chagas

L’Institut de Salut Global (ISGlobal) de Barcelona ja ha atès més d’un miler de pacients de malaltia de Chagas i la seva unitat especialitzada a l’Hospital Clínic tracta cada any unes 300 persones. Aquestes dues dades haurien de ser suficients perquè Europa es prengués seriosament l’estimació que parla d’uns 170.000 casos al continent, però encara no ha sigut així i només sis països disposen de les mesures de control necessàries per evitar la transmissió de la malaltia a través de les donacions de sang.

La malaltia de Chagas triga entre 15 i 30 anys a manifestar-se i, quan ho fa, pot ser massa tard i que ja hagi colonitzat l’aparell digestiu o el cor de l’hoste, cosa que en pot arribar a provocar la mort, sobretot per malalties cardíaques. Això, lligat al fet que no hi ha curació total, fa que els tractaments molts cops només puguin ser pal·liatius, en forma de marcapassos o trasplantaments.

El cap de medicina tropical del Clínic i director de la iniciativa de Chagas a l’ISGlobal, Joaquim Gascon, explica a l’ARA que Espanya és un dels sis països europeus que sí que tenen mesures de control, però només Catalunya, el País Valencià, Galícia i Andalusia han instaurat el cribatge de dones embarassades. No és una reivindicació menor, perquè, com que a Europa no hi viu l’insecte que transmet la malaltia, el Triatoma infestans - vinchuca a l’Amèrica Llatina-, els nous contagis es produeixen per tres vies concretes: transfusions de sang, trasplantaments d’òrgans i transmissió de mares a fills. És indiferent que això només passi en com a màxim el 7% dels parts, perquè a l’Estat “cada any neixen nadons amb Chagas”, assegura Gascon. A Espanya s’han constatat també sis contagis per transfusions de sang, abans que canviés la llei el 2005, i ara fa poc també s’ha demostrat un contagi després d’un trasplantament hepàtic fet a Suïssa.

La malaltia de Chagas és endèmica de l’Amèrica Llatina. Tot i que la distribució no és uniforme, afecta un gran nombre de mamífers, entre els quals els humans. El vector de transmissió és sempre l’insecte, ja sigui a través d’una picada o per la presència dels seus excrements en aliments o begudes, i afecta en més proporció regions concretes de Bolívia, el Paraguai, Veneçuela, Colòmbia o el Brasil, però sempre per sota dels 3.000 metres d’altitud. Aquesta és la informació que fins ara es té, perquè, malauradament, s’ha investigat massa poc sobre aquest paràsit -hi ha sis espècies diferents- i sobre el contagi, que, a la pràctica, depèn en bona mesura de “l’atzar”.

Hi ha més dificultats afegides, com el fet que fins al 60% dels malalts no desenvolupin mai símptomes, però encara és més alarmant que els tractaments no siguin definitius i que, els últims, es descobrissin fa més de mig segle. L’ISGlobal ha començat a apadrinar assajos per mirar de contrastar l’eficàcia de nous fàrmacs, o com a mínim que produeixin menys efectes secundaris, però de moment les teràpies continuen sent les que eren: el Benznidazol i el Nifurtimox. “En la fase aguda funcionen força bé, i redueixen el paràsit fins a eliminar-lo gairebé del tot, sobretot en nadons, perquè pràcticament es curen tots”, explica el doctor. Però, en els estadis crònics, la seva eficàcia disminueix i, en els adults, provoca efectes adversos “importants”, com febre, pèrdua de pes, cansament, dolors articulars i musculars, vòmits i problemes dèrmics. És per això que el 10% dels pacients tractats han d’arribar a abandonar els fàrmacs.

Les últimes dades apunten que en el cas del Benznidazol fins al 80% dels pacients tractats donen resultats negatius a la presència del paràsit, anomenat Trypanosoma cruzi, però en un percentatge d’ells reapareix dotze mesos després. “Tenim medicaments antics, no tenim biomarcadors i encara falta molt coneixement. Això pot donar una idea de per què es tracta d’una malaltia oblidada”, resumeix Gascon. I tot i que sí que hi ha bones eines diagnòstiques, afegeix, la majoria dels pacients han entrat en la fase crònica de la malaltia i la medicina no els pot oferir cap solució definitiva.