com eren els avis

"Cap problema", respon a la iniciativa de fer l’entrevista en un parc infantil de l’Eixample barceloní. Gemma Bruna, a punt de fer uns 40 esplèndids, també diu que s’avé al joc que li proposa la fotògrafa d’enfilar-se en un tobogan per captar una imatge d’infantesa agradable. És la manera d’il·lustrar aquesta entrevista al voltant d’aquells meravellosos anys, sovint idealitzats pel pas del temps, de vegades rememorats a través de records aliens. Aquesta periodista barcelonina fa de la seva passió d’escriure una afició i, en hores perdudes, recull les històries infantils d’amics i coneguts i les penja al seu blog, que, com no podia ser d’altra manera, ha titulat 'De petita'.

Per què un blog sobre la infància?

Diuen que la manera més fàcil de començar amb l’escriptura creativa és buscar els teus propis orígens, i jo crec que la infància és la pàtria dels nostres records. Als 8 anys vaig començar a escriure contes i als 13 ja feia relats. Vaig decidir fer periodisme perquè m’agradava escriure, no perquè volgués ser corresponsal de guerra. Durant la carrera i després exercint, totes aquelles històries van quedar enrere fins que el 2012, quan ja portava molts anys en el periodisme i la comunicació, vaig tornar a tenir la necessitat d’escriure i la infància va ser un bon recurs. Segurament si aquesta necessitat l’hagués tingut fa 10 anys hauria escrit els relats al meu ordinador i s’hi haguessin quedat, però els del meu voltant em van animar a fer un blog.

El blog no és un recull d’històries pròpies sinó de gent anònima.

La majoria són gent del meu entorn i parlant-hi t’adones que molts trets del caràcter o altres detalls tenen origen en la infància.

I què li interessa de les infàncies?

Al blog hi ha petites històries d’infància que són petits detalls o anècdotes. Per exemple, un amic meu, que va estudiar amb mi periodisme i ara és tenor i recorre els auditoris de tot el món cantant òpera, explica els seus orígens musicals a l’escolania de Montserrat.

En alguns casos pot ser terapèutic?

En casos durs i difícils el fet de parlar i de recordar aquell aspecte pot ajudar la persona, però en realitat l’objectiu del blog no és fer teràpia, perquè jo no sóc psicòloga. Però de vegades aquest trauma s’ha pogut reflexionar i ara s’explica com una superació. Per exemple, el cas d’un home que ara té 50 anys que a partir de la seva devoció per les nines Nancy explica clarament un cas de bullying que va patir. El missatge no és dir que va quedar ensorrat per un cas que en aquell moment va ser molt dur, sinó que ha sabut capgirar aquella situació i tirar endavant, i que no té cap por d’explicar-ho.

Quant de nostàlgia veu en els nostres records d’infància?

Es recorda amb nostàlgia, lògicament, si has tingut una bona infància, perquè va ser una etapa de bon tracte, de cotó fluix. Però, com dic, en molts casos també es viu com a superació d’algun fet traumàtic. Moltes de les pors, de les inseguretats, es teixeixen a la infància, i anys després, amb 30, 40 o 50 anys, et tornen a sortir i et preguntes d’on vénen.

I endolcim molt les biografies?

De vegades s’endolceixen aspectes i històries, crec que perquè els has passat tantes vegades pel sedàs i els has digerit tant que ja n’has fet el teu propi record. Però això no és dolent.

¿Necessita que l’entrevistat tingui prou perspectiva per fer un post ?

He tingut l’oportunitat d’entrevistar adolescents, però al final els he descartat perquè no tenen prou perspectiva. Els meus entrevistats tenen en comú que han tingut prou trajecte perquè el relat infantil tingui una mica de coherència amb l’edat adulta. Cap als 60 o 65 anys, quan s’ha viscut més temps del que queda per viure, hi ha necessitat de fer memòria i recordar per deixar un llegat. “Si un dia em moro, que els meus records els reculli algú”, em diuen.

¿Amb tantes xarxes socials i fotos de cada anècdota, el record que conservi la canalla d’ara serà diferent?

Crec que un blog com el meu seria molt diferent d’aquí 10 o 15 anys, perquè els adolescents i nens d’ara viuen molt més ràpid. Jo sóc del 1976 i segurament la meva infància era molt similar a la de la generació 10 anys més gran: Barcelona i el nostre entorn, els models familiars, la manera de viatjar i de comunicar-nos no eren tan diferents i per tant la infància era més semblant.

Sempre ens quedaran els avis.

Si tens un avi o àvia no deixis de preguntar-los com eren de petits. Primer perquè forma part de la teva pròpia història i després perquè t’obre un món brutal, ja que et separen molts anys i una vida molt diferent de l’actual.

Què és això del Calaix del Record?

És un projecte que ha nascut de la llavor de De petita. Quan he entrevistat gent gran per al meu blog sempre acabaven per preguntar-me on es publicaria la seva història. Volien dir en paper, perquè la volien ensenyar als fills. Vaig pensar que podia estirar el fil dels records i la infància i, com que tinc experiència a fer memòries per encàrrec, amb una companya hem ideat aquest producte, amb el qual regales o t’autoregales el procés d’escriure les teves pròpies memòries, o bé un petit relat en forma de petit llibre o de reportatge audiovisual

arrabassats

Fa uns dies llegia, astorada, com Sara Vilà posava en dubte que Esquerra Republicana de Catalunya hagués lluitat contra el franquisme. Vaig haver de llegir-ho diverses vegades. Però encara hi donava menys crèdit en pensar que qui deia allò era una senadora d’esquerres -per cert, escollida pel Parlament de Catalunya-. No ho puc entendre de cap manera, crec que sobrepassa de llarg el límit de l’arena del debat polític constructiu. Em dol que es qüestioni la memòria republicana i antifeixista d’ERC, construïda sobre el sacrifici personal de tants i tants, i que, fent-ho, es banalitzi el patiment de tots els ciutadans, fossin d’ERC, del PSUC, d’altres organitzacions o, senzillament, de cap.

El compromís democràtic d’ERC està fora de tot dubte, ara i sempre. Es calcula que una quarta part dels 70.000 militants d’Esquerra van ser empresonats, afusellats o van morir a la Guerra Civil. Més de 700 militants van ser executats, entre els quals hi havia més de 60 alcaldes escollits democràticament. I el gruix de la nostra militància d’aleshores va haver d’exiliar-se per evitar una amenaça tan real com letal. Crec que, com a secretària general d’Esquerra Republicana, em pertoca subratllar-ho.

Des de primera hora ERC va organitzar la lluita clandestina contra el règim de Franco, primer des de Catalunya i després des de l’exili. El 1949 va impulsar el Consell Català del Moviment Europeu, un important instrument de lluita antifranquista a escala internacional, i va formar part de totes les organitzacions antifranquistes durant la dictadura (el Consell Nacional de la Democràcia Catalana, el Consell de Forces Democràtiques de Catalunya, l’Assemblea de Catalunya, el Consell de Forces Polítiques de Catalunya...). I no només això, sinó que va mantenir el llegat de la Generalitat de Catalunya amb Lluís Companys, Josep Irla i Josep Tarradellas, que va tornar com a president el 1977, conservant un fil feble de legitimitat democràtica amb una convicció i persistència que ens hauria d’enorgullir a tots els catalans, pensem el que pensem.

