seqera

Les planes ermes de sorra i pedra de la regió de Kakuma, a Kènia, han viscut períodes de vaques magres des de sempre: moments en què els rius s’assequen i les vaques cada dia s’aprimen més, fins que els seus ossos acaben escampats sota les acàcies. Però després d’aquests períodes, sempre han arribat temporades de normalitat en què plou prou per recuperar els ramats, eixugar els deutes, donar llet a la canalla i menjar carn unes quantes vegades per setmana.

Però els temps estan canviant. El nord de Kènia, com els països veïns de la Banya d’Àfrica, ha esdevingut ostensiblement més àrid i més càlid i els científics ja hi detecten l’empremta de l’escalfament del planeta. Segons estudis recents, en aquesta regió l’aridesa ha augmentat més de pressa al llarg del segle XX que en cap altre moment dels últims 2.000 anys. Quatre sequeres greus han assolat aquesta zona els últims vint anys, una ràpida successió d’episodis que ha empès milions de persones de les poblacions més pobres del món al llindar de la supervivència.

Immerses en aquesta nova normalitat, poblacions que han viscut durant molt de temps castigades per la pobresa i els conflictes s’han trobat a primera línia d’una nova crisi: el canvi climàtic. Més de 650.000 criatures més petites de 5 anys que habiten en zones extenses de Kènia, Somàlia i Etiòpia pateixen malnutrició greu. El risc d’un episodi de fam generalitzat assetja els habitants dels tres països i almenys 12 milions de persones depenen de l’ajuda alimentària que arriba a la zona, segons les Nacions Unides.

Les cinc cabres de Mariao Tede

Una d’aquestes persones és una àvia que es diu Mariao Tede. Un matí de fa poc, a primera hora, era a la vora de la llera seca d’un riu davant una pila de brases fosques fent carbó. L’aire feia olor de sutge i terra. Tede, una dona eixuta que no porta el compte dels anys que té, explicava que havia arribat a tenir 200 cabres, prou per vendre’n les cries al mercat i comprar farina de blat de moro per a la família. Tradicionalment, la ramaderia és la principal font d’ingressos a la regió, atès que hi ha pocs conreus que hi creixin. Tede va perdre moltes de les seves cabres durant la sequera del 2011 i moltes més durant la del 2017. Quantes n’hi van quedar? Ensenya cinc dits. No en tenia prou per vendre’n. Ni per menjar. Ara, a l’estació seca, ni tan sols té prou cabres per obtenir-ne llet. “Només quan plou en trec una o dues tasses per a la canalla”, diu.

Tede cull llenya per fer-ne carbó, un procés que està deixant aquest paratge sense els pocs arbres que hi creixien. Així, quan arribi la pluja, si és que arriba, l’aigua no penetrarà al subsol. A la vora de la carretera hi ha sacs que havien contingut ajuda alimentària, ara plens de carbó, esperant clients.

Si plou poc estan acabats

Gideon Galu és un meteoròleg kenià que treballa a la Xarxa de Sistemes d’Alerta Precoç de Crisis de Fam, coneguda com a FewsNet. Examinant 30 anys de dades meteorològiques, no veu que els ramaders i els agricultors del país estiguin necessàriament condemnats. El que sí que veu, però, és la necessitat d’adaptar-se de manera radical i urgent a la nova normalitat: conrear farratges per als períodes de vaques magres, construir embassaments per emmagatzemar l’aigua i substituir els conreus per uns altres que creixin bé a Kènia en lloc de centrar-se només en el blat de moro, que és l’aliment bàsic de la població. La pluviometria del país és erràtica per si sola. I ara el clima està esdevenint considerablement més àrid i càlid. Els pronòstics per a les pròximes pluges no són gens bons. “Aquesta gent viu al límit -explica Galu-. Si hi ha qualsevol oscil·lació en les escasses precipitacions, estan acabats”.

Chris Funk, company de Galu a FewsNet i climatòleg de la Universitat de Califòrnia (campus de Santa Barbara), ha vinculat les sequeres recents amb l’escalfament de l’oceà Pacífic occidental a llarg termini i l’augment de les temperatures terrestres a l’Àfrica oriental. Aquests dos fenòmens són fruit del canvi climàtic causat per l’acció de l’home. Funk ha arribat a la conclusió que l’escalfament del planeta fa que les distorsions climàtiques conegudes com el Niño i la Niña siguin més acusades, cosa que provoca “sequeres i inseguretat alimentària prolongades”.

Jessica Tierney, paleoclimatòloga de la Universitat d’Arizona, adopta una perspectiva temporal força més àmplia. Ella i el seu equip han analitzat sediments marins que els han permès concloure que el clima de la regió es resseca a un ritme més accelerat actualment que en cap altre moment dels dos mil·lennis anteriors, i que aquesta tendència podria estar relacionada amb l’activitat humana. El procés d’aridització accelerada de la Banya d’Àfrica és “sincrònic amb l’escalfament planetari i regional que s’ha registrat recentment”, escriu Tierney.

Com fer front a aquesta nova realitat és una decisió que correspon a James Oduor, el cap de l’Autoritat Nacional de Gestió de la Sequera de Kènia. “En el futur -diu amb aire inexpressiu- esperem que això sigui normal: una sequera cada cinc anys”.

Un futur gens esperançador

Oduor té un mapa del seu país de la mida d’una postal pintat amb diversos colors que fa servir per explicar la magnitud del desafiament: el taronja fosc correspon a les zones àrides, el taronja clar, a les semiàrides, i el blanc, a la resta. Assenyala que més de tres quartes parts de la terra és de color taronja fosc o clar, cosa que significa que està sotmesa a estrès hídric en els millors períodes i assoleix nivells d’estrès hídric perillosos en les sequeres. “La major part del meu país pateix els efectes del canvi climàtic i la sequera -explica-. [Les sequeres] hi són freqüents. Duren molt de temps. Afecten una zona extensa”.

A Etiòpia la situació és encara pitjor. FewsNet ha advertit que hi ha una “emergència contínua en matèria de seguretat alimentària” al sud-est del país, on els últims tres anys no ha arribat la pluja i els conflictes polítics han desplaçat unes 200.000 persones, segons les estimacions.

A Somàlia, després de dècades de guerra i desplaçaments de població, 2,7 milions de persones pateixen el que les Nacions Unides anomenen “inseguretat alimentària greu”. Durant la sequera del 2017, els esforços en matèria d’ajuda internacional van evitar un episodi de fam. Durant la sequera precedent, la del 2011, gairebé 260.000 somalis van morir de gana; la meitat d’ells eren nens, segons dades de les Nacions Unides.

Sense animals

El mes passat vaig viatjar per Turkana i pel comtat veí d’Isiolo, situats al nord de Kènia. Sortint de l’autopista principal trobaves camins de terra que travessaven planes arenoses. Apareixia un nucli de cabanes circulars amb sostres de palla. La pols voleiava.

Fa segles que els pastors recorren aquestes terres. Els més vells recorden les sequeres del passat. Hi morien animals, hi morien persones, però després arribava la pluja i, en qüestió de quatre o cinc anys de precipitacions normals, els ramats dels habitants d’aquesta zona es recuperaven. Ara les sequeres són tan freqüents que és gairebé impossible que els ramats es refacin. “Et lleves un matí i trobes cinc animals morts; després, deu”, explica David Letmaya en una clínica del comtat d’Isiolo on ha acudit amb la seva família a recollir sacs de soja i farina de blat de moro.

Els pastors com Letmaya s’aventuren cada vegada més lluny i de vegades hi ha enfrontaments per les pastures o l’aigua amb els seus rivals de Turkana. Altres vegades s’arrisquen a topar amb un elefant o un lleó del parc nacional que tenen a tocar. Gairebé no passa una nit sense que els guardes del parc sentin trets. Els pastors assalten els ramats dels altres pastors per repoblar els seus.

Al centre de salut d’Isiolo tothom duia un recompte precís de les seves pèrdues. Una dona explicava que havia perdut les seves tres vaques l’any passat i que ara només tenia tres cabres. Una altra comentava que el seu marit havia mort feia uns anys en un enfrontament per les pastures amb pastors de Turkana i que l’any passat havia mort l’última vaca que li quedava.

Era una tarda tòrrida i no semblava que el temps hagués de donar cap respir. Una a una, carregades amb caixes de soja i farina de blat de moro amb el segell del Programa Mundial d’Aliments, les dones van tornar a casa a través de les planes àrides i les lleres seques dels rius, aturant-se a descansar de tant en tant sota una acàcia plena de nius que els ocells teixidors havien construït amb arbustos ressecs.

la passio

El calendari ha volgut que aquest any els dos concerts de Bob Dylan a Barcelona dins del festival GuitarBCN siguin Divendres i Dissabte Sant, dates centrals de la Setmana Santa cristiana. Curiosament, la gira del primer músic reconegut amb el Nobel de literatura arriba pocs mesos després de la publicació del doble CD Trouble no more 1979-1981 (2017), un nou volum de les anomenades Bootleg series que en aquest cas se centra en l’etapa cristiana de Dylan, la dels discos Slow train coming (1979), Saved (1980) iShot of love (1981). Tanmateix, en el repertori dels últims concerts no hi ha cap esment d’aquella època, segurament la que més controvèrsia va generar després de la polèmica assumpció de l’electricitat als anys 60.

Dylan té un calendari propi, que de fet no és comparable al de cap dels artistes de la seva generació. En directe, si més no en les últimes dècades, sempre ha obviat parts essencials de la seva història, ha capgirat les interpretacions originals fins a convertir algunes cançons en autoversions gairebé irreconeixibles i, encara més important, ha donat prioritat a la seva part més madura, la que va començar amb el disc Time out of mind (1997) i que ha ofert cims artístics com Tempest (2012). És a dir, Dylan confia plenament en la seva obra més recent i la ressalta en repertoris amb poques mirades al cançoner que el va convertir en llegenda abans de fer els 30. D’alguna manera, es mostra tal com és avui, un músic de 76 anys, amb la veu d’un home de 76 anys que ha cantat tota una vida i que ja fa temps que va decidir que hi ha registres als quals no arribarà mai més. Això no obstant, ha trobat la manera de comunicar una expressivitat crepuscular, gairebé espectral, sobretot quan revisa el llibre d’or del cançoner nord-americà de la primera meitat del segle XX.

En comptes de pretendre ser jove eternament, un dia Dylan va decidir fer del pas del temps un aliat per seguir caminant amunt i avall de l’autopista 61, la columna vertebral musical que travessa els Estats Units de nord a sud connectant Minnesota amb Memphis i Nova Orleans. Això sí, ho fa a la seva manera, en gires interminables en què viatja i dorm en un autocar, un magnífic sleeper bus amb el qual preserva la intimitat. Dylan, també cal dir-ho, és una estrella que no vol trobar les mirades dels admiradors (ni dels fotògrafs, prohibits a les actuacions), ni tan sols als concerts, convertits fa anys en espais on només es comunica a través de les cançons: surt a l’escenari, toca, canta i se’n va cap a l’autobús. Ni una paraula, ni un gest, per correspondre al caliu del públic. Ben mirat, tampoc és tan greu, perquè les dinàmiques de les gires internacionals a vegades generen situacions tan absurdes com saludar en italià a Barcelona i repetir a cada ciutat allò de “Sou el millor públic del món”. Dylan ens estalvia la vergonya aliena. A canvi, però, de 160 euros per veure’l des de la platea del Liceu (de 75 a 125 des d’altres zones del teatre).

Reconciliar-se amb el pare

En el tram de gira que va començar dissabte passat a Salamanca i que va incloure tres concerts a Madrid, remena una vintena de cançons acompanyat dels músics Charlie Sexton, Stu Kimball, Tony Garnier, George Receli i Donnie Herron. És a dir, la banda de confiança de les últimes dècades amb la qual passeja entre rockabilly, blues, country i rock. En aquesta Passió segons Bob Dylan hi predominen els capítols de l’etapa que va obrir Time out of mind (1997), amb cites rellevants a Love and theft (2001), Modern times (2006) i Tempest (2012), un treball que ja va tenir una notable presència en el concert del 2015 al Festival de Pedralbes. Dels anys 70 tot just està interpretant Simple twist of fate i Tangled up in blue, dos dels momuments de l’àlbum Blood on the tracks (1975). I dels 60, tres mossegades al discHighway 61 revisited (1965), It ain’t me, babe i la inevitable Blowin’ in the wind que interpreta com si no volgués que el públic pogués acompanyar-lo.

La resta del repertori són pessigades als discos en què Dylan s’ha reconciliat amb els crooners, els herois de la joventut nord-americana abans de l’esclat del rock’n’roll, primer, i de Bob Dylan, després. Deia Manu Chao que passats els 50 es va reconciliar amb la música que escoltaven els seus pares, bàsicament els grans de la chanson francesa. Tot i que més tardana, l’operació que Dylan va iniciar amb el disc Shadows in the night (2015) és semblant. El jove que va guiar la generació que va escombrar els cantants de vestit i corbata és avui un home que abraça el llegat de l’Amèrica de Frank Sinatra i Tony Bennett amb la fe tranquil·la de qui es lliura a una religió antiga, sense les presses del convers.

un llibre

Del desig' de Hilda Hilst. Prometeu. Traducció de Josep Domènech Ponsatí i Joana Castells Savall. 230 pàg. / 18 €

El desig, no sols el sexual, és l’eix vertebrador d’aquest llibre de llibres -set títols en un de sol- d’una poeta brasilera poc coneguda, Hilda Hilst(1930-2004), de vida excèntrica i voluntat de ferro, que gràcies a l’ofici i a la sensibilitat dels dos traductors catalans, Josep Domènech Ponsatí i Joana Castells Savall, ara ens saluda -rediviva- en la nostra llengua. El desig, el desfici: “Carn i pols. / El que és mortal, tot exsudant guspira”. Hilst practica una poesia visionària, sovint al·lucinada, que té l’ambició de contenir la contradicció i la meravella de la nostra condició desitjosa: “Qui ets?, he preguntat al desig. / M’ha contestat: lava. Després pols. Després res” (amb un eco gongorí, conscient o no, de propina).

El desig no casa amb l’amor: “Recorda que hi ha una volença dolorosa / i un tedi que anomenen amor”. Aquest tedi, Hilst el cita molt menys que el seu concepte estructural, titular, per al qual reprèn el símbol de Samsara -elaboradora de cercles eterns- i s’inventa una ombra, que és la part de l’ésser lliurada a la vivència estrictament animal i gojosa, deslligada de la raó i les convencions. I un boig, encara, que encarna l’alienació del desig, aquest “abisme que m’habita”. La passió que provoca, “ve del No-res”.

En les enceses poesies de Hilst hi ha la fixació d’un gest radical: “¿Per ventura l’entenc, la sort, / si entrellaço la cendra de la mort / al semen de la teva vida?” I, en la seva prospecció òrfica, hi ha lloc, també, per al desdesig i l’aspiració mística (un pla de representació que m’ha fet pensar en la nostra Teresa d’Arenys, una de les veus més fondes i suggeridores de la poesia catalana dels últims quaranta anys). El desig es torna, també, escriptura: “Neix intensa / i lluent la meva cria / en la blavesa de la tinta i a la llum del dia”. Un altre símbol, teixit per una de les obres aplegades, és l’abric rosso. Quan el desig és mort, llavors no queda ni la resplendor estel·lar invocada per Petrarca: “I ni tan sols hi ha lluna aquesta nit. Nascudes d’aquest cant / de les paraules, només hi ha bombolles a l’aigua”. La vida és líquida (i gasosa, la mirada), confessa l’autora al llibre Alcohòliques. A mi, de tots set llibres, el que m’ha interessat més (i amb molta diferència) és el que recorda la figura del pare: “A la tenebra t’assembles?” És el títol més cenyit, el més lluminós: “En el pal de furgar tripa, només en aquest últim, Pare, / jo sé que t’hi entretens, meditant la meva víscera”.

Helena Troià

La isla griega de Santorini, por su geografía e impresionantes características volcánicas, es una de las que se han asociado con la mítica Atlantis. Se sabe de su existencia por las leyendas atenienses. Platón, en sus diálogos, Timeo y Critias, alude a que fue un sacerdote egipcio de la ciudad de Sais quien relató a Solón (siglo VII antes de Cristo), uno de los siete sabios de la Grecia antigua, lo que ocurrió en la isla en épocas muy remotas. […] El primer rey de la isla fue Atlas, quien dio nombre a sus habitantes, los atlantes, y al océano Atlántico. El poder de los reyes que se fueron sucediendo se extendió por zonas del Atlántico y del Mediterráneo y también del continente europeo. En la isla se fue acumulando una enorme riqueza con la explotación de recursos, como minas, bosques y pastos para animales muy variados, entre ellos elefantes. También había sustancias aromáticas proporcionadas por su suelo: raíces, cañas, resinas, flores y frutos. Y árboles productores de bebidas y aceite. […] La Atlántida llegó a ser la metrópolis portuaria de un amplio dominio imperial. […] Platón sigue con la descripción de sus pueblos, ricos y activos, y de su organización legal y religiosa. Finalmente, su escrito queda interrumpido en el momento en que se empiezan a detectar señales de disgregación y de decadencia. […] En el Timeo hay una sucinta referencia a los sucesos acaecidos a raíz de las ansias expansionistas de los atlantes, que tenían los ojos puestos en los dominios atenienses y egipcios. La pequeña ciudad de Atenas se enfrentó valerosamente al enemigo que amenazaba con esclavizarla. […] El ejército ateniense logró una victoria magnífica. Pero inmediatamente después ocurrieron terremotos, explosiones volcánicas e inundaciones. En un solo día y una sola noche […] Atlantis se hundió en la profundidad del mar. […] Y así ha permanecido el mito en la tradición cultural de Occidente y por su poder de sugestión ha sido objeto de recreaciones artísticas como, en nuestro ámbito más cercano, la cantata escénica inacabada del compositor Manuel de Falla (1961) y el poema épico de Jacint Verdaguer (1878). […] La expresión poética de Verdaguer viene a representar en la imaginación lo que pudo haber sido la tremenda explosión que la hizo desaparecer hace once milenios: … Llavors apar l’horrible volcà, / foguera d’ossos, de carros i armadures / alçada pel fosser damunt bocades, / timbes i puigs, escala a trossos, / per on al cel muntaven els fills de Llucifer.

allau

La zona de la Vall d'Aran on s'han trobat les víctimes atrapades per l'allau / ARA

Els Bombers de la Generalitat i els Pompiers d'Aran han localitzat dos homes morts i un tercer ferit crític que havien quedat atrapats per una allau a la Vall d'Aran. Els fets han passat a les 10 del matí a la vall de Conangles, a la zona de la boca sud del túnel de Viella. Els tres atrapats per l'allau eren investigadors d'un projecte europeu coordinat pel Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC), i es trobaven a la zona per fer uns treballs d'estudi i recerca. El projecte compta amb la col·laboració d'altres institucions, com la Universitat de Barcelona (UB).

Les dues víctimes mortals eren un home de 43 anys, veí de Vilaller (Alta Ribagorça) i natural de Guipúscoa, i un home de 39 anys i veí de Benasc (Osca). El ferit crític és un home de 44 anys i veí de la Vall de Boí. A primera hora del matí els tres investigadors han sortit de l'edifici del projecte europeu situat a la boca sud del túnel de Viella per dirigir-se al Lac Redon, per fer un treball de camp. Però al cap d'una estona, el responsable de l'equip, davant la impossibilitat de contactar amb els tres investigadors, ha avisat els serveis d'emergències. Tot seguit s'ha activat l'operatiu de recerca i poc després s'han pogut trobar les víctimes.

• 

Els Pompiers d'Aran treballant a la vall de Conangles / ARA

El responsable del Grup de Rescats de Muntanya dels Pompiers d'Aran, Juanmi Riu, ha explicat que els tres atrapats s'han pogut localitzar en escassos minuts gràcies a l'Aparell de Recerca de Víctimes d'Allaus (ARVA) que portaven. Un dispositiu de detecció que es fa servir, precisament, en cas de quedar colgat per una allau. Els equips de rescat s'han desplaçat a la vall de Conangles amb helicòpter i al cap de tres minuts d'arribar al lloc han trobat, amb el senyal d'un ARVA, un primer home semienterrat.

Aquesta primera persona estava conscient amb múltiples fractures. Un helicòpter medicalitzat del Sistema d'Emergències Mèdiques (SEM) ha evacuat l'home, amb politraumatismes de gravetat, a l'Hospital de Viella. Al cap d'una estona, l'helicòpter medicalitzat l'ha traslladat a l'Hospital de Bellvitge en estat crític, on continua ingressat.

Aturada cardiorespiratòria

Pel que fa a les víctimes mortals, els equips han detectat el senyal d'un segon ARVA i en cinc minuts han localitzat un home enterrat a pocs metres de profunditat. Al cap de pocs minuts, també han trobat un altre home semienterrat a un lateral de l'allau. Ambdós presentaven una aturada cardiorespiratòria i els serveis d'emergències no han pogut fer res per evitar la mort.

Segons el responsable del Grup de Rescats de Muntanya dels Pompiers d'Aran, els tres investigadors anaven perfectament equipats i els ARVA que portaven han facilitat la feina de localització. Riu ha apuntat que a la zona de la vall de Conangles el perill d'allau era de 3 sobre 5, però es creu que a la muntanya hi havia unes plaques formades pel vent que han desencadenat l'allau. De fet, des de Protecció Civil s'ha recordat que el perill d'allau és de 3 sobre 5 a tots els sectors del Pirineu i del Prepirineu, tot i que ha augmentat lleugerament al Pirineu Oriental.

fogons

Amb l’impuls d’haver sigut el programa revelació de la temporada passada, Joc de cartesemprèn, a partir d’avui, un nou viatge per la restauració de Catalunya, un recorregut que estarà ple de “personalitats potents” i alguns moments de tensió. Per rebaixar els instants incòmodes, Marc Ribas promet deixar-se anar i mostrar la seva cara més divertida. “Hem fet més el pallasso”, afirma el cuiner respecte a la nova entrega.

Els directors del programa, Carla Lladó i Uri Garcia, asseguren que en aquesta nova temporada el nivell d’exigència serà superior i expliquen que alguns dels restauradors es trobaran la sorpresa de rebre més d’un suspens. “Això ha sigut dur”, confessa Lladó, que remarca que part de l’èxit del programa es deu a Marc Ribas i el seu estil com a presentador.

Pel que fa a la dinàmica, el concurs aposta per mantenir la fórmula i no fer gaires variacions: en cada capítol quatre propietaris de restaurants presentaran la seva proposta gastronòmica, de la qual els seus competidors seran els jutges. Tant els concursants com el presentador hauran de valorar, amb una nota del 0 al 10, cinc aspectes de cada local: l’espai, la cuina, el menú, el servei i el preu. A més, en aquesta segona etapa s’afegirà una nova categoria, la sostenibilitat, que es valorarà i es premiarà a part, ja que està vinculada al patrocinador del programa, Agbar, que serà qui entregarà el segell Blau. El premi gros, però, continuaran sent els 5.000 euros que el guanyador haurà d’invertir en el seu local.

Territori i singularitat

La nova temporada serà més llarga que l’anterior i estarà formada per divuit episodis, dos dels quals recolliran els millors moments del concurs. Els setze restants seguiran la marca de la casa: trobar el millor restaurant d’un estil determinat i d’una zona concreta de Catalunya. El tret de sortida el donarà el capítol dedicat a la plana de Vic, en què Marc Ribas buscarà l’establiment amb la millor cuina de porc i que, segons confessa el presentador, és un dels seus episodis preferits. “No ens ha costat gens trobar temàtiques: hem tornat a veure que la gastronomia a Catalunya és molt diversa i que la gent se la sent molt seva”, comenta Ribas. Entre les diferents propostes de cuina hi haurà espai per als cargols, els calçots i els bolets.

Un dels trets característics d’aquesta temporada serà l’aposta pel territori, un element que ja estava present en l’anterior etapa però que ara s’ha reforçat. “Hem pogut anar a llocs petits on es generaven trames noves perquè els participants es coneixien més”, explica Lladó. En aquest sentit, el presentador afegeix que els concursants d’aquesta edició són “més vius”, tot i que l’equip de Joc de cartes els ha sabut capgirar les idees preconcebudes que tenien. “Els sorprenia molt que tant ells com jo votéssim al moment”, explica Ribas.

Dins de la ruta gastronòmica -que inclourà visites al Maresme, l’Empordà, la Vall de Camprodon i Tarragona- hi haurà quatre parades especials. Aquestes entregues tindran escenaris poc habituals: el Mercat de la Boqueria de Barcelona, el centre comercial l’Illa Diagonal, els foodtrucks del festival REC.0 d’Igualada i el Museu de les Aigües d’Agbar, on es va rodar un episodi dedicat als càterings. En aquests programes canviarà la dinàmica: en lloc de quatre seran tres restauradors per espai, que, a més, participaran per parelles, tal com ja va passar en la versió estiuenca del format.

Un dels elements que van contribuir a la bona acollida del programa entre l’audiència era la singularitat d’alguns dels restauradors participants, com el mag Gang Li, del restaurant xinès Río Dragón, que farà una aparició especial en la nova tanda d’episodis de Joc de cartes. Els responsables del programa asseguren que la nova edició comptarà amb concursants que no tenen res a envejar al mag o a Anna Sas, del Restaurant Les Voltes de Tarragona. Marc Ribas avança que en el capítol del Maresme els espectadors podran conèixer un restaurador de “personalitat estrident”. “Moltes vegades els concursants volen parlar de conceptes i la veritat és que tot és molt més senzill: no cal trobar el concepte d’unes patates braves”, diu Ribas respecte a les estratègies d’alguns dels participants.

Una edició sense ‘Fora de carta’

L’èxit de Joc de cartes va propiciar l’estrena de Fora de carta, un debat que analitzava els moments més destacats del programa i que presentava Carla Lladó, ara codirectora del concurs. Tot i les crítiques, va aconseguir fer-se un lloc en el late night amb una quota del 10,2%. Els mèrits, però, no han sigut suficients per repetir l’experiència, sobretot tenint en compte el context pressupostari de TV3.

presons

Les presons catalanes encara no són llocs prou habilitats per a les dones, i el sistema penitenciari català arrossega mancances, que converteixen els fills de les preses, massa vegades, en "víctimes del sistema". Aquestes són dues de les principals conclusions de l'informe "L'execució de la pena de presó. Peculiaritats de l'execució penal femenina", que aquest dilluns ha presentat l'Observatori Social i Econòmic de la Justícia, que fomenta el Consell de l'Advocacia Catalana (CICAC) i la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Dades alarmants, segons ha posat sobre la taula la directora de l'estudi, Carme Navarro, que urgeixen a la modificació penitenciària des de la perspectiva de gènere ja que, si no, això pot comportar greuges importants en els menors. De fet, ha precisat, es tracta de "mares de fills que no han comès cap delicte" i, per tant, que moltes vegades queden "orfes de la justícia" o són les "víctimes invisibles del delicte". 

Malgrat que no han comès fets delictius, pateixen els efectes de l'empresonament, ja que són distanciats de les seves mares a partir dels tres anys i han de conviure amb aquest ambient hostil. La interrupció de la relació i la mancança de mecanismes per fomentar-la és un dels principals problemes. Però arran d'això, els fills també pateixen desavantatges econòmics, tenen problemes de salut i benestar, pateixen l'estigma, la discriminació, la vergonya o el bullying, i tenen fins a sis vegades més possibilitats de ser empresonats. 
 En molts casos, a més, són els avis -sobretot materns- els que es fan càrrec dels fills, i en menor mesura el pare o els oncles, ja que moltes de les famílies són monoparentals. A més, amb l'objectiu que no els treguin la custòdia, algunes preses menteixen i afirmen que no tenen cap fill. No obstant això, ha destacat Navarro, la taxa de natalitat de les preses és sensiblement superior de a que tenen les persones en llibertat: "El nombre de fills és de 2,3 per presa, mentre que la taxa de natalitat és de 1,27. Aquesta augmenta molt en preses estrangeres, que poden tenir dos, tres, quatre o fins a 16 fills". 

Un 6,8% de la població reclusa

A Catalunya, només un 6,82% de la població reclusa són dones, una xifra que explica la "invisibilitat femenina a les presons", dins d'un sistema penitenciari ocupat majoritàriament per homes. Els recursos econòmics que es destinen a la població reclusa femenina també són "ínfims i precaris", han sentenciat, i moltes de les instal·lacions no són adequades. 

Segons l'informe, l'ambient que es respira als locutoris on es porten a terme les comunicacions orals o les sales de vis à vis familiar "no són les més adequades per a un nen", i els espais són "generalment vells, tristos i petits". A més, la llunyania entre el lloc on viuen els fills i el centre de compliment de la pena hauria de ser una dada a tenir en compte per part de l'òrgan judicial, així com la cerca de "mesures alternatives a la presó", que ajudi a mantenir la comunicació materna o paterna, així com la seva reinserció, com ara pisos tutelats perquè els menors creixin a prop de les mares.

Precisament sobre aquests aspectes ha volgut puntualitzar el director general de Serveis Penitenciaris de Catalunya, Armand Calderó, que ha afirmat que s'hi està treballant com un fet "prioritari", ja que "salta a la vista la vulnerabilitat d'aquest sector". "Cal un abordatge específic i amb perspectiva de gènere en l'àmbit de l'execució penal", ha assegurat, i ha afirmat que des del Departament de Justícia s'hi està treballant, amb el projecte d'una presó de dones a la Zona Franca de Barcelona. 

Relació de violència

Més del 80% de les dones empresonades a l'Estat han sofert violència abans de la comissió de fets delictius. Aquesta dada és rellevant, segons ha destacat la directora de l'estudi, perquè posa de manifest el resultat d'exercir el delicte vinculat a la violència. Així, l'any 2014 a Brians, un 44% de les dones empresonades havien rebut maltractament físic, un 56,9% psicològic, i un 24% havia estat víctima d'abús sexual.

Per altra banda, els motius pels quals delinqueixen les dones no són els mateixos, com tampoc ho són les condicions per a la seva reinserció. "La realitat evidencia que les dones empresonades continuen assumint la responsabilitat de la cura dels menors, i la legislació i l'administració penitenciària haurien de donar resposta a aquesta necessitat", han lamentat els impulsors de l'informe. Per això, s'han demanat "entorns de compliment de la pena diferents" dels homes. 

open arms

Itàlia ha confiscat aquest diumenge preventivament l’'Open Arms', el vaixell de l’ONG badalonina per ordre de la fiscalia de Catània, sota l’acusació d’afavorir la immigració clandestina i d’associació criminal. La cap de missió, Anabel Montes, i el capità, Marc Reig, han passat un altre cop diverses hores a comissaria, després d’haver-se sotmès voluntàriament dissabte a un interrogatori de més de quatre hores cadascun, i d’haver lliurat, també de manera voluntària, totes les gravacions dels rescats de dijous, quan es va produir un incident amb els guardacostes libis.

L’organització dedicada al rescat de migrants al Mediterrani ha hagut de patir les amenaces de mort dels guardacostes libis i ara la criminalització de la solidaritat d’un govern europeu. El món al revés. El fiscal de Catània ha ordenat immobilitzar el vaixell, que des de dissabte al matí està atracat al port de Pozzallo on va desembarcar 216 immigrants que van rescatar en aigües internacionals davant les costes de Líbia.

https://interactius.ara.cat/directe/open-arms

La fiscalia acusa els responsables de l''Open Arms' de no haver lliurat els nàufrags als guardacostes libis. L’equip de l’ ARA embarcat al vaixell va ser testimoni de com en mig del rescat, una patrullera dels guardacostes libis, en aigües internacionals, va amenaçar de mort els voluntaris d’'Open Arms' si no els lliuraven les dones i criatures que acabaven de treure d’una barcassa inflable amb 101 persones a bord per evitar que s’ofeguessin. L'incident es va produir a 73 milles nàutiques de la costa líbia, en aigües internacionals.

La patrullera líbia va arribar una hora després que les llanxes de rescat de l’'Open Arms' localitzessin l’embarcació i asseguressin tots els nàufrags amb armilles salvavides. Els migrants estaven aterrits davant la perspectiva que els obliguessin a pujar a la patrullera. Després de dues hores de persecució els guardacostes van marxar indicant a la tripulació que podien rescatar també els homes que continuaven a la pastera, alguns dels quals es van llançar a l’aigua per evitar ser retornats a Líbia. 

"S’han inventat el delicte de la solidaritat"

ÒSCAR CAMPSDIRECTOR D'OPEN ARMS

Un cop embarcats a l’'Open Arms', molts d’ells van relatar a l’ARA les tortures que havien patit a Líbia i com els traficants extorsionaven les seves famílies perquè paguessin a canvi d’alliberar-los. "Itàlia al capdavant i la UE al darrere ens volen fer pagar per haver fet el que havíem de fer. S’han inventat el delicte de la solidaritat", ha afirmat Òscar Camps, director de l’ONG.

El vaixell va posar rumb nord comunicant al centre de coordinació de rescats de Roma que portaven els 218 migrants a bord, inclosos els 117 d’una altra pastera que havien localitzat a primera hora del matí seguint les instruccions del centre de coordinació de rescats de Roma. Després de l’incident amb els libis, en lloc de donar port de destinació a Itàlia com és habitual, el govern italià va deixar l’Open Arms sense port segur per desembarcar-hi els migrants durant 24 hores.

Aquesta tarda, 18 agents dels guardacostes i la policia italiana s'han presentat a l''Open arms' per requerir al capità, Marc Reig, la documentació de la nau, que és imprescindible per poder continuar navegant. El capità els ha demanat una ordre judicial, tenint en compte que el vaixell és de bandera espanyola. Aleshores els agents els van demanar que els acompanyessin a la comissaria del port de Pozzallo per fer els tràmits.

Un portaveu del ministeri d’Exteriors espanyol va dir a l’ARA que Madrid no té cap posicionament oficial sobre l’incident amb els guardacostes libis, ni sobre la manca de port segur ni sobre la retenció de l’'Open Arms'. Es va limitar a explicar que el cònsol a Nàpols i el cònsol honorari a Catània s’havien posat en contacte amb el capità.

L’agost el vaixell Iuventa de l’ONG alemanya Jugend Rettet, va ser confiscat per les autoritats italianes al port de Lampedusa, sota l’acusació d’afavorir la immigració clandestina en les seves operacions de salvament al Mediterrani Central. Helena Maleno, que ha evitat milers de naufragis de pasteres entre el Marroc i Espanya, està processada al Marroc. Europa no només està deixant morir milers de persones al Mediterrani sinó que ara converteix en delicte la solidaritat amb els qui intenten salvar-los la vida.

Toni Soler

Dimecres al vespre, a l’ Està passant, Toni Soler va fer una performancetelevisiva excel·lent: pura imatge, humor, suspens, denúncia i un rerefons per fer pensar l’espectador. Tenia, com a context d’actualitat, la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans, que ha dictaminat que cremar fotos del rei no constitueix delicte sinó que forma part de la llibertat d’expressió. Però, d’altra banda, el PP, el PSOE i Ciutadans acabaven de tombar la proposta d’ERC al Congrés per despenalitzar les injúries a la Corona i la crema de banderes.

Toni Soler preguntava irònicament a l’audiència: “Què en traiem de destruir un símbol?” I ho feia amb una fotografia del rei Felip VI a la mà. Va posar damunt la taula un recipient amb flames. La imatge era impactant i provocava certa tensió a l’espectador. Acumulem prou experiència per ser conscients de les greus conseqüències que comportaria cremar la foto del monarca, i més des de TV3. Les flames i el paper eren molt a prop. “Si jo ara cremés la foto del rei m’asseguraria ser trending topic, m’asseguraria portades de diari, m’asseguraria que el tertulià d’ El gato al agua em digués progre... Però, a mi, la provocació fàcil no em motiva”.

Si s’hagués cremat la foto del rei hi hauria hagut un daltabaix polític i mediàtic

I amb cara de trapella acostava la fotografia a les flames i l’apartava de seguida, temptant la sort, fent veure que la imatge del rei podia cremar-se en qualsevol moment. Estava molt bé perquè eren aquells pocs centímetres, entre el paper i la flama, que separen l’escàndol del simple humor televisiu. A continuació va agafar una altra imatge: “I el mateix puc dir d’una foto de Puigdemont o qualsevol altre polític català, tots han de ser igual de respectables...” I mentre es dirigia a càmera feia veure que badava i, sense voler, acabava posant la foto de Puigdemont sobre una flama i s’acabava cremant. Espantat, l’apagava.

Un experiment sensacional que evidencia que el valor dels símbols és relatiu. Si hagués cremat la foto del rei hi hauria hagut un daltabaix mediàtic i polític amb terribles repercussions, sobretot tenint en compte que es feia des de la tele pública de Catalunya i executat per un periodista de renom. En canvi, cremant la foto de Puigdemont, tot ha continuat igual que sempre. Soler va posar de manifest l’absurditat del delicte: una foto impresa i una espelma s’acaben convertint en armes radicals de càrrega ideològica. Evidenciava la finíssima línia entre el delicte i l’humor. I la doble vara de mesurar d’una justícia polititzada i amb tics dictatorials. Però Toni Soler va donar una lliçó magistral sobre la diferència entre la provocació fàcil i l’habilitat per sacsejar consciències. I ens va mostrar, davant dels nostres nassos, com la llibertat d’expressió actualment depèn només del que defensis i fins a quin punt és un dret que s’està convertint en cendres

Xavier Miserachs

Xavier Miserachs (Barcelona, 1937 - Badalona, 1998) perseguia amb les càmeres una realitat enlluernadora i vivaç que encomanava somriures i alhora convidava a pensar. A través de les fotografies, buscava atrapar la mirada dels espectadors per pessigar-los l’ànima. I ho va aconseguir amb imatges emblemàtiques com la d’un home carregant un carro ple de caixes de fusta al Born i la d’un nen bocabadat amb un globus al carrer Pelai el 1962. La seva obra, però, va més enllà d’aquestes fotografies icòniques en blanc i negre.

Per resseguir la prolífica trajectòria del fotògraf, la Fundació Catalunya-La Pedrera acull fins al 15 de juliol l’exposició Miserachs. Epíleg imprevist. Es tracta d’una antologia que aborda per primera vegada l’ingent arxiu del fotògraf des d’una mirada global i que arriba 25 anys després de la seva última retrospectiva. “No podíem simplificar i agafar només les fotografies que la gent identifica, però tampoc hem volgut prescindir del Miserachs més reconegut”, subratlla la comissària de l’exposició, Laura Terré. De prop de 10.000 diapositives de l’arxiu del fotògraf se n’han seleccionat 154 que són representatives de tots els camps que va tocar, des del reportatge fotogràfic fins a les sessions de moda, passant per les col·laboracions amb premsa i editorials. La mostra també dona a conèixer el vessant menys popular de Miserachs com a autor d’instantànies en color, exhibint-ne més de 70.

• 

Sessions en color d'algunes models a càrrec de Xavier Miserachs / CRISTINA CALDERER

El primer reconeixement professional va arribar a Miserachs just quan sortia de l’adolescència. Amb 17 anys va rebre el premi d’honor de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya per una imatge caçada a la parada del metro de plaça Catalunya. És una instantània fosca que captura les ombres dels passatgers reflectides a la paret i que encapçala l’exposició. “Ja s’hi intueix el seu talent -afirma Terré-. Buscava atrapar sentiments i, en aquesta fotografia, s’hi pot veure la sensació d’ombres i reflexos que experimentem quan som al metro envoltats de desconeguts”. Aquella va ser la primera d’un vast ventall d’imatges que retraten la vida barcelonina durant els anys 60 i que es van aplegar al llibre Barcelona. Blanc i negre (Aymà, 1964), publicat quan Miserachs tenia 25 anys.

Joves passejant per la rambla de Canaletes, cotxes de luxe a la Diagonal i homes bevent cervesa a la plaça Reial queden fixats a través de l’objectiu del fotògraf, que es caracteritza per retratar, aparentment per casualitat, escenes plenes de moviment. “La imatge sembla presa a l’atzar, hi apareix gent que no sap per què hi és ni per què la vaig incloure a la foto, l’espai on se situa l’escena és totalment anodí”, explicava ell mateix a Criterio fotográfico. Notas para un curso de fotografía (Omega, 1998). Amb Barcelona. Blanc i negre Miserachs va posicionar-se com un dels fotògrafs catalans de renom de l’època, però no es va limitar només a plasmar la vida pública de la capital. En paral·lel a aquella feina, va retratar també casaments, famílies, comunions, festes i balls en un seguit de peces, algunes inèdites, que es poden veure a la mostra. “Va treballar com a reporter de la vida íntima -apunta la comissària-. No eren exactament encàrrecs; després els fotografiats el convidaven a dinar o a passar el cap de setmana a casa seva. A ell li servia d’excusa per introduir-se en diferents ambients”.

Més endavant Miserachs va posar el focus en la Costa Brava, que quan era adolescent havia retratat de manera idíl·lica i paradisíaca. Terré explica que “va contrastar aquella visió amb el xou del turisme, fent-ne una crítica explícita” que es va traduir en el fotollibre Costa Brava Show (Kairós, 1966), algunes imatges del qual també formen part de l’exposició. Amb una mirada irònica i punyent, el fotògraf va immortalitzar els nombrosos xiringuitos arran de platja, les multituds atapeïdes a la sorra i les publicitats de bellesa i crema solar.

• 

Una de les imatges inèdites de la mostra / CRISTINA CALDERER

Aquest era un àmbit que no s’allunyava gaire del de la fotografia de moda, on va treballar amb models com Teresa Gimpera i Marika Green. Va ser un camp on Miserachs va poder explotar àmpliament la seva creativitat i l’experimentació formal mitjançant sessions per a marques de roba, però també fotografiant la moda al carrer. De fet, les dones van ser les grans protagonistes dels seus reportatges, on apareixen estudiants franceses a la Costa Brava, noies treballadores a Praga i lluitadores de les manifestacions a París el Maig del 68.

El color, una finestra al món

Miserachs va començar a fer fotografies en color a finals dels anys 60, quan va iniciar una col·laboració amb la revista Triunfo. La publicació “li exigia treballar en color”, explica Terré, però el fotògraf no va abandonar mai el blanc i negre. “Compaginava les dues opcions i sempre anava amb més d’una càmera”, recorda la comissària. De la col·laboració amb Triunfo en van sortir sèries fotogràfiques sobre la situació social i cultural en diferents capitals europees com Londres, París, Estocolm i Milà. Les seves imatges van acompanyar textos de periodistes i escriptors, com un reportatge de Miguel Delibes sobre Txecoslovàquia que Miserachs va il·lustrar amb instantànies de la joventut i la vida quotidiana del país.

A partir dels anys 70 va cultivar les seves obres més internacionals amb imatges dels cinc continents gràcies a les col·laboracions amb editorials, que li van permetre visitar països com Rússia, la Xina, el Senegal, Uganda i el Camerun. També durant les dècades dels 80 i els 90 va elaborar un conjunt de documents irònics de la cultura espanyola, en què il·lustrava amb sentit de l’humor tradicions com la paella i el flamenc. Tot i això, Miserachs no va deixar mai de fotografiar Barcelona, i el 1988 va publicar el fotollibre Els barcelonins (Edicions 62) juntament amb Colita i Oriol Maspons.

Al·lèrgic a l’etiqueta de fotògraf artístic, Miserachs va definir-se sempre com un observador. “El fotògraf no crea absolutament res, en el sentit amb el qual la tradició artística empra aquesta paraula respecte a una melodia, una pintura o un projecte arquitectònic”, deia aCriterio fotográfico. Guiant-se per aquest principi, Miserachs va fotografiar la realitat arrelat sempre a una condició: que encara que les fotografies estiguessin motivades per l’actualitat, sempre havien de ser universals i eternes.