nova societat?

Catalunya és un país procliu als grans debats teòrics. Ens agraden, tot i que potser públicament no ho reconeixem i som feliços amb aquesta mena d’intrigues permanents, amb equacions d’impossible solució però que ens alimenten dubtes i ens instal·len en aquell marc teòric tan còmode per als qui no gosen poder. Potser són massa anys sense capacitat real de poder i ja no gosem. Potser...

Estem construint entre tots plegats un escenari de dubtes permanents. És legítim, per descomptat, però ¿és pràctic tenir ja tres propostes de Constitució catalana quan encara ni tan sols sabem si podrem tenir estat propi? És lloable l’interès i el compromís de la societat civil, motor indiscutible del procés, però ha arribat el moment potser d’afinar els passos que cal fer a partir d’ara, de saber exactament quin paper ha de jugar cadascú i com s’ha de coordinar tot plegat. Tot això ja ho pensava abans que esclatés l’escàndol de les converses del ministre de l’Interior i el director de l’Oficina Antifrau de Catalunya, però vist tot el que ha sortit i amb sospites greus de tot el que no ha sortit, no tinc cap dubte que ara és l’hora de posar ordre i clarificar els passos que cal seguir en les properes setmanes, mesos i anys. Ja sabem com les gasta l’adversari, que, per cert, serà encara per un temps un adversari afeblit a causa del resultat electoral. Aquest factor no es pot obviar més des de la política catalana.

¿És pràctic tenir ja tres propostes de Constitució catalana quan encara ni tan sols sabem si podrem tenir estat propi?

En aquests moments de la història del nostre país en què semblava, i vull pensar que encara sembla, que el procés cap a l’estat propi era un camí tortuós, complex i difícil, però camí al capdavall i amb final definit i previsiblement feliç, hi ha una reflexió que fa setmanes, mesos, que em balla pel cap. Què pretenem fer els catalans amb tot això del procés? Construir un nou país? Un nou estat? O el que pretenem és construir una nova societat? Vet aquí una de les claus que explicaria tants ensurts i enrenous en el relat que el poble de Catalunya està escrivint.

Hi ha molts ciutadans d’aquest país, més de dos milions pel cap baix, que ja han decidit que volen un nou estat. I el volen com més aviat millor perquè les condicions de l’actual són una autèntica ruïna. I de tots aquests, una immensa majoria vol aprofitar aquesta nova construcció per modelar-la de manera adequada. És a dir, aprofitar que es fa el nou estat per, al mateix temps, construir una nova societat, lliure dels vicis i les esclavituds d’uns models caducs, passats de moda, gens sostenibles i, sovint, presoners d’obscurs interessos. I és aquí on sovint topem. En aquesta discussió ens eternitzem i perdem oportunitats d’avançar. També és cert que la idiosincràsia de la gent del nostre país fa que hi hagi una part important de la població que dóna prioritat a la nova societat, aquella en què hem de fugir d’injustícies, en què els valors del segle XXI com la solidaritat, la transparència, l’honestedat, la no discriminació per raons de gènere, etc., siguin els referents i la prioritat. Si sumem els que volen un nou estat per fer una nova societat i els que volen construir una nova societat -i si es fa en un nou estat ja els sembla bé-, resulta que la majoria a Catalunya és descomunal. Estaríem parlant de més de tres quartes parts de la població, apropant-se al 80% de les persones que, a part de viure i treballar a Catalunya, la senten com alguna cosa més que no pas una simple comunitat autònoma.

Les dues ànimes d’aquest país no són contradictòries, ans al contrari: són ben complementàries

Catalunya va iniciar una aventura ja fa uns quants anys que ha tingut una mica de tot: unes quantes manifestacions de rècord Guinness, un simulacre de referèndum que ha servit per imputar uns quants dels governants d’aquest país (i només per un simulacre!), convocatòries electorals, una de les quals amb categoria d’eleccions plebiscitàries... Però és que mentrestant Catalunya també s’ha mobilitzat en temes socials: habitatge, treball, pau, solidaritat, drets individuals... Les dues ànimes d’aquest país no són contradictòries, ans al contrari: són ben complementàries.

Seria bo i interessant que el debat de la qüestió de confiança que el president Puigdemont va plantejar al Parlament servís per a dues coses. En primer lloc, per redefinir i marcar clarament el full de ruta. És a dir, des del dia de la qüestió de confiança fins al dia de la independència hem de saber quins passos seguirem, i com ho farem. A hores d’ara crec que molta gent agrairia missatges clars i un full de ruta precís. I, en segon lloc, i no menys important, per aclarir definitivament que l’oportunitat de construir un nou país és l’oportunitat de fer també una nova societat.

Debatem tot el que calgui i tant com calgui, però ara, a més, anem ja per feina.

el fill secret

Doncs sí, senyores i senyors. El meu caràcter natural, introvertit i apocat, m’havia impedit revelar-ho fins ara, però un dia alguna mala llengua em va fer saber que jo no era fill dels meus suposats progenitors, sinó d’aquest senyor que surt tant per la televisió i, probablement de Carme Forcadell, que per algun motiu es va permetre d’ordenar-li “President, posi les urnes”, amb un to que recordava clarament el d’una dona despitada. Ja dic que, reservat com sóc, vaig optar en el seu moment per callar, però ara que el tàndem format pel ministre Jorge Fernández Díaz i el cap de l’Oficina Antifrau, Daniel de Alfonso, ens han assabentat, amb la seva verba florida, d’una altra filla natural (se’n diu així, oi?) del president de Convergència, he decidit trencar el meu silenci, basant-me en fonts tan fidedignes com la venedora de naps de la cantonada de casa meva, que sosté, i ara que ho diu, amb raó, que físicament sóc clavat al senyor Mas, especialment pel pentinat i per aquest mentó tan característic.

Suposo que dos fills secrets deuen ser d’alguna manera germanastres, i reconec que sento curiositat per conèixer personalment la meva i començar a reclamar els nostres béns i propietats sobre els del matrimoni Mas-Rakosnik. Jo em demano la refundació de Convergència en una nova força que ja tinc mig dissenyada dins del cap, i ella podria assumir el rol i les responsabilitats de Francesc Homs.

De les conxorxes pròpies i característiques de les justament anomenades “clavegueres de l’Estat” a les insinuacions i les rumorologies dignes de publicacions com el ¡Qué me dices! murmurades dins un despatx ministerial es veu que només hi ha una passa, però és una passa d’una gravetat tan extrema que falten els adjectius per qualificar-la. Tot aquest assumpte entre Gombó i Mister Belvedere causa tanta repugnància que hauria de ser suficient per haver fet implosionar tot el govern espanyol en funcions, la mateixa campanya electoral i el Partit Popular, definitivament retratat com una banda d’indesitjables. En lloc d’això, el PP ha augmentat notablement els seus rèdits electorals, millorant notablement els resultats del desembre passat, i s’ha consolidat com a més que possible partit de govern. Està molt bé. Ignoro si aquesta mena de coses també succeeixen en altres països de l’entorn que anomenem civilitzat, però em sembla molt que resulten inimaginables.

Mentre Fernández i De Alonso tenen encara les penques de presentar-se com a víctimes de no se sap ben bé què, ells es dediquen a especular amb la possibilitat que un adversari polític vagi pel món fent fills com si fos el pare de Julio Iglesias. Germanastra meva, posem-nos en contacte i anem a veure el papa, a veure si encara ens cau alguna cosa.

nova convergencia

Convergència ja ha iniciat definitivament el compte enrere cap al congrés de refundació del 8, 9 i 10 de juliol. La reunió de la direcció celebrada ahir a la seu del partit va servir per avaluar els documents que regiran l’estructura del nou partit que impulsaran els nacionalistes. Segons fonts coneixedores de la trobada, el president de la formació, Artur Mas, va situar tres prioritats camí de la renovació interna: “cares noves”, “eixamplar fronteres” i tenir més flexibilitat organitzativa. En aquest sentit, CDC sospesa que la nova eina que surti del congrés del juliol tingui només una dotzena de membres, en comparació a la vuitantena de dirigents actuals, segons assenyalen a l’ARA diverses fonts consultades.

Les ponències -tot indica que seran tres: organització, ideologia i aportacions de la militància- es van acabar d’enllestir durant aquest cap de setmana. De fet, un reducte de dirigents -entre els quals Francesc Sànchez, coordinador de règim intern- han prioritzat seguir fent feina entre bastidors durant la campanya per arribar a temps al conclave. Aquests documents precongressuals, però, no poden ser aprovats per l’actual direcció de Convergència, sinó que rebran llum verda directament els dies 9 i 10 de juliol del nou partit, ja creat en aquell moment. El dia 8, el primer del procés congressual, servirà per triar la nova direcció de l’actual CDC, que haurà de dissoldre progressivament la formació sense fer-li perdre l’existència jurídica. Sànchez és un dels noms que apareixen en boca de diversos dirigents per comandar aquesta nova etapa minvant.

La visió de Puigdemont

“El nou partit ha de respondre a la nova Catalunya on vivim”, va assenyalar a porta tancada el president de la Generalitat, Carles Puigdemont. Va ser una de la vintena d’intervencions que va registrar l’executiva del partit, entre les quals van destacar les de Neus Munté, consellera de la Presidència; Santi Vila, conseller de Cultura; Sergi Miquel, secretari general de la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC); Marc Guerrero, líder del sector liberal; Xavier Trias, exalcalde de Barcelona, i Germà Gordó, exconseller de Justícia i en l’ull de l’huracà per la seva aparició en la conversa entre Jorge Fernández Díaz i Daniel de Alfonso revelada per Público. Gordó va voler deixar clar que no havia participat en cap pla per descavalcar Mas al capdavant de CDC.

Les intervencions esmentades -a les quals cal sumar les de dirigents territorials com Albert Batet i el cap de files de Reagrupament, Ignasi Planas- van anar en la línia, segons fonts consultades, de constatar el “buit preocupant” a l’àrea metropolitana i la mala posició als sondejos. Alguns dirigents van interpretar l’existència de vot ocult com un senyal de “desgast” en les sigles de Convergència, que possiblement viuran un canvi en el congrés.

“Som poc atractius”, assenyalava un dirigent a la sortida. “Hem de passar de la resistència a la il·lusió”, apuntava una altra veu de la direcció. Mas s’ha posat al capdavant de la refundació i supervisa personalment tots els detalls d’una nova estructura que, el dia 23 de juliol, s’omplirà a través de la votació de la militància. Un cop definida l’estructura, els sectors pugnaran per comandar-la. I l’expresident, a banda d’àrbitre, encara hi tindrà molt a dir. Tot dependrà, això sí, del paper que es vulgui reservar.

Jack Miller

Ja fa uns quants mesos que Marc Márquez ha canviat la manera d’afrontar les curses. Ha après a mirar més enllà. Sap que l’objectiu és guanyar el campionat. I també sap que, encara que pugui semblar paradoxal, això implica deixar de guanyar en algunes curses. Márquez ha renunciat a aquell pilotatge sempre agressiu i al límit per ser més fred i calculador. No és que hagi desaparegut aquella versió espectacular del de Cervera. Simplement no és tan eixelebrat. Per això, a Holanda, quan va veure que Rossi havia caigut i que Lorenzo amb prou feines entrava a la zona de punts, va preferir conformar-se amb el segon lloc en comptes d’arriscar-se a una caiguda. “És un resultat fenomenal per al campionat”, exclamava abans de pujar al podi.

El Mundial de Motociclisme visitava el traçat holandès d’Assen, conegut popularment com la Catedral, i ho feia per primera vegada en diumenge -històricament s’hi havia corregut en dissabte-. Ironies del destí, era com si els déus no aprovessin la decisió i regalessin als pilots una bona dutxa d’aigua freda: la pluja va fer acte de presència als últims girs de Moto2 i va condicionar la categoria reina, fins al punt que es va haver d’interrompre per seguretat i reprendre-la uns minuts després. El resultat va ser una cursa de MotoGP de dos capítols, en què els pilots van haver d’improvisar un canvi d’estratègia i que va acabar amb un festival de caigudes i un resultat del tot inesperat: la victòria d’un pilot, Jack Miller, que condueix una Honda satèl·lit.

Bandera vermella a MotoGP

Ningú s’esperava que caldria aturar la cursa. I és que al principi l’asfalt estava mullat però semblava que ja no plouria més. Almenys, no entrava a la previsió meteorològica dels equips. Els pilots favorits van sortir amb precaució, esperant que s’assequés una mica la pista per després canviar de moto i llançar l’atac definitiu. Per això fins a l’equador del Gran Premi homes com Yonny Hernández o Danilo Petrucci ocupaven les posicions capdavanteres a l’espera que els favorits moguessin fitxa. Però el cel es va tornar a ennuvolar i va caure un segon aiguat que va forçar els comissaris a ensenyar bandera vermella a la volta 14. Així que, uns minuts després, començava una segona cursa de dotze girs que els pilots es van prendre com un esprint. La pista estava encara més relliscosa i en les quatre primeres voltes es van veure sis caigudes, incloent-hi la d’alguns favorits com Dani Pedrosa, Andrea Dovizioso i Valentino Rossi -de fet, Il Dottore va anar per terra quan liderava la cursa-. Al final, només van acabar tretze pilots.

A Márquez el van advertir d’aquesta escabetxina i per això quan Jack Miller el va intentar avançar no va oposar gaire resistència. L’australià, amb molt de coratge, no va desaprofitar l’oportunitat de guanyar la seva primera cursa de MotoGP mentre Márquez es dedicava a conservar el segon lloc i a sumar 20 puntets a la general. El podi el va completar un altre pilot poc habitual, Scott Redding

l'automat

Un parc d’atraccions pot decidir el rumb d’una vida? Sembla una pregunta per a un conte d’Andersen, una pel·lícula del director Tim Burton o un truc de màgia del millor mag del món. Potser aquesta última és l’explicació més adient en el cas de Lluís Ribas, un home fascinat pel misteri de l’il·lusionisme, l’espectacle de fira, el magnetisme de la màgia, però sobretot per la capacitat de l’home per investigar què hi ha al darrere, per desentrellar els camins que duen el públic a quedar captivat davant l’aparent senzillesa d’un autòmat. Autòmat, sí, és la paraula clau en la vida del Lluís. Va trigar a descobrir que aquests vells ninots mecànics, luxosos i misteriosos, eternament xapats a l’antiga, contenien les respostes que necessitava per trobar el seu lloc al món.

Ara, després de vint anys dedicats a estudiar-los, fabricar-los i conservar-los, és una autoritat, diria que mundial, en el coneixement de les seves essències. Visitar el seu taller i museu de Castellbisbal és una revelació, una experiència preciosa, i ve molt de gust explicar el seu camí de descoberta i d’aprenentatge.

Com a tantíssims nens, de petit els seus pares el portaven al Tibidabo i d’entre la tirallonga d’atraccions la que més el va fascinar va ser el Museu dels Autòmats. No podia preveure ni en somnis que el futur capritxós el portaria dues vegades més fins a aquell indret misteriós a la muntanya que contempla Barcelona. La carrera de mecànica industrial l’encamina al món de la indústria, que detecta impersonal i repetitiu. La cadena de muntatge, pitjar durant hores el mateix botó i estirar la mateixa palanca no satisfà el neguit d’algú desitjós d’aplicar els seus coneixements a alguna cosa més engrescadora i creativa.

La resposta, ho heu endevinat, la troba quan torna a travessar la porta del Museu dels Autòmats. Hi arriba emboirat i pensatiu i en surt posseït per un raig de lucidesa enlluernador. Tenia la resposta davant seu, en el simple moviment d’un braç que és alhora el truc d’un mag accionat per un complex sistema mecànic, per un engranatge precís i mil·limètric. A l’interior de l’autòmat, al mecanisme que el fa funcionar, el Lluís hi troba tot un món d’estímuls per explorar, un món que finalment seria per sempre més el seu món. Es llança a una piscina sense aigua i valent-se només de la pura intuïció -no existia ni internet ni bibliografia sobre el tema- i la total improvisació aconsegueix capturar les essències del seu funcionament: “Vaig arribar a les mateixes conclusions a què arribaven els fabricants d’autòmats de fa cent cinquanta anys. Aquesta és per a mi la gràcia majúscula de tot plegat”, m’explica encara entusiasmat en recordar-ho.

Que facin el que ell vol

I, des de llavors, fa poc més de vint anys, no ha cessat en l’estudi d’un univers tan poc mediterrani com el dels autòmats, molt vinculat a la Centreeuropa del segle XIX, a Suïssa i Alemanya, al clima fred i cerebral, al luxe de les cases benestants a la recerca d’elements decoratius alhora que objectes d’ostentació. L’essència de la seva ocupació és investigar, explicar i reflectir quins són els orígens de la robòtica i la mecànica aplicats a l’àmbit lúdic. Compaginar l’aplicació de la mecànica -les arrels de la seva professió- amb la fascinació per l’estètica i el misteri de l’espectacle inherents a l’autòmat: imaginar i crear peces amb el torn, la fresadora i el trepant, i aconseguir que facin el que ell vol a través de la molla, la palanca, l’engranatge, la politja, la cadena i la lleva.

M’ensenya el museu amb les seves creacions, autèntiques obres d’art. El violinista, el gimnasta, el mag de les ampolles, el que endevina les cartes i el que interactua amb el públic, el fumador, el nen amb el zoòtrop i, tal vegada la joia de la corona, el faquir que levita i escup foc. Totes peces de tall clàssic, vestides amb roba antiga i de confecció totalment artesanal. Té també una altra línia de creació, la de les escultures amb moviment, fruit d’una evolució personal, més metafòrica, amb ganes d’expressar sentiments i inquietuds, que el porta a imaginar i construir un carrusel de l’amor, un forjador que modela el nom de la seva filla i un Ícar que simbolitza l’eterna rebel·lia dels joves, la que el Lluís, per cert, detecta cada dia.

Ensenya mecànica i soldadura en un institut de formació professional. És una gran satisfacció poder aplicar a l’ensenyança les troballes del seu dia a dia injectant vida a figures que ell mateix ha modelat.

Com al conte d’Andersen o a la pel·lícula de Burton, ens falta l’últim gir, la cabriola final que projecta al relat tota la dimensió. Quan ja es dedicava plenament a la fabricació d’autòmats, el conservador del museu del Tibidabo va jubilar-se i, assabentats de l’activitat frenètica del Lluís, hi recorren per encarregar-li una restauració d’urgència. No triga gaire, esclar, a convertir-se en el nou conservador. I allà continua avui. I ensenya. I construeix autòmats per encàrrec. I fa exposicions i demostracions. I pensa trucs de màgia perquè un petit ésser mecànic deixi el públic embadalit. I somia. I el conte acaba bé.

la nit mes bruta

Tambe. L'estiu del 2015

Aquesta tarda, a les 18 i 38 minuts, arriba l'estiu. L'estiu astronòmic tindrà una durada total de 93 dies i 15 hores i s'acabarà el dia 23 de setembre. La primera lluna plena la veurem el dia 2 de juliol, i el 13 de setembre es produirà un eclipsi parcial de sol que no serà visible des de Catalunya. La pluja d'estels de les Perseides s'esdevindrà el dia 12 d'agost.

Què és el solstici d'estiu?

Avui –21 de juny, dia de Sant Lluís– és el solstici d'estiu, el moment en el qual el sol es troba a més altura sobre l'horitzó. Aquest diumenge, justament, els raigs solars arriben perpendiculars –fan un angle de 90 graus– al tròpic de Càncer, situat a 23,5 graus de latitud nord, una mica per sota de la latitud de les illes Canàries.

Aquest migdia els raigs solars fan un angle de 76 graus a Sevilla, de 72 graus a Barcelona, 62 graus a Londres, 53 graus a Hèlsinki o de 44 graus a Tromso (Noruega). El dia del solstici d'estiu, en definitiva, és també quan projectem l'ombra més curta de tot l'any.

A què es deuen les estacions de l'any?

Cal recordar que estacions de l'any no es deuen al fet que el Sol estigui més o menys lluny de la Terra, sinó al fet que la Terra està inclinada, i que a més es mou al voltant del Sol al llarg de l'any.

La inclinació de l'eix de rotació de la Terra és de 23,5 graus respecte del pla definit per la trajectòria de la Terra al voltant del Sol. Aquests dos factors impliquen que, a l'estiu, l'hemisferi nord quedi més encarat o exposat als raigs solars que l'hemisferi sud, i que per tant rebi més energia. A l'hivern passa justament el contrari, és l'hemisferi austral el que queda encarat cap a sol. Si l'eix de la Terra no estigués inclinat no hi hauria estacions.

Per què pica més que mai avui el sol?

Si els raigs arriben més directament, la radiació solar es reparteix aleshores en una superfície més petita, per tant escalfa molt més que no pas si els raigs arriben més inclinats, com passa a l'hivern, que la superfície on es reparteix la mateixa energia és molt més gran, i per tant aquesta rep menys energia per unitat d'àrea.

Avui és el dia de l'any que els raigs solars arriben de forma més directa i per tant el dia en el qual ens podem cremar més de tot l'any. Això no vol que hagi de ser el dia més calorós de l'any, ja que habitualment les temperatures més altes de l'any se solen assolir entre mitjans de juliol i d'agost. Enguany, però, vam tenir ja una potent calorada a mitjans de maig

El dia més llarg de l'any i la nit més curta

Avui també és el dia més llarg de l'any pel que fa a hores de llum a l'hemisferi nord, i la nit més curta, que no és la de Sant Joan com tradicionalment es diu.

A Barcelona la duració del dia serà de 15 hores i 10 minuts, sis hores més que el solstici d'hivern. A causa de la inclinació de l'eix de la Terra, a més latitud més d'hora es fa de dia, i més tard es pon el sol. Així, aquest dissabte, a Londres tenen un total de 16 hores i 38 minuts de llum solar, a Hèlsinki de 18 hores i 56 minuts, i a Tromso, gairebé a 70 graus de latitud, el sol no es pondrà en tot el dia.

El cercle polar àrtic, ubicat a 66,5ºC de latitud nord, determina les zones en les quals es reben 24 hores de llum solar.

A partir de demà el sol anirà perdent altura sobre l'horitzó. Els dies es començaran a escurçar a l'hemisferi boreal, i l'aportació d'energia anirà minvant de forma gradual fins al solstici d'hivern, que serà el dia que el sol estarà més baix de tot l'any.

Com s'entreveu aquest estiu pel que fa al temps?

L'Agència Estatal de Meteorologia ha pronosticat que l'estiu astronòmic vindrà marcat per temperatures superiors a la mitjana del període de referència 1981-2010 a la Península i a les Illes. Les precipitacions s'entreveuen molt properes a la normalitat entre el juliol i el setembre a Catalunya.

D'altra banda, l'agència nord-americana NOAA entreveu que les precipitacions podrien ser normals a part de Catalunya, però per damunt del que seria habitual en alguns sectors de l'oest i del Pirineu sobretot durant el mes d'agost. Pel que fa a les temperatures els mapes parlen de valors mitjans molt propers a la normalitat al nostre entorn.

En qualsevol cas, cal recordar, finalment, que les previsions estacionals s'han d'agafar sempre amb prudència perquè solen ser de fiabilitat especialment limitada i vàlides, tan sols, per entreveure tendències generals a gran escala.

Recordeu que a 'www.ara.cat/meteo' hi trobareu la previsió per al vostre municipi.

pocs naixements

• Manresa avança per revitalitzar l’entorn de la Fàbrica Nova
• Col·lapse de trànsit a l'AP-7, la C-31 i la C-32

Any rere any les dades reflectien que l’envelliment progressiu de la població estava fent disminuir el creixement demogràfic, però el nombre de naixements continuava superant el de defuncions. Fins l’any passat. Per primer cop des del 1941, al conjunt de l’Estat l’any 2015 van morir més persones que no pas en van néixer, segons les dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), que certifiquen l’estancament del creixement. En conjunt, a tot l’Estat l’any passat van néixer 419.109 infants i van morir 422.276 persones.

El canvi de tendència, que evidencia la crisi demogràfica, s’ha produït en més de la meitat de les comunitats autònomes. A Catalunya, però, encara s’han registrat més naixements que no pas defuncions. Això sí, la diferència s’escurça i tot fa preveure que, si la progressió continua igual, tard o d’hora la taxa de mortalitat acabarà superant la de natalitat. Tot i que Catalunya és la tercera comunitat que més creix, l’any passat van néixer un 2,4% menys de criatures que l’anterior i, en canvi, el nombre de defuncions va augmentar un 5,7%. A més, el 2014 la distància entre el nombre de naixements i de defuncions era de 10.000 persones, mentre que l’any passat va ser d’unes 5.000.

La radiografia que fa l’INE no és gens positiva, i alerta d’una situació que compromet no només la piràmide poblacional, sinó també el futur del mercat laboral, la productivitat o el sistema de pensions i prestacions, perquè una economia amb més gent inactiva que activa no és sostenible. Si ens situem al 2008, quan van néixer gairebé 520.000 nens i es va arribar al màxim en 30 anys, la caiguda registrada l’any passat arriba al 19,4%. A hores d’ara a Espanya neixen 9 nens per cada 1.000 habitants i a Catalunya 9,5. Les dades de l’INE destaquen un altre canvi de tendència: per primera vegada des del 2005, l’esperança de vida es redueix. De mitjana, a l’Estat se situa entorn dels 82,7 anys i a Catalunya dels 83,1.

La maternitat s’endarrereix

No es tracta de les úniques dades preocupants a nivell demogràfic: l’estadística de l’INE evidencia un any més que l’edat a la qual les dones tenen el seu primer fill continua augmentant. Espanya encapçala el retard de la maternitat a Europa i, de mitjana, les dones són mares per primer cop amb 31,9 anys. A més, el nombre de dones en edat de poder concebre continua baixant des del 2009. L’INE ho explica per tres raons: el tram d’edat entre els 15 i els 49 anys està format per generacions menys nombroses, que van néixer durant la crisi de natalitat dels anys 80 i la primera meitat de la dècada dels 90; hi ha hagut un flux més baix d’immigració exterior i, també, un augment de les emigracions de joves durant els últims anys. En canvi, les dones estrangeres que viuen a l’Estat tenen els fills abans dels 30 anys. Una de les poques dades positives és que el nombre de fills per cada dona puja lleugerament, fins a situar-se en els 1,33.

un referendum per la UE

Diguem-ho clar: la Unió Europea s’ha allunyat tant dels principis originaris que no costa gens d’entendre que molts britànics, avui sabrem si una majoria, optin per abandonar-la. Encara pitjor: que molts ciutadans de molts estats membres optarien pel mateix si fos el cas i tinguessin l’ocasió. A primer cop d’ull hom diria que assistim a un replegament nacional arreu; vist amb més detall, la realitat és que els vells estats mai no han deixat emergir plenament la UE. Com a membre del Parlament Europeu, puc donar fe de la primacia absoluta del Consell d’Estats entre les institucions comunitàries.

A tall d’exemple, el pressupost comunitari: un 1% del PIB i a penes el 2% del total de la despesa pública a la UE. Altrament dit, els estats membres gestionen el 98% o, cosa que és el mateix, disposen de 50 vegades més de recursos. Encara més: del 2% gestionat per la UE, una aclaparadora majoria -més del 75%- retorna als estats en forma d’ajuts agraris i fons estructurals, i només un 25% el gestiona directament la Comissió Europea per fer front al que podríem anomenar reptes comuns (R+D, seguretat i ciutadania, polítiques d’asil i migració, ajuts al desenvolupament...) En resum, la política específicament comunitària no arriba a un 0,5% del total de despesa pública a la UE o un 0,25% del seu PIB.

La política específicament comunitària no arriba a un 0,5% del total de despesa pública a la UE o un 0,25% del seu PIB

No semblen necessaris més números per entendre per què la UE no ha estat capaç de gestionar millor la crisi econòmica i ha gestionat tan i tan malament la dels refugiats. Per tenir perspectiva cal tenir present que el govern federal dels EUA gestiona directament un 20% del seu PIB: vint vegades més que la UE -vuitanta si tenim en compte el que deia més amunt-. Prou diferència per entendre que són dos mons a part i que pretendre equiparar-los amb tractats com el TTIP no té ni cap ni peus. De fet, que la UE sigui un mercat immens amb una capacitat de gestió tan escassa, i que això ens hagi dut a l’euroescepticisme actual, hauria de ser advertència suficient dels efectes devastadors que podria tenir la creació d’un mercat encara més gran i amb un control polític encara inferior.

Inferior al d’aquesta UE mínima i alhora excessiva quan, en lloc de tenir en compte els recursos econòmics que gestiona, tenim en compte la seva enorme capacitat reguladora. Una desproporció més. Els estats tenen els diners però no poden regular a penes res; es reserven la capacitat fiscal però tampoc no tenen el control monetari -en el cas dels països que són o volen ser a l’euro-. Massa contradiccions! Era gairebé impossible no ser on som ara: en un qüestionament generalitzat de la seva conveniència. I, al mateix temps, mai abans havia estat tan evident la seva necessitat; mai tan evident que els reptes que avui afrontem depassen la capacitat de qualsevol estat europeu aïllat: les migracions i els conflictes que les generen, el canvi climàtic, la globalització econòmica i el poder d’unes corporacions empresarials davant les quals un sol país no pot fer més que estendre les seves millors catifes per donar-los la benvinguda.

Era gairebé impossible no ser on som ara: en un qüestionament generalitzat de la conveniència de la UE. I, al mateix temps, mai havia estat tan evident la seva necessitat

Malauradament, però, la UE actual no s’orienta principalment a resoldre aquests reptes globals i comuns, per als quals ja hem vist que tampoc no té els recursos que caldrien, i en massa ocasions fica el nas allí on els estats reclamen més sobirania. ElBrexit va d’això i avui els britànics hi diran la seva. Espero que decidiran romandre a la UE. Però fóra un error descomunal entendre-ho com un aval a continuar com ara. Ben al contrari, faria tan necessari canviar la UE com en el cas del Brexit. En ambdós casos cal acceptar que la UE actual ha tocat fons i que cal fer-la emergir de nou; i aquesta vegada de veritat. És a dir, amb un repartiment de poders i funcions més proporcionat amb els estats, oberta a la incorporació de nous estats com ara Catalunya i Escòcia, i amb uns recursos adequats als seus objectius. Per ser just, i a risc que em titllin d’optimista, he de dir que alguna cosa així ja està en marxa, tot i que de manera encara molt tímida: per exemple, amb el disseny d’una unió fiscal equivalent a la monetària o d’una assegurança d’atur paneuropea, i amb l’acord del Parlament perquè el seu migrat pressupost es destini als reptes comuns i no a ficar-se a la cuina dels estats. Tant de bo que el referèndum britànic, sigui quin sigui el seu resultat, serveixi per impulsar aquesta nova Unió Europea i que el Regne Unit en sigui un membre actiu. L’eix franco-alemany quedaria molt coix sense la pota liberal britànica.

clavagueres

Al llarg dels últims anys, Convergència ha vist com l’esquitxava l’ombra de la corrupció. La seva seu ha patit un parell d’escorcolls relacionats amb la presumpta trama de finançament irregular del partit -el 3%-, i figures de primer ordre com Artur Mas i Xavier Trias s’han vist implicades en informacions sobre males pràctiques. A la sala de màquines nacionalista s’ha denunciat sempre la “guerra bruta” de l’Estat cap al procés sobiranista a través de la relació entre CDC i la corrupció, i la gravació revelada per Público va servir ahir als dirigents de la formació per considerar provades les maniobres del govern espanyol. “Expressem la nostra consternació per l’evidència que les clavegueres de l’Estat estan actuant”, va considerar el candidat de Convergència a les eleccions del 26-J, Francesc Homs, que abans d’un míting a Cambrils va exigir a Jorge Fernández Díaz que deixi de ser ministre de l’Interior i que es retiri com a candidat del PP a Catalunya al Congrés.

“Algú que aspira a representar la voluntat popular no pot haver participar en conspiracions destinades a fabricar proves contra els adversaris”, va defensar Homs, que apareix en la conversa mantinguda entre Fernández Díaz i el director de l’Oficina Antifrau, Daniel de Alfonso, de qui també va demanar el cessament. “Espero que el Parlament prengui mesures”, va afegir l’exconseller de la Presidència, perquè “una persona que ocupa aquest càrrec no pot ser còmplice de converses com aquesta”. En el seu moment, De Alfonso va emergir com a nom pactat entre CiU i el PP quan els dos partits mantenien sintonia al Parlament.

Els retrets d’Homs van ser especialment durs contra Fernández Díaz, a qui va acusar de “baixesa moral sense precedents”. “Actituds com aquesta indiquen debilitat”, va assenyalar el candidat, que va considerar que els “covards no se’n sortiran mai davant d’un poble com el nostre que té la democràcia com a nord”. “Sembla propi d’una república bananera”, va ampliar Homs, que diumenge al vespre ja va tenir una picabaralla dialèctica amb el ministre de l’Interior en funcions per les querelles de l’Estat pel 9-N. El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, no es va referir directament a l’assumpte des del míting a Cambrils i va raonar que el procés no s’ha pogut “sepultar” fent servir “tones de guerra bruta” en contra seu.

El paper de Puigdemont s’està convertint en central en la recta final de la campanya. Té un rol protagonista en els vídeos -relegant la figura d’Artur Mas, que ni tan sols surt en l’últim espot de CDC- i el seu lideratge està al centre del debat. De fet, el mateix Mas es va encarregar de manifestar, des d’un acte al Palau Requesens de Barcelona, que un mal resultat d’Homs “debilitaria” la figura del president. “Si el resultat de diumenge l’afebleix, el lideratge queda debilitat, i no li podrem demanar segons què”, va considerar el seu predecessor a Palau. Puigdemont, menys explícit, va raonar que els resultats que obtingui Homs a Madrid influiran en la manera d’encarar la qüestió de confiança del setembre. “El que podem fer el 26-J, no ho deixem per al setembre”, va considerar el president, que porta des de diumenge demanant força a la ciutadania per encarar la negociació sobre la independència amb el govern espanyol.

“Garants” del referèndum

A més de carregar contra Fernández Díaz, Homs va aprofitar el míting a Cambrils per reivindicar els partits independentistes com a únic “garant” de la celebració d’un hipotètic referèndum a Catalunya. “Creieu que Podem el defensaria si els partidaris de l’estat català no tinguessin tanta força”, va considerar el candidat, que al matí va rebre el suport de Joan Rigol, president del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, i de Carles Viver i Pi-Sunyer, principal arquitecte de la desconnexió des de les bambolines de Palau.

opiaci fentanil

Només a Vancouver aquest 2016 han mort 148 persones de sobredosi de fentanil, igual que Prince

BLANCA LÓPEZ-BONET Toronto ACTUALITZADA EL 21/06/2016 00:00

  15

 

1  

• Tres vegades més addictes a la metadona que a d'altres fàrmacs opiacis
• La méteo en 1 minut: calor sense excessos per la revetlla

• 

Mostres de condol a les portes de la residència de Prince, a Minnesota, l’endemà de la seva mort. / EFE

La filtració fa unes setmanes de l’autòpsia del cantant Prince ha tornat a posar damunt la taula el problema d’addicció als narcòtics que tenen els nord-americans i els canadencs. El departament de Salut dels Estats Units estima que el 2014 més de 28.000 persones van morir per sobredosi d’aquestes substàncies -la majoria receptades- i, segons un estudi públic recent, el Canadà és avui dia el país del món que més opiacis legals consumeix per càpita, amb més de 30 milions de dosis distribuïdes cada any.

Els opiacis són substàncies químiques naturals o sintètiques que actuen enganxant-se als receptors del cervell i del cos i bloquejant la sensació de dolor. Alguns dels més coneguts són la morfina, la codeïna o el fentanil -identificat en l’autòpsia del cantant- i en medicina s’utilitzen com a calmants per a malalts crònics i pacients amb càncer. El consum d’aquestes substàncies en aquests dos països ha crescut tant en els últims 15 anys que els Estats Units han declarat oficialment que n’estan patint una epidèmia. Per això, el departament de Salut va publicar al març una guia per augmentar el control de les prescripcions de narcòtics en malalts sense càncer, i al febrer el govern d’Obama va anunciar la donació d’1,1 milions de dòlars a la investigació de nous tractaments per als addictes a aquests medicaments.

Com s’ha arribat fins aquí?

Narcòtics com la morfina s’han utilitzat en medicina des de l’inici del segle XIX però la problemàtica als EUA no va arribar fins als anys noranta. En aquell moment, després de publicar-se estudis que asseguraven que el consum d’opiacis a llarg termini no creava addicció, es va donar llum verda a prescriure’ls per als malalts amb dolor crònic. Com a resultat d’aquestes mesures i segons dades del Centre Americà de Control de les Malalties (CDC), el 2012 es van receptar als Estats Units fins a 259 milions de narcòtics -xifra equivalent a si cada habitant en tingués a casa seva un pot sencer-. Aquestes xifres, juntament amb estudis científics que demostren que una de cada deu prescripcions d’opiacis sí que pot acabar en addicció, han fet que l’epidèmia sigui inevitable.

Al Canadà el panorama no és gaire diferent. Segons xifres provincials, l’any passat 272 persones van morir per sobredosi de fentanil només a la província d’Alberta, i aquest any a la zona de Vancouver ja n’han mort més de 148, de manera que es tripliquen les xifres del 2015.

Els experts demanen més control en l’accés legal a aquestes substàncies però alerten que el mercat negre no ho posarà fàcil. Fonts policials informen que avui dia Turquia i la Xina produeixen la major part dels opiacis il·legals, mentre que Mèxic en controla la distribució a l’Amèrica del Nord. Fa poques setmanes el diari canadenc The Globe and Mail publicava una investigació en què en denunciava la problemàtica i demostrava que és molt fàcil comprar opiacis il·legals des de casa, ja que n’hi ha de molts tipus.

També parlava sobre això el setmanari d’investigació McLean’s, que fa pocs mesos informava de l’aparició del W-18, un altre opiaci creat l’any 1980 i mai testat en humans que preocupa especialment les autoritats perquè, si el fentanil és considera 100 cops més potent que la morfina, el W-18 podria ser 100 cops més potent que el fentanil. Davant l’alarma social que va generar la descoberta, a principis d’aquest mes l’Agència de Salut del Canadà va catalogar i afegir el W-18 a la llista de drogues il·legals, i des d’ara qualsevol activitat que hi estigui relacionada ja es castiga amb penes judicials.

curriculum?

Un nen memoritzant la matèria de l’examen la tarda abans. Fer la prova, aprovar-la i oblidar automàticament tot el que ha estudiat. Aquesta situació habitual tant per a pares com per a fills des de temps immemorials és el que volen evitar els experts de totes totes. Com a solució aposten per reduir el currículum escolar obligatori fins a deixar-hi únicament l’essencial.

“Actualment els currículums contenen molts elements accessoris i costa diferenciar-los del que és fonamental”, explica el president de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica, Jaume Aguilar, que considera que “sobra gairebé tot”. Per revertir aquesta situació, Aguilar defensa que el currículum parli de “processos sense donar instruccions” i que cada centre el desenvolupi com consideri. I recorda: el currículum escolar de Finlàndia té 50 pàgines i el de l’estat espanyol, gairebé 800. Per a Pere Vilaseca, responsable de l’àrea de projecte educatiu de l’Escola Pia de Catalunya, aquesta reducció s’hauria de materialitzar mantenint únicament el 25% de l’actual currículum i construint l’altre 75% amb les “necessitats reals” de cada centre.

“A l’hora de dissenyar el currículum no es pensa en quines són les competències o coneixements que hauria de tenir l’alumne, sinó que des de la política decideixen el que creuen que han de saber els nens”, denuncia. En aquest sentit Vilaseca defensa que en una societat com l’actual en què “tot és canviant” pretendre definir tot el que s’ha de saber “és una absurditat”. “No sabem el que necessitaran els alumnes de P3 en un futur”, insisteix.

Per aquest motiu considera que el centre del currículum escolar “no hauria de ser memoritzar”, sinó “pensar”. “La memòria és un mitjà que s’ha de treballar, però el que han de fer els nens és pensar per saber canviar la realitat on viuen”, apunta Vilaseca. En la mateixa línia es pronuncia el professor de pedagogia de la Universitat de Barcelona (UB) Enric Prats, que reivindica que cal simplificar al màxim el currículum i així arribar “a les competències bàsiques de debò”.

Adaptar-se al context de la zona

“Hi ha continguts que no es té la consciència que s’aprenen de manera diferent”, assegura Prats, que afegeix que “no és el mateix memoritzar fets o dades puntuals que adquirir un procediment de treball”. En aquest sentit denuncia que el currículum actual fa un llistat de continguts, però no diferencia la manera d’aprendre’ls. Per a Prats, caldria donar “molta més autonomia” als centres perquè es poguessin adaptar als contextos de cada zona. “No té sentit que segueixin exactament el mateix currículum les escoles del Delta de l’Ebre i les de la Vall d’Aran. Cal que fem un esforç per rendibilitzar els currículums”, apunta Prats, que afegeix que passa el mateix amb les zones pobres i riques. En aquesta línia, considera que pot ser una oportunitat per reduir les desigualtats.

El pedagog Gregorio Luri, per contra, creu que reduir el currículum obligatori només ho poden fer les escoles d’alt nivell. “Si una escola treballa amb nens culturalment sofisticats el medi sumarà i, per tant, podrà descarregar el currículum. Però en escoles amb alumnes amb pocs recursos no ens ho podem permetre”, defensa Luri.

Per al pedagog, si des de l’escola no es reforça el currículum i els coneixements dels nens desafavorits, no ho farà ningú. “Als estudiants pobres els hem de donar ensenyament de qualitat i alguna cosa més. Es tractaria de fer un currículum per assignatures i més hores d’activitats extraescolars”, expressa, i afegeix que això serviria perquè estiguessin envoltats de “gent que parli bé” com més temps millor. El pedagog recorda que la manera d’impartir el currículum depèn de cada escola i que tenir “molts continguts” no implica que s’hagin d’aplicar d’una manera determinada. “Hi ha dos tipus d’escoles: les que tot el que fan ho integren en el currículum i les que fan moltes coses però que no ho inclouen”, explica Luri.

Formació als mestres

Si en una cosa coincideixen tots els experts consultats és que per reduir el currículum cal reforçar els recursos dels centres. “És molt senzill dir-ho però difícil d’aplicar. Cal un equip de docents que tingui clar el que hauran de fer i, per tant, és necessari augmentar la formació”, apunta el president de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica, que afegeix que “és l’única manera de recuperar uns alumnes dinàmics”.

Aguilar explica que actualment els mateixos centres ja se salten els currículums perquè veuen “que no funcionen”. “Avui hi ha molts alumnes que rebutgen el sistema educatiu per la manera en què està plantejat. Hem de fer que la filosofia o la història els torni a interessar”, expressa. Per aconseguir-ho creu que els nens s’haurien d’implicar en la societat. “Hem de fer que sàpiguen quina olor fan les plantes del Maresme”, conclou.

Comparteix a facebookComparteix a t

suïcidi

¿Un tema tabú és per defecte un tema d’interès periodístic?

Ho hauria de ser. Igual que altres causes de mort rellevants per a la societat, com el càncer o els accidents de trànsit. La primera causa de mort no natural no pot ser un tabú. El suïcidi requereix molt més treball periodístic.

La teva psiquiatra, Rosa Sender, diu que tota persona amb dos dits de front ha pensat alguna vegada en el suïcidi.

És una exageració, evidentment, que vol relativitzar el sentiment de culpa i raresa de pensar: “Per què tinc aquesta angoixa? Per què de vegades em costa tant trobar motivacions a la vida?” Són preguntes naturals en l’ésser humà, que és una bèstia que pensa i a qui, un cop superades les necessitats bàsiques, se li’n pot anar el cap. L’ansietat és una cosa terrible, i la pateix entre un 20% i un 30% de la població.

El suïcidi és fruit d’una malaltia?

El 60% dels suïcidis vénen d’una depressió, però també pot ser conseqüència d’alteracions mentals com l’esquizofrènia, la neurosi, un trastorn bipolar... El suïcida és algú que entra en el costat fosc de la vida: surts del teu jo i perds la consciència. No és veritat que la crisi hagi fet augmentar els suïcidis. Els provoquen canvis molt dràstics: quan tens molta pressió perquè estàs triomfant molt o quan estàs en el moment més baix de la teva vida.

El fil conductor de La sombra del ombú és una investigació sobre un suïcidi que vas presenciar d’un noi que no coneixies de res. En Manuel es va penjar al pati del col·legi Sant Ignasi dels jesuïtes de Sarrià.

És el més rocambolesc i bèstia que he viscut mai. Era com una pel·lícula de Fellini: 200 persones de classe alta barcelonina esperant la graduació dels seus plançons, apareix un home que ningú coneix de res i es penja al jardí. Que aquell cos estigués allà dues hores, que molta gent el veiés nu, el que deien, com ho justificaven, com es va seguir amb l’acte... em va semblar tan punyent que vaig voler saber qui era el noi, i sobretot investigar com la societat reacciona davant el suïcidi.

Tu has viscut en primera persona un episodi pròxim al suïcidi.

No necessito reviure allò, perquè el plantejament existencial el tinc cada dia i tinc atacs d’ansietat regularment. Ho tinc molt present i sé que, si m’hi acosto, m’he de medicar i fer teràpia. Però el llibre no és teràpia, ni el lector ho passarà malament. Hi ha voluntat d’anàlisi periodística juntament amb la influència de referents com Limónov, d’Emmanuel Carrère.

T’atreveixes a escarbar en la intimitat d’una família que no ho vol.

Vaig ser extraordinàriament pesat i perseverant però, tot i que vaig anar a la seva ciutat, a l’Argentina, no vaig arribar a trucar al timbre de casa seva. Al final, ho vaig deixar estar perquè sé que aquesta gent pateix molt, però em sap greu. Per sort, altres familiars de suïcides m’obren les portes, potser perquè estaven més preparats. Jo he arribat a la conclusió, potser egoista, que aquest noi va voler enviar un missatge. L’arbre, els jesuïtes, el públic... tot té un sentit i ho trobo un fenomen sociològic.

On et poses el límit de ser explícit? Saber què fa un suïcida al metro, si es tira o seu al túnel d’esquena al tren, posa els pèls de punta.

Els experts no es posen d’acord, però jo crec que existeix l’efecte imitació, i per això els mitjans no poden explicar cas per cas. Cal anar molt amb compte amb les paraules. Jo no he descrit l’atractiu del suïcidi: intento relatar-ne asèpticament el risc. El glamur per la mort només passa quan estàs molt fotut i és una trampa, és fictici.

Abordes el tema des de molts angles: amb casos de famosos i anònims, cites d’escriptors i experts, hi ha fonts reals i literàries. Quin era el teu objectiu?

Fer un viatge periodístic acompanyant les víctimes de suïcidi, juntament amb una voluntat de conscienciació. Estic convençut que no tots els lectors han viscut un assassinat però molts hauran viscut un suïcidi de prop. La taxa a Catalunya és de 6,7 suïcidis per cada 100.000 habitants. I hi ha un suïcidi consumat per cada 20 intents. Això també et marca.

¿S’ha d’acceptar el suïcidi com una decisió personal en una societat cada vegada més individualitzada?

Edgar Morin vaticina molt bé el dret individual definitiu. Tot i això, crec que la mort per suïcidi se segueix veient igual que en el neolític. Al cap i a la fi, som individualistes però volem estar vinculats al grup, sigui amb Twitter o Snapchat, i un suïcidi es continua veient com un fracàs col·lectiu. És cert, però, que fins i tot la concepció de la religió està canviant. Mikel de Viana, un jesuïta de la Universitat de Deusto, explica que el suïcidi ja no es percep com entrar a l’infern, sinó com sortir-ne.

Hi ha molts tipus de suïcidis, i no tots estan mal vistos.

El dolor físic és més fàcil d’entendre i de simpatitzar-hi que el psicològic. Però jo els entenc tots dos, potser perquè com el Manuel jo també he tingut 30 anys, amb una depressió molt greu i m’he volgut matar.

En el teu cas l’entorn va ser crucial per sortir-te’n. Però si el suïcidi ocorre, la culpa és el que queda.

La culpa és pitjor que el mort. El trauma dels supervivents i descendents s’ha d’abordar com una emergència sanitària. Hi ha gent destrossada. M’encantaria que ho superessin. Evidentment que un suïcida deixa pistes però no hem vingut al món ensenyats i no ho pots controlar tot. El tabú afecta tot l’entorn i, si no s’enderroca, les persones no evolucionen i les generacions posteriors queden marcades.

no son iguals

EN MOMENTS DOLOROSOS, i el de la massacre homofòbica d’Orlando n’és un dels més terribles, t’agafes a l’esperança de com gestionar-ho. A l’oportunitat, l’única que et queda en aquests instants, de curar el màxim de ferides tan aviat com sigui possible, de treure’n lliçons, de prevenir i d’unir la societat per calmar tant com es pugui la desolació moral després de la tragèdia. I llavors t’adones que, a més de tenir el crim terrible, insuportable, tens el discurs criminal de Donald Trump, que és la sal a la ferida, que és benzina per a l’incendi, que és aliment per a l’odi, que és el culte a l’estupidesa majúscula, que escup verí discriminatori cada cop que obre la boca, que és una arma de destrucció social. La pitjor combinació possible, el company de viatge més nefast quan intentes apaivagar odis. I no és una casualitat tràgica del destí, Trump beu de les aigües tèrboles de l’odi i és també alhora qui les embruta.

Qui pensi que tots els polítics són iguals, que escolti Obama aquests dies i escolti Donald Trump. Els mandats d’Obama han frustrat les expectatives dels seus, no se n’ha sortit, han confirmat que costa modificar rumbs des d’un govern. Però la seva dignitat i valentia i coherència discursiva, en moments d’altíssima complexitat, contrasten amb la fatxenderia piròmana i la manca absoluta d’escrúpols de qui optarà a ser el màxim responsable dels Estats Units a base de missatges d’una irresponsabilitat mai escoltada fins ara.

L’únic avantatge del fet que Trump representi la fòbia amb potes, simbolitzi de forma tan descarnada i descarada el foment de l’odi des de la por, el discurs de la discriminació des del desconeixement, és que ens assenyala de forma caricaturesca, paròdica i infantil quins són els enemics del progrés moral i de la convivència. Quin és l’aliat més pervers dels fanatismes. Ens assenyala quin és el camí que no hem de seguir.