¿De debò que a Catalunya no podem posar les urnes fins que el TC ho permeti?

Som un partit que va ser durament perseguit i que fins i tot encara ara, en ple 2016, té béns confiscats... I tot plegat per defensar la democràcia. Som el partit de Lluís Companys, l’únic president electe de tot Europa executat pel feixisme, el 15 d’octubre de 1940. Som el partit de Josep Sunyol, president del FC Barcelona que, sent diputat, va ser assassinat quatre anys abans, el 1936. En arribar la democràcia, no de manera casual, ERC va ser l’últim de tots els partits a ser legalitzat.

I precisament perquè tenim memòria, nosaltres mai no gosaríem qüestionar el llegat d’altres organitzacions polítiques que van pagar a sang i foc la seva oposició al dictador. El del PSUC, per descomptat. Però tampoc el del Partit Socialista, perseguit i castigat arreu, ni el d’altres forces d’esquerres, partits i sindicats, que mai no van poder refer-se’n, malauradament. Ni negarem la memòria d’altres forces que, sense ser d’esquerres, també van patir les ires del feixisme, com Unió Democràtica de Catalunya, que va perdre el seu president, Carrasco i Formiguera, afusellat a Burgos, així com tots els ciutadans que, sense formar part de cap organització, van patir una repressió duríssima per catalanistes i demòcrates.

El nostre compromís amb les víctimes i els nostres esforços per recuperar la seva memòria segueixen tan vigents que aquesta mateixa setmana hem estat treballant amb el fiscal general per als Drets Humans de l’Argentina per fer el seguiment de les querelles contra els crims del franquisme admeses a tràmit en aquell país (però no a l’estat espanyol). El mes passat, sense anar més lluny, vam impulsar des dels departaments de Justícia, Salut i Exteriors un banc d’ADN per a la identificació de desapareguts durant la Guerra Civil i la dictadura.

Però si em dol especialment l’acusació d’una militant d’ICV és perquè conjuntament hem fet alguns dels avenços més notables en polítiques de memòria a Europa, com la creació d’un banc de dades perquè els familiars poguessin saber on són les víctimes i disposar de les dades de la seva mort, l’elaboració d’un protocol d’actuació per a l’obertura de fosses o la creació d’un mapa de les fosses del país. Junts, també, vam batallar amb bona part de la societat civil per al retorn dels papers de Salamanca, perquè junts havíem estat igualment espoliats. I junts vam fer justícia amb el Memorial Democràtic, homenatjant les víctimes de la guerra i conservant la memòria democràtica de Catalunya.

Això no va de qui va pagar el preu més alt, sinó de per què les organitzacions de què som hereves van ser el blanc d’una repressió que no tenia res d’indiscriminada. És un error majúscul fomentar la divisió de l’antifranquisme, perquè tots vam ser víctimes d'aquell règim i tots l’hem combatut. Hem defensat i defensem els mateixos ideals de llibertat i justícia social. I el que ens hem de preguntar de debò és què hem de fer per assolir aquests ideals. Aquest és l’autèntic debat. ¿De debò voleu seguir esperant a obtenir el permís d’un estat, d’un govern espanyol, que manté vius a les places i als carrers els símbols d’una dictadura criminal? ¿De debò que hem de sotmetre el nostre desig de justícia social a l’arbitri d’uns tribunals sotmesos a uns partits polítics? ¿De debò que a Catalunya no podem posar les urnes fins que el TC ho permeti? ¿De debò que hem d’esperar a tenir majoria al Congrés espanyol per posar fi a l’oligopoli energètic i a l’economia del BOE, que és, en realitat, un gravíssim espoli ciutadà? ¿De debò que hem d’esperar ad eternum?

El futur del país que ens van arrabassar aleshores, el país que fa dècades que maldem per reconstruir, el tenim només a les nostres mans. Un país lliure i just al servei de ciutadans lliures i justos. Una nova República, independent, fraterna amb els pobles de l’estat espanyol i moderna, a imatge dels països nòrdics. Una República bastida sobre la memòria i l’orgull de tots els que van donar la vida defensant la democràcia i els drets socials. Deixem de banda els debats fratricides i sumem en la defensa de les llibertats, els drets i els anhels del poble de Catalunya. Sense la independència no podrem fer realitat la justícia social que tots desitgem i que els ciutadans de Catalunya mereixen. Ara, com ja hem fet junts en el passat, estirem tots i ella caurà. Salut i República!

tecnologia

Una taronja, una campana i unes cireres. Pitgem el botó de la màquina escurabutxaques, les imatges comencen a rodar i en surten tres de similars: unes cireres, una llimona i el número set. Repassem el mur de Facebook i podem veure la imatge d’un amic dinant a la platja i una altra d’una persona diferent de viatge a Tailàndia. Una mica més tard tornem a fer scroll, com si pitgéssim el botó de la màquina escurabutxaques, i han aparegut més escenes semblants. Amb les xarxes socials, amb els wearables que ens monitoritzen els passos o amb els videojocs sempre hi tornem per buscar imatges semblants. Revisem, repassem, repetim. Una vegada i una altra hi tornem a entrar. Què té la tecnologia perquè hi quedem atrapats?

“Facebook comparteix amb les màquines escurabutxaques l’habilitat de proporcionar una resposta ràpida a una acció simple”, escrivia fa uns anys Alexis C. Madrigal a The Atlantic. Al text, Madrigal, si bé deixa clar que no parla d’addicció a l’univers creat per Mark Zuckerberg, sí que adverteix que aquesta xarxa social pot hipnotitzar i retenir els usuaris de la mateixa manera que ho fan les màquines dels casinos. Madrigal va redactar l’article inspirat pel llibreAddiction by design. Machine gambling in Las Vegas, de l’antropòloga Natasha Schüll, professora de la Universitat de Nova York. Després d’escrutar el funcionament dels casinos, l’antropòloga va concloure que les màquines escurabutxaques estan dissenyades per amarrar els jugadors als seus cossos inerts i bigarrats. ¿Passa el mateix amb les xarxes socials, els videojocs o els wearables amb què mesurem el nostre cos?

“No hi ha res en la tecnologia social que sigui inherentment addictiu, però sí que crec que la manera com dissenyem la tecnologia pot accelerar les experiències addictives”, explica Schüll a l’ARA. L’antropòloga ha passat per Barcelona per explicar la seva investigació sobre el tema en un congrés organitzat pel grup de recerca CareNet (Care & Preparedness in the Network Society) de l’IN3 de la UOC i altres investigadors. Per a l’antropòloga, un element clau que enganxa l’usuari és la repetició. Jocs com el Candy Crush i d’altres estan basats en la repetició, un tornar i tornar que, segons Madrigal, sumeix els usuaris en un cercle de seguretat balsàmic.

Sempre en marxa

Un altre element que trobem en el disseny de moltes xarxes socials i que afavoreix l’addicció, segons apunta Schüll, és la sensació que sempre estan passant coses. Mentre no mirem, a Instagram els nostres contactes pengen centenars de fotos. Mentre no mirem, a Facebook els textos i les imatges que hem pujat estan suscitant comentaris i comparticions. Per no perdre’s res, l’usuari està temptat de no apartar la mirada. I cada vegada ho fa menys. Passem més temps revisant els nostres murs. Segons dades que la mateixa companyia va donar en la presentació de resultats del primer trimestre del 2016, els usuaris passen 50 minuts al dia a Facebook. “Encara que vulguis parar o anar-te’n a dormir -explica l’antropòloga-, continues fent scroll perquè allà hi ha tot el que t’has perdut”. Així, es podria dir que el cinema no està dissenyat per ser addictiu perquè la pel·lícula, en un moment donat, s’acaba, però a Facebook no hi ha crèdits.

El mateix passa amb els videojocs, segons el doctor Josep Lluís Matalí, coordinador de la unitat de conductes addictives del servei de psiquiatria i psicologia infantil i juvenil de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona. Matalí explica que en els últims 8 anys han notat un increment de pacients que van a tractar-se de conductes malsanes relacionades amb la tecnologia. En l’actualitat, explica el doctor, la majoria de casos que atenen estan relacionats amb els videojocs, sobretot amb els que tenen unes característiques concretes que poden potenciar una conducta problemàtica. Són els anomenats massively multiplayer online role-playing game (MMORPG), és a dir, jocs de rol en què es juga en grup per internet. “El League of legends és el que més casos ens està reportant”, assenyala el doctor.

El doctor Matalí explica les conseqüències en els adolescents que tracten: “Baixen el rendiment en l’àmbit acadèmic, els fa mandra quedar amb els amics, la relació a casa queda minvada perquè no col·laboren en les activitats i les dinàmiques familiars, estan tot el dia tancats a les seves habitacions i hi ha una alteració del ritme son-vigília”. Entre les característiques del joc que poden potenciar l’addicció dels usuaris, el doctor també assenyala el fet que, com a les xarxes socials, sempre passin coses malgrat que l’usuari no hi sigui. “El joc té una vida pròpia que fa que tinguis aquesta obligatorietat d’haver-te de connectar per saber quina vida té”, assenyala Matalí.

Impunitat en equip

A més, apunta el doctor, hi ha pressions socials molt importants que retenen els adolescents en el joc: “L’adolescent no pot abandonar la partida perquè deixa el seu grup d’amics tirat. És com si, enmig d’un partit de futbol, algú li diu a un jugador que se n’ha d’anar a fer deures”. Però la manera com el disseny empeny a l’addicció no acaba aquí, el doctor assenyala dos factors més: el fet que els MMORPG i molts altres videojocs estiguin pensats en la superació d’etapes i la “impunitat absoluta” que de vegades proporcionen. “Aquesta impunitat -remarca Matalí- fa que la gent s’enganxi a tota una sèrie de conductes en aquests jocs que no podria fer el món real”.

Quina és la solució per evitar quedar atrapats en les tibants xarxes de la tecnologia? ¿Cal posar línies vermelles als desenvolupadors? ¿S’han de regular aquests aspectes? Les addiccions depenen de molts factors. No tots els jugadors del League of legends o tots els usuaris de Facebook hi han de quedar enganxats.

Però els experts sí que adverteixen que els desenvolupadors haurien de ser més curosos amb determinades característiques que poden facilitar l’addicció. L’antropòloga Natasha Schüll lamenta “la gran falta de polítiques sobre les tecnologies emergents”. “Cada vegada hi haurà més conscienciació -pronostica Schüll- que el disseny pot tenir efectes perjudicials. I, per extensió, ens adonarem que cal regular aquestes interfícies de la mateixa manera que regulem el menjar o els plàstics”.

Per a l’antropòloga, una qüestió rellevant és el temps. Aposta per posar un límit de minuts que podem dedicar a revisar Instagram o fer scroll al mur de Facebook. Schüll s’inclina per un model en què sigui l’usuari qui, prèviament, es marqui un temps màxim i que l’eina l’avisi quan el superi. “Has d’oferir a la gent la possibilitat de regular-se ells mateixos”, assenyala la investigadora. Seria una manera amb què l’usuari es podria dissenyar la seva cuirassa de protecció a l’addicció.

Com se sap si n’estem massa pendents?

¿Quan podem considerar que algú que passa molt de temps revisant el WhatsApp, llegint els fils de conversa de Twitter o intentant arribar més lluny en les etapes d’un videojoc està enganxat? El doctor Matalí i els seus col·legues Sara Garcia, María Martín i Marta Pardo ho defineixen molt clarament a la publicació Les noves tecnologies en nens i adolescents : “Quan la tecnologia passa de ser un mitjà a convertir-se en un fi”, apunten.

Els professionals apunten factors genètics, de personalitat, familiars i ambientals que afavoreixen que un nen o adolescent s’enganxi als videojocs. La timidesa, la inestabilitat afectiva o el fet d’haver patit una situació traumàtica com la separació de la parella o la mort d’un familiar en serien alguns. Per evitar que els més petits quedin abduïts per les pantalles, els professionals recomanen pactar entre pares i fills les hores d’ús de l’ordinador, ubicar la consola en un espai comú o potenciar altres aficions.

bimbo

En la llunyania només són uns quants punts enmig de la llacuna, estàtics. Però a l’espai MónNatura Delta la concentració per metre quadrat de telescopis, prismàtics i zooms òptics ens indica que en realitat no és així. Centenars d’ocells no paren quiets, capbussant-se frenètics buscant menjar, mentre aficionats a l’ornitologia els fotografien. Un espectacle de la natura en què l’home només aspira a mirar, sense fer nosa.

Efectivament, aquest cap de setmana el delta de l’Ebre acull el seu Festival Internacional d’Ornitologia o, precisament perquè és internacional, el Delta Birding Festival. En tan sols tres anys la cita s’ha consolidat com l’únic festival ornitològic de Catalunya, i també un dels més importants de l’Estat. Els organitzadors -la Fundació Catalunya-la Pedrera, l’Institut Català d’Ornitologia (ICO) i la botiga Oryx- calculen que rebran més de 2.000 visitants. No només catalans i espanyols, també francesos, holandesos i anglesos. Anglaterra és la Meca dels ornitòlegs, i el Bird Fest, el festival més important que se celebra a Europa, l’exemple que va inspirar els aficionats catalans per organitzar-ne un de semblant.

El Delta, una àrea de servei

Els beneficis de la cita -5.000 euros l’any passat i segurament una mica més aquesta edició- es destinaran íntegrament a l’estudi i la conservació d’ocells. Enguany seran per millorar els atles d’ocells que hi ha de l’est d’Europa, una zona encara molt desconeguda, però també es destinaran al projecte de l’associació Picampall, de les Terres de l’Ebre, que vol fer un seguiment del còlit negre ( Oenathe leucura ), un petit ocell més propi del nord de l’Àfrica i que té en el Delta el límit nord del seu hàbitat mundial. “Les seves poblacions són escasses, però pot ser un bon indicador del canvi climàtic” perquè sobreviu bé en zones que han patit un incendi o en aquelles més desèrtiques, explica Miquel Rafa, director de Territori i Medi Ambient de la Fundació Catalunya-la Pedrera.

Les dates escollides per celebrar el festival no són casuals. A finals de setembre, amb l’arribada de la tardor, milers d’ocells passen per la zona en la seva migració, camí dels seus quarters d’hivern. El delta de l’Ebre és com una “àrea de servei” on paren per recuperar forces. Però no són els únics ocells. N’hi ha que hi viuen tot l’any, i també n’hi ha que passen el seu hivern allà, l’època amb més individus, en què s’acumulen entre 200.000 i 300.000 exemplars. Al Delta ja s’han observat més de 360 espècies, tot i que les més habituals són unes 260. És precisament a la primavera i a la tardor, coincidint amb el període migratori, quan la diversitat és més gran.

“Vull fer digiscoping, però la càmera es mou molt”, demana consell un visitant en un dels estands comercials que hi ha instal·lats al festival. Vol saber com millorar les prestacions del seu equip per poder fer fotografies a través d’un telescopi. Es diu Josep Lluís Sanmartín i ha vingut a la cita des de Badalona. No és l’únic que s’ha desplaçat, i és que el turisme ornitològic guanya cada cop més adeptes, com demostren les carpes que han instal·lat nombroses comunitats autònomes per promocionar els ocells que s’hi poden veure. L’oferta la completen les xerrades dels experts, com la del Lars Svensson, el creador de la guia d’ocells més usada a Europa i que fa petita la sala on es fa la seva xerrada.

Una cosa és evident. El Delta s’ha convertit aquests dies en territori dels ocellaires, i potser per això a la zona de restauració que hi ha al festival es paga amb “bimbos”, que s’han de bescanviar primer per euros. L’expressió, sense voler-ho, la van encunyar ja fa anys els ornitòlegs Martí Boada i Jordi Sargatal, dos dels pioners en aquesta disciplina a Catalunya i també al conjunt de l’Estat. Els agradava col·leccionar fotografies d’ocells diferents, com si fossin cromos dels que repartia la brioixeria de la marca Bimbo, i per això els seus deixebles van passar a dir-ne “fer un bimbo”. Així s’expressen els més apassionats entre els apassionats en un grup de WhatsApp en què informen de l’observació de les espècies més estranyes. Com si cacessin pokémons però reals, una activitat en què la raresa dóna la satisfacció més gran.

Els aficionats, a més, estan d’enhorabona. La tempesta de divendres a la nit els ha deixat un escenari immillorable. Amb tantes pertorbacions al cel fins i tot els ocells que volen milers de quilòmetres sense aturar-se ho han hagut de fer. “Aquest matí hi havia tres espècies d’orenetes omplint els cables telefònics”, comenta Rafa.

Els aiguamolls són un lloc privilegiat per veure ocells, i els aficionats que els persegueixen, una espècie de caçadors incruents que estimen la natura. De vegades, els ocells poden generar conflictes amb els pagesos, admet Rafa, especialment en una zona com el Delta, on els flamencs poden malmetre els brots més tendres de l’arròs i on la polla blava -una altra espècie- s’alimenta d’aquest vegetal. Tot i així, els beneficis són més grans, i per això la Unió Europea subvenciona aquesta activitat agrícola. De fet, dos invasors igualment perjudicials com són el cranc de riu americà i el cargol poma han trobat en altres espècies d’ocells el depredador que no tenien a terra. És obvi que la natura necessita el seu temps, i no va ser fins a l’any passat que es va trobar la constatació que el capó reial havia après a menjar cargols. “Serà una de les solucions definitives”, assegura Rafa. Per això han incorporat el seu perfil com a emblema del festival. Els ocells, presents en infinitat d’obres literàries, han fascinat sempre la humanitat. Avui tornaran a deixar-se veure al Delta, mentre els camps d’arròs acaben de madurar i esperen l’hora de la collita

superilles

En temps de debats urbanístics com el de les superilles és útil fer un breu passeig per Venècia, una ciutat que en l’últim segle i mig ha aconseguit en bona mesura preservar la dimensió humana del seu espai públic. I és que, des de la construcció el 1846 del pont ferroviari que la uneix a la terra ferma, els apòstols de la modernització han volgut convertir Venècia en una ciutatnormal, àgil per al transport de persones i mercaderies, amb les seves Grans Vies i Diagonals (com el canal Piccolo, complementari del Gran, que el feixisme va aconseguir construir només a mitges), amb dàrsenes, metros sublacunars i molts altres projectes. Tanmateix, gràcies a un esforç notable de combat ideològic i de pressió popular, la ciutat aquàtica ha preservat la seva personalitat de Venezia minore, i avui, la Venècia irregular, força lliure del trànsit invasiu i plena de racons, de places no rectangulars i de petites glopades d’espai inesperat, segueix enriquint l’experiència quotidiana i la interacció social dels habitants; i la malla de canals, de molls i de carrers expulsa la velocitat i omple de substància els recorreguts de cada dia. “Quina qualitat de l’espai!”, diuen que va exclamar Le Corbusier en arribar a Venècia. I en efecte, des dels anys 30, molts arquitectes han entès aquesta irregularitat, aquesta complexitat, com una qualitat subtil, difusa, que formava part fonamental de la identitat de la ciutat, i han mirat de preservar-la, tant en construccions del centre com en urbanitzacions modernes de la Giudecca o de Burano.

Les superilles són una iniciativa desitjable que pot convertir-se en una filigrana urbanística, però el veritable llegat de Colau es dirimeix en una altra lluita

En la mesura que les superilles també puguin garantir als barcelonins una experiència urbanaenriquida, són un projecte prioritari, encara que hagi de passar primer per una fase d’assaig i error. Ara bé, la qualitat de l’entorn urbà de Venècia, que tants debats públics ha costat mantenir i defensar, no ha impedit que la ciutat perdés bona part de la seva personalitat i la meitat de la població en quaranta anys. Els principals culpables, ja ho sabem, han estat el turisme (l’impacte del qual fins i tot agreuja la magnitud de les marees), la bombolla de preus immobiliaris i la conversió de molts habitatges en segones residències en mans de rics.

A Barcelona, on el nombre de visitants i la inversió estrangera en habitatges estan en màxims històrics, la conclusió sembla clara. Les superilles són una iniciativa desitjable que pot convertir-se en una filigrana urbanística, però el veritable llegat de Colau es dirimeix en una altra lluita, la que l’enfronta a les dinàmiques que ja han anat buidant de venecians Venècia i que estan expulsant els londinencs de Londres. La pregunta més rellevant, doncs, és fins a quin punt l’Ajuntament, o fins i tot la Generalitat o l’Estat, tenen la capacitat legal de controlar la invasió de turistes i de capital estranger que va drenant de vida la ciutat, i que fa que l’espai urbà, aquí i en altres llocs del món, després de ser pensat amb tota la subtilesa de què som capaços, es mori de soledat, abandonat pels veïns i, al mateix temps, tristament superpoblat.

premi bertrana

Sis anys després de quedar finalista del premi Prudenci Bertrana amb Les causes perdudes, el periodista Xevi Sala (la Bisbal d’Empordà, 1965) va rebre ahir a la nit el principal guardó dels Premis Literaris de Girona amb I ens vam menjar el món, una hilarant història que gravita al voltant de les bases nord-americanes que als anys 70 hi havia a les comarques gironines. Dos personatges aparentment antitètics, el soldat Kirk Barrera i el pescador Gori Vilar, protagonitzen una sèrie de peripècies derivades de les maquinacions d’una cèl·lula comunista a l’Empordà.

La novel·la de Sala, recompensada amb 30.000 euros, serà publicada per Columna Edicions i, segons l’autor, actual director adjunt del grup El Punt Avui, és “la més llegidora” que ha escrit. Herois anònims, antagonismes que desemboquen en grans amistats i ficcions que interfereixen en la realitat sense alterar-la són “els tres grans eixos d’una obra que pot entendre’s com una crònica de l’antifranquisme o com un cant als ideals i al valor de les segones oportunitats”, va explicar Sala en un acte que va comptar amb la presència del president de la Generalitat, Carles Puigdemont.

L’aparició de personalitats com Josep Pla, Salvador Dalí, Santiago Carrillo, Kirk Douglas, Raimon o Georges Brassens a les pàgines d’ I ens vam menjar el món reforça la convicció del guardonat que la ficció ha de ser versemblant. Basant-se en la seva experiència, Sala també va tenir unes paraules per als altres 71 autors que optaven al premi. “Quedar fora no vol dir perdre, vol dir que ho has de tornar a intentar”, va dir.

En el mateix acte, el poeta, traductor i professor universitari Josep Maria Fulquet (Barcelona, 1948) va rebre el premi Miquel de Palol de poesia per Morir com un riu. “És una visió del món, una recerca de la identitat i la singularitat, però sobretot un treball de reconstrucció de la càrrega identitària transmesa per les generacions anteriors”, va dir en referència al seu poemari, que serà publicat per Proa. Traumes, crisis, experiències i conflictes personals són els elements que nodreixen les catorze elegies de Morir com un riu, una obra que reflecteix amb claredat aquest pensament de l’autor: “La vida és conflicte i sovint no és gaire agradable”.

L’historiador Jordi Casassas (Barcelona, 1948) va obtenir el Carles Rahola d’assaig amb La voluntat i la quimera: el Noucentisme català, una obra que serà publicada per Pòrtic i que, segon l’autor, procura “anar més enllà de certes imatges tòpiques de la nostra història”. Per a Casassas, el moviment noucentista català no es pot entendre si no és en estreta relació amb aquest moment crucial que a l’Europa Occidental transcorre entre les darreries del segle XIX i la conjuntura d’impacte de la Gran Guerra, ni tampoc és el reflex exclusiu dels interessos de la burgesia local.

Segons Casassas, el Noucentisme representa, juntament amb la Renaixença i el marxisme, una de les “tres grans cosmovisions” que determinen la dinàmica de la contemporaneïtat catalana.

Els altres premiats

La flamant parella literària formada per Ricard Ruiz Garzón i Salvador Macip va guanyar el Ramon Muntaner de literatura juvenil per la novel·la Herba negra, plena d'acció i tocs futuristes. Adrià Puntí va rebre el Cerverí de cançó amb La clau de girar el taller. “És un premi que esperava fa molts anys”, va comentar el cantant. Ernest Cauhé va obtenir el Lletra a la millor iniciativa digital de literatura catalana per Un món de poesia, un projecte transmèdia basat en l'obra poètica de Joana Raspall, àvia de l'autor.

dos santos

 

FINANCES

CaixaBank doblega Dos Santos i ja controla el BPI

L’opa del banc català, que ha apujat l’oferta, es reactiva

ALBERT VIDAL Barcelona ACTUALITZADA EL 22/09/2016 00:00

  0

0  

• 

El banc portuguès BPI és el cinquè del país i va guanyar 106 milions d’euros en el primer semestre d’aquest any. / RAFAEL MARCHANTE / REUTERS

Una de les batalles empresarials més llargues dels últims temps va arribar ahir a la seva fi. Un brevíssim comunicat de la cinquena entitat portuguesa, el BPI, ho confirmava al migdia: CaixaBank i l’empresària angolesa Isabel dos Santos han arribat a un acord.

L’assemblea general d’accionistes de l’entitat va anul·lar ahir la controvertida clàusula que impedia que CaixaBank, propietari del 45% del BPI, votés amb aquest mateix percentatge. L’entitat que presideix ara Jordi Gual s’havia de conformar a tenir un 20% dels drets polítics, i ha dedicat l’últim any i mig a mirar de posar fi a aquesta anomalia.

De fet, el banc català ja va fracassar l’any passat en el seu primer intent d’adquirir la totalitat de l’entitat precisament després que no s’acceptés la condició que demanava: la supressió de la limitació del seu dret de vot. Aquella opa es va llançar al febrer i va fracassar al juny, quan Dos Santos es va negar a acceptar-ho.

Segon intent

En aquesta ocasió, i després de mesos de negociacions tortuoses, la multimilionària angolesa (mitjançant Santoro Finance) ha acceptat abstenir-se, i facilitar que el banc català, finalment, aconsegueixi el control polític del BPI. I amb aquesta fita, lògica tenint el control del 45% del BPI, CaixaBank reactiva el seu segon intent d’obtenir la totalitat del banc portuguès. El grup català va llançar la segona opa a l’abril però depenia, altra vegada, del final del límit de vot que es va certificar finalment ahir. La seva oferta passa d’1,113 euros l’acció a 1,134 euros l’acció.

El canvi de posicionament de Dos Santos que ha donat via lliure a l’entitat catalana arriba després que el BPI hagi accedit a cedir el control de l’angolès BFA a una societat controlada per la controvertida empresària, filla de José Eduardo dos Santos, etern petrodictadord’Angola. Aquest canvi en el control del BFA (que aporta el 75% dels beneficis del BPI) es produirà mitjançant la venda del 2% de les accions, que farà que la relació 51-49 actual s’inverteixi, i la majoria quedi en mans de la multimilionària Dos Santos.

“Estem disposats a assumir el control del BPI per ajudar l’entitat a afrontar amb garanties els futurs reptes del sector financer portuguès i les exigències reguladores”, afirmava ahir Gonzalo Gortázar, conseller delegat del banc català. El primer executiu de l’entitat va aprofitar per afegir, respecte a l’opa, que “suposa un fort compromís d’inversió amb Portugal”, on l’entitat és present des de fa 20 anys.

CaixaBank podrà així mirar de créixer a Portugal i consolidar la seva posició a tota la península Ibèrica -a Espanya ja és la primera entitat en banca minorista-. A més, aquesta bona notícia arriba en el sector en què tradicionalment més problemes ha tingut CaixaBank, el negoci internacional.

El pols entre Isidre Fainé (fins al juny president del banc català) i Dos Santos s’ha allargat durant mesos a causa de l’especial interès que tenia la multimilionària africana en el seu banc portuguès. Fonts financeres expliquen que Dos Santos va actuar més per motius de prestigi que no pas econòmics o de poder. Cal recordar que l’origen de la seva fortuna ha sigut qüestionat per Forbes o Human Rights Watch i en aquest sentit tenir un banc en un país europeu és una font de credibilitat.

Per mirar de fer canviar el seu punt de vista, Fainé hi va negociar personalment a Madrid, Londres, Barcelona o els Alps, però els seus esforços no han tingut èxit fins ara.

Ajudes inesperades

Si finalment la situació s’ha desbloquejat és a causa de l’acció de dos agents externs a la negociació. En primer lloc, a Portugal hi ha hagut aquest any un canvi de govern després de les eleccions que contra pronòstic ha portat al poder una coalició d’esquerres. El nou executiu es va alinear amb les tesis de CaixaBank i va promulgar una llei que donava llum verda a la supressió dels límits de vot que afectaven l’entitat catalana.

El segon aliat que s’ha trobat CaixaBank és el Banc Central Europeu. A principis de març l’organisme va donar fins al 10 d’abril perquè els bancs europeus es desprenguessin dels actius que tenen a Angola per minimitzar els seus riscos en un país molt afectat per la caiguda dels preus del petroli. El BCE va amenaçar de multar els bancs que no complissin aquesta exigència. A l’hora de la veritat, el BPI es va escapar de la sanció perquè Frankfurt va donar més temps perquè les negociacions seguissin, però l’impuls ja s’havia produït.

El BPI és la cinquena entitat portuguesa i va guanyar 106 milions d’euros en el primer semestre amb un creixement del 39% interanual

sense cotxes

El Dia Sense Cotxes no s’escapa de la polèmica. La patronal del comerç Pimec Comerç i el Consell de Gremis van criticar ahir la seva celebració en una jornada laborable per l’afectació que preveuen en la mobilitat als carrers de Barcelona. A més, els comerciants van retreure al consistori que no hagi consensuat la iniciativa amb el sector. En un comunicat, el Consell de Gremis va advertir que la jornada, que s’emmarca en la setmana de la mobilitat sostenible, “comportarà nombrosos problemes per a la població” perquè afectarà l’accés als establiments dels carrers afectats i “perjudicant la seva activitat ordinària”, entre d’altres. A més, van assenyalar que es produiran talls de trànsit que “congestionaran altres carrers de la ciutat amb les consegüents pèrdues econòmiques que pot comportar”.

La regidora de Mobilitat de l’Ajuntament de Barcelona, per la seva banda, Mercedes Vidal, va demanar als barcelonins que deixin el vehicle a casa i es desplacin amb altres mitjans de transport. “La primera mesura contra la congestió és la col·laboració de tots”, va defensar ahir Mercedes Vidal, que va advertir que els 58 talls de trànsit programats amb motiu de la celebració poden ocasionar congestions.

barça plural

Aquest inici de temporada Luis Enrique ha apostat més que mai per les rotacions. Demà, al Camp Nou, haurà d’apostar per un onze titular per fer front a l’equip que ha eliminat el Barça de la Lliga de Campions en dues de les últimes tres temporades, una declaració d’intencions per saber quina és la formació titular d’un Barça en què Sergi Roberto sembla destinat a fer d’Alves els dies importants, i en què Samuel Umtiti amenaça de prendre-li la titularitat a Javier Mascherano. Les altres posicions semblen clares, amb els mateixos homes que van guanyar la final de la Lliga de Campions del 2015.

Aquesta temporada, però, Luis Enrique intenta deixar clar als jugadors que abans de Nadal els tocarà fer més rotacions que els últims anys per arribar forts al tram de temporada, quan els titulars difícilment tindran descans. L’uruguaià Luis Suárez va fer seu el discurs del tècnic asturià quan va ser substituït al minut 55 per Alcácer a Leganés: “No pots jugar tots els minuts si vols estar en forma”, va dir. Homes com Gerard Piqué i Sergio Busquets s’han quedat fora de la convocatòria quan ha tocat per carregar-se d’energia. Contra l’Atlètic de Madrid, però, no s’esperen canvis destacats, amb l’únic dubte de saber quin defensa central acompanya Piqué. El duel contra els homes de Diego Pablo Simeone ja no permet fer canvis pensant en el futur.

7 partits en 23 dies

Aquest tram de calendari -situat entre dues aturades de seleccions- estava marcat en l’agenda barcelonista. En total el Barça jugarà 7 partits en tot just 23 dies entre la Lliga de Campions i la Lliga. Cada setmana dos partits, ja sigui per aquesta cinquena jornada entre setmana o per la competició continental -la setmana que ve el Barça vola a Mönchengladbach-. Contra l’Alabès i dissabte contra el Leganés, Luis Enrique va apostar per les rotacions i va reservar un equip més titular per jugar contra el Celtic, malgrat que el dia del debut a Europa Iniesta va ser suplent perquè tornava d’una lesió. El cos tècnic blaugrana ha de treballar pensant també en la càrrega de partits dels jugadors amb les seves seleccions, un factor especialment determinant en els sud-americans, que a inicis de setembre van volar al seu continent per jugar partits oficials, i ho hauran de tornar a fer quan acabi aquest Tourmalet de partits, la segona setmana d’octubre.

El resultat ha sigut veure com tots els jugadors de la plantilla barcelonista ja han jugat com a mínim un partit de titulars, amb una única excepció: el porter sabadellenc Jordi Masip, que no sol tenir protagonisme. L’inici de temporada ha sigut especialment atípic a la porteria. En els tres primers partits oficials -dos de la Supercopa d’Espanya i un de Lliga- va jugar Claudio Bravo, però l’última setmana del mercat de fitxatges el xilè va marxar al Manchester City per ser el porter titular amb Pep Guardiola, i al Barça va arribar Jasper Cillessen, que ja havia jugat la prèvia de la Champions amb l’Ajax d’Amsterdam. El porter holandès va debutar tot just arribar al Camp Nou, contra l’Alabès, per la lesió de Ter Stegen. Les tres primeres jornades de Lliga, doncs, el Barça les va jugar amb tres porters diferents.

Per la seva banda, tots els jugadors de camp han resultat afectats per les rotacions. També l’intocable Leo Messi, que va ser suplent contra l’Alabès -única derrota de la temporada-, quan després de jugar un partit amb la seva selecció va tornar a Barcelona abans del previst perquè tenia molèsties físiques. Luis Suárez també ha descansat més que altres cops: va ser suplent contra l’Alabès i va marxar de la gespa de Butarque al minut 55. Messi i Busquets són els jugadors que han sortit més cops de titulars, amb sis titularitats en partits oficials. Aquest inici de temporada, però, és diferent del d’altres anys, ja que en altres cursos molts jugadors ja havien sigut titulars en els primers set partits. Aquest any ni un sol jugador ha jugat de sortida en les set jornades, i només dos ho han fet sis cops. És a dir, la major part de la plantilla ha descansat com a mínim en dos partits, molts en el partit de tornada de la Supercopa d’Espanya, com és el cas de Gerard Piqué i Ivan Rakitic. La lesió d’Iniesta i el fet de tenir Neymar i Rafinha al Brasil fins tard han acabat d’equilibrar els minuts d’una plantilla en què 23 jugadors ja han sigut titulars i 15 ja acumulen més de 200 minuts a les cames. Ara, només un jugador passa dels 500 minuts jugats sobre un total de 630: Lionel Messi, amb 570. Messi sempre menja en un plat diferent.

jordi sanchez (plats bruts)

Jordi Sánchez va estudiar infermeria i va treballar a la Vall d’Hebron fins que li van oferir plaça fixa i va decidir deixar la feina per dedicar-se a la seva veritable vocació. Ara està tan sol·licitat que no va ni poder ser a l’estrena d’Avui no sopem al Condal. Respon per telèfon des d’Andalusia, on roda la pel·lícula Señor, dame paciencia, una versió de la francesa Dios mío ¿pero qué te hemos hecho?

Costa molt veure’t als escenaris, deu fer una dècada que no fas d’actor al teatre.

Perquè treballo a Madrid de dilluns a dijous, i torno els caps de setmana a Barcelona, on no he deixat de viure mai. Si em quedés a Madrid a fer teatre, em quedaria sense família, i si fes teatre a Barcelona, no podria fer la sèrie a Madrid.

Però sí que pots escriure teatre.

Ho tinc molt organitzat. La sèrie la faig sis mesos a l’any i els altres sóc a Barcelona. Aleshores quedo amb el Pep Anton [Gómez], amb qui escric teatre des de fa anys, i ve a casa a les 9 del matí fins a l’hora de dinar, i també algunes tardes. És la manera de no parar, perquè a vegades fem teatre intentant que s’estreni i hi ha cops que fem teatre amb data d’estrena, per encàrrec.

Dediques mitja vida al teatre, però ets popular per la televisió. ¿Et molesta?

No, perquè té sentit. A La que se avecina et poden veure 3 o 4 milions de persones, i en una obra de teatre potser 500.

Tu vas ser un dels primers autors catalans que vas estrenar en sales comercials, fent obres que podien ser rendibles.

Quan vaig començar amb Kràmpack era un alumne de l’Institut del Teatre amb ganes d’escriure per generar-me feina com a actor. Sempre m’havia agradat escriure, però per a mi, com a cosa alliberadora, mai vaig pensar que m’hi dedicaria. Allà vaig veure que el que escrivia agradava. No hi havia la voluntat de fer teatre comercial. Fèiem teatre. Però ens van col·locar l’etiqueta, “Teatre comercial de qualitat”, perquè la gent hi anava. Tot i que és un terme que s’ha fet servir malament. Shakespeare era comercial! A vegades hi ha molt esnobisme. A mi m’han dit: “Jo aquest tipus de teatre no…” Però jo no li dic a ningú: “Fa 25 anys que fas teatre subvencionat”.

D’on et sorgeix la inspiració?

Del que m’ha anat passant a la vida. A Kràmpack era un tio de 25 anys i hi abocava el que em passava en aquell moment. Després parles de les relacions de parella i de la dificultat de comprometre’s a Excuses! I en aquesta última, Avui no sopem, parlem dels avis esclavitzats cuidant els néts. És fonamental parlar de coses que coneixes, de relacions humanes que tens a prop, perquè per parlar de presons i camps de concentració… no sabria per on començar. El que més m’interessa és crear personatges connectats a la realitat. Sempre m’ha agradat l’humor, però per explicar coses que m’importen.

La pròxima temporada de La que se avecina serà la desena. ¿T’imaginaves aquest èxit?

No. Vaig pensar que duraria sis mesos, perquè en aquella època si la sèrie no funcionava al segon capítol la llençaven. I mira. Crec que la clau és que són molt bons creadors de personatges i dialoguistes. I això costa molt de trobar. El meu personatge és feixista, homòfob, xenòfob i ha de caure bé. A mi em fa riure perquè és molt destroyer, però tots els col·lectius de la història se’m podien tirar al damunt, i no ha passat. Han entès que era una crítica al fatxa, perquè el castiguen molt i està molt sol. A mi m’agrada la sèrie.

Estàs còmode amb el personatge? Ell té moltes ganes de protagonisme, diria que al contrari de tu, que estàs desaparegut de l’escena catalana.

És que ens costa més estrenar a Barcelona que a Madrid. El eunuco ha circulat dos anys, Mitad y mitad dos anys més. Tot això ho hem volgut fer a Catalunya. Però no hem pogut. És més complicat. En el moment que vols estrenar com a autor, hi ha molts altres autors. A vegades m’han arribat a dir coses rares com: “Com pots fer-ho sent català?” Què hi té a veure? També podria fer de Hitler. M’encanta fer un personatge que no sigui pla, tant me fa si és bo o dolent. És ficció. La gent a vegades confon coses. Un tipus com l’Antonio Recio no l’aguantes a la vida, perquè és un intransigent i intolerant. És el tipus de persona que més detesto.

L’estela de Plats bruts encara cueja. Com t’ho expliques?

I això que ens va costar de colar a TV3. Parlàvem de nosaltres, del que ens passava, i això va fer que la gent s’hi identifiqués. El que ha vingut després em supera. Crec que a la gent li dóna bon rotllo quan veu que posen Plats bruts, és com una música que t’evoca coses.

¿Que es reposin les sèries us molesta?

Depèn. La que se avecina la passen cada dia 5 o 6 vegades. I només n’hem fet 150 capítols. Cada capítol s’ha passat unes dues mil vegades, i no exagero. Plats bruts només es fa a l’estiu, però cada estiu. Jo preferiria que hi hagués alguna cosa nova, francament.

PERSISTENCIA

Una de les idees clau dels estudis sobre moviments socials és la dels cicles de protesta, un terme que feia servir el sociòleg Sidney Tarrow per referir-se a la dinàmica cíclica dels moviments socials. Segons Tarrow, quan s’obren oportunitats polítiques, els moviments socials existents les aprofiten per incentivar altres actors a unir-s’hi, innovar en les formes d’acció política i reelaborar els discursos amb què doten de sentit el moviment.

Fins aquí és una representació força acurada de l’emergència de l’actual moviment sobiranista. El procés (fallit) de reforma estatutària va obrir una finestra d’oportunitat que va permetre a l’independentisme ja existent sortir a la llum i suscitar consensos més amplis. Això va anar acompanyat d’innovacions en les formes de protesta -des de les consultes ciutadanes sobre la independència a la cadena humana- i d’un gir discursiu que ha allunyat substancialment el nou sobiranisme de l’independentisme tradicional. El concepte del dret a decidir i la insistència en la dinàmica internament inclusiva i no confrontacional han anat substituint (no sense dificultats) el discurs més clàssic del nacionalisme independentista.

En l’esquema dels cicles de protesta, tanmateix, el que sol passar és que el moment àlgid es caracteritza per una competició entre els diversos components del moviment per innovar i radicalitzar els discursos i les formes d’acció. Això acaba provocant el col·lapse i desinflament del moviment, que aliena una part creixent de la seva base, mentre que els seus exponents es debaten entre la radicalització (que porta a la repressió) o la institucionalització i integració en el sistema establert, que porta a la desmobilització. Només cal pensar en el 15-M o en el moviment antiglobalització.

I aquí és on podríem dir que, en certa mesura, la persistència i consistència del moviment sobiranista desafia la teoria. Quan entre el 2006 i el 2010 l’independentisme va emergir com a moviment de masses als carrers, i va arribar a un cert clímax entre el 2012 i el 2013, tot feia pensar en un cicle breu de mobilització que es desinflaria, víctima de la divisió i la radicalització. De fet, l’agost del 2014 el sociòleg Enrique Gil Calvo ja ho profetitzava en un article a El País ( El ciclo de protesta catalán frente al español ) molt celebrat.

Però dos anys més tard de les profecies, el sobiranisme civil manté una capacitat inèdita de mobilització, lleugerament menys intensa però de gran magnitud. El moviment ha resistit totes les tensions internes, i la incorporació d’alguns dels seus quadres més destacats a la política institucional no l’ha afeblit significativament. És difícil pensar que la mobilització durarà per sempre, però de moment el moviment s’ha demostrat extraordinàriament persistent. Segurament la professionalitat de l’ANC i d’Òmnium, la capacitat per incorporar i digerir la diversitat del moviment i la dificultat de traducció institucional de la demanda independentista eviten que la ciutadania mobilitzada torni ja a casa seva

la verema

Espardenyes i falçons han quedat enrere en la verema actual, en què els pagesos porten polos i pantalons i duen els seus telèfons intel·ligents a les butxaques. Fins i tot el nompagès ja no els escau gaire. Gairebé tot ha canviat, però no ho ha fet tant el procés de veremar en si sinó el que envolta la collita: des de fa poc temps la verema s’ha erigit en atractiu turístic als cellers del nostre entorn, que cada cop dediquen més esforços a reproduir amb tots els ets i uts aquesta vella tradició per al gaudi d’aquells que, sense haver sortit gaire de la ciutat o fills d’una era més aviat robotitzada i asfaltada, volen tornar a sentir el contacte amb la terra i els seus fruits.

Aquest any, l’Institut del Cava ha organitzat ni més ni menys que una trentena d’activitats en 13 cellers amb propostes més enllà de la ja típica visita. Si aquestes empreses de l’escumós en particular i del raïm en general ja fa anys que han obert les portes a les visites guiades, ara ho estan fent amb energia i esforços per oferir mirades tematitzades a aquest procés: la verema de nit, maridatges a la verema, un camí del most a la gran reserva, la verema pas a pas i la verema entre contes. Per exemple, una de les mirades més interessants és la que proposa Llopart: un viatge a la verema de 1887 que permet apreciar, precisament, com ha canviat tot el procés. La regressió en el temps passa per carros de cavalls, barrets de palla, pagesos amb faixa, un esmorzar a l’aire lliure i poals plens de raïm per premsar amb els peus: el viatge a un passat que certament ja no hi és i que molts volen tornar a tocar.

Des del celler asseguren que aquest tipus d’activitat té molta demanda, ja que, a més a més es concentra en els pocs dies en què és possible realitzar-la: depenent de l’any, la verema sol arrancar a mitjans d’agost i no va més enllà de setembre, quan els cellers ja han arreplegat tota la primera matèria i preparen amb fruïció una campanya de Nadal que els ha d’omplir d’aire renovat. Aquesta limitació en el temps fa que només un petit grup de privilegiats pugui tornar a protagonitzar aquelles collites del passat.

Redescobrir el territori

Però, per què resulten interessants les veremes avui? El director de viticultura del Grup Codorníu Raventós, Xavier Farré, defensa que “practicar l’enoturisme és una descoberta del territori amb els cinc sentits i té un punt de bucòlic i de contacte amb la terra que cap altre experiència pot aportar”. A més, els cellers són part de la història i la identitat catalanes, i conèixer-los és “una manera de conèixer el país”. Igualment, l’enòleg de Juvé&Camps, Antonio Orte, afegeix que el món vinícola està de moda, però també assenyala que la cultura del raïm forma part de la cultura i la història locals des dels temps dels fenicis: “Crec que el fet que visquem en un món cada cop més globalitzat i digitalitzat genera en nosaltres una necessitat de tornar als orígens i al contacte amb la realitat més primària”.

Encara toca matinar

A més del repte turístic que suposa, la verema com a procés industrial ha canviat tant com es podria esperar d’una tecnologia que ens ha dut a la Lluna: si bé aquesta façana del segle XXI plena d’acer inoxidable i màquines robotitzades ha aportat alguns avantatges, les pinzellades del passat resisteixen com a part inevitable del procés. Per exemple, és imprescindible collir el raïm quan les temperatures són baixes per evitar que comenci el procés de fermentació i això fa que la verema segueixi sent matinera per evitar les hores de màxima exposició solar.

Igualment, la collita a mà continua sent un principi de qualitat, especialment pel que fa a la integritat de la vinya, ja que és molt més respectuosa i selectiva. Aquest encara és un procés imprescindible per a productes molt selectes on cal triar el fruit a la vinya. “La verema tradicional és la manual, feta a mà. És laboriosa i lenta, però garanteix un plus de qualitat perquè el collidor selecciona el millor raïm i els fruits arriben més sencers al celler”, explica Xavier Farré. Actualment, per guanyar temps i reduir costos, molts cellers veremen de manera mecànica, amb maquinària que recull el raïm a mesura que avança per la vinya, organitzada en fileres, però té l’avantatge que el raïm passa menys hores al sol fins que és processat al celler.

Per a Farré, la màxima és clara: “La verema mecànica redueix temps i costos, però la manual és la més apropiada per a vins i caves de qualitat”. Així, els productes més selectes es fan amb verema manual i amb el raïm collit de nit, amb les temperatures més baixes, per preservar aromes i alentir la fermentació del raïm acabat de collir.

Antonio Orte coincideix en la idea que la collita a mà és la més respectuosa tant per al gra com per a la soca, però té l’inconvenient que la temperatura del raïm a la tarda, quan arriba al celler, pot ser molt alta. D’altra banda, les màquines de collita han millorat la seva tecnologia amb el pas dels anys, “però fins i tot la millor màquina no podrà evitar trencar alguns grans, sarments i fulles”. Actualment, el més important per a ell és que la tecnologia “ajuda a preveure amb més fiabilitat la data òptima de la verema”, així com el fet de proporcionar capacitat de resposta davant de possibles incidències, com atacs de plagues i meteorologia adversa.

Qualitat excepcional

Els diferents cellers assenyalen que aquesta verema està sent d’una qualitat excepcional, una alegria contrapesada pel fet que la sequera dels últims temps ha portat produccions inferiors en volum. Pel que fa a la previsió del sector de cara a la campanya de Nadal, Farré ho té claríssim: “Som molt optimistes, aquest és clarament l’any de recuperació del cava més enllà de la campanya de Nadal”, ja que, a més, tots els cellers estan treballant en innovació i per descentralitzar l’època del consum de cava, un hàbit que comença a canviar lentament. Des de Llopart preveuen una campanya més bona que la passada, sobretot internacionalment després que el consum s’hagi estabilitzat a Espanya i a Catalunya.

Verema amb solidaritat inclosa

Els confins de l’enoturisme ja són tan amplis que fins i tot han nascut iniciatives solidàries al seu voltant. És el cas de la Verema Solidària amb fons destinats a combatre la pobresa i l’exclusió social al Penedès i al Garraf a través de Càritas Sant Feliu de Llobregat i l’Associació de Familiars i Afectats per Malaltia Mental del Garraf (AFAMMG). D’aquesta manera, tothom que col·labori amb un mínim de 35 euros a aquesta campanya de micromecenatge (disponible a Goteo.org) podrà veremar a mà el 25 de setembre a les vinyes de Finca Parera (Sant Llorenç d’Hortons) i crear un vi.

Concretament, segons les previsions de l’organització, la campanya ha de permetre lliurar 3.000 euros a les dues iniciatives seleccionades per consolidar i ampliar la zona de rec de l’hort socioterapèutic d’AFAMMG i augmentar el nombre d’usuaris que el cultiven i, de l’altra, a dotar d’equips informàtics les aules de reforç escolar de Càritas a Vilanova, Sitges, Vilafranca i Sant Sadurní, on s’imparteixen classes a escolars de primària i secundària que viuen en entorns desfavorits.

Igualment, una part de la donació anirà destinada a una formació en captació de fons per a totes les entitats del territori que hi vulguin participar perquè incorporin noves estratègies per augmentar els seus recursos propis. Així mateix, hi haurà una fila zero d’aportació lliure per ajudar les entitats i impulsar la formació perquè les organitzacions del territori puguin interioritzar conceptes clars en captació de fons. A canvi, es rebrà un vídeo resum de l’experiència i els resultats obtinguts gràcies a la col·laboració.