A Margaret MacMillan (Toronto, 1943) l’apassiona la seva feina i la defensa amb entusiasme. Ningú volia publicar el seu llibre París, 1919. Seis meses que cambiaron el mundo (2001). Va rebre moltes negatives i confessa que en guarda algunes. El llibre es va convertir en un èxit editorial i li va fer guanyar el premi Samuel Johnson. Després van venir bestsellerscom 1914. De la paz a la guerra (Turner, 2013). MacMillan assegura que el fet de ser besnéta del primer ministre britànic David Lloyd George, que va governar justament durant l’última etapa de la Primera Guerra Mundial, no va influir en la seva decisió d’estudiar història. El que la motiva, assegura, és la curiositat. Professora d’història internacional a la Universitat d’Oxford, defensa que la història s’ha de qüestionar. Ara prepara un nou llibre sobre les personalitats de Stalin, de Hitler, de grans exploradors i de dones viatgeres. Aquesta setmana va ser a la capital catalana convidada per l’Oficina de Barcelona del Club de Roma.
A finals del segle XIX l’opinió pública va començar a ser molt important. Havien millorat els transports i les comunicacions i es podien imprimir un gran nombre de diaris a un cost baix. Hi havia més gent que podia votar, sobretot homes. I als governs els preocupava guanyar eleccions. L’opinió pública estava dividida com sempre, però el nacionalisme tenia un pes molt important. I no sorgia de les classes dirigents, sinó que provenia de les classes populars. Moltes vegades pensem que l’opinió pública està manipulada, però no sempre és ben bé així, és molt més complex. A més, hi havia importants grups de pressió. A Alemanya, la indústria naviliera tenia molta força, i a la Gran Bretanya els colonialistes.
La Internacional creia que la solidaritat obrera s’imposaria als nacionalismes, però no va ser així. Els ciutadans de diferents països anaven a escoles on els ensenyaven història nacional. Els francesos aprenien la història de França, els alemanys la d’Alemanya. Les classes més benestants temien que els obrers s’armessin i els ataquessin. Però els obrers anaven a fer el servei militar i tornaven encara més nacionalistes. Quan va començar la guerra, els discursos dels governs que deien que la població s’havia de defensar d’una amenaça estrangera que podia destruir la seva civilització i els seus valors van prendre força.
Sí, però a l’Europa del 1914 podies identificar una altra cultura amb un país. Rússia era el poder eslau. Actualment no pots identificar l’islam amb un sol país. Però el discurs “els altres contra nosaltres” tenia molta força aleshores i en continua tenint ara. Es dóna la culpa, injustament, de moltes coses als musulmans. És molt preocupant i perillós. Sempre tendim a donar la culpa dels nostres problemes als que són diferents.
Els que tenien poder i autoritat per prendre decisions no van decidir entrar en guerra sinó que més aviat no van fer res, es van deixar portar. Hi havia una sensació de fatalitat. Un dels responsables polítics de l’Imperi Austrohongarès defensava que, si morien, valdria la pena, que l’orgull i l’honor no permetien cap altra opció. Els líders polítics van fer el que els militars volien. El tsar Nicolau II va suggerir només lluitar contra l’Imperi Austrohongarès, però els militars van decidir que també s’havia de declarar la guerra a Alemanya. El kàiser Guillem II només volia enfrontar-se a Rússia, i els militars van decidir que també s’havia de plantar cara als francesos. En aquell moment tampoc hi va haver cap intent sincer de negociar. Els britànics s’haurien pogut adonar que estaven a punt d’entrar en un conflicte llarg i desastrós (va durar quatre anys i va provocar 20 milions de morts entre militars i civils), però estaven més preocupats pels conflictes que hi havia a Irlanda. No prestaven atenció al que passava a Europa i quan ho van fer ja era massa tard. És una tendència molt generalitzada no voler veure el desastre. Hi havia evidències que aquella guerra seria massiva i mortífera però no ho volien veure. Veien que estaven perdent i seguien convençuts que els altres eren més mals estrategs, que ells corrien més ràpid o que estaven més motivats.
Els responsables polítics van deixar que els militars decidissin per ells. Quan va esclatar la Crisi dels Míssils a Cuba -un incident internacional de la Guerra Freda que va enfrontar la Unió Soviètica i els Estats Units el novembre del 1962-, els militars nord-americans van exigir actuar amb duresa i van suggerir bombardejar Cuba. John F. Kennedy no va confiar en els seus consells i va decidir no fer-los cas. Va evitar un conflicte bèl·lic. Era un polític jove però valent que va plantar cara. En aquell moment, precisament, Kennedy llegia un llibre d’història sobre els motius que van fer esclatar la Primera Guerra Mundial.
No m’agrada gens que els polítics escriguin sobre història, aquesta no és la seva feina. Òbviament poden opinar, però no sentenciar com ha de ser el relat de la història d’un país, perquè normalment diuen coses molt absurdes. El ministre d’Educació britànic va dir fa un parell d’anys que els britànics haurien d’estar orgullosos del seu passat i no ser crítics. Els professors i els historiadors tenen molt a dir sobre com s’ha d’explicar la història i ha de ser un tema obert. I s’ha de poder debatre i discutir sobre temes històrics; si no es fa és senyal de molt mala salut democràtica. Fins i tot a les escoles els alumnes també haurien de ser capaços de debatre i contradir algunes versions de la història.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada