El crèdit no remunta
El BCE no se’n surt, a Espanya, on el desendeutament de famílies i empreses no s’atura
ALBERT VIDAL Barcelona
La presentació dels resultats trimestrals s’està convertint per a la banca en un suplici aquest any. Aquesta setmana, el tràngol s’ha repetit per tercer cop i, de nou, el problema de les entitats es veia en la primera línia del compte de resultats: els ingressos baixen i, a partir d’aquí, tot fa pujada.
La situació de vaques magres s’està donant malgrat que les diferents entitats i el Banc d’Espanya van repetir una vegada i una altra que a finals del 2015 el crèdit tornaria a créixer, i amb ell, l’activitat bancària. La previsió es va reajustar i a continuació es va parlar dels primers mesos del 2016. El cert és que aquell corrent d’opinió ha quedat en poc més que wishful thinking.
Les dades del Banc d’Espanya i de l’Eurostat així ho acrediten (vegeu gràfics). El deute privat viu a Espanya (el que tenen empreses i famílies) era a l’agost d’1,251 bilions d’euros. Això és un 3% inferior al deute que hi havia al gener, que fregava els 1,3 bilions. Es dóna la circumstància que en els vuit mesos de l’any en què hi ha dades només s’ha produït un augment del deute (al juny). La resta de l’any hi ha hagut caigudes intermensuals ininterrompudes.
Però la caiguda del crèdit de famílies i empreses és més aguda si es mira anys enrere. El 2010, ja en plena crisi, les famílies i empreses espanyoles mantenien un deute amb els bancs d’1,842 bilions d’euros. Això és un terç més de l’endeutament actual. La caiguda ha sigut ininterrompuda des d’aleshores.
Aquesta tendència, tan negativa per a la banca, s’ha mantingut inalterable els últims temps malgrat que les dades de concessió de nou crèdit aporten balanços interanuals positius. El que ha fet desquadrar les previsions del sector és el fet que malgrat que els nous préstecs ja estiguin creixent, ho fan a un ritme inferior al del despalanquejament que se segueix produint. El trauma de la crisi (i els nocius efectes del sobreendeutament per a empreses i famílies) no ha alterat les prioritats del sector privat, que segueix preferint tornar deute a fer noves inversions.
Una tendència poc europea
La crisi es va acarnissar especialment amb Espanya i això ha provocat que la tornada del crèdit s’estigui produint a un ritme diferent del de la resta de països europeus. Alemanya, un país que no va entrar en l’espiral del nou crèdit dels primers anys del segle, ha vist créixer el saldo viu de deute privat en set dels vuit anys des de la crisi. El 2015, de fet, va tocar sostre: el va tancar amb augment del 3%. Aquell any Espanya tancava per cinquè any consecutiu amb menys deute que l’anterior, en aquest cas amb un 2,7% negatiu. La segona economia del continent, la francesa, ha travessat tota la crisi sense deixar d’augmentar el seu deute privat. L’any passat va tancar-lo amb un augment del 4,4%.
Més semblant a l’espanyol és el cas italià. També va patir especialment afectat per la crisi del deute i acumula quatre anys consecutius reduint la seva cartera de deute privat. El 2015, la va reduir en un 1,7%.
Pel que fa a la proporció d’endeutament de famílies i empreses sobre el PIB, Espanya està a la zona intermèdia europea. Luxemburg arriba al 343% i Lituània està en el 55%. A la zona intermèdia, Espanya està en el 154%, cosa que vol dir que li caldria dedicar durant un any i mig tota la riquesa que es produeix al país a pagar deute per cancel·lar-lo. França està en el 144%; l’ortodoxa Alemanya, en el 98,9%, i Itàlia, en el 117%.
Les dificultats que es donen a Espanya i en altres països del continent per augmentar la cartera de crèdit contrasten amb les mesures que ha pres el Banc Central Europeu per mirar de reactivar l’economia i elevar la inflació per sobre dels nivells actuals. L’organisme que presideix Mario Draghi ha abaixat el preu del diner fins al mínim històric del 0% per intentar abaratir els crèdits a les famílies i simultàniament ha intentat incentivar els bancs a prestar més. El BCE ho ha intentat imposant un interès negatiu del 0,4% als diners que la banca aparca a Frankfurt i que per tant no destina a crèdits a empreses i famílies.
El preu del crèdit
L’explicació a tot plegat, al marge del conservadorisme de famílies i empreses, es podria trobar en els beneficis que obté la banca pel fet de donar crèdit. Tot i que la morositat segueix caient trimestre a trimestre, el cert és que el negoci bancari és ara molt menys rendible que fa només quatre anys. A principis del 2012, els tipus mitjans que pagaven les empreses es movien entre el 5% i el 5,5%. Aquest marge ha anat caient i ara està lleugerament situat per sobre del 2,5%. I potser aquesta caiguda de la rendibilitat explica per què el crèdit viu privat, per sisè any consecutiu, s’està reduint.
En una entrevista recent a l’ARA, el Nobel d’economia Joseph E. Stiglitz explicava així un problema que sembla un cercle viciós: “Sento moltes queixes que els tipus negatius estan fent molt de mal als balanços dels bancs. Quan això passa, els bancs no poden prestar. Per això dic que no t’has de fixar només en els tipus d’interès, sinó també en el crèdit i en si les teves polítiques l’estan perjudicant. Si maltractes els balanços dels bancs, els estàs convertint en contraproduents”.
LES CLAUS
1. Per què és un mal símptoma que el crèdit no creixi?
L’economia és un reflex de la confiança de ciutadans i empreses, i el crèdit que demanen és conseqüència directa d’aquesta confiança. Amb un saldo de crèdit a l’alça, tant el PIB com la inflació remuntarien i farien de la recuperació un fenomen més sòlid. La falta de crèdit afecta directament els bancs i no és bo per a cap sector econòmic que els bancs travessin una situació difícil.
2. Creixen les noves operacions?
Des de fa molts trimestres, el nombre de nous préstecs (i el seu volum) presenta un clar creixement interanual. Però malgrat això, el cert és que el saldo viu segueix caient, perquè el nou crèdit és inferior als deutes que ciutadans i empreses segueixen cancel·lant.
3. Per què es manté el despalanquejament?
La crisi va tenir un fort component psicològic i va deixar clar als particulars (amb situacions tan extremes com els desnonaments) i a les empreses (amb una allau de tancaments) quins són els riscos d’endeutar-se en excés. Per això molts no s’animen encara a afrontar noves inversions.
4. Quina és la tendència a Europa?
A Alemanya, el Regne Unit, França i Itàlia el deute privat ha pujat des del 2006, mentre que a Espanya baixa. Els països més sòlids ja estan augmentant el saldo de crèdit i els que estan pitjor, el redueixen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada