que venen els hippies dels 70

Tremoleu, pantalons de tub, s’acosta la vostra fi. Aviat ocupareu una zona secundària a l’armari i trigareu a regnar-hi de nou perquè, amb l’arribada de la caloreta, s’hi instal·laran els pantalons de campana. Sí, aquells que tothom portava als anys 70 i que potser, si remenes a les capses que hi ha al fons del traster, encara trobaries. Si no saps on para aquesta herència tèxtil familiar o no existeix perquè la vas perdre al Canet Rock, no et cal patir perquè totes les grans cadenes de roba i complements ja estan farcint els seus aparadors amb peces inspirades en diversos estils dels anys 70, des del disco, amb lúrex i serrells, fins a les gogo girls, amb minivestits d’estampats geomètrics.

“A la moda tot és cíclic, no és un tòpic”, apunta Maite Muñoz Roy, dissenyadora de Lebor Gabala i que atribueix aquest perpetu déjà-vu a “la necessitat de vendre novetats, aparcar unes idees per posar-ne en circulació unes altres que no siguin als armaris”. No queda clar, però, qui fa girar la repetitiva roda de les tendències, perquè “el carrer i els dissenyadors intercanvien inspiracions, però hi ha un tercer element en joc que és l’oferta de teixits i d’acabats, que també és cíclica i que condiciona molt perquè és la primera compra que fas per començar a crear una col·lecció”, confessa.

Com es va poder veure a la passarel·la barcelonina 080, la seva marca, Lebor Gabala, aquesta temporada “té certes influències dels anys 70”, ja que ha proposat tot de maxivestits vaporosos i florejats, amb “volums que van creixent als baixos i faldilles frunzides amb molt de vol que recreen la tendència gipsy, un tema que Yves Saint-Laurent va explotar als anys 70”, recorda Muñoz Roy. Hedi Slimane, al capdavant ara de la casa francesa YSL, proposa aquesta temporada estilismes setanters amb ponxos de ganxet, armilles amb serrells i botes altes combinades amb minivestits amples. Però no és l’únic que ha fet pujar els hippies a les millors passarel·les del món: Elie Saab i Pucci es van avançar a la tendència i l’any passat van proposar maxivestits tie die, tenyits artesanalment en cercles com feien els hippies. I, per a aquesta primavera, Etro, Dior, Prada, Gucci, Dries Van Noten i Derek Lam han fet que tots comencem a recordar com es vestia fa 40 anys.

Una Vacuna de la UB cura el VIH

Reduir la càrrega viral a zero, és a dir, guarir del tot les persones infectades amb el VIH. Aquest és l’objectiu de la vacuna terapèutica que aviat es començarà a produir al primer i únic centre acreditat a Espanya per obtenir medicaments de teràpia avançada, situat a la Universitat de Barcelona (UB). La vacuna cel·lular es desenvoluparà a la sala blanca de la Unitat de Recerca i Desenvolupament de la UB, unes instal·lacions d’alta seguretat que durant dos anys han hagut de passar estrictes controls fins a aconseguir l’acreditació adient. El compost es provarà a l’Hospital Clínic, amb 16 pacients infectats.

Els científics hi han dipositat grans esperances, ja que en un estudi anterior, amb una versió menys avançada del fàrmac administrada a 12 pacients, els resultats van ser força bons. Es va aconseguir reduir la càrrega viral fins a un 5%. A la sala blanca de la UB es podrà aconseguir una versió millorada del compost. “Treballarem amb productes biològics que vénen del mateix pacient, amb el virus i amb cèl·lules dendrítiques”, explica Josep Maria Canals, director de la Unitat de Recerca i Desenvolupament del programa de recerca cel·lular de la UB (TCUB). Les teràpies avançades són medicaments d’ús humà basats en cèl·lules (teràpia cel·lular), gens (teràpia gènica) o teixits (enginyeria tissular). En aquest cas, el fàrmac serà personalitzat, és a dir, es produirà específicament per a cada pacient amb les seves pròpies cèl·lules.

La producció de la vacuna cel·lular per al VIH començarà de manera imminent i s’estendrà fins al 2017. El procés per obtenir el fàrmac durarà prop d’un any. Primer, s’extraurà la sang al pacient i, després, es durà a terme tot un procés per obtenir virus del VIH autòleg (del mateix pacient) que es replicarà en càpsules de Petri, en un cultiu on també hi haurà cèl·lules del pacient.

De la sang del pacient també se n’extraurà sèrum i les seves cèl·lules dendrítiques (CD), que en el sistema immune són les encarregades de presentar els antígens als limfòcits T i, per tant, estimular la resposta immune. Els científics entrenaran aquestes cèl·lules CD en cultius amb còpies del virus del pacient. Així aprendran a reconèixer-lo millor. El compost final serà una barreja de les cèl·lules ja entrenades i els virus del VIH autòlegs replicats i inactivats. S’injectarà directament als ganglis limfàtics del pacient, a l’aixella.

Dinamarca refugi de l'ostra

Diuen que Juli Cèsar va envair l’actual Gran Bretanya a la recerca de les seves delicioses ostres. Se sap que els romans transportaven aquesta delicatessen des de la costa atlàntica europea fins a Itàlia empaquetada en gel, neu i barrils d’aigua de mar. Però, malgrat aquesta complicada i ingrata travessia, l’Imperi Romà no hi volia renunciar perquè era un component essencial de les seves orgies i suculents banquets.

Avui, aquesta cobejada ostra està en vies d’extinció i un dels pocs llocs on encara creix més o menys segura és a Limfjorden, un remot i fred fiord situat a la península de Jutlàndia, al nord de Dinamarca. Es tracta de l’ Ostrea edulis, més coneguda pel nom d’ostra plana europea. Va ser l’ostra majoritària a les costes europees durant segles, fins que diversos paràsits i malalties van reduir-ne dràsticament la població algunes dècades enrere.

“Perquè aquest animal sobrevisqui com a espècie potser els intents per protegir-lo i criar-lo que s’estan duent a terme aquí són la seva única esperança”, assegura Kasper Fogh Hansen, que treballa per a FOOD, una organització que promou la gastronomia i els productes propis de la regió nòrdica.

Per a l’ Ostrea edulis les aigües d’aquest fiord constitueixen la frontera nord del seu hàbitat natural. Sovint, l’aigua està massa freda, cosa que fa que es reprodueixi a un ritme més lent que en altres llocs. A més, si les temperatures baixen més del que és habitual, una part de la població sol morir. La zona s’anomena Natura 2000 i constitueix una reserva natural especial de la Unió Europea, la qual cosa fa que la cria i captura d’ostres estigui estrictament controlada.

L’objectiu és evitar la sobrepesca, raó per la qual el nombre de llicències per a l’explotació pesquera de l’estret és molt limitat i varia anualment en funció de l’estoc. En aquests últims anys, per exemple, les baixes temperatures han fet que la població disminuís considerablement i, alhora, la xifra de captures permesa. Tot i això, o potser gràcies a això, Limfjorden és un dels únics paratges on l’espècie segueix lliure de paràsits. Potser precisament és el fred i, per tant, unes condicions de vida més dures, les que expliquen el secret de la seva supervivència més alta. Segons aquesta teoria, d’alguna manera, al llarg dels segles, l’espècie s’hauria enfortit genèticament i s’hauria fet més resistent a les plagues.

que sentim en pagar l'IRPF?

• Ampliar font Reduïr font

• 

El dia 7 d’abril va començar el període per presentar la declaració de l’impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF). És l’impost més important del sistema tributari. Per a l’Estat representa al voltant del 35% dels seus impostos i per a la Generalitat de Catalunya el 40%. A la vegada és un instrument rellevant per fer polítiques redistributives per la progressivitat de la seva tarifa i per les deduccions i exempcions que s’hi apliquen.

Pagar impostos no és una acció que desperti gaires simpaties. Segons el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) en una enquesta sobre política fiscal feta a la població espanyola el juliol del 2014, el 69% dels ciutadans opinaven que paguen massa impostos.

No obstant això, a l’hora de pagar l’IRPF les persones poden experimentar un cert sentiment de satisfacció o alleujament. Aquesta sensació pot tenir lloc si la quantia que surt a pagar és mínima, nul·la o el resultat és a retornar. L’Agència Tributària espanyola estima que es presentaran en la present campanya més de 19 milions de declaracions, de les quals quasi tres quartes parts seran a retornar. En aquest cas, els individus poden sentir una sensació com si quedessin exempts de pagar l’impost. Sembla que no recordin els pagaments que ja han fet durant l’any mitjançant les retencions a compte (per exemple, sobre els salaris o els interessos del capital) i els pagaments fraccionats que realitzen els professionals, els autònoms o els negocis, en general.

La teoria de la Hisenda pública denomina aquest fenomen il·lusió fiscal, i té lloc quan els ciutadans no perceben amb claredat els pagaments impositius, ja que són poc perceptibles. Així doncs, les retencions de l’impost fetes en origen sobre les rendes salarials generades durant l’any poden produir il·lusió fiscal, ja que els individus perceben les rendes en termes nets, és a dir, després d’impostos, la qual cosa disminueix la consciència que aquelles rendes salarials rebudes són de més quantia.

Alternativament, un altre sentiment que els ciutadans poden sentir és el d’indignació. Aquest l’experimenten principalment els assalariats quan comparen les quanties que paguen amb les contribucions fetes per altres ciutadans que perceben rendes procedents d’activitats professionals, comercials o industrials. Moltes vegades aquests últims, amb rendes superiors a molts assalariats, acaben pagant una quantia inferior per l’IRPF, ja que el sistema de càlcul de la renda percebuda facilita ocultar-ne una part o la subestima. Aquest últim cas té lloc en les activitats que tributen pels denominats mòduls. Una mostra d’aquest fet és que on tenen més pes específic les rendes d’activitats econòmiques sotmeses a mòduls és en les declaracions de rendes baixes, entre 6.000 i 24.000 euros de renda anual. Això vol dir que el sistema de mòduls subestima el benefici real dels negocis, la qual cosa constitueix una clara injustícia en relació a les rendes salarials que no tenen manera d’eludir o evadir l’impost.

En aquesta línia, cal mencionar que, segons l’enquesta del CIS citada abans, un 88,9% dels enquestats no creuen que paguin més impostos les persones que més tenen i un 94,8% consideren que hi ha força o molt frau.

Això no obstant, és interessant destacar com la ciutadania justifica que s’ocultin rendes a l’hora de pagar impostos. Així, la mateixa enquesta del CIS constata que davant la pregunta de què mou les persones a ocultar part de les rendes a Hisenda, només un 16,3% dels ciutadans consideren que la raó és la manca d’honradesa i consciència ciutadana. En canvi, un 22,2% creuen que la manca d’ocupació fa acceptar qualsevol feina encara que no es declarin els ingressos, i un 16,3% ho justifiquen perquè els salaris són baixos. Així mateix, un 11,4% troben la raó en el fet que ja es paguen massa impostos. Altres respostes són la falta de control de l’administració (11,2%), les baixes sancions aplicades (7,1%) i la complexitat de l’impost (2,3%).

Una altra dada interessant és que un percentatge molt alt dels enquestats (un 69,5%) consideren que tenir una inspecció fiscal és poc o gens probable. Per tant, sembla que els ciutadans espanyols creuen que hi ha un nivell alt de frau fiscal, però són força tolerants a l’hora de buscar justificacions i no creuen que seran inspeccionats, la qual cosa pot justificar certs comportaments d’evasió d’impostos.

Hillary Clinton 2.0

Hillary Rodham Clinton va iniciar ahir un nou capítol de la seva llarga carrera política. Per segon cop intentarà aconseguir la presidència dels Estats Units i convertir-se en la primera dona que lidera la primera potència mundial. Però ho farà d’una manera diferent de quan va perdre, el 2008, contra el llavors jove senador d’Illinois, Barack Obama.

“Cada dia els americans necessiten un campió. I jo vull ser aquest campió”, va assegurar Clinton, de 67 anys, en un vídeo publicat a la seva pàgina web i a les xarxes socials per anunciar de manera oficial la seva candidatura a les presidencials del 2016. La nova candidata, però, ho anuncia al final del vídeo i després d’un minut i mig d’imatges de nord-americans de diferents races i edats que expliquen el seu futur.

Una Hillary Clinton 2.0 cedeix protagonisme als seus conciutadans i afirma que aquests dies iniciarà una gira pels Estats Units per explicar als votants la seva visió del país. “Em llanço a la carretera per aconseguir el vostre vot”, diu, somrient.

La carretera la durà a Iowa, el primer estat que elegirà a principis de l’any que ve tant el candidat demòcrata com el republicà a les eleccions presidencials del novembre del 2016. A través d’actes amb pocs votants, l’ex primera dama, exsenadora i exsecretària d’Estat vol reintroduir-se un cop més en la societat americana.

Obama i Castro, nova era

L’encaixada de mans i la reunió posterior entre Barack Obama i Raúl Castro a la 6a Cimera de les Amèriques van segellar el desgel entre els Estats Units i Cuba, que posa fi a més de 50 anys d’enemistat. La històrica trobada també va suposar l’inici d’una nova era per a Amèrica.

Obama va arribar divendres a Panamà amb la intenció de millorar les relacions del seu país amb la regió. L’anunci del restabliment de les relacions diplomàtiques amb Cuba al desembre va ser el primer pas d’un procés d’acostament dels Estats Units al seu vellpati del darrere. El líder nord-americà considera que les polítiques d’aïllament han fracassat, que “els temps d’ingerència” han acabat i que és l’hora del diàleg.

L’anomenada doctrina Obama, que prioritza la diplomàcia i el multilateralisme, va ser present en tota regla durant la cimera americana. “Els Estats Units miren cap al futur”, va dir ahir l’inquilí de la Casa Blanca durant la seva intervenció en la primera sessió plenària, i va afegir que el seu país “no serà empresonat pel passat”.

“La Guerra Freda ja es va acabar -va continuar Obama-. No estic interessat en disputes que, francament, van començar abans que jo naixés”. El president nord-americà va assegurar que els Estats Units volen treballar i cooperar amb els països nord-americans per resoldre els problemes de la regió.

Mentre que Obama va instar els líders americans a mirar cap al futur, el líder cubà, Raúl Castro, va sorprendre amb un discurs que va recordar el passat de rancors i rivalitats dels països llatinoamericans amb el país del nord. “Ja era hora que parlés aquí”, va afirmar Castro, que mig de veritat mig de broma va dir que li tocaven més dels vuit minuts d’intervenció acordats per les sis cimeres a les quals es va excloure la participació del seu país. “Sis per vuit són 48”, va dir somrient.

Gabriel Bibiloni

“S’ha construït una llengua localista barcelonina”

1. La codificació de Fabra es basa en la idea de construcció d’una llengua nacional, que és tot el contrari d’una llengua còpia. I la llengua còpia és la dinàmica a què ens porta la situació de subordinació política i lingüística que ja dura un grapat de segles. Potser es podria canviar alguna cosa no essencial, però anant molt alerta, perquè la normativa és un consens, i alterar aquest consens és molt complicat. Jo, més que revisar l’obra de Fabra, crec que cal revisar la revisió que en els darrers trenta anys s’ha fet de l’obra de Fabra. Parlo de l’acció que han fet sobretot els grans mitjans de comunicació de Barcelona que, contra l’esperit de l’estandardització del català dels primers dos terços del segle XX, han construït una llengua localista barcelonina i espanyolitzada. La meva proposta és que la revisió de l’obra de Fabra ha de consistir en l’aprofundiment en els seus mateixos principis, que ningú no ha demostrat que no siguin vàlids.

2. El que no funciona no és la normativa, sinó la seva socialització. És una qüestió de sobirania i d’autocentrament, que no tenim. Tampoc no és qüestió de facilitat o dificultat. Les normes són fàcils si s’ensenyen bé i si hi ha models per a imitar en bon funcionament. I si no hi ha interferències d’altres llengües que ens imposen estructures mentals que no són les nostres. Aquí els mitjans tenen un gran potencial de transformació, però en lloc d’aprofitar-lo per a millorar la llengua s’han estimat més esdevenir una foto del producte de la subordinació. I el mateix podem dir de les autoritats, lingüístiques i polítiques.

Espanya sense Catalunya

Podria ser lùltim assaig del Joan Tapia. Per es l'últim article de la Nuria Bosch. I diu aixi;  Catalunya és una peça clau de l’economia espanyola. Davant d’aquest fet, he trobat catalans que creuen que la independència del nostre país deixarà molt malparada l’economia espanyola i els sap greu. Són persones que consideren que deixarem els espanyols a l’estacada. Fins i tot poden arribar a creure que la independència és una mostra de falta de solidaritat, que és un acte insolidari. La majoria de les persones que manifesten aquesta preocupació estan vinculades amb la resta de l’Estat per llaços familiars i sentimentals.

En primer lloc, cal dir que molts estudis econòmics demostren que la transferència massiva de recursos a regions pobres no ha aconseguit reduir les disparitats entre territoris rics i pobres. No hi ha hagut una convergència real. 

En segon lloc, a Catalunya hi ha bosses de pobresa importants. Amb la crisi, la pobresa s’ha fet més extensa, més intensa i més crònica. Això vol dir que la pobresa afecta més persones, és més greu i dura més. Així, del 2008 al 2012 la desigualtat entre el 10% de la població més rica i el 10% de la població més pobra ha crescut més a Catalunya que al conjunt de l’Estat i que en comunitats amb baixos nivells de renda, com ara Andalusia i Extremadura.

En tercer lloc, Catalunya pot continuar aportant recursos a l’Estat d’una manera indirecta, a través del pressupost de la Unió Europea. Com que Catalunya és un territori ric dins la UE, hauria de fer anualment una aportació neta al pressupost europeu d’uns 1.400 milions d’euros. Aquests recursos han de servir, en part, per dur a terme la política de redistribució territorial de la UE cap a les regions pobres europees, entre les quals les espanyoles.

En quart lloc, en la negociació de la secessió de Catalunya amb l’Estat es podria pactar anar disminuint les transferències de recursos cap a Espanya progressivament, per deixar més temps a l’economia espanyola per adaptar-se a la nova situació, ja que aquesta negociació s’acabarà produint més tard o més d’hora. Quan la independència de Catalunya sigui un fet inevitable, l’Estat voldrà negociar amb Catalunya perquè no podrà assumir tot sol tot el deute i li interessarà negociar perquè Catalunya n’assumeixi una part.

En cinquè i últim lloc, la independència de Catalunya pot ser el detonant que obligui Espanya a canviar de model econòmic i fomentar la indústria, la recerca i la innovació. Així mateix, la competència entre l’economia catalana i l’espanyola en igualtat de condicions, és a dir, quan totes dues estiguin dotades dels instruments d’un estat, pot contribuir a fer que Espanya utilitzi instruments per competir amb Catalunya per atreure inversió estrangera, la qual cosa ha de redundar en una millora de la competitivitat de les empreses espanyoles i en un creixement econòmic més gran.

llistes fantasmes

El secretari de política municipal d'ERC, Marc Sanglas, ha opinat aquest dimarts que  el PSC i el PP han presentat candidatures fantasma a les eleccions municipals perquè també consideren que són la primera volta del 27-S, com defensen els republicans. "Algú entén que els vots es comptabilitzaran en relació al suport al procés, no només ho diem nosaltres", ha afirmat el dirigent d'ERC, qui creu que aquests partits pretenen possibilitar amb aquesta maniobra que més gent pugui botar "candidatures unionistes", encara que sigui sense candidats del municipi –de fet, la líder a Catalunya del PP, Alícia Sánchez-Camacho, ja va vincular les seves candidatures fantasma al procés–. "Ja es veurà si això incentiva o no la praxi política", ha afegit.

Al seu torn, la dirigent de Moviment d'Esquerres (MES) Magda Casamitjana s'ha mostrat "astorada" per les pràctiques del seu antic partit, ja que ha opinat que "el més important és la proximitat". "No entenc que es puguin fer llistes amb gent que no coneix els problemes de la ciutadania", ha insistit, i ha considerat que "fan molt mal al país i a la regeneració democràtica". Al seu torn, Jordi del Río (Avancem) ha declinat fer sang però ha apostat per "prioritzar qualitat a la quantitat".

Sense remei

El nostre món, i la nostra vida de cada dia, es veuen constantment trasbalsats en el nostre intent de fer-los previsibles i de carregar-los de sentit. A més, aprenem a viure avui com si demà hagués de tornar inexorablement, carregat amb tot el nostre paisatge, familiar, escolar, de treball. Com si mai no s’hi hagués de produir cap esgarrinxada ni cap interrupció. Alhora, com més regularment ens sentim amenaçats pels fets dramàtics, més necessitat tenim de reconstruir les nostres certeses per seguir endavant. Un treball titànic que la realitat s’ocupa regularment de desfer. La mena de daltabaixos que desestabilitzen la nostra vida quotidiana ens toquen de més a prop. No és que les desgràcies que cauen lluny no ens preocupin, però les que tenim a prop ens desconcerten i, el que és pitjor, ens desconsolen. Només fa tres setmanes, va ser l’avió estavellat als Alps i les 150 morts innecessàries. I ahir va ser l’alumne que amb tretze anys agredia companys i mestres i que, gratuïtament, segava la vida d’un jove professor. Morts inútils, sense cap causa ni cap raó que les pugui, no ja justificar, sinó ni tan sols explicar.

Paral·lelament, al món, cada dia hi ha tantes o més morts que també són injustificables. Cap mort per voluntat aliena no ho és, de justificable. Als 150 de l’avió dels Alps els van seguir els prop també de 150 estudiants de la Universitat de Garissa, a Kènia. I al professor mort a Barcelona, l’han precedit centenars de morts a la barcassa enfonsada al Mediterrani. Però com que el valor de cada persona és incommensurable, la magnitud d’una tragèdia multitudinària en cap cas disminueix la magnitud d’una tragèdia individual. Veure la cara del dolor per una sola vida escapçada perquè sí, sense remei, produeix esgarrifances.

MES, Avancem i ERC

El flirteig del gruix del socialisme escindit del PSC amb ERC és cada cop menys dissimulat i els capítols de la novel·la rosa de l’esquerra sobiranista -amb la CUP per lliure- avancen cap a un desenllaç feliç més que previsible en forma de confluència. A grans trets, el primer capítol va ser la coalició entre ERC i NECat a les eleccions europees -que va fer eurodiputat Ernest Maragall-, més tard els principals líders del socialisme sobiranista van fer costat a Oriol Junqueras en la seva proposta de full de ruta i, després, han sigut els republicans els que s’han destacat com els principals aliats de MES i Avancem a les llistes per a les eleccions municipals. L’últim pas, fins ara, va ser la presentació ahir d’un “programa compartit del catalanisme d’esquerres” per aquestes tres formacions, en què detallen el seu projecte de “nou municipalisme per a un nou país”.
De fet, els escindits del PSC no volen dissoldre’s dins d’ERC i per això reclamen una confluència que passi per “l’assumpció de les diferències”, en paraules de Jordi del Rio (Avancem), cosa que fa preveure que -si finalment es dóna- la fórmula d’entesa seguirà sent la confluència, almenys a curt termini. Casamitjana fins i tot va subratllar que la seva principal aposta electoral per al 27-S passa per una candidatura àmplia d’esquerres que també inclogui ICV, sempre que aquest partit torni al bloc del sobiranisme i a negociar un full de ruta comú pel dret a decidir. “No haurien d’haver marxat”, els va retreure.

Biel Mesquida

El vaig tenir de professor de redacció al Bellaterra. Diu que la lectura cura. Desprès de las 50 sombras s'ha de llegir immediatament l'amant de lady Chatterley. A classe una vegada va aprovar a un company que en comptes de una redacció li va dibuixar un pentagrama com si fos una cançó. A cavall entre Palma i Barcelona creu que haurien d'enfortir els lligams, ara molt tocats. Pensa que la poesia esta en tot. En Tremolo, a L'ull de Gaudi o en el de poesia que prepara ara. S'ha de llegir perquè amb la vida no n'hi ha prou.Ell es considera un lector professional i un escritor amateur.Als estudis hi ha poca o gens literatura, educació i oratòria. Rellegir es la millor forma de llegir. La poesia s'ha de sentir, no d'entendre. També sentim musica i no entenem. i als estivals passa això, totes les llengues tenen poesia.Li agrada la pluja i quasi viu al bar Li rico, de Palma. Director del festival ha reunit 18 llengües diferents. El vers que mes li agrada es "Abril venia, lleno todo de flores amarillas.". De Joan Ramon Jiménez?

Eduardo galeano

S'ha mort un gran escriptor. L'he descobert tard. Us poso algunes de les seves frases mes memorables:

