Xavier Miserachs (Barcelona, 1937 - Badalona, 1998) perseguia amb les càmeres una realitat enlluernadora i vivaç que encomanava somriures i alhora convidava a pensar. A través de les fotografies, buscava atrapar la mirada dels espectadors per pessigar-los l’ànima. I ho va aconseguir amb imatges emblemàtiques com la d’un home carregant un carro ple de caixes de fusta al Born i la d’un nen bocabadat amb un globus al carrer Pelai el 1962. La seva obra, però, va més enllà d’aquestes fotografies icòniques en blanc i negre.
Per resseguir la prolífica trajectòria del fotògraf, la Fundació Catalunya-La Pedrera acull fins al 15 de juliol l’exposició Miserachs. Epíleg imprevist. Es tracta d’una antologia que aborda per primera vegada l’ingent arxiu del fotògraf des d’una mirada global i que arriba 25 anys després de la seva última retrospectiva. “No podíem simplificar i agafar només les fotografies que la gent identifica, però tampoc hem volgut prescindir del Miserachs més reconegut”, subratlla la comissària de l’exposició, Laura Terré. De prop de 10.000 diapositives de l’arxiu del fotògraf se n’han seleccionat 154 que són representatives de tots els camps que va tocar, des del reportatge fotogràfic fins a les sessions de moda, passant per les col·laboracions amb premsa i editorials. La mostra també dona a conèixer el vessant menys popular de Miserachs com a autor d’instantànies en color, exhibint-ne més de 70.
El primer reconeixement professional va arribar a Miserachs just quan sortia de l’adolescència. Amb 17 anys va rebre el premi d’honor de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya per una imatge caçada a la parada del metro de plaça Catalunya. És una instantània fosca que captura les ombres dels passatgers reflectides a la paret i que encapçala l’exposició. “Ja s’hi intueix el seu talent -afirma Terré-. Buscava atrapar sentiments i, en aquesta fotografia, s’hi pot veure la sensació d’ombres i reflexos que experimentem quan som al metro envoltats de desconeguts”. Aquella va ser la primera d’un vast ventall d’imatges que retraten la vida barcelonina durant els anys 60 i que es van aplegar al llibre Barcelona. Blanc i negre (Aymà, 1964), publicat quan Miserachs tenia 25 anys.
Joves passejant per la rambla de Canaletes, cotxes de luxe a la Diagonal i homes bevent cervesa a la plaça Reial queden fixats a través de l’objectiu del fotògraf, que es caracteritza per retratar, aparentment per casualitat, escenes plenes de moviment. “La imatge sembla presa a l’atzar, hi apareix gent que no sap per què hi és ni per què la vaig incloure a la foto, l’espai on se situa l’escena és totalment anodí”, explicava ell mateix a Criterio fotográfico. Notas para un curso de fotografía (Omega, 1998). Amb Barcelona. Blanc i negre Miserachs va posicionar-se com un dels fotògrafs catalans de renom de l’època, però no es va limitar només a plasmar la vida pública de la capital. En paral·lel a aquella feina, va retratar també casaments, famílies, comunions, festes i balls en un seguit de peces, algunes inèdites, que es poden veure a la mostra. “Va treballar com a reporter de la vida íntima -apunta la comissària-. No eren exactament encàrrecs; després els fotografiats el convidaven a dinar o a passar el cap de setmana a casa seva. A ell li servia d’excusa per introduir-se en diferents ambients”.
Més endavant Miserachs va posar el focus en la Costa Brava, que quan era adolescent havia retratat de manera idíl·lica i paradisíaca. Terré explica que “va contrastar aquella visió amb el xou del turisme, fent-ne una crítica explícita” que es va traduir en el fotollibre Costa Brava Show (Kairós, 1966), algunes imatges del qual també formen part de l’exposició. Amb una mirada irònica i punyent, el fotògraf va immortalitzar els nombrosos xiringuitos arran de platja, les multituds atapeïdes a la sorra i les publicitats de bellesa i crema solar.
Aquest era un àmbit que no s’allunyava gaire del de la fotografia de moda, on va treballar amb models com Teresa Gimpera i Marika Green. Va ser un camp on Miserachs va poder explotar àmpliament la seva creativitat i l’experimentació formal mitjançant sessions per a marques de roba, però també fotografiant la moda al carrer. De fet, les dones van ser les grans protagonistes dels seus reportatges, on apareixen estudiants franceses a la Costa Brava, noies treballadores a Praga i lluitadores de les manifestacions a París el Maig del 68.
El color, una finestra al món
Miserachs va començar a fer fotografies en color a finals dels anys 60, quan va iniciar una col·laboració amb la revista Triunfo. La publicació “li exigia treballar en color”, explica Terré, però el fotògraf no va abandonar mai el blanc i negre. “Compaginava les dues opcions i sempre anava amb més d’una càmera”, recorda la comissària. De la col·laboració amb Triunfo en van sortir sèries fotogràfiques sobre la situació social i cultural en diferents capitals europees com Londres, París, Estocolm i Milà. Les seves imatges van acompanyar textos de periodistes i escriptors, com un reportatge de Miguel Delibes sobre Txecoslovàquia que Miserachs va il·lustrar amb instantànies de la joventut i la vida quotidiana del país.
A partir dels anys 70 va cultivar les seves obres més internacionals amb imatges dels cinc continents gràcies a les col·laboracions amb editorials, que li van permetre visitar països com Rússia, la Xina, el Senegal, Uganda i el Camerun. També durant les dècades dels 80 i els 90 va elaborar un conjunt de documents irònics de la cultura espanyola, en què il·lustrava amb sentit de l’humor tradicions com la paella i el flamenc. Tot i això, Miserachs no va deixar mai de fotografiar Barcelona, i el 1988 va publicar el fotollibre Els barcelonins (Edicions 62) juntament amb Colita i Oriol Maspons.
Al·lèrgic a l’etiqueta de fotògraf artístic, Miserachs va definir-se sempre com un observador. “El fotògraf no crea absolutament res, en el sentit amb el qual la tradició artística empra aquesta paraula respecte a una melodia, una pintura o un projecte arquitectònic”, deia aCriterio fotográfico. Guiant-se per aquest principi, Miserachs va fotografiar la realitat arrelat sempre a una condició: que encara que les fotografies estiguessin motivades per l’actualitat, sempre havien de ser universals i eternes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada