casas el dibuixant

Acabo de rebre i fullejar dos volums més d’aquesta col·lecció tan necessària que, amb el títol de Biografies Populars, va oferint la síntesi -a vegades de qualitat altíssima- de la vida dels personatges que no poden guardar-se a l’armari de l’oblit. Els dos últims llibres han estat dedicats a Pompeu Fabra i al doctor Agustí Pedro i Pons. Però no són les biografies el que ara m’interessa, sinó una altra cosa molt important. El volum de Fabra l’obren dos dibuixos de Ramon Casas. No és la primera vegada que manifesto la meva passió per l’obra de l’il·lustre dibuixant, que en quatre traços encertats, plens de sensibilitat i insuperables de profunditat, sabé captar tota una època. La seva col·lecció de dibuixos al carbó és, per al meu gust, una de les coses més importants que tenim, museísticament parlant, i no comprenc com no és airejada i popularitzada com es mereix. Quan s’ha universalitzat la figura de Toulouse Lautrec fins a extrems exage-

rats, em costa de comprendre la condemna de Ramon Casas, àdhuc a casa nostra mateix. [...] És tan important el que va fer en Casas, que fa més forta la falta d’un dibuixant a la nostra època. És possible que aleshores hi hagués tipus més destacats que no pas ara -la nostra generació és més aviat trista i moltonejada, mansa i respectuosa-, però hi ha els personatges suficients per a demanar el carbó d’en Casas o l’objectiu d’en Karsh, si és que considerem que el retrat pot ésser fotogràfic. És ineludible tenir una iconografia en què darrera els rostres, s’endevinin les ànimes. I això manca. Els joves artistes es deixen la barba -que és el mateix que haver-se afaitat a l’època de Casas -i se sumeixen en abstraccions. I dels fotògrafs -tot i haver-n’hi d’excel·lents- no n’hi ha cap que s’hagi dedicat a furgar per sota de la pell i el bigoti dels ciutadans amb carnet de singularitat. Necessitem retrats de debò per a demà i no temorenques fotografies de carnet. Vejam si algú s’hi apunta.