• “Quien no se hace el vivo va muerto. Estás obligado a ser jodedor o jodido, mentidor o mentido. Tiempo del qué me importa, el qué le vas a hacer, el no te metás, el sálvese quien pueda. Tiempo de los tramposos: la producción no rinde, la creación no sirve, el trabajo no vale. En el Río de la Plata, llamamos ‘bobo’ al corazón. Y no porque se enamora: lo llamamos ‘bobo’ por lo mucho que trabaja.”
• “Si un libro se puede leer impunemente, no vale la pena tomarse el trabajo. Cuando los libros están de veras vivos, respiran; y uno se los pone al oído y les siente la respiración y sus palabras son contagiosas, peligrosamente, cariñosamente contagiosas…”
• “El mundo se divide, sobre todo, entre indignos e indignados, y ya sabrá cada quien de qué lado quiere o puede estar…”
• “El hambre desayuna miedo. El miedo al silencio aturde las calles. El miedo amenaza: Si usted ama, tendrá sida. Si fuma, tendrá cáncer. Si respira, tendrá contaminación. Si bebe, tendrá accidentes. Si come, tendrá colesterol. Si habla, tendrá desempleo. Si camina, tendrá violencia. Si piensa, tendrá angustia. Si duda, tendrá locura. Si siente, tendrá soledad.”
• “Quien no está preso de la necesidad, está preso del miedo: unos no duermen por la ansiedad de tener las cosas que no tienen, y otros no duermen por el pánico de perder las cosas que tienen…”
• “A diferencia de la solidaridad, que es horizontal y se ejerce de igual a igual, la caridad se practica de arriba-abajo, humilla a quien la recibe y jamás altera ni un poquito las relaciones de poder.”
• “La violencia engendra violencia, como se sabe; pero también engendra ganancias para la industria de la violencia, que la vende como espectáculo y la convierte en objeto de consumo.”
• “No hay guerra agresiva que no diga ser guerra defensiva. Hi invadió Polonia para evitar que Polonia invadiera Alemania. Bush invadió Irak para evitar que Irak invadiera el mundo.”
• “Pobres contra pobres, como de costumbre: la pobreza es una manta demasiado corta, y cada cual tira para su lado.”
• “Quien no tiene miedo al hambre tiene miedo a la comida. Los automovilistas tienen miedo de caminar y los peatones tienen miedo de ser atropellados.”
• “El catecismo me enseñó, en la infancia, a hacer el bien por conveniencia y a no hacer el mal por miedo. Dios me ofrecía castigos y recompensas, me amenazaba con el infierno y me prometía el cielo; y yo temía y creía. Han pasado los años. Yo ya no temo ni creo. Y en todo caso, pienso, si merezco ser asado en la parrilla, a eterno fuego lento, que así sea. Así me salvaré del purgatorio, que estará lleno de horribles turistas de la clase media; y al fin y al cabo, se hará justicia.”
• “Mientras dura la mala racha, pierdo todo. Se me caen las cosas de los bolsillos y de la memoria: pierdo llaves, lapiceras, dinero, documentos, nombres, caras, palabras. Yo no sé si será gualicho de alguien que me quiere mal y me piensa peor, o pura casualidad, pero a veces el bajón demora en irse y yo ando de pérdida en pérdida, pierdo lo que encuentro, no encuentro lo que busco, y siento mucho miedo de que se me caiga la vida en alguna distracción.”
• “Como Dios, el capitalismo tiene la mejor opinión sobre sí mismo, y no duda de su propia eternidad.”
• “¿Tenemos todo prohibido, salvo cruzarnos de brazos? La pobreza no está escrita en los astros; el subdesarrollo no es el fruto de un oscuro designio de Dios.”
• “La historia es un profeta con la mirada vuelta hacia atrás: por lo que fue, y contra lo que fue, anuncia lo que será.”
• “No consigo dormir. Tengo una mujer atravesada entre los párpados. Si pudiera, le diría que se vaya; pero tengo una mujer atravesada en la garganta.”
• “Yo me duermo a la orilla de una mujer: yo me duermo a la orilla de un abismo.”
• “Pequeña muerte llaman en Francia a la culminación del abrazo, que rompiéndonos nos junta y perdiéndonos nos encuentra y acabándonos nos empieza. Pequeña muerte, la llaman; pero grande, muy grande ha de ser, si matándonos nos nace.”
• “El amor es una enfermedad de las más jodidas y contagiosas. A los enfermos, cualquiera nos reconoce. Hondas ojeras delatan que jamás dormimos, despabilados noche tras noche por los abrazos, o por la ausencia de los abrazos, y padecemos fiebres devastadoras y sentimos una irresistible necesidad de decir estupideces.”
• “El amor se puede provocar, dejando caer un puñadito de polvo de quereme, como al descuido, en el café o en la sopa o el trago. Se puede provocar, pero no se puede impedir. No lo impide el agua bendita, no lo impide el polvo de hostia; tampoco el diente de ajo sirve para nada. El amor es sordo al Verbo divino y al conjuro de las brujas. No hay decreto de gobierno que pueda con él, ni pócima capaz de evitarlo, aunque las vivanderas pregonen, en los mercados, infalibles brebajes con garantía y todo.

les beques

Els estudiants de 4rt d'ESO catalans nomes han tret millor nota que l'any passat amb angles. Ni les mates, ni el català ni el Castellà han millorat. A l'inrevés han baixat entre el 0,8  i el 1,2. Nomes l'angles com deia ha pujat un 2,4 de mitjana. D'aquest estudi de  l'OUC, se'n despren tambe que les noies treuen millors notes. Serà per participar en les beques que des de fa 36 anys dona la Caixa, perque joves i no tan joves vagin a l'estranger a formar se. A la fotografia entre els 120 seleccionats se'n hi veuen poques de noies. El programa que els envia a tot arreu, però preferentment a EEUU esta dotat amb 7,8 milions d'euros. Ampliats els estudis a l'estranger se'ls hi demana que tornin per revertir els seus coneixements a Catalunya, cosa que tampoc no sempre passa. Sempre he troba a faltar que es faci un seguiment de la professio final d'aquests elegits, per tal de mesurar la seva valua , l'aprofitament dels diners i potser introduir alguna clàusula mes restrictiva encara, ira que ja ho son, en l'eleccio d'aquests cervellets catalans que amb les nostres comisions i interessos ajudem a progressar. Peró hem de progressar tots.I no ho sabem.Peró ho podríem sapiguer.

i 10 twits mes...

1.- El grup israelia ICI, nova terminal al port de BCN per 35 anys.
2.- Catalunya i Alemanya unides als Alps per 150 victimes aeries.
3.- Series: Showrunner, Cliffhanger, Upfronts, Event serie, Reboot.
4.- Twin Peaks, Seinfeld, The wire, The office, Mad men, Perdidos.
5.-Comic catala, nomes 50 novetats a l'any.Es poc i no se'n demana
6.- Catalunya Nord frena Le Pen i confia de nou en els socialistes.
7.- Quan no saps dir que no, dius no ho se i guanyes temps.
8.- Desde 1980,5 enderrocs simbolics de la Model que tanca el2017
9.- Descontrol i una morta al Saloufest de 9500 joves britanics.
10.- Aquesta SS.SS. mes esqui que platja. El terrorisme afecta maig

el germanet

Avui t'adapto un text molt maco que he trovat sobre els germans i la seva estimacio. D'aqui uns mesos tindras el primer record conscient. Estaras a punt de fer 4 anys i sera el 2015, el octubre. En els instants previs al record, jo devia menjar el pa amb xocolata que l’àvia m'havia dut per berenar en venir a recollir-me a l’escola per anar a la clínica, que quedava just al costat. Devia dur encara la bata posada i les trenes ben tibades i encoloniades. Devia cantar per dins mentre caminava, perquè sempre ho feia.

La primera vegada que vaig veure la meva germana petita, hi havia aquella llum d’octubre a les cinc de la tarda que molesta una mica i tot. Quan vaig entrar a l’habitació, els meus pares em van donar una nina de drap blava. “L’ha dut la germaneta la panxa de la mare, per a tu, perquè t’estima molt”. El record del dubte sobre la procedència de la nina és tan nítid que encara ara puc descriure la sensació d’incredulitat que aquell regal em va produir. Em vaig abocar al bressol i allà la teníem: un nadó petit i pelut. Quina fascinació! Quines ganes d’agafar-la com si fos una de les meves nines!  Tenia una germana i sentia (perquè així m’ho devien haver transmès) que n’havia de tenir molta cura i que jo era la gran i totes aquestes coses que es diuen als germans grans.

No us enganyaré: la fascinació em va durar aproximadament tres mesos. El temps just per descobrir que jo ja no era la filla petita, la cosina petita, la néta petita, la neboda petita o, fins i tot, la veïna petita. Aquell animaló intrús s’havia convertit en una nosa que no em deixaven agafar, amb qui sempre havia d’anar amb compte i de qui tothom estava sempre pendent. I va començar una guerra que va durar aproximadament setze anys, amb alguns períodes de treva curtets i alguna revifalla a posteriori. I no era una guerra freda, no us penseu: durant tots aquests anys, la lluita va ser un cos a cos de plantofades, patades voladores, esgarrapades, queixalades, cops de puny, escopinades i travetes. Això sí: jo tenia claríssim que l’única que li podia pegar era jo, perquè malgrat tot l’estimava com a ningú i vivia constantment en una dualitat odi-protecció que va regir la nostra relació fins a l’adolescència.

Va arribar un dia en què ens vam adonar que ja no teníem ganes de forçar amb clips els panys dels nostres diaris respectius perquè ens venia de gust explicar-nos les coses que abans guardàvem sota clau. Que, amb els anys, havíem desenvolupat un cert gust per la mateixa música i les mateixes pel·lícules. Que ella ja no em feia pagar-li cinc euros perquè dormís amb mi després de veure una pel·lícula de por perquè, en el fons, li agradava que jo –que era la gran– tingués por i ella pogués exercir de protectora. Que compartir la Game Boy havia deixat de tenir importància perquè preferíem parlar que jugar al Mario Bros.

I un dia fara anys de tot aixo. I m’adonare que hem compartit mitja vida i que és la persona que més estimo del món, la meva persona preferida. I malgrat haver-la volgut llençar moltes vegades pel balcó (especialment quan era un nadó moníssim), crec que la meva vida hauria sigut molt avorrida sense ella.

Tenir un germà petit t’ensenya, encara que sigui a base de plantofades, a compartir, a protegir i a renunciar a ser el centre de l’univers. I un cop aprens tot això, guanyes una cosa que no té preu: la complicitat més forta i més segura que tindràs mai amb algú. I el plaer indescriptible de ser al seu costat, avui que es fa gran.

les caramelles

Avui hem anat a l'aplec de Puiggracios. Un dinar amb alguns del poble que han volgut compartir la mona. 12 mones que han sortejat les velletes i arrugades mongetes del santuari. No hi havia ma innocent. Deien el numero que els semblava del 0 al 150 i hala, qualsevol de les quatre. Quan hem arribat la coral ja havia cantat. Avui anaven per les cases que els hi ho havien demanat. Vas a la porta, cantes i et donant alguna cosa. Abans eren cèntims o millor menjar. Jacint Verdaguer deia el 1885 que era un costum de l'antigor que s'estava perdent. En aquest racó del Vallès, el monestir de Puiggracios s'intenta conservar la puresa i la tradició, els aires que fan bell la vall del Tenes, tot guardant aquesta, si religiosa i catalana  costum.Caramella no vol dir res fora de l'emporda. Ve de colamus, gralla primitiva, una canya amb un foradet a l'extrem i una llengueta aprop. Encara acompanyen a les caramelles pobres.Camarelles domina a la plana de Vic i mes avall camalleras que fa sospitar ve de camalls. Hermosos goigs cantats a la verge del mont des de la Catalunya espanyola i francesa amb noms com Goigs dels ous, Set goigs de les caramelles o goigs de pasqua. Les caramelles com els hi diem a Bigues, porten algun mocador de color, vestit o cosa uniformant. 

ser o fer

Quan et pregunten que som hem de fixar nos en que contestem. Jo dic que soc Català, europeu, culer, ateo, home i vell. Peró no soc i faig de religiós de petit, periodista, barbut o soldat. Hi han coses que ets, persona i que coses de les que fas, frega plats. Faig de cineclub, de sardanista o d'un partit però no en soc. Entre una cosa i l'altre completem el puzle que la societat necessita per entendre'ns i funcionar. El que passa es que el que som i el que fem es tendeix a confondre per facilitar les coses, error, i per fer nos sentir millor, que SOM alguna cosa mes que pols. No es pot ser per exemple de dretes i d'esquerres. Si pot ser de dretes i fer que ets d'esquerres. Hi ha coses molt contradictories. La guerra i la pau, les religions, les èpoques històriques, l'art, les feines. O ets o fas. Pregunta t'ho sempre i sabràs molt mes en quin lloc estàs situat i a on et pertocaria si t'has situat malament. I no deixis que mai et diguin que fas el que no ets i ets el que no fas. Com la senyora pobre, que em vaig trobar ahir contra direccio, a vegades no podem fer/ser dues coses a l'hora.

920

Es el numero de l'entrada d'avui amb la que pretenc fer te una mica de companyia i que sàpigues de mi. T'he fallar uns 300 blogs. Son dies que no he estat a casa, m'agrada escriuret aquí, o m'he trobat malament o no sabia que dir te. La gent em diu que no m'obligui tant pero a mi m'agrada. Procuro tenir te al dia, i així ho estic jo. Es com si et digues bona nit amb un peto literari. També de vegades em diuen que si no es veritat tot el que escric, però es que m'haig de permetre llicencies literàries, no mentires, per dir el que vull i tu ho entendràs. Tu i tot el que vulgui entendre.  Es com una teràpia encoberta. Escrius de coses que per mi no ho faria i que de vegades reconec que son molt avorrides i repetitives. De l'hospital no vaig poder  fer ho i en els hotels banda de que no hi vaig, has d'estar hi uns dies instal.lat. En tot cas t'ho explico tot a la tornada. A ma quasi no puc escriure que s'entengui i per telefon, tu no ets un diari. Se que faig faltes. Però a mi sempre m'han corregit. Tampoc trobaries gaires que escriguin com jo. De raro vull dir. Sempre es veritat. Soc jo, exposo dubtes, faig futur, pregunto al mon, desfaig malentesos i nomes em falta alguna resposta o comentari per enriquir me una mica. L'important es que ho llegeixis tu algun dia. Espero que pugui afrontar algun blog mes.Hi veuràs les limitacions de l'avi que espero no hagis heredad. Sempre? estarem al núvol, però t'ho podràs imprimir i ho guardaràs en algun lloc de la teva biblioteca. Serà l'avi trapella de paper. I d'alguna manera ens haurem vist/escrit/escoltat com a mínim 920 vegades. Tot el que et dic a tu val per la Julia, sempre. A ella que es mes gran li he fallat 676 dies. Tot i aixi segur que soc l'avi del mon que ha fallat menys.

vens mes?

Diu estadística que Catalunya fa sis mesos que ven mes. Home, nosaltres si que ho notem perquè fa un mes la botiga de les plantes estava tancada. La Rosa ha obert per que no es pessimista. El creixement total s'ha de dividir per tots els que creixent i creieu me  el percentatge baixa força. Peró sis mesos seguint creixent ni que sigui poc ja es alguna cosa.sobre tot el febrer, que es curt, fred i sense estímuls tipus renaixes que s'hi valguin. I també diuen que aquest abril, sinó plou massa es bellugara algun calaix.Es l¡hora del petit comerç, del retorn a la qualitat i l'adeu al Marca blanca sense un bon posicionament.Ara ja no es gastara no perquè no t'hagi afectat la crisi, sinó perquè ja sabem qua en vindra una de pitjor i segons en quin mon estem, la pensió quedara minsa i patirem. Estem en el cami de la qualitat i el servei. L'especialitzacio  i l'originalitat, la simpatia amb el client i vendre li futur, que sàpiga que quan torni ens trovara allà amb el millor i mes asequible producte. La gent t'entra a comprar, per aquests detalls per els acabats i per ferte costat i agrair te l'esforç que has fet i el que t'ha costat prendre la decisió. Obligada o intel.ligent?

la primera plana

Es la que obre els diaris de paper amb una gran foto normalment. La del dia que vaig fer 66 anys era plena de mentides i dubtes. Alguns ja es veien enseguida. D'altre varem haver d'esperar l'endema. La primavera es queda. L'endema un dia rúfol, rúfol. L'ou torna les mones. Es veu que ho fan els pastissers joves. Peró tu mateixa vas demanar un tren de xocolata. El partit al govern permet als sense papers tornar al cap, Peró tenir la targeta sanitària. La CUP sembla serà decisiva alhora de sumar escons independentistes. S'han posat be en el full de ruta i esperen ampliar suports durant el Procés. La guerra dels executats augmenta. A mes execucions terroristes, mes execucions per la llei. La crisi a sigut tan forta que ha canviat valors i mentalitat. Ja no som tan post moderns com érem. També hi ha qui diu com quedara Catalunya si no sortim d'Espanya: invisibles, ja ni per l'espai, sotmesos i sense recursos socials. I també que hi expectactives laborals per la filologia.Deia Cansado que a ell no li agradava mentir quan fent broma cel.lebrava i enganyava al public dient -li  emocionant los que feis 25 anys  dels escenaris. El public aplaudia i s'emocionava amb ell. De sobte deia que era mentira i que a ell no li agradava mentir.En aquell moment Faemino deia: A mi si.