el laude

L’àrbitre designat pel govern espanyol en el conflicte dels treballadors de seguretat de l’aeroport del Prat emet el seu veredicte avui, i tant l’empresa Eulen com els representants dels treballadors hauran d’acatar el laude. Malgrat que el ministre de Foment, Íñigo de la Serna, va anunciar ahir que amb aquest pronunciament “finalitza el conflicte” laboral, l’enfrontament entre el comitè i la direcció d’Eulen segueix viu tant a l’aeroport com als jutjats. “Això no s’acabarà aquí”, augurava ahir l’assessor del comitè, Joan Carles Giménez. Els treballadors ja han anunciat noves aturades indefinides a partir del dia 8 de setembre, en aquest cas com a protesta pels dos acomiadaments que ha fet la direcció i els expedients oberts a dos empleats més que poden tenir el mateix desenllaç.

El comitè veu en aquestes accions “represàlies” de la direcció després de les aturades que van provocar llargues cues als controls de seguretat. La direcció argumenta que s’han acomiadat treballadors per haver incomplert els serveis mínims durant la vaga -el ministeri de Foment va establir un 90% de serveis mínims-, una infracció tipificada com a “molt greu”. Segons el marc sancionador d’Eulen, l’empresa té un termini de 60 dies per comunicar a un empleat que el fa fora per infracció molt greu, motiu pel qual la plantilla tem que l’empresa faci fora més empleats.

Conflicte judicial

El conflicte també ha arribat als tribunals. Dilluns, el comitè de vaga va presentar davant del Tribunal Suprem una demanda contra el laude que dictarà avui l’àrbitre Marcos Peña, president del Consell Econòmic i Social (CES), perquè el consideren “il·legal”. A més, CCOO va anunciar ahir que presentarà un recurs judicial contra l’Estat per haver vulnerat el dret a vaga dels treballadors d’Eulen. El secretari de CCOO de Catalunya, Javier Pacheco, va lamentar en una entrevista a l’ACN la “desproporció autoritària” del govern espanyol, que va decidir intervenir en el conflicte enviant a l’aeroport efectius de la Guàrdia Civil el 12 d’agost, primer dia de vaga indefinida. Entre aquesta mesura i els serveis mínims dictats per Foment, la jornada va transcórrer sense cues més llargues de les habituals en un dia d’agost.

Un cop Peña faci públic avui el laude arbitral, els treballadors analitzaran fins a quin punt satisfà les seves demandes de millores laborals i salarials. Dilluns que ve, va explicar ahir l’assessor del comitè, l’assemblea decidirà si intensifica o no les protestes.

El comitè de vaga lamenta la irrupció de l’Estat en el conflicte obligant a acatar un laude arbitral quan les negociacions amb la mediació de la Generalitat anaven pel bon camí. “No estàvem gaire allunyats en molts dels punts”, sosté l’assessor del comitè.

Malgrat tot, l’última trobada, dimarts, va topar amb una direcció d’Eulen tancada en banda a escoltar més propostes per arribar a un acord. El secretari general de Treball del Govern, Josep Ginesta, va lamentar l’actitud de l’empresa en rebutjar “una clàusula de pau social” per resoldre d’arrel el conflicte. L’oferiment que havia fet la Generalitat era que els treballadors abandonessin les vagues i mobilitzacions i acatessin el laude a canvi que l’empresa readmetés els empleats acomiadats i es comprometés a no aplicar nous càstigs. “Eulen es veu en una posició de superioritat davant del que pugui dir el laude”, va explicar ahir Ginesta a l’ARA.

L’Estat s’espolsa la responsabilitat

De la Serna va avisar ahir la plantilla que no podrà convocar noves vagues per qüestions que s’abordin al laude. Durant la compareixença ahir al Congrés, grups parlamentaris com el PDECat, ERC, el PSOE, Podem o el PNB van demanar responsabilitats al ministre de Foment i al president d’Aena, José Manuel Vargas, per no haver intervingut abans en el conflicte i per adjudicar el servei de seguretat de l’aeroport a empreses que apliquen condicions laborals com les que denuncien els treballadors d’Eulen.

Però el ministre de Foment es va espolsar les responsabilitats. Va argumentar que tant Foment com Aena eren aliens al conflicte perquè es tracta d’un problema laboral entre l’empresa i els treballadors i perquè, en tot cas, seria competència de la Generalitat. El titular del ministeri que gestiona les infraestructures de l’Estat va negar, però, que el govern estatal se’n desentengués: “Una cosa és que hi siguem aliens des del punt de vista competencial i l’altra és que no s’hi hagi participat des del primer moment”.

De la Serna va assegurar que si l’Estat va acabar intervenint va ser perquè es tracta d’una situació de “caràcter singular”, que afectava la seguretat nacional en una infraestructura clau per a la xarxa estatal. Sobre els acomiadaments o les represàlies que l’empresa ha pres contra alguns treballadors, el ministre també se’n va inhibir i va assegurar que “és aliè al laude”.

La comissió d’ahir també va servir per posar sobre la taula els criteris d’adjudicació de serveis de seguretat a empreses privades per a infraestructures públiques. Alguns grups van exigir que hi hagi criteris estrictes en aquestes subhastes i que els organismes adjudicataris obliguin al compliment dels convenis col·lectius. El ministre va defensar el procés i va assegurar que el contracte presentat per Eulen compleix “estrictament” amb el conveni i que es tracta d’un servei molt similar al que “la majoria de comunitats autònomes i ajuntaments adjudiquen a empreses privades per gestionar la seguretat de col·legis, hospitals i altres infraestructures”. Això sí, el ministre va anunciar la posada en marxa d’una taula de treball per abordar les condicions de treball de les empreses que gestionen la seguretat en infraestructures crítiques com l’aeroport

inundacions

Mentre les inundacions de Houston centren l’atenció mundial, una catàstrofe té lloc al sud de l’Àsia. Més de mil persones hi han mort també a causa de les inundacions d’aquest estiu. La pluja cau incessantment sobre la vasta regió des de dimarts, i ara la principal preocupació és que amb l’augment del nivell de l’aigua també augmenti el nombre de víctimes mortals. Segons dades de les Nacions Unides, almenys 41 milions de persones a Bangladesh, l’Índia i el Nepal han patit directament les conseqüències de les inundacions i els ensorraments causats per la pluja monsònica, que normalment comença al juny i s’acaba al setembre.

Al Nepal, milers de cases han quedat destruïdes i els corrents han arrossegat dotzenes de persones. Per tal de rescatar la gent atrapada als remolins d’aigua s’han hagut de fer servir elefants i els treballadors d’emergències han construït embarcacions de bambú i fulles de plàtan per socórrer les víctimes. Amb tot, molta gent continua desapareguda. “Són les pitjors inundacions des de fa anys”, explica Francis Markus, portaveu de la Federació Internacional de Societats de la Creu Roja i de la Mitja Lluna Roja, des de Katmandú.

Les àrees que s’han inundat al Nepal són les més pobres, on la majoria de famílies viuen en cases fetes de fang i depenen de l’agricultura per subsistir, assenyala. Els seus terrenys han quedat ara sota l’aigua, i milers de persones han de sobreviure als camps de desplaçats on les malalties comencen a propagar-se. Quan li demanen sobre la situació a Houston, Markus respon: “Espero que la gent no passi per alt les necessitats desesperades que té la població d’aquí a causa d’un desastre que passa a Occident”.

L’Índia també n’ha patit immensament les conseqüències. El cap de setmana passat, el primer ministre Narendra Modi va sobrevolar la zona devastada de Bihar, on més de 400 persones haurien mort les últimes setmanes. Modi va prometre milions d’euros en assistència i va instar les companyies asseguradores a enviar-hi els seus assessors com més aviat millor per ajudar els agricultors a fer front a les pèrdues. I la pluja encara cau. Dimarts passat, Mumbai, la immensa capital financera del país, va quedar submergida. Els canals de televisió informaven que havia caigut més pluja a la ciutat els últims dies que en qualsevol altre moment des del juliol del 2005, quan greus inundacions van causar-hi la mort de més de mil persones.

Les precipitacions monsòniques també han colpejat Bangladesh, un país densament poblat amb 165 milions d’habitants. Les inundacions han devastat crònicament aquest territori des de fa anys però mai s’havia vist una cosa igual. La pluja d’aquest estiu ha negat aproximadament un terç del país. Segons la Federació Internacional de Societats de la Creu Roja i de la Mitja Lluna Roja, prop de vuit milions de residents han patit les conseqüències de les inundacions, les pitjors en 40 anys. Almenys 140 persones hi han mort i gairebé 700.000 cases han quedat destruïdes.

acceleracio

Avui s’acaba un estiu polític estrany, potser el més curt dels últims anys i anunciant una acceleració inèdita. Quan el govern i el Parlament jugaven al gat i la rata amb el calendari d’aprovació de la llei del referèndum per intentar controlar el calendari, un atemptat islamista va irrompre salvatgement i va congelar el temps. Avui, el parèntesi sembla tancat i el formiguer polític torna a estar actiu i nerviós tant a Barcelona com a Madrid. Els telèfons mòbils es requisen encara abans de les reunions pel convenciment que estan punxats i hi ha moltes preguntes. El xoc del qual hem parlat durant anys es produirà la setmana vinent. D’entrada, amb l’aprovació de la llei del referèndum i la convocatòria immediata de la consulta, que provocaran la reacció urgent de l’Estat amb el govern espanyol i el TC. S’obriran aleshores moltes incògnites sobre com es desenvoluparan els esdeveniments i hi ha tantes respostes com interlocutors. Caldrà veure la situació de Carme Forcadell, quina reacció de protesta es demana als ciutadans i quin és el grau de mobilització. És de preveure que hi haurà intoxicacions i sortiran informacions sobre corrupció. El grau d’incertesa és gran i una de les preguntes fonamentals és quan s’aprovarà la llei de “transitorietat jurídica i fundacional de la República”, que alguns interpreten com una eina per garantir la celebració del referèndum i la participació del no que aporti el quòrum necessari, i altres somien veure transformada en una declaració unilateral d’independència.

HARVEY

Harvey és una tempesta sense precedents als Estats Units per la seva intensitat, però, sobretot, per la seva durada. Les plujes torrencials continuaran arrasant el sud del país fins demà o dijous i, en conseqüència, el nivell de l’aigua no para de créixer. “Hem viscut molts huracans però mai una cosa així”, explicava ahir la veïna de Houston Debbie McMillian al Washington Post. Les inundacions han transformat el paisatge d’aquesta ciutat texana, la quarta més gran del país i la més afectada per l’huracà -ara catalogat com a tempesta tropical-. Les imatges de carreteres i de cases a vessar d’aigua, de gent travessant les vies amb embarcacions improvisades o nedant, o de cotxes que s’emporta el corrent han fet la volta al món. Ahir la Casa Blanca va fer extensiu l’estat d’emergència a l’estat de Louisiana, el segon després de Texas que assoleix aquest nivell d’alerta en una setmana. La declaració de l’estat d’emergència permet alliberar fons federals per afrontar la tragèdia i és un intent del president Trump d’evitar els errors de Bush durant la gestió del Katrina, a qui van acusar de reaccionar tard a la tragèdia.

El president té previst visitar la zona afectada avui, si les condicions meteorològiques ho permeten. Trump és conscient que la gestió de la crisi a llarg termini -la reconstucció durarà anys- posarà a prova la seva presidència tal com altres catàstrofes van ser determinants per a la presidència dels seus predecessors. El 2005 l’huracà Katrina va posar contra les cordes George W. Bush. Obama, per la seva banda, va fer front a l’huracà Sandy el 2012 a una setmana de les eleccions presidencials en què s’enfrontava a Mitt Romney. Va suspendre la campanya i la seva gestió va ser aplaudida pels nord-americans.

Balanç de fatalitats

De moment, com a conseqüència de les pluges torrencials del Harvey han mort cinc persones i se n’han rescatat més de 2.000. Les autoritats no descarten que el nombre de víctimes mortals augmenti un cop baixi el nivell de l’aigua perquè hi ha zones on els serveis d’emergència no han pogut accedir. També preveuen que hauran de donar refugi a 30.000 persones mentre duri la tempesta. Des de divendres a la nit, desenes de milers de persones han trucat al 911 i la saturació dels serveis d’emergència va arribar a tal punt durant el cap de setmana que l’alcalde de Houston, Sylvester Turner, va haver de fer una crida perquè la gent no truqués si no era una qüestió de vida o mort.

Precisament la gestió de Turner ha sigut qüestionada per no haver ordenat l’evacuació de la ciutat abans que arribés l’huracà, tenint en compte que la zona és susceptible a les inundacions pels seus trets geogràfics. Ahir l’alcalde es va defensar de les crítiques: “No pots abocar 6,5 milions de persones a les carreteres -va dir-. Si creieu que ara la situació és dolenta, doneu una ordre d’evacuació i estareu creant un malson”.

Per justificar-se, Turner va evocar la situació de caos que es va crear a Houston el 2005 quan milions de residents de la costa van provar d’abandonar la zona abans que arribés l’huracà Rita. Molta gent va morir a la carretera mentre provaven d’escapar-se perquè es van crear llargues cues i el temporal els va enxampar a mig camí.

L’Agència Federal de Gestió d’Emergències (FEMA, en les sigles en anglès) preveu que la ciutat de Houston trigarà anys a recuperar-se del pas de Harvey. “El seu pas és un esdeveniment històric”, reconeixia ahir el cap de l’agència, Brock Long. “Als Estats Units no havíem viscut mai res així”, afegia.

Lenta reconstrucció

La zona és un important centre per a la indústria energètica del país. Les autoritats van assegurar ahir que en aquest sector s’haurien perdut milers de milions de dòlars en danys i que la recuperació de la indústria també serà lenta i pot trigar anys. Les companyies de petroli i gas van perdre prop d’una quarta part de la seva producció al golf de Mèxic -el territori arrasat per l’huracà-. Les escoles es mantenen clausurades fins a nou avís. També alguns hospitals han hagut de tancar per inundacions, cosa que dificulta l’atenció de les víctimes, i l’aeroport de la ciutat tampoc està operatiu. Houston ha quedat aïllada i devastada.

Trump volia construir un gratacel a Moscou quan ja era candidat

L’atenció dels nord-americans se centra, aquests dies, en les conseqüències de l’huracà Harvey, però mentre la tempesta arrasa el sud dels Estats Units, noves revelacions sobre la trama russa posen Donald Trump entre l’espasa i la paret. El Washington Post publicava ahir que durant la campanya electoral l’ara president va voler construir una Torre Trump a Moscou. Finalment la idea es va cancel·lar per falta de permisos. Així es fa pública una nova connexió entre Trump i Rússia. És un capítol que se suma a una llarga llista de contactes que l’entorn del president ha mantingut amb els russos i que atien les sospites de connivència per haver manipulat les eleccions. Els documents s’entregaran com a prova als investigadors del Congrés que proven de determinar si hi va haver complicitats.

claus de la llei

Junts pel Sí i la CUP van presentar ahir públicament el contingut de la llei de transitorietat jurídica i de fundació de la República, que regula el pas de la legalitat espanyola a la catalana. Els independentistes van insistir ahir que només entrarà en vigor en cas que guanyi el sí en el referèndum de l’1 d’octubre, tot i que s’aprovarà abans. La llei, que se situa com a norma “suprema” de l’ordenament jurídic català, estaria vigent des de la declaració d’independència fins a l’aprovació en referèndum d’una Constitució catalana.

Nacionalitat i territori

Catalunya esdevé una República “de dret, democràtica i social”

La norma defineix Catalunya com una “República de dret, democràtica i social” i estableix els límits territorials per mar, per terra i per aire. L’Aran manté el règim jurídic especial. Les úniques persones que tindran automàticament la nacionalitat catalana seran aquelles que, en el moment d’entrar en vigor la norma, posseeixin la nacionalitat espanyola i estiguin empadronades a Catalunya des d’abans del 31 de desembre del 2016. La resta hauran de sol·licitar explícitament la voluntat d’obtenir la nova nacionalitat. Hi tindran dret les persones amb nacionalitat espanyola que hagin nascut a Catalunya -encara que resideixin fora-, els espanyols que visquin fora del Principat però que demostrin que hi van viure durant almenys cinc anys i les que tinguin el pare o la mare catalans. També la poden adquirir els estrangers que tinguin una residència “legal i continuada” a Catalunya durant un període de cinc anys. L’adquisició de la nacionalitat catalana no exigeix la renúncia a l’espanyola -ni a cap altra- i preveu la negociació d’un tractat amb l’Estat sobre la matèria.

Continuïtat del dret

La major part de les lleis espanyoles seguiran vigents després de l’1-O

Es continuen aplicant les normes de la Unió Europea, els tractats internacionals i la normativa espanyola que no contradigui la llei de transitorietat jurídica. Ara bé, el Govern pot recuperar per decret normes suspeses pel Tribunal Constitucional i el Parlament pot replantejar-se l’adopció dels tractats internacionals en un termini d’un any.

Funcionaris

Els empleats públics de l’Estat poden integrar-se a la Generalitat

La llei preveu que els treballadors públics de la Generalitat ho segueixin sent després de la proclamació d’independència. I, a més, el personal de l’administració de l’Estat a Catalunya també podrà integrar-se a la Generalitat mantenint condicions i sou. La norma també insta el Govern a buscar un acord amb l’Estat que defineixi les condicions de la integració dels funcionaris estatals que presten serveis a Catalunya. Ara bé, es requerirà la nacionalitat catalana per “exercir el poder públic” i per accedir a llocs de “salvaguarda d’interessos generals”.

Drets i garanties

Es manté el règim lingüístic: la cooficialitat del català i el castellà

Es garanteixen els drets fonamentals de la Constitució, l’Estatut i el marc europeu de drets humans. Es reconeix el dret a percebre les prestacions públiques de la Seguretat Social, com l’atur i les pensions, i els drets lingüístics seguiran sent els mateixos que ara -català, castellà i aranès seran cooficials.

Tribunals

El TSJC assumeix les funcions del Tribunal Suprem

En el marc del poder judicial es preveu la continuïtat de places (jutges, magistrats, fiscals i lletrats) i tribunals. El principal canvi és que el TSJC assumeix les funcions del Tribunal Suprem, que se situaria a la cúspide del nou sistema jurídic i estaria format per les sales civil, social, administrativa i penal. S’elimina la sala militar i s’hi afegeix la sala de garanties constitucionals. El president del Suprem seria nomenat pel president de la Generalitat a proposta de la comissió mixta, un òrgan format per la sala de govern del Tribunal Suprem i per membres de la conselleria de Justícia. El fiscal en cap català l’ha de triar el Parlament a proposta del Govern.

Cap d’estat

Puigdemont també seria el president de la República

La llei preveu que el president de la Generalitat esdevingui també el cap d’estat. Per tant, en el període transitori i en cas de victòria del sí l’1-O, aquests poders correspondrien temporalment al president, Carles Puigdemont. Ell i la resta de membres del Govern tindrien immunitat -tal com ara- i només el nou Tribunal Suprem podria decidir que fossin jutjats per delictes “flagrants”.

Amnistia

La llei preveu l’amnistia de tots els encausats pel Procés

Tenint en compte el xoc amb l’Estat i les inhabilitacions pel 9-N, la llei preveu anul·lar els processos penals per conductes que “cerquessin un pronunciament sobre la independència o la creació d’un nou estat de manera democràtica i no violenta”.

Control constitucional

La sala de garanties del Suprem resol sobre drets fonamentals

La sala de garanties del Tribunal Suprem és l’encarregada de resoldre els recursos d’empara sobre drets fonamentals i els recursos electorals i de revisar les resolucions de tribunals que siguin contràries a la llei de transitorietat jurídica. L’actual Consell de Garanties Estatutàries passa a dir-se Consell de Garanties Democràtiques i controla l’adequació a la llei de transitorietat dels projectes i les proposicions de llei. Els seus dictàmens, a diferència del que passa actualment, serien vinculants.

Hisenda

La Generalitat passa a ser l’única autoritat tributària

La llei defineix la Generalitat com l’autoritat que exigeix al territori català tots els impostos, i deixa sense competències la Hisenda espanyola a Catalunya. D’acord amb aquesta llei, els ciutadans, les empreses i les institucions estaran obligats a pagar els seus impostos a l’Agència Tributària de Catalunya.

Procés constituent

La llei preveu una fase de participació ciutadana i eleccions

Després de l’entrada en vigor de la llei de transitorietat, JxSí i la CUP preveuen un procés constituent amb diferents fases. En la primera, de participació ciutadana, s’organitzaran debats sectorials i territorials que generaran conclusions vinculants per als polítics. En una segona fase, es convocaran eleccions per escollir l’Assemblea Constituent i els seus representants redactaran una proposta de text constitucional que, per aprovar-se, haurà de reunir tres cinquenes parts de la cambra o, si no, la majoria absoluta. Finalment, la proposta de Constitució se sotmetrà a referèndum.

el rovell de l'ou

El cervell té uns mecanismes estranys i meravellosos que ens fan acumular dades que semblen insignificants i que, en el moment oportú, apareixen i interactuen amb altres informacions per donar-nos un cop de mà a l’hora de reflexionar.

És el que m’ha passat aquests dies quan he llegit els laments dels educadors socials de Ripoll, que es pregunten què fem malament perquè aquells infants riallers hagin estat capaços de posar l’odi al centre de les seves vides. Les persones que, precisament, dediquen temps i energies a evitar que això passi estan -com no pot ser d’una altra manera- absolutament desolades. I emocionada pel seu neguit, tot d’una he recordat (allò que dèiem dels amables mecanismes del cervell) una cosa que vaig aprendre fa vint-i-cinc anys, quan em documentava per escriure, amb la Sílvia Mateu i la Mercè Alcocer, un llibre sobre la Rambla de Barcelona titulat Ramblejar.

Els primers arbres que es van plantar a la Rambla -al segle XVIII- provenien de la Devesa de Girona. Eren plàtans i van començar a créixer sense control. Aquest fet, molt comentat pels barcelonins de l’època, va fer néixer l’expressió que defineix els joves rebels, que no fan cas dels costums ni dels consells i tiren per allà on volen: “Fan com els arbres de la Rambla”.

Tot d’una, com un enfilall de cireres, recupero altres històries de la Rambla que vaig aprendre aleshores. La zona que encara avui és plena d’espelmes i missatges de condol ha rebut diversos noms: pla de la Boqueria, pla de l’Os (“Al pla de l’Os, si busques un gandul, n’hi trobes dos”, es deia, perquè els treballadors que s’havien quedat sense feina hi anaven a oferir-se), pla de l’Olla o pla de la Sopa (perquè en aquest indret els frares dels convents de la Rambla hi repartien menjar per als pobres), el Cap de Creus (perquè era una cruïlla de camins) i, finalment, el pla de les Forques (perquè al segle XIV, quan era un paratge semidesert, hi havia instal·lades les forques per als condemnats a mort). Quan van caldre més forques, es van instal·lar a les Drassanes. Una tercera i una quarta tongada, en diversos punts seguint cap a Montjuïc. I la cinquena, la més llunyana, a Can Tunis. La quinta forca.

