sant joan

La nit del 23 de juny és una nit de festa. Els carrers i les places de la ciutat s’omplen de veïns, familiars i amics que passen una de les nits més màgiques -i normalment més caloroses- de l’any: la nit de Sant Joan. Després del sopar, la coca i el ball, no hi poden faltar els petards i els focs d’artifici que omplen els carrers de la ciutat de llum i soroll.

Els perills d’aquests artefactes, però, s’han de tenir sempre presents a l’hora de poder encendre’ls. Per això, l’Ajuntament de Barcelona en col·laboració amb els Bombers de la ciutat, posa a l’abast dels ciutadans una sèrie de consells per poder passar una revetlla amb diversió però sobretot amb seguretat.

Els articles pirotècnics de tot tipus s’han de comprar tan sols en els establiments autoritzats perquè són els únics on es fa un control dels seus productes perquè no se’n venguin de defectuosos. A més, és important seguir els criteris d’edat recomanada de cada petard, i que aquells petards que els nens sí que poden tirar siguin amb la supervisió d’un adult.

Durant la revetlla, s’han de tenir en compte diversos aspectes sobre la col·locació i manera d’encendre els petards i focs d’artifici: no posar els petards prop de la cara o del cos, no llançar coets agafats directament de la mà, no tirar coets amb la canya trencada, fixar bé les rodes d’artifici per evitar que cremin incontroladament, no tirar cap petard cap a una direcció on hi hagi alguna altra persona, no tirar focs d’artifici en una zona que estigui prop de líquids inflamables o altres productes que puguin explotar (com per exemple, d’una gasolinera), etc.

Un dels trucs per evitar prendre riscos de cremades per les espurnes és tirar els focs artificials col·locant-se al cantó d’on ve el vent respecte al coet; d’aquesta manera el vent envia les espurnes cap a la direcció oposada on és la persona que encén el coet.

Alguns dels accidents amb els petards es produeixen per dues situacions totalment evitables: l’una, guardar-se algun article pirotècnic a la butxaca, perquè podria encendre’s i explotar; l’altra, col·locar un petard dins d’una ampolla, totxana o qualsevol altre objecte, perquè quan el petard explota, trossos de l’objecte o del petard surten disparats incontroladament i poden anar a parar a qualsevol persona que sigui a prop.

D’altra banda, en el cas que el petard o coet falli en el moment d’encendre’l, és important no tocar-lo fins al cap de com a mínim 30 minuts. Un cop passat aquest temps, s’ha de posar en remull durant tota la nit per apagar alguna possible espurna que hagi pogut quedar encesa.

Els Bombers demanen que en cap cas s’encengui un foc d’artifici o similar a 500 metres d’una zona boscosa perquè suposa un alt risc d’incendi. A més, recorden que no s’ha de llançar cap petard a l’interior d’habitatges o edificis.

Des de casa també es poden fer algunes accions de prevenció de possibles accidents. La principal és tancar finestres i balcons, per evitar que entri a casa qualsevol coet que es desviï. A més, és important treure la roba estesa de terrats i terrasses, que podrien fer encendre la roba si hi arriba una guspira, i plegar els tendals que hi pugui haver a les terrasses.

Les fogueres són una de les tradicions de Sant Joan més populars, i arreu de la ciutat se’n fan un munt, moltes d’elles organitzades per petites entitats i associacions. Amb tot, a l’hora d’encendre les fogueres és important recordar que cal que siguin a més de 15 metres de qualsevol façana d’habitatges o comerços o de qualsevol vehicle estacionat, i mai encendre’n una a sota d’una línia elèctrica o de telèfon.

En les fogueres que s’engeguen a la calçada dels carrers del mig de la ciutat, cal deixar un espai de pas perquè puguin circular els vehicles d’emergències. A més, en aquests casos cal col·locar un suport de terra o sorra sota la foguera per evitar que malmeti el paviment del carrer.

Els Bombers de Barcelona recorden també que no es pot llançar dins la foguera cap tipus de bidó, llauna, esprai o qualsevol producte inflamable perquè poden provocar explosions.

nou oasi

El president de la Generalitat va esquivar amb una variant de l’“això no toca” la persecució dels periodistes gràfics que l’esperaven a les portes del Teatre Romea, on ahir es va celebrar la gala d’entrega dels Premis Nacionals de Cultura. “L’home que ahir abraçava David Fernàndez i avui ha trobat a faltar l’abraçada d’algú altre”, tal com va definir-lo el presentador de la gala, Òscar Dalmau, va afirmar després, somrient: “És un oasi de pau i tranquil·litat ser aquí, us agraeixo la invitació, en especial aquest any”. I això que també li va tocar sentir algun retret.

En un acolorit escenari entre el minigolf i el cabaret -catifa vermella resseguida de bombetes, la lluna projectada en una pantalla, la formació de jazz de Chamorro-Motis encongida en un racó i la senyera a l’altre-, la cerimònia va avançar amb ritme, probablement gràcies al rigor de l’emissió en diferit pel 33. La precarietat que està patint el sector cultural els últims anys va salpebrar diversos discursos, com el de Carles Duarte, president del CoNCA, ens organitzador dels premis. Va denunciar que “els efectes de la crisi han sigut dramàtics” i va demanar que en un “moment d’incertesa i esperances, de canvis profunds que ens mouen a reescriure horitzons personals i col·lectius”, la cultura tingui “un paper de lideratge”. El conseller del ram, Ferran Mascarell, estava d’acord que “el lloc de la cultura no és la perifèria, sinó el cor de la nació”, però no en el pessimisme: “El sector ha viscut anys enormement complicats -deia-, però avui puc dir-vos que tots els indicadors de l’activitat cultural tendeixen a millorar. Avui puc dir-vos, amb cert orgull, que de la crisi n’ha sortit un sector cultural més madur i intel·ligent”. El president, Artur Mas, va alabar els creadors -“el petroli del país”-, però també va aprofitar per fer ell mateix algun retret: “Fa segles que aquest país no es pot considerar normal, i mireu què hem aconseguit. Imagineu-vos què seríem capaços de fer!”

El primer dels deu guardonats -amb l’escultura de la C i 15.000 euros- va ser el crític d’art i historiador de la premsa gràfica Josep Maria Cadena, que va recordar que després de viure les estretors del franquisme ara altre cop “tot són llamps i trons anomenats recursos”. Un pilar de la dansa contemporània, Guillermina Coll, va defensar “el paper cabdal” d’aquest art i dels seus pedagogs. I una encara més veterana i pionera Amèlia Riera, artista plàstica, es va declarar “sincerament feliç”. L’Espai Guinovart d’Agramunt també va rebre premi, després de 21 anys de “picar pedra”.

El professor Xavier Pla va explicar la passió amb què s’ha aproximat a Joan Sales i Josep Pla, “dos autors polèmics que connecten la nostra cultura amb la condició humana més universal”. El poeta i traductor Francesc Parcerisas va optar per llegir un poema escrit per a l’ocasió (“als dits m’ha quedat un atzar / que tot ell és fet de llum”), i també van fer gala del seu ritme Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries entonant una jota que defensa “viure sense pressa i amb llibertat”. La Federació de Diables i Dimonis de Catalunya es va fer sentir en rebre el guardó, fent retronar tambors i tabals a la platea, i va criticar la directiva europea del foc que ha posat en perill la festa popular.

Jaime Rosales, més metafísic, va explicar com entén ell la creació: “Una obra és una experiència molt personal, que ens apropa a l’infinit, a per què fem el que fem, per què som com som i anem on anem. Els artistes ens entestem a buscar respostes a aquestes preguntes, i fracassem”, va dir. I l’última dels premiats va ser Núria Espert, a qui va entregar el guardó Artur Mas. L’actriu va fer diana recordant una anècdota de Winston Churchill durant la II Guerra Mundial. “Quan les coses anaven malament per als anglesos i els seus homes li van demanar que reduís els diners per a la cultura, perquè calien per a la guerra, ell va respondre: «Ah, per què fem la guerra, doncs?»”

Jocs d'Hivern adeu?

Va ser un dels culebrons més llargs i embolicats de l’anterior mandat -amb permís de Can Vies-, i el nou govern municipal ha esvaït ràpid els dubtes: Barcelona no optarà a ser la seu dels Jocs d’Hivern del 2026. L’aventura olímpica, com ja deixava clar en el seu programa, no entra en els plans de Barcelona en Comú. “No està dins dels nostres objectius”, va reconèixer ahir el primer tinent d’alcalde, Gerardo Pisarello, que va justificar el nodel seu govern a la cita olímpica pel fet que és un projecte que “no ha comptat mai amb un consens generalitzat” i que, entenen, no s’adiu al “context mediterrani” de la ciutat.

Pisarello, nou portaveu del govern, va argumentar que el seu equip és partidari de promoure l’esport de base i que els esdeveniments estiguin “molt pactats” amb les entitats. I aquí no hi veuen l’encaix dels Jocs d’Hivern. De fet, un altre dels projectes que ja havien dit que no veuen amb bons ulls i que volen frenar és l’anunciada pista d’esquí a la Zona Franca.

La candidatura per als Jocs d’Hivern es va convertir en un autèntic maldecap per a l’alcalde Xavier Trias després de l’estiu del 2013, quan s’esgotava el termini per decidir si Barcelona es postulava com a seu el 2022. Finalment, i argumentant falta de consens polític, CiU va decidir que s’optava per posposar-la fins al 2026. I ahir Trias acusava el nou govern de “girar l’esquena” al país amb la seva negativa. Per la seva banda, el cap de files del PSC a Barcelona, Jaume Collboni -que va donar suport a la investidura de Colau-, va defensar que “és un error renunciar definitivament a la candidatura de manera precipitada i sense debat ni diàleg”.

Abans que Pisarello confirmés que els Barcelona-Pirineus 2026 quedaven lluny dels interessos del nou govern, ja havia transcendit que Colau havia cessat el director de la candidatura olímpica, Òscar Grau. Davant d’aquests fets, l’alcalde de la Seu d’Urgell, Albert Batalla, i el de Puigcerdà, Albert Piñeira, es van revelar contra el no als Jocs d’Hivern i van assegurar que “es menystenia el territori” i que “només es mirava pel bé de Barcelona”. I aquest va ser l’escenari que va portar la candidatura olímpica a colar-se en l’agenda del nou govern, que, centrat en la seva pròpia constitució, vol visualitzar de manera molt clara les seves prioritats: l’atenció dels més vulnerables. Per això ahir, després de la primera comissió de govern que presidia, Colau va apuntar que les dues primeres decisions que s’han pres s’enfoquen a lluitar contra els desnonaments i contra la malnutrició infantil, una agenda eminentment social. Com ja havia anunciat dilluns a Nou Barris després de seguir de prop els nou desnonaments previstos aquell dia al districte, l’alcaldessa va confirmar ahir que es convocarà d’urgència la Taula de Prevenció de Desnonaments, que no es reunia des del febrer del 2014. La novetat, en aquest sentit, va ser l’anunci que ella mateixa començaria ahir una ronda de converses amb els dirigents de les entitats financeres per convidar-los a sumar-se a les mesures contra “l’emergència habitacional”. Una de les propostes que els formularà és que posin en lloguer els seus pisos buits per a persones en situació de vulnerabilitat.

L’altra gran prioritat de la comissió de govern és la lluita contra la malnutrició infantil. Pisarello va anunciar que treballen en l’elaboració d’un cens que permeti detectar els nens que pateixen mancances alimentàries, sobretot ara que s’acaben els menjadors escolars. El primer tinent d’alcalde va remarcar que l’any passat 4.500 nens van quedar fora del sistema de beques i va dir que ara volen un estudi acurat que permeti revisar si els menors en risc han accedit a les beques de colònies i casals previstes per a aquests casos, i, si no ho han fet, habilitar altres solucions com les ajudes a través de la Targeta Solidària d’alimentació. Posteriorment CiU va sortir en defensa de la feina feta, reivindicant que són accions que “ja havia impulsat Trias al llarg del mandat”.

la pensio varia

Un pensionista de la Terra Alta cobra de mitjana 708 euros de jubilació, un 37% menys que els 1.124 euros que cobra una persona jubilada del Barcelonès. Aquesta diferència no només reflecteix el contrast entre comarques rurals i urbanes o de serveis, sinó també la bretxa entre els pensionistes que havien sigut autònoms i els que havien sigut assalariats en règim general. Així, els treballadors per compte propi reben de mitjana 631 euros mensuals quan es jubilen, 349 euros menys que el que cobra un empleat afiliat al règim general.

La pensió mitjana per jubilació al conjunt del territori català és de 1.034 euros al mes, una retribució que superen la majoria de municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona, segons les dades publicades ahir per l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat). Per ciutats, els pensionistes que cobren més són els de Sant Cugat del Vallès, que reben de mitjana 1.132 euros al mes. De fet, Sant Cugat és un dels municipis catalans amb una renda per càpita més alta. “És el mirall de les diferències salarials dins el territori”, explica l’economista Sergi Jiménez.

Però tal com explica aquest expert, seria un error concloure que els pensionistes del Pallars Sobirà o de la Cerdanya són més pobres que els del Baix Llobregat. “En la majoria de casos és cert que són autònoms, però això també vol dir que són propietaris d’actius com ara terres o immobles i, per tant, tenen altres fonts d’ingressos”, aclareix Jiménez. A més, el cost de la vida és més elevat a les zones urbanes i, sobretot, a l’àrea metropolitana. A Barcelona, per exemple, el preu mitjà del lloguer era de 650 euros mensuals el 2014, mentre que a Gandesa, capital de la Terra Alta, va ser inferior als 350 euros.

En comparació amb l’any anterior, les pensions per jubilació han augmentat només 3 euros, tot i que en el còmput global de totes les retribucions per pensions -que inclouen viduïtat, orfandat o invalidesa- van augmentar un 1,7% respecte al 2013. D’altra banda, si les comparem amb la mitjana espanyola, de 1.017 euros l’abril d’aquest 2015, les pensions catalanes són lleugerament superiors.

Fora d'Europa

Dins o fora de la UE? ¿Amb l’euro o sense? Són dues de les qüestions més crítiques que afrontaria un hipotètic nou estat català. Caldria gairebé una bola de vidre per resoldre-les però, més enllà d’hipòtesis i futuribles, es deixen entreveure alguns escenaris del que podria passar. Ahir se’n van debatre uns quants en una jornada organitzada pel Diplocat al Recinte Modernista de Sant Pau.

En l’àgora política europea, l’encaix d’un estat sorgit dins de la UE ha sigut tradicionalment el “no-tema”. Cap estat vol interferir en els afers interns d’un altre i, en aquest pols, tothom juga net. Ni tan sols la possibilitat que Escòcia es convertís en un estat després del referèndum va capgirar els principis de “precaució i neutralitat” -de portes enfora- dels estats i les institucions europees. Però per a Kai-Olaf Lang, de l’Institut Alemany de Política i Seguretat Internacional (SWP), la UE ha mostrat grans dosis de pragmatisme i solucions “no convencionals” per afrontar imprevistos.

Segons aquest expert, davant d’un suposat bloqueig espanyol a l’entrada a la UE, jugaria a favor de Catalunya que aquí ja es compleix el 100% de la normativa de la UE i la negociació podria ser un “procés ràpid”. “L’endemà de la independència la majoria d’actors, entre els quals les institucions europees i potser també Espanya, podrien estar interessats en solucions constructives sobretot pensant en les seves economies”, va admetre Lang, que va argumentar també que “l’independentisme català porta Europa al seu ADN i seria difícil per a la UE dir no a un moviment tan europeista”.

“Europa és una història d’èxit -va reflexionar Graham Avery, acadèmic de la Universitat d’Oxford i director general honorari de la Comissió Europea-. És el marc on les diferències es resolen a través del diàleg i no de la força”. Per això, per a Graham Avery, el que passa a l’est d’Ucraïna -els referèndums o les declaracions al marge de la legalitat- són “males notícies per a Catalunya”, ja que posicionen els estats en contra de “declaracions unilaterals d’independència”. “Ni Brussel·les ni les capitals resoldran per vosaltres el problema de l’encaix entre Espanya i Catalunya”, va alertar aquest expert, que va explicar que per expulsar Catalunya de la UE caldria la unanimitat dels 28 estats membres. “El nietde Madrid no és la resposta adequada”, va advertir Avery.

Com tampoc ho sembla la negativa que un nou estat català pogués fer servir l’euro. Almenys aquesta és la impressió de Jordi Galí, director del Centre de Recerca en Economia Internacional (CREI) de la Universitat Pompeu Fabra. “Qualsevol moviment contra la continuïtat de l’euro a Catalunya seria fruit només de la voluntat política d’algun actor de perjudicar la societat catalana”, va afirmar Galí abans d’obrir un debat acadèmic amb Jordi Gual, director executiu de planificació estratègica de CaixaBank i economista en cap del Grup Criteria, sobre el valor que aporta el sistema monetari a la prosperitat d’un país.

“Els acords monetaris estables són crucials en la nostra societat”, va dir Gual, que va defensar com a únic escenari possible l’ statu quo actual: “Una transició cap a un nou sistema monetari o l’adopció unilateral de l’euro serien posicions extremadament arriscades, inestables i perilloses”. “No són els escenaris desitjables”, va admetre Galí, que, tot i així, va defensar que els bancs tindrien liquiditat en euros a través de les seves sucursals a l’eurozona.

“Per tenir força a l’hora de negociar el sistema monetari, Catalunya hauria de preparar un pla B per si quedés fora de l’euro. Va ser l’absència d’aquest pla B monetari el que va ensorrar els independentistes a Escòcia poc abans del referèndum”, va concloure Angus Armstrong, del National Institute of Economic and Social Research britànic.

Josep Maria Casasus

El professor Josep Maria Casasús ha superat aquesta setmana la marca de 1.000 Abans d'Ara, la selecció d'articles clàssics del periodisme català que, dia a dia, refà el pont amb la tradició pròpia ensorrat pel franquisme. Tot i que està nominalment jubilat, el fet que hagi proposat de quedar a la redacció fa pensar que segueix sent un dels seus hàbitats de preferència.

Estem encara desconnectats del nostre passat periodístic?

Cada cop menys, per sort. Els de la meva generació estudiàvem periodisme als anys 60 i llavors ningú ens explicava els clàssics catalans. Vam intentar fer una recerca històrica pel nostre compte, de manera autodidacta. Ara, en canvi, sí que ja hi ha a les universitats catalanes molta gent que coneix aquests periodistes i els explica als alumnes. Hi ha dues persones de la generació anterior que cal esmentar: Josep Faulí i Josep Maria Cadena. Tots dos van ajudar a mantenir viva la flama.

Com era aquest periodisme català d'abans de la Guerra?

A l'època d'entreguerres, Catalunya modernitza radicalment el seu periodisme. N'és un exemple un diari com La Publicitat, equivalent al que avui representa l'ARA, pel que tenia d'innovador. Va ser una època en la qual els diaris van començar a enviar corresponsals a l'estranger: Gaziel, Pla, Xammar, Josep Maria de Sagarra... Tots ells, quan tornen a Barcelona, importen el que han vist a l'estranger. La televisió no s'havia ni comercialitzat i la ràdio no estava avançada, així que, per saber què es feia fora, t'havies de refiar del que portaven els que hi havien anat. És llavors quan va començar a ser hegemònic i respectat el periodisme de carrer, el de fets, que va passar per sobre de l'articulisme que havia dominant a Catalunya, tradicionalment. Però anàvem tard: la cultura anglosaxona feia 70 o 80 anys que feia cròniques i reportatges quan aquí el periodista per antonomàsia era encara el de gabinet, el de despatx.

Quin dels periodistes que ha estudiat el sorprèn encara per vigent i per la capacitat d'anticipar?

Un dels grans periodistes és en Joan Crexells, que als anys 20 torna d'Alemanya no com a periodista, sinó com a becari d'estadística, que és com se'n deia de la microeconomia quantitativa. Va tornar amb unes idees molt avançades sobre com s'havia de fer periodisme econòmic. Encara ara molts periodistes econòmics no són capaços de fer prediccions amb la certitud i l'encert que ell ho feia. Per exemple, va estudiar la moneda alemanya durant la seva gran crisi, quan estava per terra, i va fer unes previsions sobre què podia comportar això des del punt de vista social i polític. Doncs bé, va anticipar el que va acabar sent el creixement del nazisme.

I quin periodista creu que es mouria com peix a l'aigua en l'era digital?

En Carles Soldevila: feia textos breus, que es podrien llegir d'una sola tacada a l'ordinador. Els seus fulls de dietari eren molt breus. O, en un altre sentit, l'Eugeni d'Ors, tot i que la seva prosa no seria massa llegible en digital. Bé, ni els seus contemporanis l'entenien gaire. Però en favor seu s'ha de dir una cosa. En un acte commemoratiu, el president de l'IEC va dir que se'l sobrevalorava. Ho va dir per motius polítics. I a les antologies jo no faig selecció política, si no no hi sortiria. Però és que és l'únic periodista català del segle XX amb projecció internacional: als llibres de text anglosaxons l'únic que hi surt esmentat és ell. Ens pot no agradar, o no agradar la seva manera d'escriure, però cal respectar-lo perquè era un home amb una prosa molt elaborada i incisiva.

Prepara els Abans d'Ara entre papers o capbussant-se a la xarxa?

La major part d'arxiu és en paper: retalls i retalls de diaris... La meva dona cada cop està més espantada de veure com estan creixent les piles de paper. No ho tinc ben classificat, però de memòria sé on hi ha la carpeta d'un autor o d'un any. Cada cop utilitzo més antologies. La web ARCA serveix però no hi és tot i la lletra és petita, a vegades il·legible. I Google em serveix molt per a les efemèrides, però sempre s'han de comprovar en paper, que a Google hi ha bastants errors. Sempre compulso les dades.

Creu que els diaris en paper desapareixeran?

Crec que no, però canviaran i seran un producte elitista, per a pocs subscriptors. Potser les subscripcions les pagaran les empreses, perquè els seus executius es trobin un diari en paper al despatx. I serà més car. Amb pocs anuncis, o directament sense. I això tindrà un preu: les redaccions seran més reduïdes. Passa com amb les editorials, que més aviat se n'obren que no se'n tanquen. Que després ve una editorial gran determinada i les va comprant totes, però vaja... Poso l'exemple de la Bernat Metge, que es manté des de l'any 1924 perquè té una estructura lleugera. És que el paper segueix sent el més còmode de llegir: el pots portar on vulguis i no necessita energia...

Els periodistes ens queixem de la precarització que assola l'ofici. Però ells no en vivien pas, de les cròniques...

No, tots els que diem feien altres coses. Soldevila era funcionari de la Diputació i tenia les tardes lliures: escrivia dret, a mà, a la redacció. Ho va fer durant 16 o 17 anys. Sagarra vivia del teatre i la novel·la. Els sous dels periodistes eren molt precaris. L'únic període en què no ho han sigut va des dels anys 60 fins a mitjans del 80, perquè hi havia una regulació de la professió. El franquisme tenia unes taules salarials, que establien que havien de cobrar igual que un enginyer. I les empreses havien d'acceptar-ho.

Als anys 80 deixa la primera trinxera del periodisme i se centra en l'ensenyament. Què el va portar a fer el pas?

Seré molt sincer: la crisi. En aquell moment va haver-hi una sotragada molt forta. Jo treballava al Catalunya Express de redactor en cap, del grup Mundo, que va estar nou mesos sense pagar-nos. No hi havia EROs: no et pagaven i tu o bé aguantaves o bé plegaves. O tancava el diari. I a Barcelona se'n van tancar quatre de cop i volta. I van seguir El Noticiero,El Correo Catalán... No hi havia gabinets de comunicació més que a la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona... Per als 600 periodistes que es van quedar sense feina, aquella va ser una crisi pitjor que l'actual. Aleshores no hi havia possibilitats, com ara, de fer microprojectes. I jo vaig decidir fer carrera universitària. Ara bé, les ganes de fer classes em venien de lluny.

D'on li neix la vocació?

Procedeixo de família obrera. El meu pare era operari d'arts gràfiques en una rotativa. Aleshores els impressors eren gent lletrada, pel contacte amb el que feien, així que a casa entraven llibres i diaris. De fet, vaig començar estudiant dret i a la facultat trobava que jo tenia més coneixements de cultura catalana que els fills de la burgesia catalana. A la universitat jo era el 0,1% de la classe obrera. Però a casa de molts universitaris no hi entraven diaris o llibres. Cosa que passa encara ara amb els estudiants. Encara ara et trobes que els més motivats solen venir de la menestralia.

Ha vist moltes lleves de periodistes. Amb quina es queda?

D'entrada, el periodisme d'ara és millor que el dels anys d'entreguerres. Els periodistes de la vostra generació teniu més el neguit de la tempestivitat, i més intuïció i previsió de futur. Els dels anys 30 podien ser molt bons articulistes però molt pocs tenien aquest neguit: la Irene Polo, en Sentís, en Xammar... començaven a tenir aquest punt de vista innovador. Els pocs que anàvem a les escoles de periodisme sí que teníem més motivació que la mitjana d'ara. Si hi estudiaves, era que estaves motivat. Ara, dels 2.000 que hi entren, només n'hi ha 30 o 40 que sí que tenen aquesta motivació.

Un clam habitual és que hi ha massa llicenciats i massa facultats.

Sí, però això passa a totes les altres carreres. I vull dir una cosa. Ja sé que a la Generalitat van dient que hi ha excés de facultats de periodisme. També de filologia catalana. Però per això s'han de tancar? El servei públic universitari està al servei de la transmissió del coneixement, no al servei del mercat. Ara bé, les privades sí que s'ho han de plantejar. Els estudiants ho saben, quan trien, que no hi ha sortida. Però hi ha més possibilitats ara, encara que siguin precàries, que no l'any 1980.

Als gabinets de comunicació, una sortida professional habitual, fan periodisme?

Els gabinets de comunicació haurien de poder fer periodisme. Però per pressió dels directius a vegades deriven cap a les relacions públiques, en el sentit negatiu del terme. Distingiria entre públic i privat d'una empresa industrial o comercial. El públic està al servei dels ciutadans, no del govern. I hi ha d'haver una ètica. És com els que fan editorials en un diari. Jo mateix n'havia fet molts anys. A vegades no compartia la idea que havia d'argumentar, però, bé, era la meva feina i ho feia en nom dels que estaven dalt de tot. Ara, posava la meva tècnica argumentativa al servei d'aquella tesi que no compartia gaire. Amb temes menors, esclar: amb coses com la pena de mort, per exemple, hi havia la clàusula de consciència.

Ha llegit milers i milers d'articles. Però quin va ser el primer que el va empènyer a ser periodista?

Un que em va motivar va ser de Sempronio, al Diario de Barcelona. L'alcalde de Barcelona els va convidar a visitar les clavegueres de Barcelona i en va fer una crònica. “Això fa gràcia”, vaig pensar, quan devia tenir uns 14 anys. “Sí, voldria fer alguna cosa així, si m'hi convida l'alcalde”.

Noruega i el carbo

Noruega va enterrar divendres definitivament l’era del carbó. El seu fons de pensions, una fortuna de 800.000 milions d’euros alimentada per la rica indústria del petroli d’aquest país, es vendrà totes les participacions relacionades amb empreses que utilitzen carbó. Es tracta del gest més important que s’ha fet fins ara en el marc d’un moviment global que clama per abandonar algunes energies fòssils.

El Parlament noruec va votar fa dos dies a favor d’acabar amb les inversions en companyies que depenen almenys en un 30% del carbó. I no es tracta d’una formalitat: la mesura entrarà en vigor l’any que ve. La decisió -que pot semblar paradoxal, ja que Noruega és un gegant mundial del petroli i el gas- donarà aire a les desinversions en energies fòssils, un moviment que va néixer fa tres anys com una idea acadèmica i que ha anat guanyant adeptes.

L’Església d’Anglaterra va anunciar el mes passat que el seu fons d’inversió, d’uns 12.500 milions d’euros, deixaria d’invertir en companyies involucrades en el carbó i les sorres bituminoses i l’asseguradora AXA va anunciar fa poc que retallaria en 500 milions d’euros les seves inversions relacionades amb el carbó. També la família Rockefeller, la fortuna de la qual prové de la companyia Standard Oil, va decidir l’any passat deixar d’invertir en combustibles fòssils, començant pel carbó.

No hi ha cap dubte que la decisió de diferents fons de vendre les participacions relacionades amb els combustibles fòssils no té cap impacte en l’immens mercat de capitalització de les empreses. Per aquesta raó molts actors han minimitzat el moviment de desinversió, especialment les companyies petrolieres, que el consideren simbòlic i poca cosa més.

Però decisions com la de divendres a Noruega són importants, ja que fan aflorar discussions que fins ara semblaven un tabú, explica Bob Massie, un veterà activista climàtic fundador de la Xarxa d’Inversors en Risc Climàtic. “S’estan posant les bases per a la transformació social i política".

trio d'historics per plantar cara a duran

“Amunt, avant, visca Catalunya lliure!” Són les últimes paraules que va pronunciar Manuel Carrasco i Formiguera, dirigent d’Unió afusellat per les tropes franquistes. Josep A. Duran i Lleida, líder del partit des de fa tres dècades, les va fer servir per tancar la seva intervenció davant del consell nacional conjunt de CiU del 14 d’octubre del 2012, en plena efervescència sobiranista. Al cap de només dues hores, això sí, va matisar a Twitter que no havia sigut una proclama independentista. El llegat de Carrasco i Formiguera és un dels punts als quals s’agafen els sobiranistes del partit per reclamar el no a la consulta del 14-J, i tenen tres històrics al seu costat: Joan Rigol, Núria de Gispert i la filla del dirigent afusellat, Rosa Maria Carrasco. El seu paper contrasta amb el d’Ignasi Farreres, exconseller en governs de Jordi Pujol que ha mirat d’influir entre bambolines per allunyar el partit del sobiranisme.

Núria de Gispert. Presidenta del Parlament i defensora del sí-sí al 9-N

Durant el consell nacional que va celebrar Unió per decidir la posició del partit a la consulta alternativa del 9-N, Núria de Gispert va intervenir per defensar el doble sí. “No tant amb el convenciment d’un independentista de tota la vida, però sí amb el to de qui sap que no hi ha res a fer amb l’Estat”, rememoren fonts presents a la trobada. Va signar el manifest sobiranista que demanava que el 14-J el partit es posicionés sobre la independència. Ara és membre activa dels partidaris del no.

Joan Rigol. Coordinador del Pacte Nacional pel Dret a Decidir

Rigol, sempre que l’hi pregunten, defensa que ell no era independentista. La sentència de l’Estatut i la dinàmica recentralitzadora de l’Estat l’han convertit en partidari de l’estat propi i en un dels encarregats de teixir complicitats entre partits i entitats des del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, institució que lidera des del 2013.

Rosa Maria Carrasco. Filla de Carrasco i Formiguera i molt activa pel no al 14-J

En l’homenatge anual al seu pare, Rosa Maria Carrasco va fer una advertència a la militància: “Compte amb el 14-J”. Dimecres va carregar durament contra Duran, a qui va acusar de ser un “home invisible” que maniobra “de sotamà”, i va participar dimarts en l’assemblea d’Unió a Barcelona. La setmana vinent es torna a reunir i Carrasco vol que cada membre porti tres o quatre persones més per mobilitzar el no.

el triplet del trident

Aquest no és el repte més gran de la meva carrera. Ja vindrà, aquest repte”, deia Luis Enrique abans de l’entrenament. El tècnic asturià, en el seu primer any al Barça, ja té la final de la Champions que no va aconseguir en vuit anys de jugador. El 2002, de fet, un gol de la Juve va tallar les ales de l’asturià en una pròrroga al Camp Nou que va acabar, d’alguna manera, amb una època fosca del Barça. Poc després va arribar la revolució amb Laporta, Rijkaard i Ronaldinho. I Luis Enrique es va retirar.

“No és cap revenja. No m’agraden les revenges”, comentava un entrenador que s’ha fet acompanyar per familiars i amics a Berlín. El Barça és a un sol partit de guanyar el triplet, el segon de la història del club -un fet que també seria únic en el món del futbol-, contra una Juve orgullosa que cedeix la condició de favorita però no renuncia al triomf. Si guanya, de fet, la Juve també tindrà el seu triplet, després d’una temporada impecable. Seria el primer per a ells i seria una sorpresa. “Un equip amb Messi, Neymar i Suárez sempre serà favorit”, deia Gianluigi Buffon, que va fer riure a tothom explicant que un dels seus fills admira Messi. I l’altre, Neymar. “La lògica diu que amb aquests jugadors serà una final amb gols”, afegia Massimiliano Allegri.

El conjunt torinès, després d’eliminar en semifinals el vigent campió del torneig, el Reial Madrid, arriba a la final sense Giorgio Chiellini, un dels seus puntals defensius. Barzagli, amb molèsties durant la setmana, haurà de ser titular en una línia defensiva segurament amb quatre homes. Per tant, Allegri pot perdre, per les baixes, el seu recurs de modificar la defensa i jugar amb dos laterals de llarg recorregut quan cal, situant tres centrals a la zona més pròxima a la frontal de l’àrea. “Hem de pensar com podem fer gol, més que pensar en com evitar rebre’n”, deia un Allegri prudent però ambiciós.

La situació que viuen Allegri i Luis Enrique és gairebé idèntica. En el seu primer any a les banquetes dels seus actuals clubs, poden guanyar el triplet. Potser per això es van repartir elogis davant dels mitjans. “La Juve s’assembla a nosaltres, també vol la pilota, malgrat que defensi bé”, deia l’asturià, que va lloar l’evolució en l’estil dels piemontesos, un equip amb “molts recursos”, segons Gerard Piqué. “Ells també saben jugar la pilota. Ho van demostrar a l’eliminatòria contra el Reial Madrid. Té jugadors molt forts, com Marchisio, Pogba i Vidal, i haurem d’estar molt concentrats perquè poden buscar el contraatac”, va afegir el defensa.

Luis Enrique s’ha emportat tota la plantilla a Berlín, però ningú dubta sobre quin serà l’equip titular. És l’últim partit de la temporada, la cloenda d’un any impressionant. No són dies per fer invents, són dies per seguir amb el que funciona. Messi, Neymar i Luis Suárez, amb 119 gols aquesta temporada, han convertit el Barça en el gran favorit per endur-se el títol. Són el trident temible, i la Juve fa dies que rumia com els pot aturar. “Fa respecte jugar contra aquests jugadors”, admetia Bonucci, defensa dels italians. Buffon, sempre bromista, va afegir a la llista de perills Iniesta, que es va entrenar amb normalitat, un cop s’ha recuperat de la sobrecàrrega al bessó de la cama dreta, que l’havia tingut al marge a començament de setmana, a Sant Joan Despí.

“Aconseguir el doblet i arribar a una final de Champions ho hauríem signat tots a principi de temporada, però ho tenim tan a prop, som a noranta minuts d’aconseguir la perfecció, que ho intentarem”, va dir Piqué, molt distès amb els periodistes però ferm en les seves paraules. “Aquesta plantilla és un dels millors equips de la història d’aquest club. Si volem ser els millors, hem de demostrar-ho, davant de tothom. I estem preparats per fer-ho”, va sentenciar.

A l’ombra dels golejadors i dels duels que tindran amb la sòlida però tocada defensa italiana, i a l’ombra, també, de la possibilitat de celebrar un triplet històric, hi ha un altre duel que centra l’atenció de la final d’avui a Berlín. No serà la batalla que hauria pogut ser fa uns anys, però Xavi i Pirlo tornaran a exemplificar una manera de sentir el futbol que marcarà el matx. I marcarà un final. Pirlo podria jugar l’últim partit amb la samarreta de la Juve abans de marxar als Estats Units, mentre que Xavi posarà el punt final a la seva etapa al Barça per posar rumb a Qatar.

Al marge dels factors emocionals que embolcallen la final, serà un partit estratègicament apassionant. La Juve fa setmanes que prepara el partit, tant tàcticament com psicològicament. Dins del club italià s’ha intentat crear un ambient positiu abans d’un duel en què les apostes donen el Barça com a clar guanyador. “Estem un esglaó per sota del Barça, però en una final les diferències s’escurcen”, va admetre Bonucci just abans de la seva primera final europea. De fet, gairebé tots els jugadors de l’equip italià debuten en una final europea. Buffon, per exemple, és un dels pocs que n’han jugat una, però no l’ha guanyat mai. Avui tornarà a intentar-ho, per segellar un any magistral. Un any de triplet, que no serà rodó per als dos clubs. La final decidirà

tenyir de blaugrana

Sis anys després d’aquell vol sense motor de Leo Messi a Roma contra el Manchester United, el Barça disposa d’una nova oportunitat per tancar la temporada perfecta, amb un triplet. De Roma a Berlín, de Guardiola a Luis Enrique. De Laporta a Bartomeu. Només jugadors com Messi segueixen decidint finals com si el temps no els passés factura. Però sí, el temps no perdona i Xavi Hernández s’acomiadarà del barcelonisme amb la gran oportunitat d’aixecar la copa més desitjada, en un gir de guió just amb el migcampista vallesà, que fa mesos semblava destinat a marxar per la porta del darrere. Ara és a un sol pas d’aixecar les copes del segon triplet blaugrana. Fins ara cap club ha guanyat dos triplets. Però aquest Barça s’ha aficionat a reescriure la història.

L’estadi olímpic de Berlín, tan fred, tan imponent, acull per primer cop una final de la Lliga de Campions (20.45 h), una final inèdita entre dos equips que poden tancar la temporada amb triplet, ja que els piemontesos també han fet bé la feina i ja han guanyat lliga i Copa. Es tracta d’un estadi històric, on va volar Jesse Owens per escriure noves pàgines d’història. La Juve, que torna 12 anys després a una gran final europea, hi arriba amb el cap baix però la mirada freda, feliç de no ser el favorit, patint per les baixes en defensa i preguntant-se quin és el secret per aturar Messi, Neymar i Suárez quan tenen un bon dia. L’equip bianconero s’interposa com a últim obstacle per a un Barça que ha passat del caos institucional del gener a il·lusionar-se amb un equip capaç de trencar totes les estadístiques. “Esclar que podem guanyar, som la Juve!”, bromejava Ciro Ferrara, exjugador de la Juve i ara membre del cos tècnic, mentre es feiaselfies amb aficionats arribats de mig Europa. Bèlgica, Alemanya, Londres, París. I de mig Itàlia. Els aficionats de la Juve ja es deixaven sentir ahir i eren majoria a la zona d’Alexanderplatz, on s’ha instal·lat la zona de fans italiana.

Des d’Alexanderplatz -des de fa dècades zona pecadora de la ciutat- fins a l’estadi olímpic, a l’oest de la ciutat, el futbol ha canviat el color de Berlín. “Venim més de 500 polonesos”, deia l’Ingrid, membre de la Penya Blaugrana Polonesa, una de les penyes que més viatgen per Europa seguint el Barça. “Som de Kíev, i vam comprar entrades per animar el Barça”, explicava el Serhei. Els catalans, de mica en mica, també es feien notar, malgrat que molts han passat la nit a la carretera amb un somriure a la cara.

Messi, en canvi, arribava seriós a Berlín, conscient que podria convertir-se en el primer futbolista a marcar en tres finals de la Lliga de Campions. L’argentí va viatjar i es va entrenar bastant concentrat, somrient només en veure el seu fill corrent pels passadissos de l’avió i jugant amb els fills de Luis Suárez. Neymar i Piqué, en canvi, van sortir a la roda de premsa prèvia fent bromes entre ells. El defensa, de fet, va dedicar-se a fer fotografies de la sala de premsa, mentre Neymar admetia que el d’avui és el partit més important de la seva carrera. En preguntar-li pel secret de l’èxit de la davantera blaugrana, el brasiler va parlar de l’amistat fora del terreny de joc. Complicitat dins i fora del terreny de joc d’un equip que va ser rebut per 500 aficionats al seu hotel, just al costat de la cèntrica Potsdamer Platz. Un hotel al centre de Berlín, una ciutat al centre d’Europa i un equip de futbol al centre de les mirades. Doncs el pare hi va ser hi.

la difteria

Dimecres, a quarts de cinc de la tarda, mitja hora abans que l’escola obri les portes, uns núvols foscos i densos amenacen pluja sobre el col·legi Cor de Maria d’Olot. A poc a poc comencen a arribar mares que aparquen el cotxe al carrer Macarnau, per on sortiran els alumnes a les cinc en punt. “Mai no hi havia hagut cap cas semblant, els pares es devien pensar que no passaria res”, comenta la Puri, que no té cap fill al Cor de Maria però sí que és mare, respecte a la infecció d’un alumne de l’escola amb diftèria. “Tot el poble està molt disgustat, queda clar que les vacunes són importants”, afegeix. Una àvia i dues mares comenten la situació. “No en sabem res”, afirmen. “No se sap on ha agafat la malaltia, el nen, però la família és ben normal”, destaquen. “Avui m’ho ha dit el meu fill. Hi ha raons per estar preocupat”, exclama el Càndid, que ve a recollir el seu nét. “Fa patir molt, tot això, però de moment des de l’escola no ens n’han dit res”, assenyala la Montse, mare d’una alumna.

“Tot està controlat, tothom ha de pensar que és molt difícil que aquesta malaltia s’encomani”, va repetint com un mantra l’alcalde d’Olot en funcions, Josep Maria Corominas, per foragitar la inquietud que s’ha estès al col·legi Cor de Maria i a la ciutat. Segons l’alcalde, “és normal que hi hagi alarma sobre aquest tema, però hem de procurar que tothom estigui tranquil”. Corominas no pot anar més enllà, ja que el cas està en mans de Salut Pública, i desitja amb totes les seves forces que el nens de sis anys es curi aviat.

En una breu conversa telefònica, la direcció del Cor de Maria deixa clar que no farà cap declaració. Pels volts de l’escola només hi queden dues unitats mòbils de televisió, però una mestra, que prefereix no identificar-se, comenta que al matí “ha sigut un no parar, els nens han hagut de marxar del pati perquè no paraven de fotografiar-los i filmar-los”, afegeix.

“¿Encara no en teniu prou, de notícies?”, diu una dona a prop de l’escola. Rere seu, una altra s’esplaia una mica més: “És molt trist, tot plegat, però a sobre venir aquí... Els nens estan espantats, tot el matí igual”. A l’altra banda de la tanca, els pares formen petits grups i alguna rotllana. Són gairebé les cinc i arriba un policia local per regular el trànsit per al pas de vianants. “Heu de venir amb microscopis, no amb aquestes màquines”, bromeja un home davant dels càmeres de televisió. Coincidint amb les campanades de l’església de Sant Esteve, sona el timbre que anuncia la fi de les classes. També comença a ploure tímidament. Una de les mares, que porta la seva filla sota un paraigua, explica que li acaben de donar una circular en què es tranquil·litza els pares. “Ens han dit que no patim”,

cadavers politics

Macià Alavedra arriba amb bastó. Li pesen els anys però conserva la presència imponent d’aquelles figures que destil·len poder encara que ja no l’exerceixin. Ja cap al final de la seva intervenció revelarà que no sent cap plaer de ser allà i que des de la seva estada a la presó, l’any 2009, ho ha passat malament: "Vostès em veuen aquí i es pensen que estic bé. Però estic fatal". Després Lluís Prenafeta ens explicarà que viu de la seva pensió, que tant ell com Alavedra són "dos cadàvers polítics i quasi també físics" i que no té ni cinc cèntims a l’estranger. Em recorden la intervenció de Marta Ferrussola en aquesta mateixa comissió d’investigació, quan va revelar que els seus fills no en tenen ni cinc i que la passió del seu primogènit pels cotxes de luxe se cenyia a un vell Ferrari desballestat que va restaurar.

Alavedra contradiu com i quan vol els escassos arguments que aporten els portaveus, entossudits en preguntes vagues, preparades a còpia de vells retalls de premsa i del famós "diuen, diuen, diuen", encunyat per Jordi Pujol. Potser no té raó en allò que diu, però ho sembla. Potser amaga pràctiques corruptes i cobraments il·lícits però ningú d’allà prova res ni l’incomoda ni tan sols una mica. "Això és una comissió d’investigació. Si vostè hagués investigat una mica no em faria aquestes preguntes", li etziba a Jordi Terrades, del PSC. Reivindica la figura de Jordi Pujol, presumeix de memòria selectiva i retreu a Marc Vidal, d’ICV-EUA, que sempre faci preguntes de psicoanalista. Utilitza la ironia amb precisió quirúrgica i reconeix que potser en excés quan qualifica d’hotel de cinc estrelles la presó on va conèixer l’exalcalde de Santa Coloma Bartomeu Muñoz. I el seu triomf essencial, defuig emparar-se en la presumpció d’innocència perquè és absurd emparar-se en quelcom que ja no existeix: "Entre els polítics i els mitjans de comunicació se l’han carregada". La famosa pena del telenotícies, sí, aquell passeig davant les càmeres recollint les bosses d’escombraries amb les seves pertinences.

Com Alavedra, Prenafeta insisteix també a no respondre a res que tingui a veure amb el judici del cas Pretòria. Es mostra indolent amb les respostes, desganat, a estones inclús avorrit. Dóna la sensació que els portaveus ja deuen estar una mica cansats de les crítiques sagnants que han rebut des que existeix la comissió i que n’han pres nota i pregunten d’esma, repetitivament, qüestions vagues, banals, perquè ningú més pugui retreure’ls que es pensin que ells són el tribunal de justícia. Li demanen a Prenafeta que faci una valoració moral del cas Pujol: "No penso fer-ho, hi ha tantes menes de moral!". Li agrada molt referir-se als periodistes "paràsits”, s’espolsa amb displicència tot allò que sembla no interessar-li ni un rave i quan li demanen que descrigui el concepte 'intermediador' pronuncia exactament les mateixes paraules d’Alavedra una estona abans: "Ui! És una professió més vella que l’anar a peu!". I marxa tranquil·lament mentre tothom posa cara de pomes agres. I ara entrarà Luís Garcia Sáez, a qui es coneix com a Luigi. S’imaginen tenir aquest malnom? Dóna per a unes quantes sessions de psicoanàlisi.

incidents camp nou

Va haver-hi una xiulada, enorme. Això sí. Una xiulada que va ofendre gent, i això s’entén. Com es pot entendre els qui xiulaven. La reacció dels ofesos és comprensible. Però no pas els invents. Per exemple, s’inventen un problema de seguretat. Qualsevol que fos al camp dissabte sap que no hi va haver un problema especial de seguretat. S’inventen la incitació a la violència. Que tota una comisión contra la violencia, el racismo, la xenofobia y la intolerancia en el deporte tregui l’artilleria, que mai no ha tret quan calia, per denunciar amb fogositat una xiulada pacífica és inventar-se el que no va passar. Que aquesta comissió s’escandalitzi perquè la xiulada introdueix la política en un estadi esportiu incontaminat és un altre invent: tan polític és posar un himne com treure’l, aplaudir-lo com xiular-lo. Una cosa ens pot agradar més que una altra però res d’això és esport pròpiament. (Que es mirin sencera l’escena de La marsellesa aCasablanca.) De moment, no hi ha hagut sancions, però s’ha tractat cent mil persones de delinqüents. I s’ha creat una realitat virtual. Quan algú comença a inventar-se la realitat pot arribar a respondre-hi amb les bestieses més absurdes, diu Vicens Villatoro.

Syriza

El rellotge grec fa setmanes que s’ha accelerat. Els missatges contradictoris del govern d’Alexis Tsipras i de les organitzacions internacionals amb qui negocia només afegeixen soroll i confusió al perill ben real d’una possible fallida de Grècia per la incapacitat de fer front al pagament del deute. Des de les declaracions optimistes de la trobada, a Riga, entre el primer ministre grec, la cancellera Angela Merkel i el president francès, François Hollande, fins a l’advertiment del Fons Monetari Internacional que Grècia podria acabar sortint de l’euro només ha passat una setmana. Dies d’especulacions que uns i altres van alimentant. L’última, la del secretari del Tresor dels Estats Units que, des de la reunió del G-7 a Dresden, alertava que aquest impàs només fa augmentar els riscos d’una sortida accidental de Grècia.

El 30 de juny és la data límit: el termini màxim per tancar la pròrroga del pla de rescat. Segons el ministre de Finances grec, Iannis Varufakis, l’acord s’acosta perquè el seu govern ja s’ha compromès a noves reformes del “mercat laboral, la seguretat social i el deute públic”. La realitat és que Tsipras està immers en un combat que té tres fronts. D’una banda, la dura negociació amb l’FMI, la Comissió Europea i el Banc Central Europeu; de l’altra, la profunda esquerda que s’ha obert en el si de Syriza. La coalició d’esquerres radical s’esquinça pel pes de l’obligat possibilisme que implica qualsevol negociació.

Durant la reunió de la cúpula del moviment, celebrada ara fa una setmana, un 44% dels quadres del partit van votar a favor de trencar les converses amb els creditors internacionals. Des de la seva arribada al poder el 25 de gener passat, Alexis Tsipras ha hagut de gestionar totes les ànimes d’un govern escollit, precisament, sota la promesa de desafiar l’austeritat imposada per la troica durant els cinc anys de rescat de l’economia grega. I aquest és el tercer front, l’esperança de canvi -en les formes i en els resultats- que va portar una gran majoria de grecs a trencar definitivament, a les urnes, amb la partitocràcia tradicional.

Messi historic

És l'època de Messi. L'era del jugador argentí. Amb una jugada individual espectacular, el futbolista de Rosario ha començat a decidir la final de Copa del Rei. El Barça, en un estat de forma magnífic, ja suma dos títols i arribarà a Berlín buscant el tercer. Només la Juve, que també busca el triplet, s'interposa entre els homes de Luis Enrique i la història. En una final sentenciada abans del descans, com el 2011, el Barça ha guanyat la seva 27a Copa del Rei contra un Athletic lluitador, però sense arguments (3-1).

Després d'un dia festiu als carrers i una reivindicació en forma de xiulada durant l'himne, el Barça ha imposat el seu joc contra un Athletic que no ha pogut fer res més que defensar-se. Ernesto Valverde ha apostat per Bustinza, un lateral que tot just ha jugat un partit de titular a Primera, per ocupar el lateral on no hi era el sancionat De Marcos. Amb solidaritat i moltes faltes, l'Athletic ha intentat aturar un Barça que ha començat una mica lent, però un cop Messi ha despertat, s'ha cruspit el rival. La final, malgrat l'agressivitat, molts cops mal entesa, dels bascos, estava sentenciada ja al descans.

El Barça, amb l'equip que segurament serà titular a Berlín, ha fet seu el partit, superant la pressió alta d'Aduriz i Williams, i obligant a la defensa basca a fer hores extres. Messi, però, ho ha canviat tot quan després de rebre dues faltes, ha decidit inventar-se una jugada magnífica, històrica, en que ha anat trencant la cintura de tots els defenses que s'ha trobat pel pas. Ha rebut la pilota gairebé al centre del camp, enganxat a la banda, i mica en mica, ha superat rivals, ara per velocitat, ara per talent, ara per caràcter.

El gol, més artístic que futbolístic, ha deixat sense arguments un Athletic que estava ben posicionat. Però Messi té la capacitat d'obrir forats als murs amb un toc de cintura, de fer fàcil que els altres ni imaginen. Amb cada cop de cintura, amb cada dribling abans de batre Herrerin pel pal curt, Messi ha excitat el barcelonisme, que ja pensava en Berlín. Ja pensava en volar de la mà del seu millor jugador.

El gol, tant brillant, ha deixat grogui un rival que no ha pogut aturar un trident històric. Poc després, Suárez, després d'una bona jugada de Rakitic, ha trencat la defensa regalant el segon gol a Neymar. L'espectacle blaugrana només s'ha trencat puntualment, com en un bon xut de Williams al travesser, però la final ja estava sentenciada al descans. Suárez, generós, ha cedit la pilota a un Neymar crescut, rebent faltes i treient de polleguera un rival que ha acabat condemnat a fer faltes.

A la segona part, el Barça, conscient de la seva superioritat, s'ha deixat anar una mica. L'Athletic ha respirat una mica, forçant alguns serveis de cantonada que no han provocat ni pessigolles a la defensa del Barça. Iniesta ha donat un ensurt en demanar el canvi amb molèsties lleus, fet que ha permès veure a Xavi jugant, ara si, el seu darrer partit al Camp Nou. De fet, just després, ha entrat Susaeta per Iraola. Iraola doncs, deixava el camp en el seu darrer partit amb l'Athletic just quan Xavi entrava per acomiadar-se de l'estadi.

La segona part ha estat més fluixa, més apagada, amb un Barça prou llest com per deixar-se anar una mica, per no cansar les cames. L'Athetic no ha trobat mai la manera de fer mal a un equip que als 75 minuts ha enllestit la feina quan Alves, amb el seu nou pentinat al cap i la seva projecció ofensiva, ha trobat Messi. Una connexió que sempre funciona i que ha deixat enllestida una final en que Suárez ha estat ràpidament canviat per evitar ensurts, ja que l'uruguaià sortia de lesió. 

Williams, el nou lleó que demana pas, ha marcat el gol dels bascos als 80 minuts en rematar una centrada d'Ibai. El davanter format a Lezama ha trobat el premi a la seva lluita, però l'Athletic no ha pogut fer gaire més per aturar un Barça que és a un sol pas de signar el segon triplet de la seva història. El partit ha acabat amb atacs desesperats de l'Athletic sense fortuna i una picabaralla quan els jugadors de Valverde, derrotats, no han paït un intent de Neymar de driblar els rivals amb imaginació.

la xiulada

De moment, cap sanció, però sí moltes ganes que n’hi hagi. La Comissió Antiviolència, convocada d’urgència dissabte pel govern espanyol menys d’una hora després de la xiulada durant la final de la Copa del Rei, va acordar ahir traslladar a la fiscalia tota la informació possible sobre les dotze entitats que van promoure en un manifest el boicot a l’himne espanyol al Camp Nou. Considera que pot haver-hi “transcendència penal” en els fets. Per això ha demanat a la policia que reculli més detalls per obrir un expedient informatiu a les “persones físiques i/o jurídiques”, així com també a les entitats, que hagin “promogut, induït, auxiliat o facilitat mitjans materials” perquè la xiulada eixordadora de dissabte fos possible.

El que sí que queda clar de la decisió presa ahir és una condemna enèrgica i unànime a “la utilització d’un esdeveniment esportiu de manera premeditada, organitzada i col·lectiva com a escenari per a l’ofensa intolerant contra els sentiments de milions d’espanyols”. Tot i que ja s’havien produït fets similars en altres finals, ahir es va considerar “extraordinàriament greu” l’actuació des del punt de vista de la prevenció de la violència en el futbol. Antiviolència no va tenir en compte en la seva valoració que no va haver-hi cap incidència greu entre les aficions basques i catalanes. L’Estat també va enviar un clar missatge al president de la Generalitat, Artur Mas, que, segons alguns mitjans, va somriure en sentir els xiulets a l’himne espanyol al Camp Nou. “És imprescindible que de les conductes i declaracions dels responsables públics se’n desprengui sense pal·liatius un fet tan bàsic com que l’insult, el menyspreu o la vexació són tan injustificables com inadmissibles”, apuntava el comunicat final de la reunió.

Les sancions més probables, d’acord amb les declaracions fetes per Cardenal, són contra les dotze entitats promotores. Es tracta dels signants del Manifest per la xiulada a l’himne espanyol i al rei Felipe de Borbón : Catalunya Acció, Sobirania i Progrés, Plataforma pel Dret a Decidir, el sindicat CADCI, International Comission of European Citizens (ICEC), Fundació President Macià, Ara o Mai!, Catalunya diu Prou, Casal per la Llibertat i la Independència de Catalunya, Societat Catalana de Lliure Opinió, Moviment de Cultura Popular El Sotrac i Units per Declarar la Independència de Catalunya (Updic). En el manifest que Cardenal va citar ahir, les dotze entitats instaven a superar el “complex d’esclau” i demanaven “no deixar passar cap oportunitat per manifestar la voluntat de llibertat nacional”. Cardenal va assegurar ahir que consideren aquestes conductes “completament antijurídiques” i que, per tant, “molt probablement són objecte de sanció”. El 2009 el jutge de l’Audiència Nacional Santiago Pedraz no va considerar el mateix arran dels xiulets a l’himne espanyol a la final de la Copa del Rei que van jugar el Barça i l’Athletic a Mestalla. Pedraz va rebutjar tramitar una querella, a instàncies de la fiscalia, contra les organitzacions Catalunya Acció i Esait perquè els fets no es podien considerar constitutius d’un delicte d’injúries al rei. Per fer més pressió, ahir la formació Vox va decidir querellar-se contra les 12 entitats signants del manifest, mentre que Manos Limpias ja ho havia fet contra tots els aficionats. 

L’estat francès va viure una situació similar ara fa uns anys, quan La marsellesa va ser xiulada abans d’uns quants partits de futbol. El 2008 el govern de Nicolas Sarkozy va impulsar una llei en què es dóna permís a les autoritats per suspendre un espectacle esportiu si s’ha produït una ofensa cap a un himne, sigui quin sigui. La decisió va ser pactada amb la Federació Francesa de Futbol. El 2002, just abans de la final de Copa entre el Bastia -club cors- i el Lorient -club bretó-, aficionats corsos van xiular La marsellesa, cosa que va provocar la reacció del llavors president de la República, Jacques Chirac, que va demanar que l’himne tornés a sonés després d’abandonar la llotja, baixant a peu de gespa. La marsellesa també va ser xiulada abans de partits amistosos de la selecció francesa contra Algèria (2001), el Marroc (2007) i Tunísia (2008) per francesos de segona generació que animaven les seleccions africanes. Sarkozy va demanar a la ministra d’Esports, Roselyne Bachelot, redactar una llei en aquest sentit després del França-Tunísia del 2008. De moment, cap partit ha sigut suspès per aquest motiu.

constitucional de titular

ELS TITULARS que inclouen “constitucional” solen ser negatius per a Catalunya. En sentit literal, neguen, prohibeixen. Ahir mateix, fent temps per conèixer com se sancionaria la xiulada, va aparèixer aquest: “El ple del Tribunal Constitucional ha declarat inconstitucional l’impost català als dipòsits bancaris”. Era el mateix dia que s’havia sabut que les economies catalana, valenciana i balear eren les tres que tiraven del carro del PIB. Per tant, el titular, traduït, vindria a ser: “El Constitucional deixa sense eines pròpies un cop més l’economia que tira del carro”. Ho dic així perquè tot plegat ajuda a entendre per què constitucional és una paraula que genera rebuig. Hi ha un responsable evident, que és Mariano Rajoy en persona, amb aquella cara de circumstàncies, al Congrés, amb unes caixes de cartró, iniciant la recollida de signatures contra l’Estatut. Aquelles caixes i aquella cara van ser xiulades dissabte, també. Allà, i ho deien ells amb un eloqüent “ Firme aquí contra Cataluña ”, es va fer tot evident. Més que intentar inventar una llei que impedeixi xiular l’himne espanyol, aniria bé que es plantegessin què caldria fer perquè la gent no tingués ganes de xiular-lo. És tan obvi que fa vergonya haver-ho de recordar per escrit, en ple segle XXI. David Fernàndez deia ahir que els símbols de l’estat espanyol estan deslegitimats a Catalunya. No pots imposar respecte per unes institucions que no se’l mereixen. I el respecte es guanya des del respecte. Xiular és l’últim recurs de qui ja ha presentat tots els recursos al Tribunal Constitucional, i és conscient que segur que tomba, tomba, tomba, segur que et tomba tot intent d’exercir una mínima autonomia.

Carles Capdevila

Poso avui l'article amb que obre el diari I mira que no aconsegueixo que vingui a fer una xerrada a Bigues.De moment el títols si escau per algú el pot fer canviar d'opinio.MAI HAVÍEM tingut tant d’accés a tothom, i mai havíem tingut l’oportunitat d’estar tan aïllats. Mentre el món real s’enriqueix (i es complica) perquè la diversitat implica oportunitats (i riscos) de convivència, el món virtual tendeix a oferir-nos bombolles d’un confort aparent, que ens permeten reafirmar-nos entre uns quants, on ens aplaudim les ocurrències i ens riem les gràcies. Es fomenta que diguem coses semblants, i tinguem uns rivals ideològics semblants. Com més simples millor, tot és més evident i fàcil. No és només la brevetat i la rapidesa el que mata els matisos a les xarxes, és la creació de grups on l’únic presumpte debat és fals, perquè és un no-debat, és el retuit del que està als antípodes i ens referma que no som com ell, i a més tenim la raó. A més de l’empobriment argumental i dialèctic, un altre risc de dibuixar fronteres tan clares entre els uns i els altres és que no serveixen per a tots els temes, i els que es consideraven teus exigeixen afinitat en cada subtema, fins al punt que si no la troben en tot et poden dir que ja no ets d’ells en res. És més que un problema d’etiqueta a les xarxes. Parlo de l’efecte pervers per al nostre entrenament intel·lectual de no disposar de gent que faci les preguntes pertinents, que no provoqui per cridar l’atenció sinó que qüestioni de debò. Que et donin tota la raó o te la neguin tota té el mateix efecte. Res d’això et farà canviar d’opinió. I poques coses són més interessants i plaents que disposar d’amics reals o virtuals que tinguin l’habilitat de fer-te dubtar de certeses, que t’obrin altres mons, que et facin tenir present cada dia que un món complex no es pot llegir des de marcs mentals reduïts i parcials.

el Comedia

El cinema Comèdia tancarà les portes. Però no es convertirà ni en un supermercat ni en una botiga de luxe: serà un espai cultural polivalent, amb una sala gran amb capacitat per a unes 850 persones on es farà majoritàriament teatre, dues sales de cinema digitalitzades i servei de restaurant, segons ha pogut saber l’ARA. Darrere d’aquest projecte hi ha el periodista, exdirector de TVE i productor Ramon Colom, a través de la seva empresa Abordar, que compta amb el suport d’un fons d’inversió d’“empresaris del país”, especifica, des del qual es farà l’aportació necessària per rehabilitar l’edifici i convertir-lo en un espai polivalent. Les obres seran progressives, però el gruix començaria a partir del febrer o el març vinent.

Situat en un dels enclavaments més privilegiats de Barcelona, al passeig de Gràcia cantonada amb Gran Via, el Comèdia ha resistit més de mig segle des que es va reconvertir en cinema el 1960, després de 20 anys funcionant com a sala de teatre. Els seus responsables -els Padró, una històrica nissaga d’empresaris de l’espectacle- han decidit canviar de rumb el negoci per “singularitzar-se”, diu Colom. “Crèiem que al Comèdia s’hi podia fer un gran projecte, amb ambició”.

“Els nous cinemes que han obert tenen un projecte concret -el Texas, el Phenomena, el Boliche, els Girona-, i nosaltres volíem un projecte on el teatre fos prioritari, però també el cinema, el català i l’espanyol, i el familiar. La cartellera de teatre té uns dies de descans setmanal i d’assajos, i la nostra idea és que la sala no pari mai”, explica Colom. El Comèdia és dels pocs cinemes històrics que queda que no pertany a cap cadena. Josep Maria Padró és el gerent de l’empresa, que té llogat l’edifici i subcontractada la programació a Cinesa, de manera que la negociació ha sigut complicada i a moltes bandes. Havien plogut altres ofertes sucoses per ocupar aquest espai.

El director artístic del nou Comèdia serà Joan Lluís Goas, periodista, exdirector del Festival de Cinema de Sitges (1983-1992) i productor de televisió (entre altres, de Millenium, on va coincidir amb Colom) i de musicals com Spamalot, Hair i Grease -per aquest últim va ser condemnat el 2013 per l’apropiació fraudulenta d’1,6 milions de la recaptació-. Els responsables van convocar ahir els mitjans per dimecres que ve, quan faran públics els detalls del projecte. Ramon Colom nega en rodó que el seu projecte sigui similar al del Teatre Principal, que ha acabat dedicant el teatre a altres usos, com el de discoteca.

El palauet projectat el 1887 per a l’empresari i polític Frederic Marcel i Vidal s’havia de reconvertir en teatre el 1936, però la guerra va obligar a ajornar la reforma i inauguració fins el 1940. Va obrir amb luxe i pompa, i una comèdia que feia apologia del règim, Aves y pájaros. Durant dues dècades va ser teatre i el 1960 -amb la pel·lícula Un grito en la niebla- es va reconvertir en cinema, seguint la tendència de l’època. També va seguir la dels anys posteriors i es va convertir en una multisala amb cinc pantalles. És l’últim cinema del Passeig de Gràcia (el Casablanca va tancar el 2011) i és el penúltim de Barcelona amb una sala de grans dimensions (té més de 800 localitats i en l’actualitat no superen les 200); només quedarà l’Aribau. L’Urgell i l’Alexandra van tancar el 2013 i el Club Coliseum el 2014.

una ment meravellosa

“ This man is a genious ”. Aquestes cinc paraules eren tot el que el professor Richard Duffin va escriure a la carta de recomanació que va fer a finals dels anys 40 per al seu alumne John Forbes Nash, mort ahir en un accident de trànsit a l’edat de 86 anys.

Nash (Bluefield, Estats Units, 1928) va ser un talent precoç i no va trigar a donar la raó al veredicte del seu professor. El 1950 es doctorava a la Universitat de Princeton amb una tesi que ja contenia la major part de les teories que li van servir per guanyar el premi Nobel d’economia l’any 1994. Les seves investigacions matemàtiques es van produir en l’àmbit de la teoria del joc, i la seva principal aportació va ser el que es coneix com a equilibri de Nash.

Aquesta tesi afirma que en un entorn amb dos o més jugadors on cada un coneix les estratègies dels rivals, cap d’ells farà canvis en la seva estratègia -una pujada o baixada de preus, per exemple- sabent que no hi guanyarà res si la resta de jugadors no introdueixen canvis. La implicació d’aquesta teoria és que els diferents actors d’un mercat actuen també moguts pels interessos del grup, cosa que els deixa en més bona situació que si actuessin pels seus interessos individuals. Aquest equilibri de Nash és un dels jocs no cooperatius més ensenyats en les escoles de negoci de tot el món.

La seva obra es va distingir també en els camps de la geometria algebraica, i també va col·laborar amb l’agència de seguretat nord-americana en un projecte de màquina per encriptar i desencriptar missatges.

La trajectòria de Nash va arribar a ser coneguda pel gran públic gràcies a Una ment meravellosa, pel·lícula dirigida per Ron Howard l’any 2001 en què Russell Crowe va interpretar el matemàtic. Tot i que va ser el màxim referent internacional en el camp de la teoria del joc, possiblement aquella pel·lícula no s’hauria fet si no fos pels problemes de salut que van afectar Nash després de publicar la seva obra més influent, i que van afegir complexitat a la seva biografia.

En efecte, a finals dels anys 50 va començar a tenir símptomes de problemes psíquics i el 1959 li van diagnosticar esquizofrènia paranoide. Aleshores ja estava casat amb la seva dona, la física Alicia Lopez-Harrison de Lardé, amb qui va tenir dos fills i de qui es va divorciar l’any 1963.

Després d’anys d’ingressos hospitalaris, el 1970 De Lardé el va acollir a casa per cuidar-lo, i Princeton el va autoritzar a donar classes de nou. Va prosseguir amb les seves investigacions i a finals dels 90 Nash i De Lardé van reiniciar oficialment la seva relació i es van tornar a casar l’any 2001.

L’impacte de la pel·lícula va consolidar el paper de Nash en defensa dels malalts psíquics, un paper que no va deixar d’exercir i que prenia força cada cop que rebia un nou guardó, com el premi Abel, considerat el Nobel de les matemàtiques, que va rebre aquest mateix 2015.

La seva vida i la de la seva dona van acabar ahir a Nova Jersey, quan el taxi on circulaven va sortir de la carretera. El llegat són les seves teories matemàtiques i les seves paraules: “La gent sempre ven la idea que la gent amb una malaltia mental pateix. Crec que la bogeria pot ser una via d’escapament. Si les coses no van bé, pots voler imaginar alguna cosa millor”.