sobre el gluten

Quanta gent ha deixat el gluten o la llet sense que l’hi digui un metge? La pregunta és impossible de respondre amb xifres, però els nutricionistes constaten que és una tendència “en augment” i internet està inundat de consells que conviden a fer-ho per millorar hipotètics problemes digestius. Les ofertes de dietes especials es multipliquen, empeses per un interès creixent per la nutrició, però de vegades la informació no es contrasta prou. “No hi ha cap estudi científic” que certifiqui els perjudicis de prendre lactis o cereals, recorda la cap del servei d’endocrinologia de l’Hospital Sant Joan de Déu, Marta Ramon. En canvi, sí que hi ha evidència que això pot produir determinats dèficits en el creixement dels més petits.

La problemàtica no té res a veure amb l’existència de persones al·lèrgiques o intolerants a determinats aliments, que òbviament no els han de prendre. La decisió de deixar de menjar algun producte, però, ha de venir motivada per un diagnòstic mèdic. En el cas dels fills, en ple desenvolupament del cos, l’alimentació inclou diversos processos del desenvolupament, i evitar-los pot tenir conseqüències negatives sobre la salut. “Totes les dietes són lícites, però un nen és vulnerable i qualsevol dèficit por afectar el seu creixement”, diu el cap de gastroenterologia, hepatologia i nutrició del mateix hospital d’Esplugues de Llobregat, Javier Martín. La celiaquia, explica, només afecta un 1% de la població. No menjar gluten no empitjora la salut, però l’única manera de diagnosticar la malaltia es prenent-ne. Per tant, deixar-ho de banda fa impossible determinar l’existència o no de la celiaquia. No és l’únic problema, “hi ha estudis que demostren que amb una dieta sense gluten s’acaben menjant més calories”, afegeix Ramon.

Amalia Arce, pediatra de l’Hospital de Nens de Barcelona, apunta un tercer element: “No tot el que passa al sistema digestiu té un origen digestiu”. Pot ser, per exemple, que els mals de panxa siguin per nerviosisme. ¿Compensa substituir el gluten per aliments més cars que, a banda, impediran menjar amb normalitat tota la vida i trobar el problema de salut real? Difícilment.

Deixar el gluten, però, no és el més comú. Ramon, Martín i Arce corroboren que el més habitual a les seves consultes és el cas de la llet. Tot i que la intolerància a la lactosa augmenta amb l’edat i afecta entre el 10% i el 15% de la població adulta, en el cas dels nens l’aportació de calci és “essencial” per al desenvolupament dels ossos. La quantitat de calci que conté la llet és “molt difícil de substituir” amb altres llets vegetals que es venen com si fossin equivalents, apunten, i per això demanen prudència a l’hora d’excloure-la.

La carn és important

L’avís dels riscos d’abandonar aliments sense motius objectius s’extreu de l’extens informe Faros que acaba de publicar l’Hospital Sant Joan de Déu. El document també recorda que deixar de banda la carn dificulta molt prendre la dosi necessària de vitamina B12 per al correcte desenvolupament neuronal del menor. La B12, present en la proteïna animal, es pot ingerir com un suplement, però la infància “potser no és el millor moment per fer una dieta vegana”, diu Martín, tot i que la gent que segueix aquest tipus d’alimentació acostuma a ser assenyada, afegeix Arce.

La paradoxa rau en què, per una motivació saludable, la decisió última pot ser negativa. També és paradoxal que aquesta situació es produeixi just quan més informació hi ha a l’abast de tothom. És una situació similar a la dels grups antivacunes, considera Arce. Per això, nutricionistes i pediatres criden a fer una bona selecció de la informació i, en última instància, contrastar-la i consultar el metge.

el manga de hanana yoshimoto

El primer que crida l’atenció de Banana Yoshimoto és l’enorme diadema d’ós rentador que animalitza el seu cap. “ Konnichiwa ”, diu mentre fa una petita reverència. L’escriptora s’ha pintat les pestanyes de colors. Al damunt de la taula hi té una llibreta de color verd que recorda el llom d’un dinosaure de dibuixos animats. Fent joc amb els anells, porta un penjoll on diu sloth, que vol dir peresós en anglès. Aquest és l’extravagant còctel que exhibeix l’autora, amb una naturalitat absoluta, durant la visita al Saló del Manga. Yoshimoto va debutar amb la novel·la Kitchen l’any 1988, quan tenia 24 anys. “L’única cosa dolenta de l’èxit va ser que aquell any em va tocar pagar molts impostos -diu-. Al Japó no et pots enriquir fent només coses honrades”.

Les vendes estratosfèriques del seu país -2,5 milions d’exemplars- van créixer gràcies a les més de 40traduccions. Yoshimoto va fer forat als Estats Units molt abans que Haruki Murakami. “Vaig escriure la meva primera novel·la als nou anys -diu-. M’hi volia dedicar des de llavors”. ¿Era molt diferent, el món de la infantesa i l’adolescència de l’escriptora del de Kitchen? “L’essència era la mateixa -admet-. Vaig començar escrivint sobre un món irreal i m’hi vaig quedar. Els meus personatges sempre viatgen a la seva part més inconscient”. La realitat que Yoshimoto presenta als llibres sempre està traspassada per l’onirisme. En el seu debut explica la vida d’una noia que acaba de perdre l’àvia. S’instal·la a casa de l’Eriko i el Yuichi, un noi que treballa a la floristeria preferida de l’àvia. “La protagonista del llibre viu un moment de debilitat extrem i em va semblar que només una dona o un home no la podrien consolar del tot, per això vaig trobar una solució particular, la de la transgènere Eriko, que havia sigut home i ara és dona -explica l’autora-. A les meves novel·les, ser d’un gènere o d’un altre no té cap importància”. Kitchen va convertir l’autora en una celebritat. Al Japó n’hi deien bananamania. “Em vaig poder dedicar a la literatura des de llavors -diu-. L’èxit no em va bloquejar”. Al contrari: el 1989 va arribar la novel·la Tsugumi i els relats de Sueño profundo, el 1993 N.P. i el 1994 Amrita. Tusquets els ha anat publicant des dels anys 90.

La importància de l’inconscient

“En una novel·la realista passaria alguna cosa inesperada i això seria el motor de la història, però les meves novel·les no avancen a partir de fets, sinó de pensaments inconscients”, reconeix. Als llibres de Yoshimoto, vida i mort es comuniquen. L’estranyesa es fa present sense circumloquis. Fins i tot apareix algun fantasma, com al relat inicial de Records d’un carreró sense sortida (Tusquets, 2011). Però aquest fantasma no vol espantar ningú, sinó que simplement li agrada preparar el te a la cuina. “Els somnis potencien els sentiments. Els meus relats, també”, diu. L’últim llibre de Yoshimoto que ha arribat és el recull d’assajos Un viaje llamado vida (Satori, 2015). “Des de fa temps estic treballant en una novel·la sobre coses que estan passant de debò -avança-. El maltractament infantil em té molt preocupada. És una de les conseqüències de la crisi que viu el Japó”. La mort, el suïcidi i els personatges melancòlics abunden en la dotzena de novel·les i llibres de narracions de l’autora. “Aquesta nova etapa serà més fosca i més pessimista”, promet, a punt de treure’s la diadema d’ós rentador del cap.

Una autora fascinada pel cinema de terror

Entre els atractius del món que Banana Yoshimoto presenta a les novel·les i relats hi ha la combinació d’una prosa transparent -sovint naïf- amb situacions d’una gran devastació anímica, que poden derivar cap al terror. “És un gènere que m’encanta -reconeix-. Dario Argento és un dels meus directors preferits. També Amenábar. I vaig passar molta por amb El orfanato, de Juan Antonio Bayona. La vaig veure sola, i quan vaig tornar a casa vaig abraçar el meu fill compulsivament”.

parlem d'arquitectura

L’arquitectura, en un sentit ampli, torna a ser tema de conversa després d’uns anys en què semblava que la crisi l’havia enviat al racó de pensar com a cooperadora necessària de la bombolla immobiliària. Tal vegada no és casualitat que comenci a treure el cap de la mà de la recuperació, però de moment encara ho fa amb certa humilitat i amb una manifesta voluntat de servei públic. S’està veient aquests dies en les jornades i els actes organitzats sota l’aixopluc del Congrés d’Arquitectura 2016. El format d’aquest congrés organitzat pel Col·legi d’Arquitectes de Catalunya és estrany i costa de trobar-hi un fil conductor, però en certa manera és un experiment que vol obrir una reflexió sobre la disciplina i el que hi ha al seu voltant partint de les bases, és a dir, del que proposen les entitats o els professionals que s’hi han sumat, amb propostes noves o, la majoria, amb els programes que ja tenien previstos d’antuvi.

Quasi totes les propostes, d’acord amb l’aire del temps, tenen un component social i reivindicatiu i obvien com una cosa del passat els aspectes formals. La forma, però, també és important. I interessa. Ho demostra l’afluència que va tenir el cap de setmana passat el festival 48H Open House Barcelona. Aquesta iniciativa, implantada aquí fa sis anys, en plena crisi, ha volgut posar en valor l’arquitectura des d’una perspectiva tant patrimonial com social. Es varen obrir 211 edificis de Barcelona i altres ciutats metropolitanes, que, en conjunt, van rebre 60.000 visites. Es diu aviat. Tot i que els edificis més visitats eren històrics, el que em sembla més rellevant és la importància que dóna aquest festival a l’habitatge públic i als equipaments de barri. L’any passat vaig poder visitar un pis del polígon Canyelles, dissenyat als anys 70 per Subías, Giráldez i López Íñigo, i enguany la visita va començar per una altra promoció pública, de finals dels 50, dissenyada per Antoni de Moragas, a Vallcarca. En tots dos casos hi havia una voluntat clara d’oferir habitatges de qualitat, ben pensats, a preus reduïts, i a més ho feien de manera honesta, sense renunciar a un llenguatge modern i a vegades experimental. Les visites les feien arquitectes que explicaven amb passió per què era rellevant l’edifici, però el més interessant era la participació dels veïns, que acceptaven obrir la porta de casa seva per mostrar i demostrar la validesa de la proposta arquitectònica. Amb orgull.

D’arquitectura també se’n parla al Parlament, on el 19 d’octubre es va aprovar al ple la tramitació en comissió del projecte de llei d’arquitectura, que té com un dels seus objectius introduir criteris de qualitat arquitectònica en els concursos d’obra pública. Serà interessant veure si hi ha debat sobre com s’ha de definir aquesta qualitat i, sobretot, qui l’haurà de validar. La cambra catalana, però, espera per d’aquí uns mesos una llei encara més significativa, la de territori, que, com el seu nom indica, reunirà tot l’ordenament tant de l’espai urbà com del natural. D’aquesta sí que n’haurem de parlar i debatre. I molt.

el credit

El crèdit no remunta

El BCE no se’n surt, a Espanya, on el desendeutament de famílies i empreses no s’atura

ALBERT VIDAL Barcelona ACTUALITZADA EL 30/10/2016 00:00

  4

0  

• 

La presentació dels resultats trimestrals s’està convertint per a la banca en un suplici aquest any. Aquesta setmana, el tràngol s’ha repetit per tercer cop i, de nou, el problema de les entitats es veia en la primera línia del compte de resultats: els ingressos baixen i, a partir d’aquí, tot fa pujada.

La situació de vaques magres s’està donant malgrat que les diferents entitats i el Banc d’Espanya van repetir una vegada i una altra que a finals del 2015 el crèdit tornaria a créixer, i amb ell, l’activitat bancària. La previsió es va reajustar i a continuació es va parlar dels primers mesos del 2016. El cert és que aquell corrent d’opinió ha quedat en poc més que wishful thinking.

Les dades del Banc d’Espanya i de l’Eurostat així ho acrediten (vegeu gràfics). El deute privat viu a Espanya (el que tenen empreses i famílies) era a l’agost d’1,251 bilions d’euros. Això és un 3% inferior al deute que hi havia al gener, que fregava els 1,3 bilions. Es dóna la circumstància que en els vuit mesos de l’any en què hi ha dades només s’ha produït un augment del deute (al juny). La resta de l’any hi ha hagut caigudes intermensuals ininterrompudes.

Però la caiguda del crèdit de famílies i empreses és més aguda si es mira anys enrere. El 2010, ja en plena crisi, les famílies i empreses espanyoles mantenien un deute amb els bancs d’1,842 bilions d’euros. Això és un terç més de l’endeutament actual. La caiguda ha sigut ininterrompuda des d’aleshores.

Aquesta tendència, tan negativa per a la banca, s’ha mantingut inalterable els últims temps malgrat que les dades de concessió de nou crèdit aporten balanços interanuals positius. El que ha fet desquadrar les previsions del sector és el fet que malgrat que els nous préstecs ja estiguin creixent, ho fan a un ritme inferior al del despalanquejament que se segueix produint. El trauma de la crisi (i els nocius efectes del sobreendeutament per a empreses i famílies) no ha alterat les prioritats del sector privat, que segueix preferint tornar deute a fer noves inversions.

Una tendència poc europea

La crisi es va acarnissar especialment amb Espanya i això ha provocat que la tornada del crèdit s’estigui produint a un ritme diferent del de la resta de països europeus. Alemanya, un país que no va entrar en l’espiral del nou crèdit dels primers anys del segle, ha vist créixer el saldo viu de deute privat en set dels vuit anys des de la crisi. El 2015, de fet, va tocar sostre: el va tancar amb augment del 3%. Aquell any Espanya tancava per cinquè any consecutiu amb menys deute que l’anterior, en aquest cas amb un 2,7% negatiu. La segona economia del continent, la francesa, ha travessat tota la crisi sense deixar d’augmentar el seu deute privat. L’any passat va tancar-lo amb un augment del 4,4%.

Més semblant a l’espanyol és el cas italià. També va patir especialment afectat per la crisi del deute i acumula quatre anys consecutius reduint la seva cartera de deute privat. El 2015, la va reduir en un 1,7%.

Pel que fa a la proporció d’endeutament de famílies i empreses sobre el PIB, Espanya està a la zona intermèdia europea. Luxemburg arriba al 343% i Lituània està en el 55%. A la zona intermèdia, Espanya està en el 154%, cosa que vol dir que li caldria dedicar durant un any i mig tota la riquesa que es produeix al país a pagar deute per cancel·lar-lo. França està en el 144%; l’ortodoxa Alemanya, en el 98,9%, i Itàlia, en el 117%.

Les dificultats que es donen a Espanya i en altres països del continent per augmentar la cartera de crèdit contrasten amb les mesures que ha pres el Banc Central Europeu per mirar de reactivar l’economia i elevar la inflació per sobre dels nivells actuals. L’organisme que presideix Mario Draghi ha abaixat el preu del diner fins al mínim històric del 0% per intentar abaratir els crèdits a les famílies i simultàniament ha intentat incentivar els bancs a prestar més. El BCE ho ha intentat imposant un interès negatiu del 0,4% als diners que la banca aparca a Frankfurt i que per tant no destina a crèdits a empreses i famílies.