La Rambla és un pou d’històries. Un gavadal d’anècdotes. Un escenari privilegiat de la nostra història. És el nostre rovell de l’ou, la nostra ànima. Sabien el que es feien i per això ens van fer trontollar durant unes hores. Però avui, tossudament alçats, tornarem a cridar que NO TENIM POR.

un suet fa rispa

Realment és admirable la capacitat de la gent que visito avui (en l’última etapa del meu periple lingüístic estiuenc) per dir el màxim de coses amb el mínim de fonemes: “Quinorè?” “Noeparrè!” Llàstima que no pugui reproduir l’entonació, perquè de seguida sabríeu per on paro.

No hi ha dubte que aquí hi ha gana consonàntica:ta(m)bé, a(l)tre, (g)üita... La que troben més suculenta és la s final: “È bo, això?” Ni aquest pastan característic se’n salva: “No hi vull pa nar”. I cap problema per cruspir-se’n un parell: “Se(mb)la que plourà”. No tenen por, no, d’escorxar la guilla amb tant d’empatx! Per cert, que aquí, a més d’escorxar la guilla quan canvien la pesseta, també arriben a escorxar gent: això sí, sempre ho fa personal mèdic qualificat i en un quiròfan. “Només fa una setmana que l’han escorxat; pla que quedarà per fer el toc!” Els encanta, el pla, el fan servir a pertot. I canvia de significat segons l’entonació i el context: ara pla! pot expressar tant sorpresa com admiració com queixa. “Tu pla! Feques que t’ho havia dit que et fotries d’oros si badaves”. Aquest feques (o fequis ) sembla que és una reducció de a fe que, és a dir, un doncs mira que d’aquells que pot fer enxerinar qualsevol (fer-lo enfadar una mica, vaja). “Si te l’haguessis torcit tu, el peu, llavors pla que faries broma!”

Malgrat tanta fal·lera reduccionista, alguna vegada també necessiten afegir sons: “Per créixere has de menjar bé”. “Ja ménjuc [o ménjut] molt jo!” “Prou” (que aquí encara té molta vitalitat per dir que sí, que certament). No en té tanta la particular conjugació del verb ésser : “Jo som molt trempat” i “Nosatrus tabé ho soms”. També era molt comú fer-lo servir com a auxiliar amb els verbs de moviment: “Som anat a casa teu i la teu mare no hi era”. Aquests possessius sí que són inconfusibles i ben vius a tota una gran àrea!

Ara bé, diria que només concretament en aquesta comarca, si fas una bona excursió, acabes estaiat. I n’hi ha, aquí, de camp per córrer! I vaques, moltes, que han inspirat frases fetes com tirar vaques a muntanya : ep, que això no té res a veure amb el bestiar boví, vol dir evitar mocar-se tirant els mocs amunt (que si estan ressecs són torraines ). També cardareu l’ànec si dieu que porteu vambes, aquí sempre són quets o quecs (unes de la marca Wamba i les altres de Keds, aquestes últimes també han triomfat a Ponent). I també veuran que no sou d’aquí si no feu anar suets : que deu ser una particular adaptació de suèter. “No sabes que només és per si de cas després fa rispa, el suet?” També fan unes terminacions ben curioses d’alguns imperfets: rivia ( reia ), cavia ( queia )... “Quan en tròpiga un altre te’l dic”.

Aquí els nens et demanen que els portis a collbotet. Això sí, com a tot arreu cal botzinar-los sovint, sobretot si mastufegen el menjar, és a dir, si el van remenant fent-lo durar perquè no els agrada (o buscant l’únic ingredient que els interessa). “Deu dies a can pa-i-aigua, hauries de passar”, els diuen els avis. I si es deixen el llum encès, “Que tens la renda de can Malagrida, tu?” El tal Malagrida va ser un indiano que va invertir part de la fortuna que va fer amb el tabac a l’Argentina en la construcció de l’Eixample Malagrida, a la capital de la comarca. I si us dic que aquí diuen ciurons però que el que mengen més són fesolets... poc que dubta ningú: som a la Garrotxa, concretament a Olot, un dels punts on el català central ja és septentrional de transició. Bé, sembla que més que tirar cap al rossellonès, aquestes comarques (i no només les que fan frontera amb França) comparteixen prou trets propis i diferenciadors per conformar un subdialecte gironí encara per caracteritzar i delimitar. Del que no hi ha dubte és que per molts volcans i fagedes que hi hagi, aquí el que domina, almenys en la parla, és el pla.

mes girona

Per fi s’ha fet oficial el que era un secret del domini públic: la compra, per part dels grups inversors City Football Group i Girona Football Group –amb Pere Guardiola com a cap visible- del Girona FC, que ha fet un comunicat explicant l’entramat de l’operació. Amb l’objectiu de consolidar el club a la Primera Divisió, ambdues parts es faran càrrec del 44,3% de l’entitat catalana, de forma que l’11,4 restant quedarà en mans dels accionistes minoritaris, tal com informa l’ARA en l’edició d’aquest dimecres. La compra, les negociacions de la qual van tenir l'origen el 2016, s’ha demorat més del compte q oficialitzar-se degut al fet que el Consell Superior d'Esports (CSD) no ha donat el vistiplau fins fa pocs dies, després que la signatura es produís durant la passada setmana. Els nous màxims accionistes substitueixen així el grup inversor TVSE Futbol, present des del 2015 i que té com a caps visibles els francesos Jean-Louis Dutaret i Samir Boudjemaa.

Aquest acord permetrà el Girona -segons el comunicat- beneficiar-se dels coneixements i la contrastada experiència del City Football Group, així com de la seva extensa xarxa d'infraestructures, equips tècnics, captació de talent, desenvolupament de joves jugadors i lideratge executiu, juntament amb els mitjans globals, el màrqueting i el potencial comercial del grup. El potencial del Girona FC tant dins com fora del camp, juntament amb la trajectòria positiva de les seves categories de formació, han sigut determinants perquè tots dos socis es decidissin per a aquesta inversió, que suposarà una base sòlida per consolidar-se a La Liga.

Sobre aquest acord, el president del Girona FC, Delfí Geli, ha comentat: “Estem encantats de poder confirmar la nova inversió per part del City Football Group i el Girona Football Group. Tots dos socis han demostrat una trajectòria exitosa en els seus respectius àmbits i poden aportar-nos un coneixement i un suport de valor incalculable per continuar amb la dura tasca que tants èxits ens ha dut en els últims anys, així com per establir els fonaments que ens permetin assolir el nostre objectiu de consolidar-nos com un club del màxim nivell”. “L'estratègia a llarg termini del City Football Group i el respecte per l'herència dels clubs s’ha fet evident en totes les inversions que han fet fins ara. Ens sentim privilegiats de poder formar part d'aquesta extensa família”, ha afegit Geli.

Per la seva part, el director executiu del City Football Group, Ferran Soriano, ha apuntat: “La trajectòria del Girona FC reflecteix la seva enorme ambició. Amb calma, gran determinació i humilitat, l'equip aconseguí l'ascens a la Primera Divisió que esdevé, sense cap mena de dubte, una fita increïble. A més, ho assolí amb un futbol vistós i marcant molts gols”. “Al Girona FC i al City Football Group ens uneix l'ambició per romandre molt de temps i assolir molts èxits a la Primera Divisió, però també una mateixa manera de fer les coses i unes aspiracions comunes. Per a nosaltres resultava molt atractiu invertir en el  futur del Girona. Escoltarem, aprendrem i farem tot el possible per donar suport al club i als aficionats amb l'objectiu d'aconseguir la sostenibilitat a llarg termini que tant desitgem”.

Compartint la mateixa visió, Pere Guardiola, propietari i director executiu del Girona Football Group, ha remarcat: “Aquesta inversió compartida en el Girona FC era una oportunitat indiscutible i emocionant per a ambdues parts, molt abans que al mes de maig el club aconseguís l'ascens a la Primera Divisió. Estem segurs de que tots units podrem proporcionar al club el suport que busca, tant en forma d'ajuda executiva com financera o de lideratge. Coneixem i respectem tant Girona com la seva tradició futbolística. Estic convençut que els nostres aficionats i els altres accionistes trobaran en aquesta inversió beneficis tangibles en les properes setmanes, mesos i anys”. 

Sobre el City Football Group

El City Football Group és propietari de diferents negocis relacionats amb el futbol que tenen rellevància global. A la llista hi ha clubs professionals d'alt nivell, centres de formació i suport tècnic i empreses de màrqueting. Els clubs que formen part del City Football Group inclouen el campió de la Premier League de la temporada 2013/14, el Manchester City FC; el Melbourne City FC de la A-League australiana i la franquícia de la MLS New York City Football Club, que va començar la temporada inaugural el març del 2015. El CFG també és accionista minoritari del Yokohama F. Marinos de la J-League japonesa i a l'abril del 2017 va adquirir també el CA Torque de la Segona Divisió uruguaiana. L'objectiu comú que comparteixen tots els clubs és proporcionar la millor experiència possible i brindar una oportunitat inigualable als aficionats i a les seves comunitats de formar-ne part, així com beneficiar-se del futbol tant a localment com a escala global.

Les empreses que donen suport al Grup (City Football Services i City Football Marketing) funcionen des de diferents oficines d'arreu del món i proporcionen suport als clubs del grup, a les organitzacions associades i a les organitzacions de clients. City Football Services compta amb la propietat intel·lectual futbolística i el coneixement per reclutar, desenvolupar, entrenar i guanyar. City Football Marketing crea els mitjans, el màrqueting i les accions per involucrar els aficionats, i dona suport al desenvolupament comercial dels clubs i els seus socis.

El City Football Group és totalment propietat d'Abu Dhabi United Group (ADUG). ADUG és una empresa privada d'inversió i desenvolupament, propietat del xeic Mansour bin Zayed al-Nahyan. La seu central del City Football Group és a Manchester i compta amb oficines a Abu Dhabi, Londres, Nova York, Melbourne i Tòquio.

dembele

Josep Maria Bartomeu sortia amb un somriure del Fòrum Grimaldi de Mònaco, on va participar en el sorteig de la fase de grups de la Lliga de Campions. El president blaugrana, que havia arribat també per participar en una reunió de l’ECA, l’Associació de Clubs Europeus, va liderar la delegació que va reunir-se amb els dirigents del Borussia Dortmund presents a Montecarlo. A la reunió es va tancar l’acord per incorporar Ousmane Dembélé, el jove francès que fins ara jugava al club alemany. L'acord s'ha anunciat aquest divendres, per cinc temporades i una clàusula de 400 milions. Dembélé arribarà diumenge a Barcelona i dilluns passarà el reconeixement mèdic, signarà el contracte i serà presentat oficialment. Pròximament us detallarem el programa previst amb motiu de la presentació d’Ousmane Dembélé com a nou jugador del primer equip de futbol.

Després que la direcció esportiva i Ernesto Valverde deixessin ben clar que la prioritat era reforçar l’atac blaugrana, i no pas el mig del camp, Bartomeu i Pep Segura van decidir intentar desbloquejar la situació de Dembélé. El club tenia dues carpetes obertes, la del francès i la de Coutinho, però es va optar per prioritzar la de l’extrem del Borussia tenint en compte que ell és més jove, i ja s’ha posicionat públicament a favor d’un fitxatge que es podria firmar dilluns. Dembélé no ha jugat ni un sol partit amb els homes entrenats per Peter Bosz, i ara mateix està apartat. Dembélé, de 20 anys, ja havia fet saber dijous al seu entorn que l’acord amb el Barça és total, després de setmanes de negociacions en què el club blaugrana no ha aconseguit rebaixar la xifra que demanava l’equip de Dortmund.

Dembélé, que signarà un contracte per a cinc temporades, es convertirà en el jugador més car de la història del Barça. I en espera de saber si aquests dies el PSG fitxa Mbappé, del Mònaco, també seria el segon fitxatge més car de la història del futbol, superat només, esclar, pel de Neymar, per qui el PSG ha pagat 222milions. Fins ara, el fitxatge més car del Barça era el de Luis Suárez, fitxat del Liverpool per 81 milions. Abans s’havien pagat 71 milions al Milan per Ibrahimovic. La xifra final de l’operació Neymar, oficialment fitxat per 57 milions, es va acabar acostant als 100 milions entre clàusules i operacions paral·leles.

Finalment, doncs, el Barça pagarà 105 milions d’euros al Borussia Dortmund, una xifra superior a les primeres ofertes catalanes, però també inferior als 120 milions que el club alemany demanava com a mínim. Les negociacions, però, han acabat tancant unes variables que podrien elevar la xifra total pagada per l’internacional francès als 145 milions, variables que el Barça ha anat negociant una per una amb els alemanys.

L’acord entre les dues parts, que van haver d’acabar la reunió a l’Hotel Meridien de Mònaco per no fer tard al sorteig de la Champions, va ser gairebé total, i aquest divendres s'han tancat detalls finals. Bartomeu, acompanyat pel directiu Javier Bordas; el director general, Òscar Grau, i el director de futbol, Raül Sanllehí, va tenir temps després per trobar-se amb el representant de jugadors Jorge Mendes, i per arribar a una gala on es va fotografiar amb Leo Messi, la primera imatge del jugador i el president junts des de feia setmanes.

El Borussia Dortmund va defensar la seva posició amb contundència, amenaçant de no acceptar les ofertes per Dembélé si no s’arribava a una xifra final superior als 130 milions, cosa que hauria significat tenir el francès a contracor aquesta temporada. La premsa alemanya, però, donava ahir per fet que l’acord es podria fer oficial aquest divendres.

Pendents de Coutinho

Al Barça es respirava optimisme, ja que aquest fitxatge es considera una peça clau. El francès, de fet, ja era a l’agenda blaugrana fa un any, quan s’hauria pogut fitxar per menys de 25 milions, però després de la pèrdua de Neymar “qualsevol negociació s’ha complicat”, es deia des de Mònaco. “Tothom sap que el Barça ha rebut diners i que necessita reforçar aquesta posició, i això no ha ajudat”, es deia per justificar pagar per primer cop en la història del club més de 100 milions d’euros per un jugador.

Un cop es tanqui el fitxatge de Dembélé, un jugador que ja era a la llista de reforços fa mesos, quan el club el volia fitxar a ell, així com a Verratti i Héctor Bellerín, el Barça haurà de decidir com treballar el cas de Coutinho. El brasiler, que segueix sense debutar amb el Liverpool, encara no s’ha posicionat públicament sobre el seu futur. El Liverpool demana unes xifres pel brasiler similars a les que el Borussia Dortmund demana per Dembélé, fet que podria significar gastar els diners rebuts per Neymar en dos futbolistes. Des del Barça se segueix prioritzant l’arribada de Coutinho, i s’utilitza l’oferiment de l’argentí Ángel Di María, que no és una prioritat al Camp Nou, per intentar rebaixar el preu del brasiler.

el Girona

Després d’un estiu convuls i marcat per unes negociacions que s’intuïen inacabables, el Girona hauria de fer oficial en les pròximes hores la venda del seu principal paquet accionarial, que acabarà -a parts iguals- a mans del City Football Group i de Pere Guardiola. L’acord, segellat durant l’estada del conjunt britànic en terres gironines, preveu que els dos nous propietaris es quedin amb un 88,4% aproximat de les accions (un 44,2% cadascun), mentre que l’11,6% restant quedarà en mans dels accionistes minoritaris. La notícia, avançada per Palco23, afegeix que el preu de venda està pactat des de molt abans de l’ascens amb el grup inversor propietat del club fins a aquest moment, TVSE Futbol, que ha invertit prop d’uns set milions d’euros en el club gironí.

De Jean-Louis Dutaret i Samir Boudjemaa -antics directius de Canal+ França i caps visibles de l’empresa francesa que va aterrar a Girona l’estiu del 2015- no se’n sap res des que van visitar la ciutat per signar l’acord, que és quan van deixar-se veure per únic cop, ja que ni van fer acte de presència en les celebracions del 4 de juny, després que el Girona fregués el cel per la proesa d’una fita inimaginable uns anys enrere. Segons Palco23, Pere Guardiola -que va ser peça clau del procés de compra i és assessor extern del club des d’aleshores, i que dimarts es va deixar veure en el 41è Trofeu Costa Brava que el Girona i el Manchester City van disputar- hi invertiria a títol personal a través de Guirdis Holding, la seva societat amb seu a Malta, i amb la qual controla el 27% de Media Base Sport. Aquest fet desvincula Mediapro i Jaume Roures de l’operació, així com el grup xinès Wuhan Double, que no fa gaire va comprar el 46% de l’empresa catalana.

Encara amb moltes incògnites per resoldre, del que no hi ha dubte és que el primer pas era desencallar un acord que no ha rebut el vistiplau de les federacions pertinents fins a les últimes hores. Fonts consultades per l’ARA asseguren que l’acord està signat des de la setmana passada però no s’ha fet oficial a causa del retard, per part del Consell Superior d’Esports (CSD), a donar-hi el vistiplau. Durant l’estiu les especulacions han sigut constants, fins al punt que es parlava del City Football Group -amb el suport al darrere de societats com Abu Dhabi United Group, China Media Capital i CITIC Capital- com a únic accionista principal. El fet que dos clubs del mateix grup inversor no puguin coincidir en competicions europees segons els tants per cents dels quals s’apropiï la societat esmentada, també ha contribuït a l’hora del repartiment dels percentatges, ja que en l’hipotètic cas que el Girona es classifiqués per jugar a Europa no podria trobar-se amb el Manchester City si el City Football Group -que també controla el Melbourne City, el Yokohama Marinos i el Club Atlético Torque uruguaià, entre d’altres- s’hagués quedat, com a mínim, la meitat de l’accionariat.

La inversió i els plans esportius

Aspectes com quina serà la inversió econòmica que rebrà el club gironí o en quins plans esportius es pensa són dos dels grans interrogants que a hores d’ara sobrevolen l’entorn de Montilivi. Del que ningú dubta, això sí, és que el projecte serà llaminer i molt engrescador, fet que ha revitalitzat una entitat que si no hagués aconseguit el miracle de la permanència durant el 2014 corria un risc molt real de desaparèixer.

L’operació de compra reforça encara més el lligam entre el conjunt britànic i el català, que s’ha vist beneficiat de cinc cessions aquest estiu -Pablo Maffeo, Aleix García, Douglas Luiz, Marlos Moreno i Larry Kayode-. La temporada actual és la tercera consecutiva que augmenta la qualitat de la seva plantilla amb joves emergents que no tenen lloc a la Premier League.

Falta per veure si el Girona, sense patrocinador principal després que Citylift no assumís l’increment del cost que exigeix la Primera Divisió -tot just ahir es va anunciar l’acord de renovació amb el Patronat de Turisme Costa Brava Girona per seguir lluint el seu logotip dues temporades més-, col·loca el nom d’Etihad a les seves samarretes, tal com ja fan els diversos clubs que el Ci

ty Football Group té distribuïts arreu del món

bivac

Durant el mes d’agost ens relaxem a l’hora de vestir-nos i de menjar, però també de dormir, missió impossible quan les temperatures són tan altes. El bivac és una manera de convertir l’hàbit d’estirar-se al llit en una activitat diferent i divertida i, a més, de dormir una mica més fresc. Són molts els que somien tenir un terrat per estirar-s’hi amb qualsevol acomodació sota l’esquena o endinsar-se en els boscos per passar una nit al ras tractant d’atreure les primeres gotes de la rosada. Aquesta pràctica tan antiga, i que només requereix el senzill gest d’estirar-se, és avui en dia tot un embolic normatiu que fa venir son. Per estirar-se en qualsevol indret a dormir, sigui al ras o sigui fent acampada lliure –la normativa no fa distincions–, és necessari tenir diversos permisos.

Des del departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat expliquen que qualsevol pernoctació al ras o amb tenda exigeix tres tipus d’autorització: de la propietat del terreny, de l’ajuntament del municipi i de l’òrgan gestor –en cas de ser un espai natural protegit–. És a dir, si algú vol dormir enmig d’un parc natural o en una muntanya, i fer-ho dins de la normativa vigent, haurà de sol·licitar aquests permisos. Malgrat tot, el decret que regula la pernoctació a l’aire lliure dona la competència als ajuntaments en la matèria, de manera que l’acampada lliure ha de ser regulada per cada consistori cas per cas i l’interessat ha de demanar les autoritzacions corresponents. Si, a més, hi ha menors involucrats, encara són més complicades les exigències per tenir concedida aquesta autorització. Com que cada ajuntament determina en quins llocs del municipi i en quines condicions es pot pernoctar a la fresca, no és tan evident on i com un pot posar-se a dormir, cosa que fa que es necessiti molta planificació prèvia per demanar els permisos necessaris. De fet, tota aquesta complicació normativa treu a l’acte de dormir al ras tota l’espontaneïtat que té. Per exemple, l’Ajuntament de Barcelona té una ordenança de mesures per fomentar i garantir la convivència que prohibeix dormir de dia i de nit a les vies i espais públics “llevat d’autoritzacions per a llocs concrets”.

Ni en parcs naturals ni en platges

El mateix succeeix amb els espais naturals protegits, ja que cadascun té la seva normativa i és necessari informar-se prèviament de les condicions de cada indret i demanar els corresponents permisos. A més, aquests entorns són contraris a popularitzar determinades zones per passar-hi la nit al ras, i les autoritzacions es tramiten cas per cas. Pel que fa a les platges, des del departament expliquen que la normativa considera que “es poden trobar altres llocs on pernoctar que no sigui el domini públic marítim o terrestre” i, per tant, no s’empara legalment la pernoctació en cap de les platges catalanes.

Avesat en la matèria, el vicepresident de la Unió Caravanista de Catalunya, Xavier Agustí Viso, detalla que la pernoctació a l’aire lliure “és vàlida només per a muntanyencs i no està a l’abast del públic en general”, i avisa que oficialment només està permesa en càmpings i zones d’acampada. “L’acampada lliure pot tenir perills derivats de la situació de vulnerabilitat a què un s’exposa, com robatoris, molèsties i animals”, explica. Malgrat tot, apunta com a avantatge el fet de gaudir de franc de la natura.

Amb sensació d’aire lliure

Com que resulta força complicat fer un bivac en qualsevol indret, una alternativa és passar la nit en llocs que simulin dormir al ras, tot i que la majoria són espais privats amb preus força elevats, sobretot si ho comparem amb fer un bivac a la natura, que és gratuït. Per exemple, una opció són les Cabanes als Arbres a Sant Hilari Sacalm, que, si bé no tenen una pernoctació al ras, sí que situen el client al bell mig del bosc i ofereixen una total connexió amb la natura. La responsable de l’hotel, Ariane Esteller, destaca que les cabanes no tenen electricitat ni aigua corrent i dormir-hi és com un somni d’infantesa. “Aquesta connexió amb la natura, però, és a través d’un sostre i no a la intempèrie, ja que els adults volem fer realitat somnis però amb unes necessitats bàsiques cobertes, com no passar fred i sentir-nos protegits”, exposa.

• 

Les Cabanes als Arbres de Sant Hilari Sacalm / CABANES ALS ARBRES

Amb vistes als estels però no ben bé al ras, també trobem l’Hotel Mil Estrelles de Cornellà del Terri, que proposa dormir dins unes bombolles integrades a la natura. La seva directora, Núria de Ros, explica que les bombolles permeten una “connexió fantàstica amb la parella sota els elements”. Les cabanes no són descobertes per protegir els clients i alhora permetre’ls gaudir de l’experiència en qualsevol època de l’any. “És aprofitar la part bona de ser a l’aire lliure, però amb comoditat”, explica.

Per als que passen l’agost a Barcelona, les opcions de bivac es redueixen encara més. La primera possibilitat és llogar una terrassa de la mà d’Atiko.co, plataforma a través de la qual, tirant de l’economia col·laborativa, diverses persones lloguen el seu terrat privat. Tot i així, des de la companyia expliquen que els lloguers són diürns, fins a les 23 h, de manera que no s’hi pot passar la nit. Una segona opció pot ser llogar un pis amb un bon terrat a la ciutat per poder tenir l’opció de dormir sota els estels, però no és tan fàcil, ja que des de la plataforma Airbnb expliquen que no hi ha cap filtre per poder escollir només entre allotjaments amb terrat. El propòsit de dormir a la fresca sembla tota una proesa; sempre quedarà, però, l’oferta hotelera o, com a últim recurs, la casa d’un bon amic que ens obri les portes del seu meravellós terrat.

Consells pràctics

Si, malgrat totes les restriccions, s’aconsegueix trobar un lloc on dormir a l’aire lliure, cal tenir en compte alguns suggeriments: arribar a aquest espai abans que se’n vagi el sol, per poder-s’hi instal·lar amb facilitat; triar un lloc pla, allunyat de terrenys susceptibles de ser inundats; allunyar-se de les línies elèctriques d’alta tensió, i tenir a prop un camí alternatiu que permeti l’evacuació en cas d’incendi forestal. En aquesta línia, cal saber que està totalment prohibit encendre foc en terreny forestal. Per gaudir d’una experiència ben rodona, suggerim un pack de supervivència que cal incloure a la motxilla:

• Permís tramitat
• Sac de dormir
• Coixí per evitar contractures derivades de males posicions
• Pijama còmode i llarg
• Una manta auxiliar per si baixa la temperatura
• Un repel·lent antimosquits
• Llanterna
• Petita farmaciola per a possibles situacions
• Prismàtics per veure els estels
• Aigua i menjar
• 
  

Nati Mistral

“Yo vi llorar a Dios / y al preguntar por qué lloraba / me contestó el señor / que por nosotros se apenaba, / porque ya no seguimos / sus santos mandamientos / y nuestros pensamientos / se apartan de su amor”. Amb la seva veu poderosa i una dicció marcada Nati Mistral (1928-2017) versionava 'Yo vi llorar a Dios', convertint-la en una de les cançons estrella del seu repertori, juntament amb 'Guitarra, dímelo tú', 'No soy de aquí' o 'Agua que no has de beber', sovint impregnades de l’esperit conservador i catòlic del franquisme dels anys 50 i 60, que va deixar una empremta no precisament anecdòtica en la cantant i actriu madrilenya.

El 2013, retirada dels escenaris, va recuperar part de la seva popularitat opinant amb contundència sobre Manuela Carmena, recomanant-li que es busqués “un dentista i un perruquer” i opinant, de Pablo Iglesias:“Creieu que 'això' pot ser un president de la nació?”. Poc després, Mistral afirmava:“Sóc molt feixistona. No ho porto escrit a les calces de miracle”. Feia anys que l’artista exhibia amb gràcia o fúria –depèn del dia– el seu caràcter fort. Ahir mateix, en el telegrama de condol que Mariano Rajoy, president del govern espanyol, enviava a la família de la difunta, destacava “l’empremta del seu caràcter” per davant de “la qualitat artística”.

El llarg camí cap a l’Eslava

Nascuda el 13 de desembre del 1928 a Madrid, Natividad Macho Álvarez va estudiar música, cant i declamació al conservatori de la capital espanyola. Només amb 15 anys va guanyar un premi a Radio Madrid cantant un fado, i poc després va ser contractada per la companyia de Lola Flores i Manolo Caracol, on va adoptar el nom artístic de Nati Mistral en homenatge a la poeta xilena Gabriela Mistral, que acabava de guanyar el premi Nobel de Literatura. L’any 1947, poc després de fer 18 anys i de patir un mal tràngol amb Tony LeBlanc, que la va deixar plantada poc abans de casar-se, Artur Kaps i Franz Johan li van proposar fer una gira per Europa amb la seva coneguda companyia Los Vieneses, on va actuar durant cinc anys al costat de la titellaire Herta Frankel.

De tornada a Madrid es va convertir en una de les pioneres de la revista musical, gènere teatral en el qual es va estrenar el 1957 amb 'Te espero en el Eslava', sota la direcció de Luis Escobar, amb qui faria equip més endavant amb 'Ven y ven al Eslava', 'La bella de Texas' i 'La perrichola'. Va protagonitzar també la primera versió d’'El hombre de la Mancha' feta a Madrid, en un muntatge dirigit per José Osuna el 1966. En aquells moments, la popularitat de Mistral era notòria: a més de despuntar en la revista musical, havia participat en diverses pel·lícules –com ara 'Currito de la Cruz' (1949) i 'Mi Buenos Aires querido' (1961)–, havia gravat una gran quantitat de cuplés i s’havia estrenat també com a actriu dramàtica en obres com 'Divinas palabras' (1961). Al llarg de la seva extensa trajectòria, que es va allargar fins a finals de la dècada passada, Mistral va participar en muntatges de 'Fortunata y Jacinta' (1969), 'Medea' (1970), 'Bodas de sangre' (1978) i 'Los padres terribles' (1983). Va treballar sovint a Mèxic i a Buenos Aires, ciutat on va tenir durant anys el seu propi teatre, l’Avenida, juntament amb l’actor Alberto Closas.

Entre els nombrosos premis que va guanyar destaquen el de l’Associació de Crítics de Nova York el 1970, el Nacional de Teatre el 1997 i la Medalla d’Or de les Belles Arts el 2007.

speechwriter

Mítings, intervencions parlamentàries, inauguracions, actes de partit... Les ocasions en les quals els polítics han de parlar en públic són molt diverses, però en totes hi ha un denominador comú: el discurs. Com s’ideen, però, els discursos polítics? ¿Els han escrit els mateixos consellers, portaveus o líders dels partits que els pronuncien? No sempre. Des dels temps del president nord-americà Franklin Delano Roosevelt (en el càrrec entre 1933 i 1945) hi ha persones encarregades de redactar intervencions polítiques: els speechwriters. Theodore Sorensen escrivia per a Kennedy, Jon Favreau per a Obama i Fernando Ónega és qui va idear el famós “ Puedo prometer i prometo ” d’Adolfo Suárez. A Catalunya, Jaume Badia escrivia els parlaments de Pasqual Maragall. Avui molts polítics tenen assessors que els preparen els discursos.

És el cas de Roger Rosich. Adjunt al cap de gabinet de la conselleria de Territori i Sostenibilitat des de fa poc més d’un any, una de les seves principals tasques és redactar els discursos de Josep Rull. Aquest procés el repeteix una mitjana de dos cops al dia, tot i que admet que quan hi ha “puntes d’activitat” pot arribar a escriure quatre o cinc intervencions en una jornada: des de la defensa d’una llei a la salutació en un dinar amb empresaris o un pregó de festa major. Els textos, que poden tenir poques línies o arribar a ocupar més de deu pàgines, estan més o menys elaborats en funció de cada cas. “De vegades li faig una simple llista amb les idees principals”, diu Rosich.

L’agenda ajustada del conseller fa que sovint arribi a un acte amb poc temps i vegi el seu discurs “per primera vegada”. “El que llavors fa habitualment és llegir-s’ho, subratllar i marcar les idees principals, que sovint jo ja li poso en negreta. Un parell de lectures i endavant”, explica Rosich. En el cas d’intervencions parlamentàries o actes rellevants, però, Rull demana al seu equip que li facin un forat a l’agenda per estudiar-se el text amb temps.

