paralimpics

El 1939 António de Oliveira Salazar, el dictador portuguès, va posar-se en contacte amb l’ambaixada alemanya de Lisboa per demanar ajuda: un dels seus amics tenia greus problemes a l’esquena. Hitler es va comprometre a enviar el millor expert que tenia, però aquest era un metge jueu, Ludwig Guttmann, que va aprofitar el viatge, que feia escala a Londres, per fugir amb tota la seva família. I l’amic de Salazar es va quedar sense tractament.

Ludwig Guttmann (Toszek, Polònia, 1899 - Londres, 1980) és el pare dels Jocs Paralímpics. Aquest neuròleg va aconseguir escapar de l’Holocaust per poc i pocs anys després va inaugurar la competició que va acabar sent la llavor dels Jocs Paralímpics. Guttmann, nascut a la regió polonesa de Silèsia -llavors part de l’Imperi Alemany-, va especialitzar-se en lesions medul·lars després de quedar marcat pel patiment d’un jove miner que va tractar quan, amb 17 anys, s’havia apuntat com a voluntari per ajudar en un hospital durant la Primera Guerra Mundial. El jove miner no se’n va sortir i Guttmann va acabar convençut que aquests accidents es podien tractar d’una manera més efectiva. Així doncs, va centrar els seus estudis a les universitats de Breslau i Friburg en aquesta direcció.

Quan Hitler va pujar al poder, Guttmann ja era el millor especialista d’Alemanya, però com que era jueu va ser apartat a un hospital de Breslau només per a jueus. El 1938, de fet, es va jugar la pell durant la Nit dels Vidres Trencats, quan va obrir les portes de l’hospital als jueus que fugien de les SS. Guttmann ja havia entès que calia fugir, i quan li van dir que havia d’anar a Portugal, va posar-se en contacte amb la CARA, una associació creada al Regne Unit que tenia com a objectiu ajudar intel·lectuals i acadèmics perseguits. Durant l’escala a Londres va escapar amb la dona i els dos fills.

El 1943 el govern britànic li va demanar formar part d’un nou centre especialitzat en lesions a la columna vertebral a l’Hospital Stoke Mandeville de Buckingham. En pocs mesos, ja era el director d’un centre revolucionari, ja que apostava pels esports com a eina per ajudar els pacients a recuperar-se, millorar i poder preparar-se per tenir feina i no quedar arraconats. “Abans de Guttmann, les persones sense mobilitat quedaven arraconades perquè es considerava que ja no podien fer res. Guttmann va entendre que la vida seguia”, va recordar un dels seus deixebles, el català Miquel Sarrias Domingo.

Guttmann, ja nacionalitzat britànic, va impulsar el 1948 una competició per als seus pacients inspirada en els Jocs Olímpics d’aquell any a Londres. En total, 16 veterans de guerra, tots en cadira de rodes, van participar en un concurs de tir amb arc a l’Hospital Stoke Mandeville. Va ser la llavor dels Jocs Paralímpics. “La idea és que siguin uns Jocs internacionals, amb més esports i nacions”, va defensar Guttmann ja aquell 1948. El 1952 l’hospital va ser la seu d’una segona edició d’aquests Jocs, la primera amb esportistes d’un altre país: Holanda. Ara tots eren veterans de guerra i tots anaven en cadira de rodes.

Perquè nasquessin els Jocs Paralímpics van caldre reunions amb el Comitè Olímpic Internacional. Els primers van ser els de Roma el 1960, amb 400 atletes de 23 estats. Però va caldre esperar fins al 1976 per veure els Jocs oberts a atletes amb problemes de visió o amputacions. Guttmann va poder veure com els Jocs anaven creixent, consolidant un model en què l’esport servia per canviar la vida dels pacients. Una filosofia que inspira centres arreu del món, com l’Institut Guttmann de Barcelona, batejat en honor d’aquest metge jueu per Guillermo González Gilbey, un metge de Barcelona que el 1958 va patir un accident de trànsit que el va deixar tetraplègic i que va ser tractat per Guttmann, l’home que va salvar la vida deixant plantats dirigents feixistes i que va obrir portes a milers de persones.