El preu del crèdit

L’explicació a tot plegat, al marge del conservadorisme de famílies i empreses, es podria trobar en els beneficis que obté la banca pel fet de donar crèdit. Tot i que la morositat segueix caient trimestre a trimestre, el cert és que el negoci bancari és ara molt menys rendible que fa només quatre anys. A principis del 2012, els tipus mitjans que pagaven les empreses es movien entre el 5% i el 5,5%. Aquest marge ha anat caient i ara està lleugerament situat per sobre del 2,5%. I potser aquesta caiguda de la rendibilitat explica per què el crèdit viu privat, per sisè any consecutiu, s’està reduint.

En una entrevista recent a l’ARA, el Nobel d’economia Joseph E. Stiglitz explicava així un problema que sembla un cercle viciós: “Sento moltes queixes que els tipus negatius estan fent molt de mal als balanços dels bancs. Quan això passa, els bancs no poden prestar. Per això dic que no t’has de fixar només en els tipus d’interès, sinó també en el crèdit i en si les teves polítiques l’estan perjudicant. Si maltractes els balanços dels bancs, els estàs convertint en contraproduents”.

LES CLAUS

1. Per què és un mal símptoma que el crèdit no creixi?

L’economia és un reflex de la confiança de ciutadans i empreses, i el crèdit que demanen és conseqüència directa d’aquesta confiança. Amb un saldo de crèdit a l’alça, tant el PIB com la inflació remuntarien i farien de la recuperació un fenomen més sòlid. La falta de crèdit afecta directament els bancs i no és bo per a cap sector econòmic que els bancs travessin una situació difícil.

2. Creixen les noves operacions?

Des de fa molts trimestres, el nombre de nous préstecs (i el seu volum) presenta un clar creixement interanual. Però malgrat això, el cert és que el saldo viu segueix caient, perquè el nou crèdit és inferior als deutes que ciutadans i empreses segueixen cancel·lant.

3. Per què es manté el despalanquejament?

La crisi va tenir un fort component psicològic i va deixar clar als particulars (amb situacions tan extremes com els desnonaments) i a les empreses (amb una allau de tancaments) quins són els riscos d’endeutar-se en excés. Per això molts no s’animen encara a afrontar noves inversions.

4. Quina és la tendència a Europa?

A Alemanya, el Regne Unit, França i Itàlia el deute privat ha pujat des del 2006, mentre que a Espanya baixa. Els països més sòlids ja estan augmentant el saldo de crèdit i els que estan pitjor, el redueixen.

Finlandia

Al debat hi havia representants del Partit de Centre, del Partit dels Finlandesos, de l’Aliança d’Esquerra, del Partit del Poble Suec, del Partit Socialdemòcrata, del Partit de la Coalició Nacional i de la Lliga Verda. Romeva ha explicat que el desig d'independència dels catalans és similar als dels finlandesos quan el 1917 es van independitzar de Rússia: "Creuen que no poden complir el seus deures i reptes nacionals i internacionals sense una sobirania completa". El conseller també ha explicat el full de ruta del Govern i la petició del referèndum vinculant.

Albert Royo, per la seva banda, ha lamentat l'actitud del govern espanyol, en oposició al govern britànic.

Finlàndia és el vuitè país del món que debat sobre el procés català en els seus òrgans representatius. El primer va ser Dinamarca, que va suposar un gran rebombori amb la diplomàcia espanyola, i posteriorment també s'ha debatut el cas a Irlanda, l'Uruguai, el Paraguai, el Estats Units, Bèlgica i Suïssa.

Aquest debat al Parlament finlandès ha sigut possible gràcies a les simpaties del diputat del Partit dels Finlandesos, Simon Elo ( @simon_elo) amb Catalunya. Es fa, però, en un intergrup en què la vicepresidenta és de l'Aliança d'Esquerres, de l'oposició, i on hi ha representació de la majoria de formacions de l'arc parlamentari.

Aquesta tarda està previst que el debat sobre Catalunya continuï a Hèlsinki amb un seminari organitzat pel 'think tank' Magma, en el qual participarà el conseller Romeva.

excel.lencia cientifica

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va lliurar ahir el 28è Premi Internacional Catalunya a tres destacats oncòlegs catalans que, cadascun des del seu àmbit, han ajudat a fer avançar la recerca mèdica per derrotar el càncer: Josep Baselga, Joan Massagué i Manel Esteller. Es tracta d’una fórmula inèdita en un premi que sol reconèixer una sola personalitat estrangera (Pere Casaldàliga se sent legítimament brasiler, tal com va recordar el president), i en aquesta ocasió són tres científics els guardonats, i a més a més catalans.

El premi té moltes lectures, però sobretot es tracta de reconèixer tant els mèrits individuals demostrats per cadascun dels guardonats, com també la tradició científica que ha fet de Catalunya un dels països més avançats del món en l’àmbit específicament sanitari. Es tracta, doncs, de mostrar que el futur del país passa per l’excel·lència científica i l’ètica del treball, que prenen una dimensió humanística quan parlem de l’activitat mèdica. I, en sentit ampli, per l’educació i la recerca com a palanques per avançar com a societat. Per aquest motiu només podem subratllar l’encert del jurat a l’hora de triar, entre les 138 candidatures presentades, la dels tres oncòlegs catalans, que al seu torn ja han sigut a bastament reconeguts fora de les nostres fronteres.

Així, Baselga és l’actual director del Memorial Sloan Kettering Cancer Center de Nova York; Joan Massagué ho és de l’Sloan Kettering Institute, una institució germana de l’altra, més centrada en la recerca bàsica; i Manel Esteller, també amb una àmplia experiència internacional, és un dels representants més notables de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (Idibell). Tots tres personifiquen l’esperit de superació, la tenacitat i el talent al servei de la millora de les condicions de vida dels malalts.

Ara bé, el premi també obliga les institucions catalanes a ser coherents amb elles mateixes i a continuar mantenint l’impuls a la recerca com a prioritat absoluta, sobretot ara que es comença a sortir del malson que han suposat les retallades pressupostàries. Perquè l’experiència demostra que de l’aposta per la recerca no se’n beneficia només un determinat sector científic sinó que impacta positivament sobre el conjunt del teixit econòmic i social d’un país que volem de primera.

Burquinis

La creadora del burquini afirma que va dissenyar aquest vestit de bany que només mostra part de la cara, les mans i els peus perquè dones musulmanes “tinguin la llibertat” d’anar a la platja o jugar a voleibol. Per a un occidental urbanita, això pot resultar sorprenent, ja que una dona hauria de poder anar a la platja vestida sense burquini.

El burquini, recordem-ho, no és necessàriament una forma més d’anar a la platja, com ho pot ser el banyador, el biquini, el topless o el nudisme. Darrere aquestes últimes modalitats sempre hi ha una decisió de la dona en llibertat. El burquini, per contra, és una vestimenta carregada de significat, i producte d’una arquitectura religioso-normativa que en general relega la dona a un rol explícitament subordinat a l’home i que a l’Aràbia Saudita no permet a les dones conduir, a l’Iran no els permet anar a estadis esportius, o a l’actual Afganistan, viatjar sense marit o pare. El burquini, a més, va lligat a la sospita que de facto moltes dones són implícitament forçades a fer-lo servir, ja que pertanyen a entorns socials on la voluntat de la dona és sotmesa a la voluntat de marit, germà o pare.

Per tant, s’obre la pregunta sobre si un país de ciutadans lliures hauria de regular l’ús del burquini per combatre una ideologia explícitament masclista i la seva imposició, o si, per contra, hauria d’abstenir-se de fer-ho per respecte a les dones que fan servir el burquini pel motiu que sigui.

La resposta no és clara i l’embolic és gran. Tant és així que a França, el país que va instaurar els drets de l’home el 1793 (els drets de la dona van haver d’esperar més d’un segle), Nicolas Sarkozy va anunciar la seva candidatura a les presidencials franceses amb la promesa de prohibir els burquinis a tot França si és elegit, i va prometre que ho farà en nom de la majoria silenciosa. Poc després, un tribunal francès anul·lava la prohibició d’utilitzar burquinis a les platges de Canes. La controvèrsia i l’embolic han crescut amb força a gran part d’Europa.

Què hauríem de fer a Catalunya? Permetre el lliure ús del burquini o regular-lo?

A Sobre la llibertat, el pare del liberalisme filosòfic, John Stuart Mill, analitza quins han de ser els límits del que la societat pot imposar a l’individu, i diu: “En general, l’individu no ha de donar explicacions sobre les seves accions, sempre que les seves accions no afectin els interessos de ningú més”. Afegia, però, que “una persona no té la llibertat de renunciar a la seva llibertat”. És sobre aquestes bases que hem construït les normes de convivència que permeten que milions de persones diferents convisquin de forma lliure i més o menys harmoniosa a Europa. És sobre aquesta base que hauríem de decidir què fer.

Si una dona vol vestir el burquini a la platja, ho ha de poder fer sense donar explicacions, ja que no afecta els drets d’un tercer i, per tant, en aquest cas ha de primar la llibertat individual. No s’ha de prohibir una vestimenta sota el pretext del que creiem que representa aquesta vestimenta, ja que se’n poden fer altres interpretacions. Tampoc hem de prohibir el burquini perquè tenim la sospita genèrica que hi ha una coacció o un sotmetiment voluntari inacceptable.

De fet, hi ha moltes vestimentes que no regulem tot i que existeixen associacions lògiques i sospites equivalents. No prohibim que la gent vesteixi com a zombis, lannisters o skinheads. Perquè en una societat oberta, als skinheads se’l persegueix quan actuen violentament, no quan vesteixen amb jaquetes bomber o perquè ens desagraden.

Si una dona vol posar-se un burquini ha de tenir llibertat per fer-ho. Ara, si existeix la sospita raonable, específica i articulada en fets que hi ha dones que fan servir el burquini sota coacció o que han renunciat a la seva llibertat, aquesta sospita ha de ser investigada i, si es confirma, ha de ser perseguida sense contemplacions i en nom dels mateixos principis que defensen el dret a fer servir el burquini. Aquesta persecució en contra d’una coacció hauria d’arribar fins al final.

Perquè la nostra lluita no ha de ser contra els símbols, sinó contra la violència, la coacció i la intimidació tribal, racista o arbitrària. No ha de basar-se en sospites i associacions lògiques, ha de basar-se en fets i actes. Com van fer les democràcies al segle XX en la seva lluita contra el feixisme, el nazisme i el comunisme. És una lluita antiga i alhora recent, que ve de lluny i que haurà de durar mentre hi hagi persones que vulguin imposar les seves tesis amb violència o no acceptin que totes les persones han de ser iguals davant de la llei.

"barons"

Des que el 1978 van segellar el contracte d’associació, el PSC i el PSOE mai han votat diferent en un debat d’investidura. El partit català, que va arribar a tenir grup parlamentari propi al Congrés a la Transició, sempre havia respectat la disciplina de vot a l’hora de triar president. Però el viratge del PSOE cap a l’abstenció a Mariano Rajoy amenaça aquesta unitat d’acció i, de retruc, els prop de 40 anys de federació. El PSC fixarà avui de manera definitiva el rumb cap al xoc de trens al seu consell nacional, on, previsiblement, decidirà desafiar l’acord del comitè federal socialista de diumenge i votar no a Rajoy. Per la seva banda, els barons que ara dominen el PSOE no donen símptomes de mirar cap a una altra banda ni de buscar una sortida que minimitzi danys. Al contrari, ja amenacen de trencadissa el líder del partit català, Miquel Iceta.

“En un divorci només cal que ho demani una de les parts”. La frase la va pronunciar ahir el president de Castella-la Manxa, Emiliano García-Page, però la podrien signar la majoria de presidents autonòmics socialistes, especialment del PSOE meridional, que se sent reforçat després de la guerra que va acabar amb la dimissió de Pedro Sánchez. El degoteig d’amenaces similars es va succeir des de les federacions guanyadores de la batalla interna. Lluny d’escoltar els precs d’Iceta, que va sortir del comitè federal de diumenge demanant “sensibilitat” per la seva postura i una solució de compromís -com l’abstenció tècnica-, el nou ordre del PSOE prefereix donar un cop de puny a la taula i mostrar la cara més intransigent amb la indisciplina de vot.

Les elucubracions de les últimes setmanes -alimentades per dirigents socialistes catalans i per d’altres alineats amb Sánchez- sobre la possibilitat que l’abstenció del PSOE fos parcial, de només 11 diputats, per intentar salvar la cara dels diputats catalans i d’altres molt identificats amb el no (com el mateix Sánchez) es desinflen. El nou poder del PSOE vol imposar autoritat sense fissures, i no està disposat a cedir als que s’identifiquen amb l’ex secretari general. Ho va demostrar ahir Javier Fernández, president de la gestora. Vuit secretaris generals de les federacions sanchistes de les Balears, el País Basc, la Rioja, Castella i Lleó, Múrcia, Ceuta, Navarra i Madrid van demanar per carta l’abstenció parcial. Consideraven que el gest “reforçaria el sentit polític” de l’acció del PSOE i seria “clarament beneficiós” per al partit. La resposta de Fernández va ser ràpida i contundent: “Tenint en compte la firmesa de l’acord [del comité federal] el debat no és procedent”, va respondre.

Lluny d’arronsar-se, el PSC eleva el to: Iceta va parlar ahir obertament de “desobediència” a la decisió del comitè federal i va assegurar, en una entrevista a RAC1, que el partit està disposat a “assumir-ne les conseqüències”. El primer secretari socialista fins i tot va esbossar quins són els possibles escenaris que ara s’obren en la relació entre els dos partits: “O tot segueix com ara, que seria la millor opció; o fem un acord com la CDU i la CSU, que són dos partits dins d’un mateix grup però poden votar diferent; o el PSOE decideix que s’ha d’organitzar a Catalunya; o bé el trencament definitiu”. L’escenari de ruptura comportaria un problema de discurs per a la formació catalana, ferma defensora del model federal. La separació suposaria el fracàs d’aquesta forma d’organització fins i tot entre teòrics federalistes convençuts, cosa que indirectament donaria corda a l’independentisme. Aquest és un escenari que neguiteja en cercles socialistes catalans. Potser per això la secretària d’organització del PSC, Assumpta Escarp, va admetre que ahir era “un dia trist” per al partit i va avançar que treballaran per “seguir caminant” de bracet del PSOE, informa Marc Toro.

Fins i tot Iceta accepta que la desobediència comportarà tornar a avaluar la relació entre els dos partits, tot i que ell desitja que sigui per deixar-la igual. El mateix Jiménez, home fort de Susana Díaz a la gestora, va acceptar ahir que aquest seria l’escenari que s’obriria, igual que el president extremeny, Guillermo Fernández Vara. El més contundent, però, va ser l’expresident de la mateixa comunitat, Juan Carlos Rodríguez Ibarra, que va afirmar que “comprendria” que el PSOE “trenqués definitivament” amb els seus socis catalans. Ibarra va arribar a insinuar fins i tot que aquest escenari seria desitjable. “Amb els resultats d’Iceta qualsevol dia desapareix el PSC”, va dir en una entrevista a La Sexta, en què va considerar que la solució seria “tan fàcil com crear una federació catalana del PSOE”, un projecte que ja alimenten alguns sectors socialistes.

Podem amenaça els governs

El problema per al PSOE podria anar més enllà, perquè ahir Podem va tornar a amenaçar de trencar governs autonòmics si es consuma la decisió del comitè federal de fer president Rajoy. El viratge cap a l’abstenció del president valencià, Ximo Puig, va irritar el partit lila, que amenaça de deixar de donar suport a l’executiu, com ja ha passat a Castella-la Manxa i Extremadura. A les Balears i l’Aragó també perilla el govern.

Un museu de nois

Els directors de dos dels museus d’art més coneguts del món acaben d’anunciar la seva dimissió. Martin Roth, director del Victoria and Albert Museum, deixarà el càrrec aquest any, i Nicholas Serota, director dels museus Tate, tots dos al Regne Unit, marxarà l’any que ve. Les vacants ofereixen l’oportunitat de corregir el desequilibri de gènere que existeix en la direcció dels grans museus d’art.

El 2015 els dotze museus d’art més importants tenint en compte el nombre de visitants -el que jo en dic el “grup dels dotze”- estaven encapçalats per homes. Quan Frances Morris es va convertir en la directora de la Tate Modern l’abril passat, es va convertir també en la primera dona que entrava al club. Aquesta bretxa de gènere s’estén des d’Europa fins a Amèrica del Nord, on només 5 dels 33 directors dels museus principals (els que funcionen amb un pressupost de més 20 milions de dòlars) són dones, incloent-hi Kaywin Feldman, del Minneapolis Institute of Art, i Nathalie Bondil, del Montreal Museum of Fine Arts.

Els tres museus d’art més importants no han estat mai sota la direcció d’una dona. El Louvre, el Museu Britànic i el Metropolitan Museum of Art són destins internacionals plens de tresors. També són grans negocis que atrauen en conjunt més de 20 milions de persones cada any. Una gran part d’aquests visitants són turistes que volen contemplar la pedra de Rosetta o fer-se una selfie amb la Mona Lisa i que, pel camí, gasten diners en hotels i botigues. Els museus tot sols aporten de manera directa 21.000 milions dòlars cada any a l’economia nord-americana, i molt més gràcies a la despesa indirecta dels seus visitants.

Hi ha moltes dones que treballen de conservadores. Als museus d’art nord-americans, un 70 per cent de les persones que exerceixen aquest ofici són dones; al Victoria and Albert Museum, també conegut com a V&A, la xifra voreja el 75 per cent.

Malgrat això, la presència de les dones en càrrecs directius continua sent escassa. Un informe del 2014 de l’Associació de Directors dels Museus d’Art va assenyalar que és possible que els consells museístics i els seus comitès de selecció, encara predominantment masculins, facin els nomenaments a imatge i semblança seva.

L’informe també es va preguntar si el que passa és que, senzillament, algunes dones no aspiren a ocupar els càrrecs de dalt de tot. Com a conservadora del V&A durant 18 anys, i sense exercir-hi cap paper executiu, he vist de primera mà que per a les dones que volen trobar un equilibri entre una carrera en el món de l’art i una vida fora de la institució, la reticència a postular-se per a aquests càrrecs pot estar relacionada amb els viatges internacionals i el caràcter absorbent de la feina de director en el grup dels dotze. Per a moltes dones, els anys de treball més productius coincideixen amb els anys de la criança dels fills.

Hi ha molt en joc, i no només per als museus. L’any passat, 62 milions de persones van visitar els dotze museus d’art més importants del món. Al Regne Unit hi ha 97.000 llocs de treball en museus, galeries i biblioteques; els museus nord-americans sumen 400.000 empleats. La contractació dels dirigents d’aquestes institucions és important perquè el sector cultural té una influència molt gran. Els museus i les galeries d’art ens emmarquen el món: els alts directius decideixen què es penja a les parets, i això al seu torn determina el que el públic valora i recorda. El predomini masculí en la direcció del grup dels dotze ajuda a explicar per què una bona part del que s’exposa és creat per homes, en lloc de ser obra de dones.

Algunes dones estan desafiant el prejudici de gènere en la programació de les entitats museístiques. A principis del segle XXI, la directora de disseny del V&A, Moira Gemmill, va advocar per fer encàrrecs a arquitectes i artistes femenines emergents que després van ser guardonades. A la Tate Modern, Morris ha expressat el desig d’exposar més obra feta per dones: una mostra de Sonia Delaunay recent i l’exposició actual de Georgia O’Keeffe indiquen aquest nou accent. Aquest mes el Centre Elizabeth A. Sackler per a l’Art Feminista del Brooklyn Museum presenta en el marc del seu desè aniversari una retrospectiva de Beverly Buchanan.

Fa gairebé tres dècades un pòster de Guerrilla Girls, un grup activista de dones artistes, va preguntar: “¿S’han de despullar les dones per entrar al Met Museum?” La seva protesta constant contra la infrarepresentació de les dones en les col·leccions d’art encara és aplicable a la direcció museística. Però hi ha raons per a l’optimisme. El canvi de les expectatives de gènere ha comportat l’emergència d’una generació de directores de museus d’art. Deixant de banda aquest grup dels dotze, actualment hi ha dones al capdavant d’institucions d’art influents com l’Studio Museum de Harlem, el Courtauld Institute of Art de Londres i el Hammer Museum de Los Angeles.

El V&A es va convertir en un pioner de la igualtat d’oportunitats quan el 1987 va nomenar directora Elyzabeth Esteve-Coll. Fos el que fos el que els membres del consell del museu creien que aconseguirien amb la primera directora d’una col·lecció d’art del Regne Unit, sospito que les seves expectatives van quedar frustrades. El mandat polaritzador d’Esteve-Coll, que es va acabar el 1995, va incloure alguns acomiadaments molt publicitats i mostres controvertides que van atraure el gran públic, com la que es va dedicar al cantant Elton John i una altra sobre la història de la firma de moda Burberry.

El seu objectiu -ser “més popular sense caure en la trivialització”- va ser radical a la seva època; avui sembla que encaixa amb les crides constants a la inclusió cultural. Retrospectivament, el que és innegable és que va demostrar els avantatges d’oferir oportunitats a un ventall més ampli d’artistes de talent i d’obrir-se a nous punts de vista. Com ha dit Jude Kelly, directora artística del Southbank Center per a les arts escèniques de Londres, ser inclusiu no significa “situar-se al mig i dir: «M’agradaria incloure’t»”, sinó “situar-se en un lloc diferent”

Corrides

Enèsima trepitjada del TC a les competències catalanes, en aquesta ocasió, pels toros. “Llibertat” a seques, diu la portada de 'La Razón', amb una foto de la Monumental del 2011, plena inusualment de públic. “Empara a la llibertat”, coreja la primera pàgina de l''Abc'. Visca la llibertat, doncs, mentre no inclogui treballar a Badalona un 12-O, esclar. També 'El Mundo' es felicita per la decisió del TC i invoca la llibertat (però no la llibertat dels catalans de prohibir democràticament una pràctica que és cultura –i tant–, però també, i sobretot, una barbaritat indigna i cruel). Els drets dels animals apareixien ben poc, als editorials de Madrid. Al de 'La Razón' fins i tot es denunciava que els protaurins “han sigut tractats com a torturadors i han suportat l'escarni gens pacífics dels animalistes i els seus còmplices circumstancials”. Frase curiosa per a un diari el director del qual, Francisco Marhuenda, escrivia dijous aquest tuit: “A mi, a animalista no em guanya ningú. Tinc quatre gossos, una tortuga i fins i tot una rata”. Ep: i dos Jaguars, segons va explicar ell mateix fa uns anys a la tertúlia de can Basté. 'El País' no editorialitza.

Mentrestant, a Catalunya, sengles “No” enormes a les portades d''El Punt Avui' i de l'ARA subratllen la improbabilitat que tornin les corrides. El titular d''El Periódico' també posa èmfasi en la manera com la sentència ha estat mal rebuda a Catalunya, “Rebuig monumental”. L'editorial assumeix que la 'Fiesta' serà un nou focus de tensió i lamenta subtilment que s'afavoreixi (també) l'independentisme: “Dóna ales als dos extrems del conflicte obert amb el procés sobiranista”. Dels diaris catalans, 'La Vanguardia' és qui en fa el titular de portada més neutre, qui li dedica menys espai a la primera pàgina, qui li dedica també menys espai a l'interior i l'únic que no editorialitza sobre el tema. Vaja, que practiquen uns bons cops de 'capea'.

sobri o imprescindible

Al costat de Gerard Piqué dimecres jugaven Samuel Umtiti i Javier Mascherano. Contra el Manchester City, el Barça hi va posar una i -per les circumstàncies especials de no tenir Sergi Roberto i que van tornar a enviar l’argentí al lateral dret- però la temporada ha arrencat com una positiva pugna per dominar la o. Umtiti o Mascherano. El francès i el Jefecito són els dos grans candidats a acompanyar el líder de la defensa, però quan Piqué va haver de demanar el canvi per una lesió al turmell -ahir es va confirmar que s’estarà tres setmanes de baixa- van assumir els galons que abandonava el barceloní a l’eix de la defensa. Els dos van respondre, cap d’ells al seu lloc, en una demostració de solvència i compromís encoratjadors, mereixedors dels elogis de Luis Enrique Martínez.

Al cap i a la fi, ha sigut el tècnic qui s’ha assegurat la millor versió dels seus defenses per a aquest curs, amb una estratègia de reforços (Umtiti i Digne) i sortides (Bartra, Adriano o Douglas) que havien de filtrar el vestidor. Va fer fitxar Umtiti amb convenciment, segur que rendiria d’una manera òptima pel seu tarannà tranquil i madur -sorprenentment madur per als seus 22 anys-, i sempre ha trobat la manera de protegir i potenciar Mascherano, fins i tot quan les seves actuacions s’han vist afectades per la pèrdua de confiança en dies erràtics.

Cap pèrdua al darrere

Dimecres el francès va estar impecable en sortida de pilota, sense cometre cap errada en les 38 passades que va fer en el primer terç de camp. Va perdre precisió en alguna acció més atrevida (0 de 4 en desplaçaments en llarg) però va mostrar-se contundent amb un parell d’intercepcions i refusos decisius. No es va deixar intimidar pel fet que el City, per la seva manera de pressionar, el forcés a iniciar gairebé tots els atacs en sortida de pilota. De fet, Umtiti i Ter Stegen van ser els dos jugadors que més passades es van creuar del partit (25). Com ja havia fet a San Mamés, on l’Athletic el va posar a prova, va respondre amb autoritat, fins i tot quan les circumstàncies del partit el van moure a la zona dreta, la menys hàbil pel seu perfil esquerrà. Des de la secretaria tècnica, però, no s’han mostrat sorpresos per aquesta adaptabilitat d’Umtiti i insinuen que ja havien detectat aquesta polivalència, un extra que encara feia més interessant el jugador.

Adaptar-te a una nova posició és la realitat de Mascherano des que va arribar al Barça, convidat a oblidar la seva trajectòria de migcentre a l’Argentina i la Premier per interpretar les seves facultats en la defensa. I dimecres, a la banda, malgrat que era un context allunyat del seu hàbitat natural i que el dia l’exposava al desequilibri de Nolito, Mascherano va assumir el desafiament amb alguna cosa més que un compliment de les obligacions més bàsiques. Només va fallar una passada de 22 en zones conflictives i va estar impecable més enllà de mig del camp, amb encert en les accions que va intentar. Fins i tot es va atrevir a pujar la banda al primer temps i, al segon, va elevar el seu lideratge sense pilota després de l’expulsió de Jérémy Mathieu per doble groga. Per tot això Luis Enrique va aplaudir el seu esforç en sala de premsa, rendit a l’esperit de grup i la disciplina que transmet l’argentí. No estava sent un inici de temporada còmode per a ell, després d’un estiu neguitós en què fins i tot va flirtejar amb el Juventus per marxar.

Que s’hagi quedat està sent determinant, no només per mantenir la competitivitat del vestidor, sinó per permetre una integració pausada dels nous i per elevar l’exigència dels especialistes que ja hi eren. No és casualitat que s’estigui veient la millor versió de Piqué. Ha pujat la competència -en totes les posicions, de fet- i això també apuja per als habituals el repte de merèixer ser titulars i la motivació, un aspecte que el barceloní va reconèixer que havia perdut fa dos anys.

En paral·lel a la situació dels centrals, el duel contra els citizens també va reivindicar el rol de Lucas Digne, substitut i activador al lateral esquerre de Jordi Alba, que es perdrà les pròximes dues setmanes per la recaiguda de la lesió al bíceps femoral. Dimecres el francès no només va haver d’integrar-se a un partit d’alt voltatge sobre la marxa -amb totes les dificultats que això implica-, sinó que va acabar trobant un bon context per deixar el seu segell en el partit. En la segona meitat, especialment en els minuts en què el City estava en inferioritat numèrica, es va fer seva la banda i va permetre la versió més participativa de Neymar en zones d’influència, lluny de la línia de calç. Com Umtiti i Mascherano, va entendre que el partit reclamava d’ell la màxima seguretat en accions pròximes a Ter Stegen i va fer un 19 de 19 perfecte al darrere.

Lliçó apresa del passat

L’actuació de l’ex del Roma confirma el camí que estan seguint els nouvinguts per integrar-se: trobar un equilibri entre les ganes d’exhibir el seu talent -típic dels fitxatges joves- i la necessitat de sobreviure a partir d’una entrada en escena prudent i sense errades. Abans de ser atrevit, s’ha de ser sobri, sobretot en defensa i sobretot al Camp Nou. I tant Umtiti com Digne estan fent-se seva aquesta màxima, l’única via per alleujar el pes d’un estadi on, si hi entres malament, pot acabar sent una olla a pressió per al jugador -cas que s’ha fet evident en Aleix Vidal-. Des d’aquest to discret estan fent de la urgència una oportunitat per il·lusionar la parròquia culer de cara al futur. Qui sap si, de mica en mica, seran imprescindibles.

ondas a el foraster", "les coses grans " i Monica LOpez

El programa de TV3 'El Foraster', presentat per Quim Masferrer, ha estat guardonat aquest dimecres amb un premi Ondas al millor programa de televisió no estatal. El jurat dels premis també ha reconegut la websèrie de Roger Coma 'Les coses grans' com a millor ficció d'internet i la meteoròloga Mònica López com a millor presentadora de televisió.

El premi al millor programa d'entreteniment ha recaigut en el 'talent show' de Telecinco 'La Voz', mentre que 'Tabú', del canal #0 de Movistar+, s'ha endut el guardó al millor programa d'actualitat. El periodista Vicente Vallés, que condueix els informatius d'Antena 3, ha aconseguit l'Ondas al millor presentador de televisió. 'El Ministerio del Tiempo' repeteix com a millor ficció televisiva, un premi que ja va obtenir l'any passat. Pel que fa als reconeixements a intèrprets, Pedro Casablanc ha estat guardonat com a millor actor de ficció per la seva aparició a 'Mar de plástico' d'Antena 3, mentre que Cecilia Freire s'ha endut l'Ondas a la millor actriu de ficció per la seva interpretació a 'Velvet', també d'Antena 3. 

En l'àmbit radiofònic, el jurat dels guardons ha reconegut el conductor Martín Llade i l'espai 'Sinfonía de la mañana', que el periodista encapçala a Radio Clásica, com a millor presentador i millor programa. En paral·lel, Tony Aguilar ha obtingut el premi al millor presentador de ràdio musical. Aguilar condueix ' Del 40 al 1' a l'emissora Los 40. L'Ondas al millor tractament informatiu ha recaigut en Nieves Concostrina i l'espai ' Las Concostorias' de Ràdio Nacional, en què la periodista feia un recorregut històric per l'Espanya de Miguel de Cervantes.

També en les categories de ràdio, l'humorista Juan Carlos Ortega ha estat reconegut amb l'Ondas a la trajectòria i ' Podium', el podcast de Prisa Radio, ha aconseguit el premi a la millor plataforma de ràdio per internet. El programa ' La Opinión' de Radio Pontevedra i la campanya ' Cap nen sense joguina' de Ràdio Barcelona s'han endut una menció especial del jurat.

Reconeixements musicals i en publicitat

En aquesta edició dels guardons, el jurat ha escollit el cantant Dani Martín com a artista de l'any i ha reconegut Miguel Bosé amb un Ondas a la seva trajectòria artística. Així mateix, el jurat ha premiat Manuel Carrasco amb l'Ondas a millor concert per l'actuació del cantant a l'Estadi Olímpic de Sevilla i ha concedit una menció especial a Juanes, David Bowie i Prince.

Pel que fa als guardons destinats a projectes de publicitat, la iniciativa 'No tenemos sueños baratos' de l'empresa Publicis per a Loterías y Apuestas del Estado ha rebut l'Ondas a la millor campanya de publicitat en ràdio. La companyia McCann España ha estat reconeguda amb el premi a la millor agència de publicitat radiofònica, i la fundació Ana Bella ha rebut una menció especial per la campanya ' Un minuto de ruido', que abordava els maltractaments domèstics.  

Finalment, l'Ondas internacional de ràdio ha recaigut en el programa ' Död i slutet rum' de l'emissora sueca Sveriges Radio, mentre que l' Atelier de Création Sonore de Bèlgicas'ha endut una menció especial. L'espai ' Mitten in Deutschland: NSU' de la cadena alemanya ARD ha estat guardonat amb l'Ondas internacional de televisió i la websèrie 'Familie Braun' del canal germànic ZDF ha aconseguit una menció especial en aquesta categoria.  

En aquesta edició, el jurat dels guardons ha rebut més de 350 candidatures procedents de 23 països. 

baltasar garzon

La publicació del l’autobiografia Baltasar Garzón, en el punto de mira(Planeta) ha tornat a situar el jutge Baltasar Garzón en el primer pla i l’ha dut de visita a Barcelona.

Llegim al llibre que està inhabilitat fins al 2021. Com ho porta?

Fins al 14 de maig del 2021, sí. Ho porto bé. No és còmoda la situació de sentir-se inhabilitat durant un temps tan llarg. I sobretot tinc la convicció de no haver comès cap acte delictiu.

¿Ha perdut la fe en la justícia espanyola?

No. Jo crec en el sistema judicial espanyol però no estic d’acord amb aquelles resolucions, ni amb les causes que les van motivar. Quan parlo de la caça no em refereixo només a la justícia i als processos judicials, sinó també a tota la dinàmica que es va generar des del PP i des d’un determinat sector de la premsa, perquè es van concatenar una sèrie d’activitats que es van anar transmetent en accions judicials i, finalment, en una sentència.

Pitjor, perquè això vol dir que no existeix la separació de poders.

Sí que existeix. Tot i que hi ha persones en diferents poders que fan tot el que poden perquè no existeixi. El que és pitjor per a mi en una democràcia és la submissió d’un poder a un altre, la ingerència.

Imagino que deu estar ocupat amb la promoció del llibre. Deu haver llegit el que està dient Correa aquests dies al judici del cas Gürtel.

He sentit alguna cosa, sí.

¿S’hauria de cridar a declarar Aznar o Rajoy?

El tribunal ha dit que de moment no, però jo he dit que si fos l’advocat del PP hauria aconsellat que hi anessin voluntàriament.

Per què?

Perquè crec que com a responsables màxims d’aquesta estructura que està sent acusada com a responsable a títol lucratiu, algú hauria de sortir i dir que no és veritat o que no va ser així. Donar unes explicacions.

Què pensa quan veu el PSOE preparant-se per investir Rajoy?

Em preocupa. Molt. Donar suport a aquesta opció com una possibilitat de regeneració em sembla gairebé un impossible. Per a mi l’abstenció no és el mecanisme perquè hi hagi una regeneració. El mecanisme, en la meva opinió és un govern de progrés amb forces com el PSOE, C’s i Podem.

El problema és el PP o és Rajoy?

No ho sé. Un partit és un nervi de la societat democràtica, però els partits necessiten obertura, portes obertes, sistemes diferents. Ningú és imprescindible enlloc i, per descomptat, qui avui ocupa la màxima responsabilitat, en els temps en què això [Gürtel] succeïa no passava per allà. Alguna cosa havia de saber.

Què va pensar quan va sentir Felipe González dient que Sánchez l’havia enganyat?

Pedro Sánchez ha tingut una postura molt clara i bel·ligerant davant del PP. Ha mantingut els postulats del comitè federal i, per tant, crec que és honorable en aquest sentit. I el que ara decideixi el PSOE, si es fa dins de les estructures de la formació política, doncs endavant. Una altra cosa és que jo ho comparteixi. Jo no estic dins del partit però em preocupa que aquest PP sense una regeneració interna després de tot el que està passant sigui el que ens governi quatre anys més.

La fiscal general va ordenar querellar-se contra la presidenta del Parlament. A Espanya, en absència de violència i en democràcia, ¿no es pot parlar de tot?

No és raonable solucionar problemes polítics que tenen un abast molt gran amb l’arma de la justícia penal. Aquí hi ha una cosa molt més profunda i, agradi o no, hi ha una situació que, per la incapacitat política de diàleg de determinats líders, i específicament del govern espanyol, ens ha fet arribar a un punt d’inflexió greu.

Li he de preguntar per Terra Lliure. El Tribunal Europeu de Drets Humans va constatar que s’havien rebutjat totes les peticions d’administracions de proves.

Estic d’acord amb el que va dir la sentència del TEDH. Va dir que no hi havia hagut tortures. Això cal dir-ho ben clar. I, en segon lloc, va dir que no s’havien esgotat les investigacions corresponents. El jutge competent per investigar les suposades tortures no va esgotar tots els mecanismes. Els metges forenses van emetre un dictamen i és veritat que jo vaig dir que, d’acord amb el metge, no apareixien indicis suficients en aquell moment. Des de llavors s’ha denunciat i s’hauria hagut d’investigar, sí. I no només en el cas de Terra Lliure.

¿Té la convicció moral que no hi va haver tortures?

Vaig rebre denúncies de tortura i vaig investigar-ho. Ara bé, la convicció que jo puc tenir és que hi va poder haver insuficient investigació per determinar si hi va haver maltractament o tortura. I ho he reconegut. Però el que no puc reconèixer ni assumir és la imputació que jo no vaig investigar. L’hi asseguro. I a més crec que ho he demostrat en l’exercici de la meva professió, que la tortura l’he investigada. I els GAL els vaig investigar. I vaig iniciar moltes investigacions que em van comportar molt de cost personal. Per què no havia de fer-ho en això?

el cafe

Si algú diu “No sóc ningú sense un cafè al matí”, és que està reconeixent que en té una dependència severa. I justament el cafè provoca dependència, i també insomni i nerviosisme, però la gran notícia que ha donat la ciència, i que gairebé ha passat desapercebuda, és que el cafè no provoca càncer. “La ciència sempre té incerteses, i els coneixements canvien”, aclareix Miquel Porta, catedràtic de medicina preventiva i salut pública de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), a la seu de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques.

El cas és que l ’Agència Internacional per a la Investigació del Càncer (IARC), que és una de les màximes autoritats en coneixements sobre la malaltia, assegura que prendre cafè no va lligat al càncer, i aquí els amants de la beguda negra i amarga respiren alleujats. “El menjar va lligat amb el plaer, i prohibir-lo és molt dur, sobretot a la cultura mediterrània, on al voltant de la taula hem muntat civilitzacions”, continua explicant Miquel Porta. Malgrat això, l’única alerta és amb el cafè begut molt calent, que és tal com es beu a Llatinoamèrica.

Quantes tasses al dia?

Ara que sabem que el cafè no provoca càncer i que tornem a beure la beguda sense sentiment de culpa, la pregunta que molts es fan és quantes tasses se n’han de beure.“Jo prenc un cafè al dia, i com a màxim tres al dia”, diu l’oncòleg Joan Vidal-Jové. La nedadoraGemma Mengual diu que dues tasses, i sempre “cafè”, sense llet ni sucre ni res. “No se’m posava gens bé”, explica. El psiconeuroimmunòleg Xevi Verdaguer en beu un després de dinar. Així que la resposta es mou dins el marge del sentit comú: si en prenem cinc al dia, segur que accelerem massa el sistema nerviós, que és la propietat que té el cafè, però, en canvi, si en prenem un o dos, encara n’obtindrem efectes beneficiosos, és a dir, que la beguda sigui antioxidant per a l’organisme. “El més important per prendre un cafè amb propietats beneficioses per a l’organisme és que sigui de molta qualitat”, diu Martina Ferrer, dietista i nutricionista.

Per la seva banda, el nutricionista David Gasol recomana prendre un únic cafè al dia: “Considero que el cafè és una droga, que genera una falsa energia al cos, i que sobreestimula els ronyons i les glàndules suprarenals”. Tot i això, Gasol reconeix que hi ha estudis que han assegurat que el cafè és antioxidant, però segons diu “no és un antioxidant potent”.

Per la seva banda, l’oncòleg Joan Vidal-Jové suggereix “prendre’n només un al matí”, perquè “cadascú ha de saber si beure’n li afecta la qualitat del son”. Dit amb altres paraules, en les persones amb un metabolisme lent, beure més d’un cafè al dia, o un cafè a mitja tarda, farà que aconseguir adormir-se i dormir com un soc sigui molt difícil. “Jo en prenc un a la tarda i puc dormir bé”, continua l’oncòleg, que recorda que el fetge és l’encarregat de metabolitzar la cafeïna del cafè.

El cafè, arreu del món

Al restaurant Oaxaca, al pla de Palau de Barcelona, el cuiner Joan Bagur prepara el cafè d’olla. El Joan mol el cafè al moment, en un morter negre ( molcajete ) amb una maça (elpilón ), i després l’aboca lentament a una olla que té al foc on hi ha aigua bullent, piloncillo(és a dir sucre de canya de panela) i canyella. Quan ha bullit, l’aboca en una gerra, amb tapa d’èmbol i premsadora, on deixa que s’infusioni la preparació uns tres o quatre minuts juntament amb pell de taronja, daus de xocolata i trossos de beina de vainilla.

Quan han passat uns minuts, premsa els ingredients sòlids perquè quedin al fons del pot de vidre, i a dalt només hi hagi el líquid. És llavors quan el cafè estarà preparat per ser begut. “El serveixo amb la closca neta del fruit de l’arbre jícara, que és un arbre que fa un fruit que no es menja”, explica el Joan al restaurant Oaxaca.

A l’hora de beure’l, el cafè mexicà està aromatitzat, té un gust suau, i és força dolcenc, així que si algú associa el cafè sempre amb el gust amarg, amb el cafè d’olla mexicà la teoria desapareix.

Mentrestant, a Itàlia, el cafè és “una religió”, diuen el director general de Cafès Saula, Lluís Saula, i el periodista especialitzat en viatges Raimon Portell. “A Nàpols pots prendre’n una gota al cul d’una tasseta, però ai, aquella gota!, aquella gota concentra tot l’Àfrica i part del Brasil”, diu Raimon Portell. Qui vulgui allargar més aquell gust tan saborós, “sobretot si vols engolir una sfogliatella, llavors és l’hora de prendre un caputxino”. Un caputxino que Itàlia competeix per fer-ne amb latte arte, és a dir amb dibuixos fets amb una mà destra que va abocant l’escuma de la llet sobre el cafè. A Nàpols qui vulgui contemplar les tasses en què ha begut cafè la cancellera Angela Merkel o el papa Francesc, el Gran Caffè Gambrinus les exposa en una vitrina. Per a gustos, colors.

L’èxit de l’‘espresso’

Malgrat tot això, “ les primeres cafeteries a Europa es van obrir a Londres, i no a Itàlia, malgrat que és la península la que marca tendències a tot el món”, diu Saula. I la tendència que difon és “la del cafè espresso, que va començar a practicar-se el 1900, i que vol dir que està fet expressament per a tu, i no que es fa ràpidament, com ara es creu que vol dir”, continua Saula.

“ El cafè espresso té la cafeïna més concentrada”, assegura Hugo Castañeda, cap de Laboratori de Costa Coffee, per desmentir la idea que com més curt es pren el cafè, menys cafeïna. Alerta també a la redundància “cafè sol”, que s’ha implantat amb força en el llenguatge, i que és això, redundància, de vegades necessària per deixar clar que no s’hi afegeixi res més que cafè.

Castañeda explica la manera com els sud-americans beuen el cafè, el que anomenen “tinto ”, i que preparen amb la mateixa tècnica amb què es fa amb el te amb bosseta, i amb got de 150 ml. I Amèrica amunt, al nord del continent, el cafè canvia. Per començar, no és “tinto ”, sinó americà (visca les redundàncies!) i per continuar es necessita una cafetera Chemex, en la qual l’aigua i el cafè contacten mitjançant un filtre de paper.

A la resta del món, cada país aboca al cafè els seus gustos. A Àsia cardamom. Al nord d’Europa gel, fins i tot al cafè amb llet. A Turquia i també a Grècia es desitja ben negre, i ho aconsegueixen bullint aigua, i després abocant-hi cafè acabat de moldre i sucre. El pòsit que queda a la tassa no se l’empassen, però n’hi ha que hi veuen, segons les formes que hi hagi dibuixat, un significat o un altre. Així que, per començar bé el dia, millor veure-hi sempre una cara alegre.

Com es beu el cafè al món

Segons explica Hugo Castañeda, cap de Laboratori de Costa Coffee:

• Als països del centre i del nord d’Europa el cafè es prepara amb un èmbol, que fa que el cafè tingui contacte directe amb l’aigua. Se’n consumeix la varietat arabica.
• Als països mediterranis el cafè es prefereix molt intens. D’aquí el cafè espresso italià o el turc, amb cafè mòlt de manera fina. Se serveix en tassa petita.
• A Nova Zelanda i als Països Baixos, preparen el cafè per sistema d’extracció. És a dir, el cafè goteja lentament durant 16 hores o més, un sistema que permet que es refredi.
• A Llatinoamèrica el cafè es pren molt calent, sobretot quan es beu al matí. Poques vegades en beuen després de sopar. De fet, les begudes fredes les prenen com a postres, com és el cas del cafè granissat, que preparen a partir de cafè congelat, mòlt, amb llet condensada i aromatitzants.