La redacció tendeix a ser coral

Tancar-se al despatx per repassar el discurs és, precisament, el que sempre intenta fer el primer secretari del PSC, Miquel Iceta. El seu cap de gabinet des de fa anys, Paco Aranda, és qui normalment li prepara “el primer esborrany”. “El Miquel em diu que soc com l’encebador d’un fluorescent. Vol que li doni llum, idees, perquè després ell les desenvolupi amb el seu estil i prosa particular”, explica. A diferència del cas d’un conseller, Iceta potser ha de fer dos o tres discursos a la setmana, ja sigui al Parlament, en una visita pel territori o en un acte amb la militància. I la base de tots porta la firma del seu cap de gabinet, que en alguna ocasió també esbossa fins i tot articles que el líder socialista publica als mitjans de comunicació.

Ja sigui un article o un discurs, però, ¿com s’elabora el contingut? En el cas de Rosich, el primer que fa és recopilar informació sobre el tema del qual ha de parlar Rull. Un procés que passa per demanar informes a les diferents àrees del departament de Territori i Sostenibilitat o contactar amb els seus interlocutors als organismes públics vinculats a la conselleria, com són l’Agència Catalana de l’Aigua o l’Agència de Residus de Catalunya: “Puc demanar com farem una estació de ferrocarrils o en quina situació està una depuradora”. Aranda, en canvi, es reuneix amb diputats del PSC o membres de l’executiva del partit encarregats de l’àrea que correspongui: “Quan es tracta de les preguntes que es fan al president de la Generalitat al Parlament, parlo amb l’Eva Granados, el Ferran Pedret o l’Alícia Romero. I de temes europeus, per exemple, amb el Javi López”. Al final, coincideixen Aranda i Rosich, la feina dels speechwriters tendeix a ser coral.

Els dos assessors deixen clar, a més, que el que escriuen sovint és simplement un “guió” o un “coixí”. “Al conseller li serveix de referència. Hi ha casos en què ho aprofita al 100% i d’altres que no el fa servir gens. I mai ho llegeix tot”, assegura Rosich, que admet certa satisfacció quan Rull segueix el discurs que li ha preparat i funciona: “És com veure una representació teatral que has escrit”. El cap de gabinet d’Iceta, per la seva banda, destaca que molts cops l’objectiu de la seva feina passa en gran mesura per recopilar xifres i dades rigoroses que il·lustrin el discurs del primer secretari. Recorda, a més, que Iceta ha escrit molts discursos en el passat per a altres dirigents socialistes. “És un dels grans escriptors del partit”, diu, i assegura que els seus millors discursos “són seus al 90%”. Els famosos “Allibera’ns, Pedro” o “ Go Hilary, go ” d’Iceta són de collita pròpia, assegura Aranda, que destaca la “capacitat d’improvisació” del líder del PSC. “Per ser creïble, un polític ha de fer servir les seves paraules. Si no, és molt irreal”, afegeix.

“Nosaltres fem la partitura”

Un dels polítics catalans amb intervencions més famoses -i virals a les xarxes-és el diputat d’ERC al Congrés Gabriel Rufíán, que es prepara ell mateix els discursos. “Rufián és Rufián a Twitter, a Sálvame o al Congrés. [...] Nosaltres coneixem els seus discursos abans per fer-li observacions, però gairebé tot acaba sent el que ell havia pensat”, explica el director de comunicació dels republicans, Carles Foguet. En el partit que presideix Oriol Junqueras, de fet, no hi ha cap speechwriter, explica Foguet, que també és professor d’oratòria i discurs polític a la UPF. El seu equip, però, ha elaborat amb els responsables d’acció política del partit una “guia per a qualsevol impacte informatiu”. Es tracta d’un document que dona “pautes i un relat compartit” a tots els càrrecs i representants públics del partit, excepte els que són membres del Govern, que tenen assessors propis.

Foguet insisteix que no és més que una base a partir de la qual cadascú s’ha de fer el seu discurs. “No es tracta de repetir les mateixes paraules cada cop, sinó que tothom repeteixi un mateix missatge durant el màxim de temps possible”, diu. I afegeix: “Si el partit fos una orquestra, nosaltres fem la partitura, però després hi haurà quaranta violins, uns tambors i uns solistes”. El relat compartit, en tot cas, serveix tant per a cares més visibles del partit com per a qualsevol diputat, alcalde o regidor d’ERC, i està pensat per aplicar no només en discursos, sinó també en rodes de premsa o fins i tot entrevistes als mitjans. “És una xarxa de seguretat”, afirma Foguet, i destaca que, més enllà del missatge, el més important en un discurs és el to, l’accent i l’adaptació de les paraules de cada polític en cada lloc i moment determinat. Uns factors que, a diferència de les paraules, no pot escriure ningú.

embaras

Sense saber que estava embarassada, una nena de 10 anys va donar a llum ahir en una població del nord de l’Índia. La menor havia sigut violada en diverses ocasions pel seu oncle, però no va ser fins a mitjans de juliol que els seus pares van adonar-se del seu estat. Van assabentar-se’n quan van portar la seva filla a l’hospital perquè es queixava de mal de panxa. Tot i així, no van arribar a explicar-li la veritat per evitar-li el trauma, sinó que van dir-li que tenia una pedra molt gran a l’estómac per intentar justificar el bony més que evident en la seva panxa.

La menor de 10 anys va donar a llum una nena, concretament a la localitat de Chandigarh. Va fer-ho per cesària, però sense ser conscient que estava embarassada i que havia sigut ingressada per parir. Tot i que mare i filla estaven en bon estat, el nadó va entrar a la unitat de cures intensives per a nounats perquè va néixer prematurament -a les 35 setmanes- i pesava només 2,5 quilograms. El doctor que la va atendre, Dasari Harish, va explicar que “tot apuntava que la nena evolucionaria favorablement perquè el seu estat de salut era bo”. Després del part, els pares de seguida van dir que no volien tenir res a veure amb el nadó. De fet, ja havien intentat aturar l’embaràs, però van arribar massa tard.

La legislació índia prohibeix l’avortament un cop superades les vint setmanes de gestació, amb l’única excepció que els metges certifiquin que la vida de la mare està en perill. Els pares van acudir a l’hospital amb la seva filla perquè pogués avortar, però els metges van indicar que era “massa arriscat” perquè l’embaràs estava massa avançat. Aquesta decisió va ser ratificada per un tribunal de la localitat de Chandigarh. Més tard, fa tot just tres setmanes, el Tribunal Suprem de l’Índia també va refusar el pla d’avortament al·legant els mateixos motius. En aquell moment, la nena estava entre les setmanes 32 i 33 de l’embaràs.

Abusos massius

El comitè de benestar infantil del país asiàtic es farà càrrec de la filla de la nena de 10 anys mentre no s’aprovi l’inici d’un procés d’adopció per trobar-li una nova família. Mentrestant, ella es quedarà deu dies a l’hospital per recuperar-se. De fet, segons fonts oficials de l’Índia, es tractaria de la nena més petita que ha donat mai a llum, però no és un cas aïllat. En els últims anys els tribunals de l’Índia han rebut multitud de peticions de nenes embarassades per avortar passades les vint setmanes de gestació. La majoria han sigut de menors que han patit violacions, com aquesta nena de 10 anys, que va patir abusos sexuals d’un oncle que ja ha sigut arrestat. El problema és que les nenes no són conscients que s’han quedat embarassades i s’adonen massa tard del seu estat. De tota manera, el mes de maig passat un tribunal de l’Índia va permetre a una nena de 10 anys que avortés just a la vintena setmana de gestació. Precisament, la menor havia sigut violada pel seu padrastre.

Les dades dels abusos a l’Índia són realment alarmants. L’any 2015 van ser violades més de 10.000 menors. Cada tretze hores una nena de menys de 10 anys pateix abusos sexuals al país asiàtic i, en el cas de les nenes d’entre 10 i 16 anys, succeeix cada dues hores i trenta-cinc minuts. A més, de les dones que viuen actualment a l’Índia, 240 milions s’han casat abans de fer els 18 anys. Les organitzacions defensores dels drets humans alerten que les xifres podrien ser molt més elevades, ja que la majoria de víctimes decideixen no denunciar per por a les possibles represàlies