En el país dels passos enrere i del passar pantalles sense saber com s’acaba el joc, tenim uns Premis Nacionals de Cultura que semblen, ja, d’un país amb tots els ets i uts. Cada any la llista de guanyadors ens dóna una alegria. Aquest curs el premi a l’actriu Clara Segura m’ha semblat un enorme encert. Arran del guardó, he reflexionat sobre per què ens agrada tant la Clara Segura.
Perquè entén els personatges. Perquè la millor actriu és la que no ho sembla. Perquè no veus mai la Clara, i mira que surt a llocs... Per què tant t’emociona amb Incendis com et fa riure amb Ets aquí? Perquè és una tràgica insuperable amb La rosa tatuada o t’enamora sent Madame Melville. Perquè sap ser una pallassa al costat de Bruno Oro o et captiva, seductora, com la Sophia Loren d’ Una giornata particolare. Perquè clava les frases i les mirades. Perquè diu sense afeccions. Perquè no sobreactua a la pantalla. Perquè arriba sempre a l’espectador. Per la contenció. Per la veritat dels seus silencis. Per la gestió dels sentiments. Per la seguretat en la passió. Perquè dubta com ningú. Pel to de la veu. Perquè no crida mai. Perquè no necessita modular per ser expressiva. Per una llengua exacta, lluny del català xava que sovinteja en sèries i escenaris. Perquè sap triar els personatges que li convenen. Perquè no va de diva per la vida. Perquè ha tingut, al teatre, al cinema i a la tele, directors molt bons. O, senzillament, ella els ha fet millors. Perquè tant en la normalitat de Porca misèria com en la vida oculta de Nit i dia hi ha sempre versemblança. Perquè, als quaranta-i-pocs, ja és La Segura. Com ho van ser La Xirgu o La Lizaran. Com ho són L’Espert, La Sardà o La Vilarasau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada