La primera vegada que va trepitjar TV3 encara estudiava. 24 anys després s’ha convertit en una de les cares més conegudes de la televisió pública, amb una trajectòria dilatada que, des de la temporada passada, continua a través de Divendres.
Ets la presentadora de TV3 que porta més temps en pantalla. Què trobes a faltar d’èpoques passades?
No trobo a faltar res. He fet un camí que va començar amb els serveis informatius diaris, on vaig estar quinze anys. Després vaig estar set anys al programa del Josep Cuní, vaig fer un any a Hora Q i vaig tornar a Els matins. Ara estic a Divendres, que presentaré per segona temporada. Visc un creixement continu, diari. El 16 de febrer del 2017 farà 25 anys que surto cada dia per la tele, exceptuant els períodes de baixes maternals. Quan vaig entrar amb 23 anys a TV3 a fer unes proves, si m’arriben a dir que 25 anys després seria aquí amb un programa diari no m’ho hauria cregut, perquè les vides a la televisió poden ser més efímeres.
Anys enrere, els presentadors estaven molt més lligats a un programa. Quan el conductor el deixava, el programa també desapareixia. Ara hi ha més balls de cadires: es mantenen espais com Els matins o Divendres , que han canviat de presentador. ¿Tens més pressió ara que les coses funcionen així?
La pressió sempre hi és. Cada dia penso que pot ser l’últim, i per això m’esforço al màxim per continuar. Que canviïn el presentador i no es canviï el programa exigeix un esforç d’adaptació del periodista que és molt bo. Puges a un tren que està en marxa i t’has d’adaptar a aquella velocitat, a l’equip i a les maneres de treballar. És cert que quan un presentador va a un programa que ja existeix, encara que mantingui el nom i el decorat, hi posa la seva manera de ser. En part, passa a ser un altre programa, perquè és impossible no posar-hi el teu segell. La tele no et permet dissimular, no podem ser tots uniformes.
¿Com ha influït el fet de ser dona en la teva trajectòria? ¿Creus que has hagut de demostrar més que no pas un home?
Pel fet de ser dona no m’he sentit marginada en aquesta casa. Sóc molt crítica amb mi mateixa, a qui havia de demostrar alguna cosa era a mi. El fet de ser dona a TV3 no ha sigut un obstacle per a res. De fet, a la programació hi ha molta dona a primera línia. Tot i això, reconec que hi ha molta desigualtat a fora.
¿T’has sentit pressionada respecte al teu aspecte físic?
La tele és imatge i la càmera és un element una mica estrany que t’estima o no t’estima. No té res a veure amb el fet de ser guapo o lleig, és una qüestió de telegènia. A vegades tinc la sensació que si la càmera t’estima has de demostrar una mica més. Però si t’estima és una sort. Això no ha canviat el meu estil de vida. Sempre he fet esport, però no ho faig per la tele. No tinc gaire pressió de l’esclavatge de la imatge, al revés. Em trobo que em falta temps per anar al dermatòleg, per exemple.
TV3 té pocs treballadors joves a la seva plantilla. Només hi ha tres persones en nòmina de menys de 30 anys. ¿Com repercuteix aquest fet a l’hora de treballar?
En una empresa, com més gent hi hagi d’edats diferents, millor. Això sempre enriqueix, perquè tots ens retroalimentem. Però a vegades, pel seu funcionament, les empreses tenen limitacions contractuals. És una llàstima, estaria bé que es pogués resoldre d’alguna manera. Ara bé, en el meu cas estic amb molta gent jove, perquè a Divendres treballem amb una productora que contracta part de l’equip. Això fa que, majoritàriament, la gent amb qui treballo sigui més jove que jo. En general els meus companys tenen entre 25 i 35 anys.
Has passat per molts llocs i per moltes franges. ¿Et queda alguna espina clavada?
El que faig ara és el que més m’agrada. Ara bé, si em deixessin triar una altra cosa potser em decantaria pel Catalunya Experience, que és molt diferent i original. Però bé, això és fer volar coloms, perquè el directe diari em motiva molt. Mai he treballat gravant, potser se’m faria feixuc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada