el mon ahir

De vegades l’escriptura flueix; d’altres, com en aquesta ocasió, em fa por no saber plasmar exactament les idees que se m’acumulen.

Arran dels atemptats del novembre a París, vaig escriure un article difícil titulat “El dret penal de l’enemic”. Avui no només subscric el que hi exposava sinó que cada cop augmenta més la sensació que estem entrant en alguna cosa que s’assembla massa a una guerra desconeguda.

Sempre m’ha agradat la manera com Stefan Zweig explica en el seu llibre El món d’ahir. Memòries d’un europeu el sentit de la terrible pèrdua que va significar per a la gent del continent l’absència de seguretat. I, així, d’abans de la Primera Guerra Mundial diu: “Tot era al seu lloc, cada família tenia un pressupost i sabia quant havia de gastar en habitatge i menjar, en les vacances d’estiu i en l’ostentació, sense oblidar una petita reserva per a imprevistos. Qui tenia una casa la considerava una llar segura per als fills i els néts. En aquell vast imperi, tot ocupava el seu lloc ferm i immutable. Ningú no creia en les guerres, les revolucions ni les subversions. Tot allò que era radical i violent semblava impossible en aquella era de la raó...”

Els atemptats de París i Brussel·les no tenen altra explicació que exhibir una força entre dos mons que es presenten com a enfrontats

Jo, que vinc d’un moment similar, entenc molt bé el que volia dir. La meva és la primera generació que no ha viscut una guerra, ni tan sols una postguerra. L’habitatge, encara que amb matisos i diferències, era un lloc segur. No calia ser propietari per tenir una casa, els contractes de lloguer eren indefinits i, així, era força general que les persones la sentissin com a pròpia. Val a dir que per a una dona el fet de tenir estudis universitaris encara era una certa cursa d’obstacles, però, un cop tenies la titulació, el fantasma de l’atur era gairebé inexistent. El món laboral estava basat en la confiança i en la permanència, i es premiava l’antiguitat. Fins i tot el matrimoni també era per a tota la vida... Vam créixer en un món sense llibertats, però aparentment segur.

Aquest món nostre que a Europa va néixer després de la Segona Guerra Mundial (a casa nostra, per raons òbvies, una mica més tard) va prendre com a senyal d’identitat l’anomenat estat del benestar social i la defensa dels drets econòmics socials i culturals, que van marcar un clar segell d’identitat europeu. No en va Karl Popper reconeixia el 1956 que en cap altre moment ni enlloc més les persones no havien estat tan respectades com aleshores. De la mateixa manera, mai abans els drets ni la dignitat humana no havien estat tan assumits, especialment si es tractava de protegir els menys afortunats.

Però terrorisme i immigracions han arribat de bracet en tan sols sis mesos i són dues cares d’una mateixa moneda. Aquest estiu assistíem dia sí, dia també, a terribles escenes de refugiats fugint de les guerres que nosaltres mateixos hem alimentat. La seva única decisió era viure o morir, no tenien altra opció i, tot i així, desgraciadament molts van trobar la mort pel camí.

Aquests dies alguns hem defensat que ens sentim orgullosos del que havíem construït a Europa, especialment pel que fa a drets i a llibertats

Com també la van trobar recentment altres víctimes a París i a Brussel·les amb només tres mesos de diferència i sense cap altra explicació que crear pànic, alarmar, exhibir una força entre dos mons que es presenten com a enfrontats. “No és guerra de territori”, es diu, és tan sols un conflicte ideològic. I què va ser la guerra dels nazis, sinó també ideològica? Què se’n va fer de les teories de la neteja ètnica? ¿No eren tan alemanys els jueus com els nazis des del punt de vista de la nacionalitat? ¿No vivien a les mateixes poblacions i els seus fills assistien a les mateixes escoles?

Aquests dies alguns hem defensat que ens sentim orgullosos del que havíem construït a Europa, especialment pel que fa a drets i a llibertats, i que l’amenaça terrorista no ens podia portar a una important restricció de les garanties amb la intenció de defensar la seguretat. També hem assistit atònits a les propostes de devolucions massives i als últims acords de la UE en matèria d’emigració. Per això, més enllà del “bonisme”, haurem d’acceptar que estem entrant en un altre món en què aquest difícil equilibri es veurà cada cop més qüestionat.

D’entrada, Europa no podrà seguir mantenint el principi de subsidiarietat en matèria de seguretat. Caldrà afrontar la necessitat de renunciar a l’anomenada seguretat nacional en favor d’una seguretat europea compartida (en matèria d’informació, procediments, imputacions i decisions policials, processals i judicials). També caldrà harmonitzar tant la política exterior a Síria, l’Afganistan, l’Iraq o altres països com les bases d’una política d’immigració comuna europea. En quant de temps? Amb els partits d’extrema dreta trepitjant-nos els talons...

En fi, no voldria ser pessimista i, tot i així, sento que les societats acorralades cometen molts errors, per la qual cosa m’encantaria acabar fent una invocació a l’esperança amb aquestes paraules de Goethe: “Si el matí no ens desvetlla per a noves alegries, i si a la nit no ens queda cap esperança, realment val la pena vestir-se i desvestir-se?”

escola

Els grups de WhatsApp de pares ja fa dies que treuen fum. Des d’avui i fins al 7 abril estarà obert el període de preinscripció escolar, que aquest any està marcat per la  supressió de línies de P3 -un mínim de 67 a tot Catalunya- i pel fet que, si una escola està adscrita a més d’un institut, o un institut a més d’una escola, ja no suma punts tenir un germà estudiant en un dels centres adscrits.

Es tracta d’una de les  decisions més importants de la vida escolar dels fills, però també dels pares -especialment per als que porten per primera vegada un fill a una escola- que acostuma a generar hores de debat entre la parella, amics, familiars i coneguts.

“Nosaltres hem intentat viure-ho amb tranquil·litat i intimitat, però al nostre entorn hem notat una certa psicosi”, expressa Carles Janer, pare d’un fill de 2 anys i mig, que el curs que ve començarà P3. Janer (30 anys) viu a Rubí i explica que ha rebut consells irecomanacions de tot tipus. “Quan expliques que t’has decidit per una escola tothom hi troba pegues. Al final, per molts consells que rebis, és una decisió que ha de prendre la parella”, opina. Tot i que considera que la decisió més important serà la d’escollir institut, admet que des que va néixer el seu fill que dóna voltes a l’escola on el voldria portar. “Nosaltres el que sempre hem tingut clar és que volem una escola pública, de proximitat, amb un projecte modern i amb un ambient familiar”, apunta.

• 

Oferta de places de P3

Precisament, tot i que sovint es prima la proximitat -suma 30 punts-, els experts recomanen que els pares es fixin principalment en el projecte educatiu de l’escola. “Cal saber el projecte i sobretot en quina mesura es porta a la pràctica”, apunta el professor dels estudis de psicologia i ciències de l’educació de la UOC, Guillermo Bautista, que insisteix que els pares han de preguntar el màxim de detalls sobre el funcionament del centre. No obstant això, Bautista també considera que la proximitat és un factor molt important a tenir en compte. “Recomano que el centre que s’esculli sigui a prop de casa. Hem de pensar quant de temps dels nostres fills estem disposats a sacrificar pel trajecte diari”, argumenta el professor de la UOC, que afegeix que cada escola té un context i una comunitat pròpia. Per sobre de tot, però, Bautista recorda que s’ha de vetllar per la felicitat del fill. “S’hi passarà molts anys i s’ha de buscar un lloc on el nen estigui bé. Cal primar el seu benestar per sobre de qualsevol altre criteri”, considera l’expert.

Una de les lluites que ja fa mesos que abanderen desenes d’escoles de diferents punts del territori és que no se suprimeixin línies de P3. Segons va apuntar la consellera d’Ensenyament, Meritxell Ruiz, durant la presentació de l’oferta de preinscripció s’ha registrat la davallada demogràfica més elevada dels últims 30 anys. El padró preveu undescens de 7.338 nens de tres anys. “Amb la davallada que hem tingut s’haurien de tancar més de 290 grups si féssim el càlcul exacte”, va assegurar la consellera i va defensar que suprimint línies s’evita tancar escoles senceres. De moment, però, el que està clar és que 64 línies d’escoles públiques i 3 de concertades s’eliminaran. Això ha posat en peu de guerra moltes escoles, que veuen com molts pares no escullen el seu centre per por que hi tanquin una línia.

Aquest és el cas de Carles Janer, que va descartar un centre de Rubí perquè el més probable és que es quedi sense una línia. “És una escola molt nova i amb un bon projecte, però està amb barracons i ja no vam anar ni a les portes obertes”, explica el pare.

Les concertades, a l’espera

La problemàtica del tancament de línies, però, no només afecta les escoles públiques. Segons va assegurar la consellera, un total de 40 línies d’ escoles concertades també estan en perill de desaparèixer. Segons marca la llei orgànica d’educació (LOE), no es pot treure un concert fins a conèixer el nombre d’alumnes matriculats. Davant d’aquest fet, moltes escoles concertades estan en alerta pel que pugui passar. “És cert que alguns centres podran patir la supressió de línies. Ara cal veure com evoluciona la preinscripció”, apunta la directora general de la patronal de concertades laiques, l’Agrupació Escolar Catalana (AEC), Eva Salvà. En aquest sentit, explica que els pares cada vegada s’esperen més a l’hora d’omplir el formulari. “Volen veure com evoluciona el procés i s’acaba fent una enginyeria de la preinscripció”, apunta Salvà.

La Gisela Escobar (35 anys) i la seva parella tenien clar que volien dur la seva filla de 3 anys a una escola concertada religiosa. No són practicants, però els agraden els valors que transmeten aquestes escoles. De fet, tenien tan clar quins eren els centres que volien per a les seves filles -està embarassada d’una altra nena- que fins i tot van decidir canviar-se de casa per aconseguir la puntuació per proximitat. “En el nostre cas, el procés de prendre la decisió ha durat un any perquè hem valorat molts factors”, explica, i afegeix que lesjornades de portes obertes els han servit molt. “Hi vam veure la manera de treballar de les escoles, les seves instal·lacions i el mètode d’ensenyament”, apunta Escobar, que assegura que està molt tranquil·la i segura de la decisió que han pres. Ara només els queda esperar.

Quins són els criteris de puntuació pera la preinscripció?

Germans al centre (40 punts)

La màxima puntuació s’obté si l’alumne que es vol escolaritzar té germans al centre. També si els pares o els tutors legals hi treballen amb una jornada mínima de 10 hores setmanals. La puntuació també s’aplica quan el germà estudia en un altre centre públic que té la consideració de centre únic. És a dir, quan l’escola de primària només està adscrita a un sol centre de secundària.

Proximitat (30 punts)

Que el domicili familiar o el lloc de treball dels pares estigui a prop de l’escola suma punts a l’hora de fer la preinscripció. Cal tenir en compte que la puntuació s’obté amb diferents criteris. Quan el domicili habitual es troba a l’àrea d’influència del centre s’obtenen 30 punts. Quan l’adreça del lloc de treball està dins l’àrea d’influència del centre se sumen 20 punts. En el cas de Barcelona ciutat, quan el domicili habitual es troba al mateix districte que el del centre sol·licitat en primer lloc, però no en la seva àrea d’influència es registren 15 punts. Quan el domicili habitual és al mateix municipi del centre sol·licitat en primer lloc, però no en la seva àrea d’influència, se sumen 10 punts.

Renda (10 punts)

En el cas que els pares siguin beneficiaris de l’ajut de la renda mínima d’inserció obtindran 10 punts.

Discapacitat (10 punts)

Se sumaran 10 punts si l’alumne, els pares o els germans tenen una discapacitat igual o superior al 33%.

Família nombrosa (15 punts)

Si l’alumne forma part d’una família nombrosa o monoparental se sumaran 15 punts.

Malaltia crònica (10 punts)

En cas que l’alumne tingui una malaltia crònica que afecti el seu sistema digestiu, endocrí o metabòlic –inclosos els celíacs–, obtindrà 10 punts. Cal presentar la documentació que ho acrediti.

Antics alumnes (5 punts)

Se sumaran 5 punts a aquells alumnes que els seus pares hagin estat escolaritzats als centres on es presenta la sol·licitud. Només se sumaran per als cursos d’ensenyaments gratuïts i universals. És a dir, en el segon cicle d’educació infantil, la primària, l’ESO, els programes de qualificació professional inicial (PQPI) i els cicles de formació professional de grau mitjà.

tres ximeneies

El referent de les tres xemeneies del Besòs és la Tate Modern, l’emblemàtic museu d’art contemporani, situat en la que també va ser una antiga central tèrmica, que s’ha convertit en un símbol de la regeneració del sud de Londres. ¿Es podria fer una operació similar a Sant Adrià? Potser sí. Però per això s’hauria de fer una aposta pública clara i una inversió milionària que permetés no només comprar i reformar l’edifici sinó també dotar-lo d’una col·lecció potent per omplir aquest immens espai. De moment no estem en aquest escenari.

S’ha parlat també que fos un museu de l’energia, però l’escàs interès de Fecsa Endesa, que fins i tot ha desmantellat tota la maquinària interior de les torres i de la sala de turbines -cosa que ha sigut molt criticada en alguns sectors-, fan difícil que el que ara és purament una carcassa serveixi per explicar l’evolució i el funcionament de les tèrmiques a les futures generacions.

Hi havia qui feia bromes, o no, per situar-hi una macrodiscoteca o un hotel o un complex d’oci. També hi ha l’opció d’un ús universitari o empresarial, o combinat. Les possibilitats són infinites. El pressupost, de moment, inexistent. I Endesa diu que d’idees moltes, però que de projectes en ferm, cap ni un.

“El desig és que l’equipament de les tres xemeneies sigui cultural, però ara mateix no se sap, dependrà de com acabi tot el procés participatiu i del planejament -explica Joan Callau, alcalde Sant Adrià-. Queda clar que té un potencial supramunicipal important i s’hi hauran d’implicar totes les administracions i també els organismes privats”.

El geògraf Francesc Muñoz ha treballat a fons sobre l’equipament en diversos workshopsuniversitaris i és també un dels comissaris de l’exposició La fàbrica de la llum, oberta encara al Museu de l’Emigració de Sant Adrià. “El drama és que és un projecte que li va gran a l’Ajuntament i no hi ha ambició global per convertir-ho en el que hauria de ser, un gran equipament metropolità o fins i tot internacional, que pogués tenir una varietat molt àmplia d’usos que donés vida a tot el territori -afirma-. Ara sembla que només hi ha dues opcions, o bé edificar o museïtzar, i no és així. Podria ser alhora un parc científic, un espai d’arts escèniques, un centre d’exposició sobre l’energia, un viver d’empreses... Cal mirar experiències de reciclatge industrial europees i plantejar coses noves. I per això cal tenir propostes ambicioses. I la resposta no és un procés participatiu, perquè els veïns no tenen prou informació ni eines tècniques per poder decidir sobre un projecte d’aquesta envergadura”.

Josep Lluís Muñoz, secretari de la plataforma 3xemeneies, en canvi, creu que encara falta més participació ciutadana i voldria que fossin els veïns, tots, els que decidissin finalment en un referèndum. Ell va participar a l’última de les tres sessions del procés participatiu, les conclusions del qual es coneixeran aviat després que hi hagi una trobada entre tots els participants. “A la meva sessió, almenys, alguns van comentar que aquest espai és d’ús industrial i podria continuar sent útil per situar-hi activitat econòmica, que és el que necessita el municipi. No necessàriament s’ha de requalificar el terreny, i tampoc hi ha pressa. Els veïns volen que es millori l’espai públic i els fa por que ara es creï un altre mur, una nova barrera, aquest cop d’habitatges de luxe que impedeixin arribar al mar”, explica el secretari de la plataforma veïnal.

ARDA TURAN

Arda Turan (Istanbul, 1987) transmet seguretat quan parla. Acompanyat del seu inseparable amic Ata, que li fa de traductor, en una entrevista prèvia al sorteig de Champions, atén pacientment l’ARA en turc, tot i que canvia d’idioma -ara castellà, ara anglès- quan vol remarcar un missatge. Com quan reconeix que fa anys que sabia que fitxaria pel Barça, una confessió que desconcerta fins i tot l’Ata, que admet que mai havia sentit aquesta reflexió.

En quin moment està del procés d’adaptació? ¿Interioritzant el sistema Barça o aportant el seu propi estil?

Abans, a l’Atlètic de Madrid, regatejava més, quan jugava en la meva posició natural buscava més l’un contra un. Ara, de moment, he de canviar el meu estil perquè tinc jugadors a dalt que s’encarreguen de fer el que jo acostumava a fer. Aquest canvi no em molesta, gaudeixo: jugo amb Messi, Neymar, Busquets, Alves... És molt fàcil jugar amb ells, són increïbles, tàcticament són molt intel·ligents. A l’Atlètic era diferent. Per a mi és un sistema nou, un llenguatge que encara he d’acabar d’aprendre. De moment, sóc feliç, guanyem sempre, i això facilita l’adaptació, però sé que d’aquí un temps aniré millorant. Ara toca guanyar tots els títols i l’any que ve serà millor per a mi.

L’Arda encara és tímid, però l’any que ve farà un pas endavant. És això?

No sóc tímid! Faig el que em diu Luis Enrique, estic intentant fer el que em demana el tècnic. L’any que ve faré un pas endavant, però de moment anem pel bon camí. Podeu estar tranquils, que amb el míster estem tots dos contents.

Se sent el jugador número 12?

No, no hi ha res que em porti a sentir-ho. Crec que jugo massa i tot! Estic en un equip que va ser campió de tot l’any passat! Necessito temps, durant gairebé sis mesos no he pogut jugar, ara en porto dos i mig i ja estic tenint minuts... Estic jugant amb els millors jugadors del món, estic segur que a poc a poc aniré millorant, a mesura que passin els dies guanyaré protagonisme. Però en cap cas sóc el jugador número 12.

Aquests sis mesos van ser molt difícils.

Va ser molt dur. Fitxo pel Barça i no puc jugar per un problema amb la FIFA. Durant sis mesos, al meu cap només hi havia una cosa, tot el dia pensava: “Jugaré per al Barça, jugaré per al Barça”. M’ho repetia cada dia. Ara ja han passat dos mesos i mig... com a jugador número 12 [somrient als entrevistadors].

Ara toca gaudir... ¿o pateix com Mascherano quan juga a futbol?

Sóc dels que disfruten, prefereixo jugar, vull sempre el màxim. Em fa feliç estar sobre la gespa. Si vosaltres estiguéssiu jugant aquí al Barça també seríeu feliços.

¿I dissabte, al clàssic, també es pot gaudir o és un partit diferent de la resta?

Nosaltres serem nosaltres. L’Arda serà l’Arda. Intentarem, com sempre fem, jugar bé per intentar guanyar.

¿Creu que el clàssic serà diferent d’un derbi com els que va viure al Calderón?

Per començar, són estadis diferents. És cert que he tingut la sort d’haver viscut ja partits importants com aquest contra el Madrid, però, en tot cas, per a mi serà especial perquè serà el primer. Ara bé, és només un partit i, si perdem, la vida seguirà igual. He jugat partits més difícils que aquest, com quan perds una eliminatòria que et deixa fora de l’Eurocopa o de la Champions. Ara tenim molts punts d’avantatge, juguem a casa, amb un gran ambient... Al meu cap tot és molt fàcil: sortiré, jugaré a futbol, sense cap tipus de pressió.

¿La Lliga està sentenciada i això treu importància al partit?

No! És el clàssic, un Barça-Madrid! Volem jugar bé, no mirar la classificació.

Són molt superiors a aquest Madrid?

No em vull comparar amb aquest Madrid. Jo només em fixo en nosaltres. Som un equip que juguem un joc diferent d’ells, i de tots els altres equips. I no canviarem mai la manera de jugar, tampoc perquè al davant hi tinguem el Madrid. El Barça parla un altre llenguatge.

¿El Madrid és més perillós a la Champions per la situació que té a la Lliga?

Per al Barça, el Madrid, el Bayern, el City... la Champions és molt especial. Si ells estiguessin per davant a la Lliga, la Champions continuaria sent molt important. La situació a la Lliga no canvia res. Tothom vol guanyar la Champions.

Els fa molta il·lusió guanyar aquesta Champions?

Esclar que volem guanyar la segona Champions consecutiva per entrar a la història del futbol. Seria el primer cop.

Es parla molt això al vestidor?

A vegades, si surt el tema. Però no cal parlar-ho: ho sents, ho veus, ho notes als entrenaments.

Portem 30 minuts d’entrevista i no s’ha parlat de Leo Messi.

No cal parlar d’ell.

Què és el més increïble que li ha vist?

Tot ell és increïble. És molt ràpid en tot, controlant, driblant, va al xoc... Però el més important de tot és la seva intel·ligència tàctica. És increïble, ho supera tot. És un futbolista molt intel·ligent. Té un talent per sobre de la resta: pensa molt ràpid i això li permet executar totes les altres virtuts.

¿Només per jugar amb Messi valia la pena venir al Barça?

No [silenci].

Venia a guanyar.

Sóc aquí per guanyar la Champions. El Leo, per a mi, és el millor jugador de la història, però jo vinc a guanyar títols.

La Champions que se li va escapar a Lisboa.

[Esbufega.] No en vull parlar. Va fer molt mal. Per a mi és molt difícil parlar d’això, dol molt. Faltava un minut i vint segons per acabar, podíem guanyar la Champions amb l’Atlètic de Madrid, sense el Leo, sense grans estrelles... Vam estar lluitant i lluitant... i al final vam perdre a l’últim minut... Futbol. Tant de bo aquest any pugui guanyar-la.

El somni: la Champions amb gol seu?

El gol no importa. Durant tota la meva carrera no ha sigut important. La gent oblida els gols. Importen el títols, que has guanyat la Copa, la Lliga i la Champions. Quants gols ha marcat Busquets? I té tots els títols a casa. I Iniesta? Quants gols? Quantes assistències? El més important és que l’equip guanyi. Sí que hi ha la Pilota d’Or, però és per al Leo. La resta només ha de pensar en l’equip. I, de fet, no ens enganyem, el Leo pensa en l’equip abans que en cap altra cosa. Quan xuta, quan passa, sempre fa el millor per al grup. En el partit contra l’Arsenal, Monreal s’escapava, el podria haver deixat passar, però havia de fer la falta perquè l’equip ho necessitava. No volia que es compliqués l’eliminatòria, ja que es podien posar 1 a 2. Un altre dia podria ser vermella, però, si és per a benefici de l’equip, s’ha de fer.

¿Si l’expulsió el privés d’una final de Champions ho faria?

Faria la falta si ens permetés passar.

Té un problema amb les targetes?

Sóc agressiu quan jugo. Busco la pilota, mai amb mala intenció. Si veig una targeta és perquè treballo per a l’equip.

¿Creu que ha d’exagerar aquesta agressivitat perquè a l’Atlètic tenia l’etiqueta de poc treballador?

No he de demostrar res, no he de convèncer a ningú. Sóc un jugador important, que arriba aquí amb èxits, i ho vull demostrar en el futur. Però ara els tres de davant -el Leo, el Luis i el Neymar- ho fan tot, gols, assistències... Nosaltres ens encarreguem de la resta, de fer tot el possible perquè ells llueixin. Al davant tenim una màquina que funciona, i nosaltres ajudem perquè segueixi així.

Què va aprendre amb Simeone?

A ser feliços mentre patíem. Que si treballes molt, si et concentres molt, pots arribar als objectius que vulguis, complir els teus somnis. Sense Messi, sense Neymar, sense Cristiano... Érem un equip per sobre de tot, un grup increïble. Aquí al Barça és una altra cosa, bon futbol, tiqui-taca, tot pilota... Allà, durant quatre anys, vam ser una família. El Koke, el Gabi, el Juafran, el Filipe... eren els meus germans. Aquí em van rebre molt bé, m’ho han posat tot molt fàcil... i espero que d’aquí poc temps sigui com a l’Atlètic, una família, però encara falta perquè sigui el mateix.

Quins són els seus amics al vestidor?

Alves, Neymar i Adriano. Amb ells em porto especialment bé. Però, per a mi, Iniesta és una referència, un exemple per com juga i com viu aquest esport. No només pel seu joc, també com a persona. L’Andrés no juga a futbol, fa art.

Ha dit dos noms ben diferents: Neymar i Iniesta.

Neymar és el meu amic, està sempre molt a prop meu. L’Andrés és el meu ídol, i em fixo en com juga, com es mou. A part, com a persona m’agrada. Em passo el dia parlant amb ell per millorar i saber-ho tot sobre com juga el Barça. És tranquil, introvertit, pausat... Neymar, en canvi, com l’Alves o jo, és de sang calenta.

Parlant d’Iniesta, quina és la seva posició? Com ell, interior? O extrem?

La meva posició és la de l’Andrés, sóc interior, però no tinc problemes per jugar on em digui Luis Enrique.

Mira partits dels equips del planter?

Sí, sí, m’agrada molt. El mateix sistema que nosaltres, tàcticament són molt bons, el tiqui-taca...

Vol ser entrenador?

Tant de bo. D’aquí molts anys. Potser segon entrenador de l’Andrés [rialles].

Quan va saber que fitxava pel Barça?

Jo sentia que fitxaria pel Barça. Sincerament, pensava: “Si jugo molt bé acabaré fitxant pel Barça, perquè el meu estil encaixa en aquest equip. Si jugo bé, acabaré a l’Arsenal”. Pel meu estil, amb pilota, jugant fàcil, en curt, agressiu quan cal, però sobretot amb qualitat, sabia que podia arribar aquí a Barcelona.

¿Els futbolistes viuen aliens al que passa al seu voltant o els afecta el que està passant a Europa? Políticament, socialment, ¿L’Arda està implicat?

Esclar que estem tristos per tot el que ha passat, però jo només puc dir una cosa: la reacció amb els atemptats de París no va ser la mateixa que amb Ankara. Jo, en lloc de parlar de com es pot solucionar un conflicte, només puc dir que la gent no respon igual, no demostra la mateixa tristesa quan una persona mor a París, quan explota una bomba aquí, o quan passa a Turquia. Quan un europeu té un problema tot es magnifica, però quan passa a Turquia, a l’Àfrica o en qualsevol altre lloc, la resposta és diferent. Les persones són iguals a tot arreu. La resposta al terrorisme hauria de ser igual sigui el país que sigui.

¿Està orgullós de com ha actuat el seu país amb els refugiats sirians?

Nosaltres no diferenciem entre sirians i persones d’altres països. Són refugiats. Has de reaccionar així amb tothom.

el rondo

L’any 1988 la pilota va començar a accelerar-se. Cada vegada anava més ràpid. Un toc. Sec. Precís. Harmònic. Un altre cop. Segur. Ferm. Clac. Clac. Clac. Eren les notes d’una simfonia que s’accelerava al compàs que marcava la pilota. Era el so de l’impacte de la bota amb el cuir. Com més veloç, més bell.

Amb l’arribada de Johan Cruyff al Camp Nou el rondo es va convertir ensímbol d’una manera de jugar. El simple exercici que precedeix qualsevol entrenament del Barça des de fa més de 30 anys va associar-se a la figura de Cruyff, al canvi de mentalitat i de rutines instaurat per l’holandès espigat que no necessitava -ni ell ni Carles Rexach- mirar els jugadors mentre es passaven la pilota: en tenien prou amb el so per saber si hi havia la intensitat adequada.

El primer dia

Tothom té el seu primer rondo, malgrat que el record, pel pas del temps, sigui ja llunyà i vague. L’actual secretari tècnic del club, Robert Fernández, el recorda a Papendal el 25 de juliol de 1988. Aquell estiu Cruyff es va endur la nova plantilla a Holanda per fer-hi la pretemporada i impregnar aquells jugadors, que venien d’una època convulsa i grisa, del seu futbol. I el rondoes va convertir en exercici habitual. Aquest divendres al matí, encara assumint el final tràgic del que havia sigut el seu entrenador, Robert recordava aquelles jornades maratonianes a Papendal en què sortien a córrer al matí, entrenaven amb pilota i més pilota després i jugaven contra equips de poble a la tarda. D’allò fa pràcticament tres dècades.

Un dels seus companys, l’actual segon entrenador del Barça, Juan Carlos Unzué, recorda, en canvi, la simfonia de tocs a prop de La Masia, on abans hi havia el camp d’entrenament. Allà, just abans de marxar cap a Holanda, va veure Cruyff participant en el rondo com un més. “El que ens explicava ens sonava a xinès, però tot estava impregnat de sentit comú”, recorda Unzué, que té clar que l’obra de Cruyff perdurarà perquè ha deixat “molts alumnes avantatjats” que perpetuaran el model.

“La pilota anava a un ritme excepcional. I quan ell jugava, era espectacular”, recorda Jordi Roura, un dels joves que va fer el salt al primer equip aquell 1988. “El millor del rondo normalment era ell. Era molt llest i tenia un toc màgic, millor que els altres”, sentencia Txema Corbella, espectador privilegiat durant més de 25 anys de tots els rondos que s’han fet abans d’un entrenament al Barça. Corbella era l’home que recollia les pilotes que s’escapaven insubmises per aturar la simfonia, l’encarregat del material que preparava “els conos” perquè els jugadors iniciessin una música que, amb el pas dels anys, va anar perfeccionant-se, augmentant el ritme de les notes.

“Ell mai entrava a dins, curiosament sempre fallava el que estava al seu costat”, recorda amb carinyo i malícia el llavors capità José Ramón Alexanko. Aquell exercici no era només una manera de divertir-se abans d’entrenar. Formava part de l’essència de la filosofia Cruyff, un sistema per millorar “conceptes tècnics, estratègia i velocitat de circulació”, enumera Alexanko, que reconeix que van quedar sorpresos pels “canvis en els entrenaments” que va instaurar l’holandès. “Teníem altres maneres de treballar, amb altres exercicis d’escalfament”, afegeix Paco Seirul·lo, tota una institució en el món de la preparació física, i que va conviure amb Cruyff durant 8 anys. “El rondo és la confiança del jugador amb la pilota”, sentencia Seirul·lo. Una confiança que permet “aprendre” i “gaudir”, tot al mateix temps, sintetitza Guillermo Amor.

De Laureano a Michels

Cruyff va revaloritzar el rondo. Li va donar una dimensió que no tenia quan va entrar a formar part del Barça de la mà de Laureano Ruiz l’any 1972. Era un altre rondo, amb menys intenció, que va començar a fer-se gran ambRinus Michels, però que va necessitar que arribés Cruyff per esdevenir fonamental per entendre el que avui dia és el Barça. “Amb l’arribada de Cruyff l’any 1988, el rondo i els jocs de posició, que són l’autèntica clau del nostre joc, agafen molta importància”, explica Joan Vilà, responsable de metodologia del Barça, un dels homes que han de perpetuar el model perquè la melodia segueixi sonant. Clac. Clac. Clac.

el premi i la bellesa

La teoria de la relativitat general i altres coses boniques

Ho deia el compositor francès Claude Debussy: “L’art és la més bonica de totes les mentides”. També deia que la música comença allà on no arriben les paraules, i ben pocs gosarien desmentir-lo: la música és una drecera directa al moll de l’ànima.

Una gràcia de la bellesa és que la podem trobar a llocs insospitats. L’enyorat Johan Cruyff ens va ensenyar que calia perseguir la victòria, o almenys fugir de la derrota -“Si no pots guanyar, mira de no perdre”-, però vetllant sempre per la bellesa del joc. I en el llibre Set lliçons breus de física (Anagrama), Carlo Rovelli descriu la teoria de la relativitat general d’Albert Einstein com “la teoria més bonica”.

Rovelli (Verona, 1956) és físic teòric i un dels fundadors de l’anomenada “gravetat quàntica de llaços”. En aquest llibre, adreçat als qui no són experts en ciència moderna, fa un recorregut per les fites de la física de l’últim segle. En set lliçons magistrals i en poques pàgines, ofereix una panoràmica divulgativa -i bella, molt bella- d’aquells avenços de la física que ens han permès anar desxifrant alguns dels misteris de l’univers.

Einstein va escriure una equació de només mitja ratlla que sosté que la curvatura de Riemann és proporcional a l’energia de la matèria, és a dir, que l’espai s’encorba allà on hi ha matèria. Una equació que conté un univers sencer i que dóna peu a prediccions que podien semblar els deliris d’un boig però que s’han anat confirmant amb l’experiència. Rovelli ens fa veure que cal certa dedicació i esforç per poder llegir l’equació d’Einstein, “però menys del que cal per arribar a sentir la sofisticada bellesa d’un dels últims quartets de Beethoven”. En un cas i en l’altre, conclou, “el premi és la bellesa”.

El primer mitjà de conciliació entre les persones

En grec, una mateixa paraula serveix per expressar el que és bell i el que és bo. La bellesa, observava Montaigne, és el primer mitjà de conciliació entre els homes. Però la bondat tendeix a estar menysvalorada. Que bonista sigui un adjectiu que sovint es fa servir per insultar el personal diu molt de nosaltres, i no precisament en el bon sentit.

Llegeixo un article de Julian Barnes titulat A Life With Books, editat el 2012 a Gran Bretanya en forma d’opuscle. “Vaig esdevenir una mica menys col·leccionista de llibres (o, diguem-ne, fetitxista dels llibres) després d’haver publicat la meva primera novel·la”, recorda el meu escriptor anglès preferit. La frase em fa pensar en allò que va admetre fa temps Albert Sánchez Piñol: “Sant Jordi és el millor dia de l’any fins que publiques el primer llibre”.

Una festa que ens fa semblar més civilitzats del que som

En efecte, Sant Jordi és un gran dia per als qui no han aspirat mai a ser escriptors. Quan t’ha entrat el verí d’escriure i publicar, el 23 d’abril es vesteix de malson. Si tens una novetat al mercat, perquè la tens; i si no, perquè no. O trobes que es parla poc del teu llibre o et fa ràbia no haver-ne tret cap. I, malgrat això, salta a la vista que Sant Jordi és una festa bonica. Seria sens dubte la diada que envejaríem si la celebressin a qualsevol altre racó del món. Ens fa semblar la mar de civilitzats, més i tot del que som: ens regalem roses i llibres en senyal d’amor.

Barnes és optimista pel que fa al futur del llibre imprès. “No tinc cap prejudici contra les noves tecnologies, però els llibres sembla que continguin coneixement, mentre que els lectors d’ e-books sembla que continguin informació”. Això sí: els llibres de paper, diu, hauran d’esdevenir encara més desitjables, més ben dissenyats, més atractius. Més bells, en una paraula.

CONDUCTOR DORMIT

El comissari Miquel Esquius, cap de Mobilitat dels Mossos d’Esquadra, va dir ahir que “la hipòtesi que pren força” sobre les causes de l’accident de Freginals és que el conductor de l’autocar es va adormir. Fins ara els Mossos no havien explicat oficialment les possibles causes de l’accident en què van morir tretze estudiants d’Erasmus quan tornaven de les Falles de València.

Segons l’ACN, Esquius també va explicar que aquesta hipòtesi encara no es pot donar per segura perquè volen examinar tots els factors que van poder influir en la tragèdia. Una altra possibilitat seria que el conductor s’hagués “despistat”, tot i que la veuen menys probable. Als Mossos no els consta que l’home, que fins ara no ha declarat i que està ingressat en estat crític, hagi reconegut en cap moment que s’havia adormit, tot i que algun mitjà ho havia publicat.

Xoc sèptic

Ningú, ni els agents, ni la família, ni l’advocat, ni els metges que el van atendre o el conductor mateix, va intuir que el conductor patiria un xoc sèptic -una infecció que s’escampa per tot el cos a través de la sang- a causa de la contusió pulmonar que s’havia fet en l’accident. L’havien atès a peu de carretera i allà mateix s’havia arribat a la conclusió que no calia enviar-lo a l’hospital. De fet, a la carretera els Mossos li van fer les proves d’alcoholèmia i drogues -que van sortir negatives- i es va revisar el tacògraf, que indica que no havia conduït més estona seguida del que és permès.

Esquius també va explicar ahir que cap de les tretze estudiants mortes en la tragèdia duia el cinturó de seguretat posat -tot i que és obligatori- quan hi va haver l’accident, diumenge a la matinada. Amb tot, la presidenta del Servei Català de Trànsit (SCT), Eugenia Doménech, diu que no es pot “especular” sobre què hauria passat si l’haguessin dut perquè la topada va ser “d’una gran violència”. Quan hi va haver l’accident, cap a les sis del matí, la majoria dels 61 estudiants que anaven a l’autocar dormien.

La conselleria de Justícia va confirmar ahir que s’havia acabat la identificació definitiva de les set italianes, dues alemanyes, una romanesa, una francesa, una uzbeka i una austríaca que van morir en l’accident, totes d’entre 19 i 25 anys. Ahir mateix ja s’havien lliurat els cossos a les famílies perquè els poguessin repatriar als seus països. Vint persones continuaven ahir ingressades a l’hospital, tres en estat greu i, a banda del conductor, una més en situació crítica.

L’espai de la Universitat de Barcelona dedicat a homenatjar les víctimes de la tragèdia ha rebut aquests dies una resposta massiva. Hi han passat més de 5.000 persones, que han omplert quinze llibres de signatures, segons fonts de la universitat.

Contingut relacionat

ciutat veg friendly

La comissió d’economia i hisenda de l’Ajuntament de Barcelona ha acordat aquest dimarts declarar la capital catalana ciutat 'veg-friendly', “amiga de la cultura vegana i vegetariana”. La proposta, a càrrec d’ERC, s'ha aprovat amb el suport de BComú, CiU, el PSC i la CUP i amb l’abstenció del PP i Ciutadans, que s'han queixat que podia “coartar la llibertat d’hàbits alimentaris”. La presidenta de C’s, Carina Mejías, ha admès desconèixer l’estil de vida vegetarià i vegà i ha dit que, en tot cas, hauria de ser “una opció personal”.

Un dels punts que inclou la declaració de Barcelona com a ciutat 'veg-friendly' és l’adhesió a la campanya internacional del 'Dilluns sense carn' ('Meat free Monday'), que determina “que tota l’alimentació que provingui de l’administració de la ciutat sigui vegetariana els dilluns”. També inclou el compromís que en els esdeveniments promoguts per l’Ajuntament hi hagi sempre opcions veganes i vegetarianes, així com l’organització d’un esdeveniment cultural anual per promoure aquestes opcions alimentàries.

El president del grup municipal d’ERC, Alfred Bosch, ha afirmat que aquesta iniciativa “és una mostra de modernitat”, lligada a valors com “la defensa dels drets dels animals, una alimentació sostenible i un estil de vida més saludable”. La declaració de Barcelona com a ciutat 'veg-friendly', ha assenyalat el regidor, té també l’objectiu de fer de la capital catalana un referent en aquest àmbit. “El vegetarianisme és un símptoma del tarannà obert i sensible de la ciutat”, ha afegit la regidora de CiU Maite Fandos. BComú, per la seva banda, ha assenyalat que la iniciativa és “perfectament assumible pel govern”, i ha celebrat que la ciutat promogui el menjar sa i de proximitat.

Juntament amb la proclamació de Barcelona com a ciutat 'veg-friendly' s’impulsarà la creació del BCNVegPoint, un espai per a la informació general i la trobada d’emprenedors, ONG, consumidors i inversors amb l’objectiu d’afavorir el petit i mitjà comerç local, de proximitat, vegà i vegetarià, així com una aplicació mòbil per informar els ciutadans sobre comerços vegans i vegetarians a la ciutat.

Llum verda als pressupostos

També en el marc de la comissió d’economia i hisenda, l’Ajuntament ha aprovat inicialment els comptes per al 2016, amb els vots a favor de BComú, ERC, el PSC i la CUP i en contra de CiU, C’s i el PP. BComú tira així endavant la modificació pressupostària de 367 milions d’euros, amb la partida per al metro a la Zona Franca que reivindicaven els republicans. Tots els grups, però, s’agafen al període d’al·legacions per seguir negociant i no garanteixen encara el suport a l’aprovació definitiva.

penalizacio

La batalla argumental entre la Generalitat i el govern espanyol pels comptes públics estrena un nou capítol. El conseller d’Economia, Oriol Junqueras, va posar-hi ahir números: la diferència entre el dèficit que el govern espanyol imposa a les comunitats i el que Catalunya considera que hauria de tenir en compliment de la llei d’estabilitat pressupostària és de 1.600 milions.

En una entrevista a Catalunya Ràdio, Junqueras va voler recordar que a Catalunya li correspondria per a aquest 2016 un dèficit de l’1,07% del PIB i, en canvi, l’executiu central li ha imposat un dèficit del 0,3%: “Això són 1.600 milions d’euros menys del que ens correspondria i s’han de sumar als 1.400 milions que ens deuen de la liquidació del model de finançament del 2014 i als 1.090 milions del 2015”.

El departament d’Economia ha convertit l’objectiu de dèficit en un dels seus principals cavalls de batalla i va presentar fa gairebé dos anys, l’abril del 2014, una demanda davant el Tribunal Suprem per aquesta qüestió. En aquell moment, el departament que encapçalava Andreu Mas-Colell va denunciar que els objectius de dèficit aprovats per l’executiu de Mariano Rajoy vulneraven la llei d’estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera d’abril del 2012 perquè incomplien el calendari i contradeien el principi de proporcionalitat. El govern català va denunciar que si els objectius de dèficit (l’excés de despesa per sobre dels ingressos de l’administració) s’apliquessin correctament, l’objectiu del 2016 hauria de ser de l’1,1%.

La norma indicava que les administracions havien d’evitar els números vermells el 2020 i fixava un període transitori 2012-2020 durant el qual la reducció del dèficit s’hauria de repartir entre l’Estat i les comunitats autònomes en funció dels percentatges registrats a l’1 de gener del 2012. Això volia dir que el dèficit de les comunitats autònomes havia de representar el 39,5% del dèficit estructural registrat per l’Estat i les comunitats conjuntament.

La diferència entre el dèficit del 0,3% que marca el ministeri d’Hisenda i l’1,1% que correspondria a Catalunya són vuit dècimes, que equivalen als 1.600 milions d’euros que reclama Junqueras. Fonts d’Economia van explicar ahir a l’ARA que la demanda presentada al Tribunal Suprem segueix el seu curs i que encara no hi ha resolució.

La mirada en els pressupostos

Tot plegat arriba quan el departament d’Economia comença a treballar en els pressupostos del 2016. Junqueras va explicar ahir que el “soci preferent” és la CUP, però que en parlaran amb tots els partits amb l’objectiu de poder presentar-los al maig. El vicepresident del Govern va explicar que aquesta mateixa setmana informarà dels límits de despesa que tindran a tots els departaments perquè puguin començar a elaborar els comptes públics. Segons va dir, aquests topalls seran superiors als de l’any passat en algunes partides per poder encabir el pla de xoc social, l’increment salarial de l’1% i la recuperació de la paga extra del 2012.

L’optimisme de Junqueras es va diluir en parlar de la Hisenda pròpia, considerada com una de les estructures clau per poder conformar un hipotètic estat propi. Segons va lamentar, “Múrcia té una Hisenda més desenvolupada que la catalana” perquè Catalunya “no ha completat mai el marge autonòmic que tenia en aquest sentit; la liquidació d’alguns impostos la feien els registradors de la propietat i la recaptació executiva la tenia delegada al ministeri d’Hisenda”.

El conseller d’Economia va admetre, a més, que no hi haurà problemes perquè Catalunya rebi els 7.520 milions d’euros que ha demanat al FLA

dies de dol

Condol unànime entre la classe política i la societat civil, després de l'accident d'un autobús on viatjaven 61 persones i que ha deixat almenys 13 morts a l'autopista AP-7 a l'altura de Freginals. El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, s'ha desplaçat fins a Tortosa, on s'ha instal·lat el centre d'atenció a les víctimes. Allà coincidirà amb el ministre de l'Interior,Jorge Fernández Díaz, que també viatja en aquests moments cap a la zona, segons informa l'agència Efe, des d'on coordinarà l'inici de les tasques d'identificació i repatriació dels morts als seus països d'origen –estudiants Erasmus que tornaven de les Falles de València.

Puigdemont ha explicat que la Generalitat ha decretat dos dies de dol oficial i ha explicat que ha suspès el seu viatge oficial a París, el primer de la legislatura. La prioritat ara mateix és oferir assistència mèdica i psicològica als ferits i supervivents, a més de procedir a la identificació de les víctimes "amb la màxima celeritat i rigor", ha afegit el president.

També el vicepresident, Oriol Junqueras, i els consellers d'Interior, Jordi Jané, i d'Exterior,Raül Romeva, estan treballant des de primera hora. Jané ja ha comunicat que tot apunta que la tragèdia ha estat causada per un "error humà".

El ministre, que estarà acompanyat per la directora de Trànsit, María Seguí, i per la delegada del govern espanyol a Catalunya, Llanos de Luna, ha afirmat que està consternat pel que ha passat i acompanyarà en el seu dolor a les famílies dels morts.

El president de la Generalitat valenciana, Ximo Puig, ha expressat avui al seu homòleg català, Carles Puigdemont, el condol pel tràgic accident d'autobús i ha ofert els mitjans tècnics i humans que pugui necessitar Catalunya. Puig ha trucat a Puigdemont per posar a disposició de Catalunya els mitjans materials i qualsevol altre tipus d'ajuda que pugui prestar-se. També ha trucat a Puigdemont el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez.

Allau de mostres de condol

La Casa del Rei s'ha sumat a les mostres de condol pel greu accident de trànsit d'aquest diumenge al matí a l'AP-7: "Els nostres sentiments i suport a les famílies de les víctimes i ferits de l'accident d'autocar a l'AP-7 a Freginals", ha expressat la institució a través d'una piulada al seu compte Twitter. Més tard, el rei Felip VI també ha trucat al president de la Generalitat.

Entre l'allau de mostres de condol, també hi ha la de l'arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, que ha afirmat que tothom desitja trobar "una oració de dol i pau en aquests moments de patiment". Les mostres de suport han arribat també des de tot l'espectre polític. Així, el president del govern espanyol en funcions, Mariano Rajoy, i els líders de PSOE, Podem i Ciutadans, Pedro Sánchez, Pablo Iglesias i Albert Rivera, han traslladar el seu condol i suport als familiars.

BEL OLID

 A La mala reputació (Proa, 2012) Bel Olid  presentava un grup de personatges tenallats per un desajust intern o extern que, sovint, acabava tenint una translació a les seves vides sexuals. Quatre anys després publica nou llibre de contes, el segon. “ Vents més salvatges fa referència als temps que ens ha tocat viure, que són difícils i intensos, però també interessants”, explica.

Olid, que actualment té “vuit feines” -entre elles, presidir l’ Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i participar, un cop per setmana, a la tertúlia del programa Més 3/24 -, no pot evitar arribar una mica tard a l’entrevista, i després d’una conversa de mitja hora marxa corrents cap a la Universitat Autònoma, on és professora del departament de filologia catalana. “Fa un parell de setmanes vaig anar a una conferència de laMarina Garcés, i quan la vaig sentir vaig entendre per què havia escrit el meu llibre -recorda-. Garcés deia que vivim en un «temps de condició pòstuma». Un cop acabada la postmodernitat només ens queda això. Garcés deia que ens hi hem d’enfrontar: hem d’aconseguir que el temps que vivim sigui viu i no pòstum”. Si fem una primera lectura de la realitat que reflecteixen contes com Mar de Maimunà o Baba Luba -sobre un “centre obert de refugiats” a Malta i la revolució ucraïnesa del 2013, respectivament-, el drama marca el dia a dia. “Ens hem de rebel·lar contra l’apocalipsi actual -demana l’autora de Vents més salvatges -. En un moment en què tot sembla preocupant i negatiu, també hi ha ganes de viure i de vibrar intensament”. És per això que la sensació que desprenen els nous contes d’Olid és menys desassossegant que la del llibre anterior.

També la visió del sexe és més lluminosa. “Aquí, a diferència de La mala reputació, el sexe no s’utilitza com a arma -assegura-. En un conte com Flors silvestres, que passa durant la Revolució dels Clavells portuguesa del 1974, el desig salva i dóna vida”. El llibre comença amb She’s a woman, en què una nena que passa les tardes a la casa on la seva tieta treballa descobreix la “senyora” afaitant-se l’aixella esquerra, “sense samarreta, sense sostenidors, sense res més que pell llisa i una Filomatic a la mà dreta”. La nena acaba de descobrir la seva sexualitat. “Em sembla una època interessant de la vida, la de la descoberta del desig. Com més gran et fas més complicat és l’esforç que has de fer per acostar-t’hi”, comenta Olid.

El poder del marge

Bona part dels contes de Vents més salvatges són d’una brevetat notable, d’entre tres i cinc pàgines. “Són breus per necessitat expressiva, però he intentat que els personatges fossin prou complexos i tinguessin les seves contradiccions”, reconeix. La majoria de protagonistes de les narracions són dones, i tot i que la majoria d’escenaris són catalans, hi ha -a més de Malta, Ucraïna i Portugal- Lituània, Mèxic, els Estats Units i fins i tot un espai on ha fracassat la utopia habitat per dones de les neus. El marge ocupa el centre d’atenció de Bel Olid d’ençà que va debutar amb Una terra solitària (Empúries, 2011). “A la literatura en català està passant que un seguit de gent d’orígens socials modestos hem pogut estudiar i preparar-nos prou per escriure -diu-. Des de la ficció ho estan fent Marta Rojals iJoan Todó, per exemple, i des de l’assaig, Gerard Coll-Planas. Donem una mirada diferent del marge, però també del centre”