Pla

Amo de les seves paraules

Josep Pla ha estat una figura tan fonamental per a la nostra literatura que, trenta-sis anys després de la seva mort, encara surten llibres, d’ell o sobre ell, que fan soroll. Els addictes a l’autor de Llofriu estem d’enhorabona perquè tenim, per marxar de vacances, La censura invisible de Josep Pla. Quan en tornem ja s’ha anunciat que es publicarà Fer-se totes les il·lusions possibles per començar el curs amb una distracció amena que ens torni a la rutina. Sobre aquestes notes disperses de Pla fetes durant els anys seixanta ja ens vagarà de parlar-ne quan les hàgim llegides. Del que sí que ja hem fullejat amb devoció, aquestes cartes que durant quaranta anys es van enviar Pla i el seu editor Vergés, en destaquen dues coses. D’una banda, aquestes cartes trencarien el mite que Josep Pla va reescriure El quadern gris durant cinquanta anys fins a la seva publicació, el 1966.

La premsa espanyola, per tal de “descatalunyitzar Catalunya”, ha tendit a “espanyolitzar Pla”

Aquestes converses epistolars entre Pla i Vergés desmuntarien, en part, la tesi i ens tornarien a l’origen: El quadern gris com un dietari de joventut que, després, amb els anys, va ser retocat, reescrit i tunejat per ell mateix molt menys del que ens han demostrat els estudiosos de Pla. La polèmica està servida. Del llibre me n’ha interessat més la part política, la manera com la premsa espanyola, per tal de “descatalunyitzar Catalunya”, ha tendit a “espanyolitzar Pla”. S’explica com se l’etiqueta de botifler per aconseguir aquest propòsit. Josep C. Vergés -el fill de l’editor- ens posa el focus en algunes frases que rebatrien aquest argument i, alhora, sap subratllar allò que Pla s’estimava més no escriure. Aristòtil, si ningú no m’ho rebat, hauria estat el primer a advertir-nos que les persones són amos dels seus silencis i esclaus de les seves paraules. Ni Pla no se n’escapa.