. “No hi ha temps ni és la nostra feina. Qui ha de protegir els catalans és el nostre govern, no unes entitats”, deia Santiago Espot, president de Catalunya Acció, l’entitat que va promoure la xiulada a l’himne espanyol en l’anterior final de Copa al Camp Nou i que va afrontar una multa de gairebé 200.000 euros -al final, es va arxivar la causa-. Per la seva banda, Daniel Laspra, membre del CADCI, creu que la prohibició “coarta la llibertat d’expressió i que podem estar davant d’un delicte de violació dels drets fonamentals”.