Denis Delestrac (Villeneuve-sur-Lot, França, 1968) va estudiar dret a la Universitat de Tolosa. Un any va marxar de vacances amb un amic als Estats Units. Es va gastar tots els diners a Nova York en la seva primera càmera, i amb els dòlars que li quedaven va comprar un bitllet d’autobús a Dallas. Un diari local li va donar la seva primera oportunitat com a periodista gràfic. Li van donar un rodet de fotos i un dia per tornar amb tres bones fotos que ell mateix havia de revelar.
Com t’ho vas fer?
Jo sempre em documento molt per a tot. Així que vaig anar a una biblioteca de Dallas per esbrinar com es revelaven les fotos, a una escola de dansa a fer-les i després de passar tota una nit en un laboratori tancat i gastar tones de paper van decidir contractar-me, i amb el temps vaig passar a plantilla.
¿I el salt des de Dallas fins a Barcelona com a documentalista?
Vaig tornar a França i vaig estar treballant a Le Monde. Però la meva nòvia era de Barcelona i vaig decidir venir aquí, sense parlar ni català ni espanyol. Un productor, en Jordi Llompart, va confiar en mi perquè dirigís un documental d’una sèrie de 13 capítols, Nòmades. El vaig avisar que no en tenia ni idea. Em vaig tornar a documentar. Vaig anar a la Fnac a comprar un llibre sobre tècniques de documental. I va anar bé. Vaig acabar fent la meitat dels capítols de la sèrie.
I després, entre d’altres, has fet el multipremiat Sand wars [Les guerres de la sorra], que fins i tot ha fet canviar coses...
Sí, ha aconseguit que les Nacions Unides hagin situat la sorra com un recurs en perill urgent. I hem aconseguit que es canviïn lleis a França i que al nord de Califòrnia s’hagi deixat d’explotar l’última mina de sorra natural. Quan expliques una història, en secret esperes que també sigui una eina de canvi.
¿Com prepares els teus documentals?
Em documento molt. Has de ser molt sòlid en la recerca quan fas temes així. I el tema t’ha d’interessar molt. Molts documentalistes s’obsessionen buscant un tema. I és com l’amor: si surts a buscar-lo no el trobes. Et cases amb un tema per a tota la vida. Sempre dic que quan tries un tema te l’has de pensar molt bé, l’has d’estimar, perquè formarà part de tu per sempre. La gent et veurà a través d’aquell tema.
I per quin camí has arribat al teu últim documental?
A Barcelona tenim un Club del Documental i ens trobem un cop al mes. Érem a la platja, a la Barceloneta, i a l’horitzó, lluny, hi havia un vaixell de càrrega. I no vaig poder evitar preguntar-me què duia. Vam començar a mirar les etiquetes de la nostra roba i vam adonar-nos que tot el que dúiem venia de fora. I d’aquí vaig començar a estirar el fil.
I quina és la magnitud del tema?
Són omnipresents, però invisibles als nostres ulls. El 90% del que consumim arriba en els contenidors que porten aquests vaixells. Hi ha una flota mundial de 60.000 vaixells de càrrega, que consumeixen milers de tones del carburant més brut que hi ha al planeta, elbunker fuel, el que més partícules emet i més òxid de sofre conté. El seu impacte sobre el canvi climàtic i sobre la salut mundial és molt gran, molt més que el dels cotxes.
I no són presents en les negociacions sobre el canvi climàtic!
No, per al Protocol de Kyoto simplement no existeixen. I es dóna la paradoxa que per a ells l’escalfament global és una autèntica bicoca. A mesura que s’escalfa el planeta i es desfà el gel als pols a ells se’ls obren noves vies de transport.
Et vas embarcar en un vaixell de càrrega. Com és la vida a alta mar?
Molt dura. Treballadors en condicions extremes, amb jornades setmanals de més de 90 hores i en un entorn laboral realment perillós. Són fàbriques flotants, amb metall per tot arreu i molts perills.
¿Com és possible mantenir aquesta impunitat?
Són empreses multimilionàries, tenen molt poder. Una de les claus és l’ús de banderes de conveniència, que els permeten operar a totes les aigües territorials, i sempre prefereixen estar regits per la bandera del país amb les lleis més laxes. I a alta mar, de debò, és com al Far West. Hi ha fuites de tones de petroli al mar de les quals ningú és responsable. O la contaminació acústica. I dels contenidors que transporten en cauen 10.000 al mar cada any, sense que se sàpiga què hi ha dins.
Què hi pot haver?
No se sap. Hi pot haver moltes coses. Crida l’atenció que n’hi ha molts que mai es reclamen a les asseguradores.
Es podria controlar millor?
Al món es mouen 18 milions de contenidors, que fan 500 milions de viatges a l’any. I ningú sap amb certesa què hi ha a dins. I tan sols se n’inspecciona un 2%. És impossible, amb els mitjans actuals tan sols se’n poden escanejar 10 en un dia. Si se n’escanegessin més es bloquejaria l’economia de països sencers. El narcotràfic i les armes terroristes es transporten en vaixell. El risc d’atemptats no és tan sols als aeroports, també és als ports
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada