MOR LLUIS SALOM

Quan un periodista rep l’acreditació per cobrir la informació d’una cursa, ja sigui de F-1 o de MotoGP, a la part posterior hi pot llegir la inscripció “Motorsport can be dangerous ” (“L’esport del motor pot ser perillós”). Si ja portes cert temps en aquest món vas entenent que, malauradament, la mort forma part de l’equació de les curses.

La primera vegada que vas a una cursa internacional sobta molt que et facin signar el plec de descàrrec, una mena de contracte pel qual reconeixes els riscos que té la feina i que exonera els organitzadors d’aquella competició de qualsevol responsabilitat en cas que passi una desgràcia. Després de repetir aquest protocol moltes vegades, t’hi acabes acostumant. Però sempre, sempre, quan signes aquests quatre fulls, una estranya esgarrifança et recorre l’esquena. Dura més o menys estona, en funció de les vegades que ho hagis fet, però aquesta sensació sempre hi és.

Malauradament, acabes aprenent a conviure amb la tragèdia, però això no vol dir que t’hi acostumis. Cada vegada que mor algú a la pista, la buidor sempre torna. I més quan, com en aquest cas, qui mor és tan jove. I si a més l’accident passa a casa -en un Circuit que es vanta, justament, de ser dels més segurs del món- i qui el protagonitza és algú proper, l’efecte depressiu és exponencial.

Ahir, tot un veterà periodista com en Jaume Alguersuari -fundador de la històrica revista Solo Moto - va fer una piulada que defineix com pot ser de prima la línia que, a les curses, separa la vida de la mort: “Tan ràpid com l’escuma es crea, s’esvaeix”, acompanyat d’una fotografia magnífica en què es veu en Luis Salom embolcallat per un mar d’escuma que surt de l’ampolla de cava amb la qual celebra un podi.

A propòsit del vint-i-cinquè aniversari de la creació de Dorna -l’empresa que organitza el campionat mundial de MotoGP-, Carmelo Ezpeleta, el seu president, explicava a l’ARA ahir al matí que del que se sentia més cofoi després de tots aquests anys era dels progressos que aquest esport havia fet en matèria de seguretat, i que el que li havia generat més malestar eren els accidents: “Quan mor un pilot et quedes fotut, i penses... ¡ostres¡, però has d’agafar aire i tirar endavant, perquè saps que ells, els pilots, el que farien en un cas així és tirar endavant, sempre”.

Sis hores després d’aquesta conversa moria aquest mallorquí, tan valent amb el manillar entre les mans com mancat de sort en la seva trajectòria esportiva. Els obituaris ens mostren avui un palmarès que no es correspon amb la seva vàlua, que, per una cosa o altra, va quedar per demostrar. El 2013 va guanyar més curses que ningú a la seva categoria, però aquell títol de Moto3 se li va esmunyir de les mans amb la mateixa rapidesa que ahir va passar de la vida a la mort al revolt número 12 del Circuit. Amb la mateixa volatilitat que desapareix l’escuma del cava al podi dels campions. Però a l’esport del motor tot passa així de ràpid. També la vida, que et deixa amb la paraula a la boca.