De petit, quan et venen a buscar al cole, coneixes per sobre els pares o mares dels teus companys. A alguns els arribes a conèixer molt perquè per les tardes o els dissabtes vas a jugar a estudiar o a berenar a casa seva. I arriba un moment que son com els teus pares si no emprenyes massa i et portes be. Peró ni ha d'altres , pares de companys de feina, de clubs d'esport,d'activitats diverses, que quasi no coneixes mai, però que el fill te'n transmet tant bona informació, en parla tan be, que a mica en mica te'ls vas fent teus. Segueixes els canvis de domicili, de professió, de salut i fins tot de parella amb totes les incomoditats que això comporta. Quasi no els coneixes però en tens ganes de compartir alguna cosa mes amb ells. El pare es jubila, la mare fa mitja, i de sobte un dia, una malaltia inesperada perquè sempre estaven be, se'ls emporta. I dubtes però vas a l'enterrament, queper cert no tenien pagat. No nomes per acompanyar al teu amic, sinó també per lloar en el darrer instant aquella vida tan llunyana. I ho voldries saber tot. I el sempre breu comiat a peu d'altar no parla de que van fer durant la guerra, de com van pujar els fills, de com van tenir el primer cotxe o de com es va desfer un grup d'amics quan tothom va tenir televisió. Una mica per això també sempre he volgut conèixer de primera ma als pares dels meus amics. Perquè em sembla un segment molt interessant de vivencies que comparteixes sense voler i perquè el primer hola no sigui també l'ultim adéu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada