4 anys

Son els que vas fer ahir. Estavem convidats avis i amiguets teus. No havies fet la siesta i emprenyaves a la Emma que prou feina te per menjar, amb un dit dels pares per un canto de la boca i la xeringa per l'altre. No deixaves tranquil al pare que et preparava els chuches per el cole ni a la mare que li preparava la llet a la teva germana. Era logicament per els nervis. Varem parlar del patinet, mentre veiem el Barça 4- Societat 0 i ja deseguida van arribar els teus convidats. Amb papers de colors com les festes majors un reguitzell de nenes que ara no et  sabria anomenar, cosinetes, amigues del cole, i un amic, el de la piscina. que desempedra i es deixaria matar per tu. L'altre cosa es que abans, a les festes, els amiguets es quedaven sols, vigilats per algun voluntari familiar i els pares de la casa. Aqui vaig veure que venia tothom, pares mares i tiets, amb el que casi tripliquen als de la teva mida i jocs. El que pasa es que els grans acaben parlant perque tambe fa temps que no es veuen i els petits van corrent entre els cames, observats per  el ulls grans i negres de la teva nova inquilina. Vol dir que no parareu de festes. I tambe has d'ajudar als pares per la festa dels 5, es que quan començá aquest vertigen, no s'hagin deixat res i ho tinguin que anar a buscar. A no ser que vulguin sortir a fumar o fo..el camp. Un adeu a tothom i un peto de lluny va ser la darrera imatge del teu hello kitty. Sou molt macas les dues i l'avi li va dir a l'Emma que per ara es l'unica que es deixa agafar, que si el pare em eixa encara una acompanyare jo al altar. Les llums reflectants d'una carretera plena de dissabte em van portar fins l'assaig del musical que estrenem al cine club la nit del sopar de Nadal. Com diu la canço de l'avi, que interpreta Pseudopolus, un criat roma,..."avui tot sortira be..."

L'accio de Caixabank

Caixabank, la nostra com TV3, no pot parar la caiguda dels seus titols malgrat els bons resultats. Tenen mes beneficis pero han de partir mes el pastis entre les ampliacions de capital. amb un tipus de 0.05 el negoci es petit i el benefici te que arribar per  altres bandes. Els mercats tene una bipolaritat com la dels enamorats. Depen de la pscologia i del termini. Si el benefici puja, l'accio puja. El que no es pot fer es sempre imprimir accions. Els mercats creuen que seguiran baixes pero Gortazar insiteix que als accionistes els ha de compensar ser ho. L'interes fitxat per el BCE, el mante sota minims historics. Res el 4% o 5% de fa uns anys.Tenen mes beneficis els productes no bancaris i sort del deute public. Compte amb l'amenaza del fintech i de l'exposicio als mercats sudamericans. Per un canto ELROTE, rendabilitat del capital arriba al 12,8 %. En contra te els 1.019 milions perduts del sector immobiliari, que perjudica a tothom. L'accio va amb el sector i el credit no ha repuntat com s'esperava. Invesco, fons nordamerica ha adquirit algo mes d'un 1% del banc catala, insinuant aixi que estava infravalorat. En un any hem passat de una accio a 4376 euros a 3,45, una caiguda que supera el 20%. La seva accio va ser la segona que mes va caure del IBEX 35. En la presentacio del exercici, a mes de dir que els beneficis havien pujat al 57%, va dir a la premsa que tenia tambe males noticies.

Foc nou

Desprès del paperot de la CUP, votant la seva assemblea el veto a investir a Mas, ara si que ho veig abocat a noves eleccions. Lo millor de tot es que ho han votat nomes 434 membres contra la resta fins a 1200 crec. Peró hi ha hagut un 22% que ha votat a favor d'investir lo. I un 22% es exactament dos diputats dels que tenen. Que son els que falten per investir al president. Ja se que la democràcia no fila tan prim. Peró que no potser es que 400 i pico de senyors capgirin la historia de Catalunya, ara que ja no tenim els 800 del Duran, que precisament diu que formaria govern amb el PP. D'acord Foc nou i mirar de reconstruir l'espai socioelectoral, que encara hi es però cada vegada mes petit. En un escenari de 7 o 8 partits, 3 independentistes, un substitut de convergencia podria arribar com a molt al 25%. La pista la donaran els enquestes de Democraia i llibertat. A mes el PP pot renegar del seu tresorer estafador però DCD no pot fer el mateix amb Jordi Pujol. Peró CDC no es la UCD del Suarez. I ho va demostrar el 2010. Mas va treure desprès de 7 anys d'oposicio, el 38,4 dels vots, sense poder formar govern altre vegada. Tres majories absolutes en 23 anys i despres, arreplegant ho tot podria arribar a l'actual 46%. Pujol funda convergencia el 1974 i desprès d'un 16%, amb l'afegito de Unió aconseguí ser una formula d'exit. Els partits canvien. Son instruments de representacio de idees i interessos sorgits de circumstancies que poden canviar i s'ha de adaptar i patir profunds metamorfosis. França va per la dotzena reforma gaullista de la república, des del 1947. L'Italia d'avui no s'assemble gens a la dels 90. I mira Grècia. A Catalunya el PSC cas desapareix i neixen amb força cc's i la Cup. I s'ha de saber jugar amb les cartes que et donen, no les agafes tu.

Fora multes

La Colau vol eliminar les multes a la prostitucio i planeja, el seu govern, un marc normatiu per el treball sexual voluntari. La ordenança actual criminalitza a les dones, sobre tot a les que es prostitueixen voluntariament. Hi treballa la regidoria de Cicle de la Vida, Feminisme i LGTTBI. La dreta, CDC, PSC i el PP s'han posicionat en contra. Peró es ben cert que multar no elimina les màfies ni els circuits tancat de dones obligades a prostituir se. Peró si defensa l'actual ajuntament que amb les multes no ha disminuït la prostitució al carrer ni s'han cobrat mes que el 10% de les multes. L'ajuntament no pot legalitzar la prostitució, però si que els que ho facin lliurement ho facin amb seguretat i salut. Les ordenances de civisme criminalitzen les dones. Els contraris van afirmar que volen tractar el tema des de una perspectiva de ciutat.El PP va dir que la feina mes antiga del mon, com es sol dir, no era tal i que el que calia combatre era el trafic que s'estava instal.lant cada cop mes a la ciutat.

Dona la volant

La  dona al volant i l'home de copilot de la parella mes segura per conduir un cotxe. L'estudi d'una casa d'àssegurances diu que si es viatja acompanyat el risc d'accident cau un 35%. A Catalunya els accidents amb copilot es del 18% mentre que a l'Estat per exemple, puja al 26. Afirmant també però sense demostrar ho que les distancies llargues amb menys densitat de població, tenen mes accidents. Els pilots mes perillosos son els joves entre 18 i 19 anys. fan de tot dins del cotxe menys parar atenció. El copilot perfecte es un home de 60 a 69 anys, sempre pendent del conductor sense arribar a distreure'l. El 41% dels pilots esperen ajuda del copilot. I aquests no permeten que vagin sense cinturo o que beguin. El copilot te un 17% mes de possibilitats de morir i un 37% de patir una lesió greu. La pitjor franja son dos homes que han sortit de nit. Dues dones son mes segures en el 14% dels casos. El perill de la 1º parella segura a la quarta es de 2,2 vegades. L'enquesta s'ha fet  1206 conductors. El demès son tòpics i frases sexistes que no acaben de desapareixer però que no son en absolut certes.

sindic de greuges

Rafel Ribo, que havia liderat Iniciativa en els seus moments, es el de Catalunya. No te cap força com veurem però es una mosca c...que rasca al poder...de moment. Es diu que amb la republica no fara falta aquests lloc, pero si hi es podra fer algun cosa mes. Per exemple no ha pogut entrar mai al CIE, que es el centre on tanquen als immigrants i on diu que estan pitjor que a la presó. La delegada del govern no serveix per res. Es una paret. I el govern central no ta cap política d'acolliment. Per no donar no donen ni la informació. Amb alguns requisits que alguns tenen es pot demanar la acollida. Per expulsar los, si son convictes, es pot fer des de la presó, no cla que vagin al CIE. Expulsió si Peró no tancament i si possibilitat de defensa. Ara estan fent obres. Doncs tampoc servira. Perquè si es necessita un defensor, de moment haurà de venir de Madrid. Com tot.

el Carles i la balena

Al mateix temps que es controlava una balena petita de 8 metres, que s'havia perdur de la seva mare, en Carles Capdevila de qui ja he parlat algun com un gran periodista, director de l?Ara i millor persona, ha rebut el premi Marta Mata 2015, en el que Rosa Sensat reconeix la seva visió positiva i innovadora. El Carles al recollir el premi va dir que no se li ocorria una missió mes lloable, difícil i plena de gent preparadissima que la d'encarrilar la canalla.  Es la única manera d'agrair el passat i garantir el futur als nostres fills que han de continuar plantant cara. L'unica recepta es educació i educació. I si dubtem, doncs mes educació. El seu llibre Criatura i companyia va rebre el 1999 el premi Pere Quart d'humor i sàtira. Fa 20 anys que soc pare i jo me'n duc els nens a la feina. L'any passat va guanyar Francesco Tonucci i en entitats enguany es donar al Projecte Cantania de l?auditori de BCN. El premi ha sortit d'una llista mot llarga de jurats i d'entre moltes propostes. Al sortir la seva va haver hi unanimitat es va valorar que realment ell ha canviat el parlar de l'educacio sempre en positiu. La petita balena , sense la mare s'ha mort al port de Barcelona.

Isma Prados

Avui et presento un cuiner boníssim. Va començar a la tele. Es un mestre ensenyant cuina, un didàctic. Simpàtic, fàcil d'entendre ara se li ha perdut la pista. A mi m'agrada mes que l'Ada Perellada. Peró diu que segueix a les seves cuines, no restaurants, ensenyant que s'ha de menjar el que es podreix i no el que no mengessin els nostres avis. Ell que es menjaria un marduix en el fondo blau de Venecia. Diu que no es mediatic, Que si el coneixien era per la seva feina ben feta. Nosaltres estem dissenyats per menja pomes, no sucs de poma. Els informes de l 'OMS sempre fan mal encara que estan fets amb bona intenció, com la de la carn roja. Michael Poland diu que sa es equilibri i diversitat, i ho diu al NY Times. El seu darrer  llibre vol que mengis be amb una preparacio de 10 minuts. Això necessita dos fogons i un microones. Això esta practicament a totes les cases. Els tres focs couen a la vegada. I ràpid que es el que han de ser els aliments de fàcil cocció. Un menú correcte es farinaci, proteïna animal i fruita i verdura. A mes vigilar sal i greixos saturats i ja esta. Complet vol dir per a ell ben combinat. S'ha de aprendre com tot,de menjar a l'escola. No aprofitem que tenim  aliments frescos tot l'any i a seva bona distribució i rapida. Catalunya es el lloc ideal per això. Cerdà va aplica al seu pla que el s petits productors portessin el seu producte als mercats urbans. Vancouver i Xangai ho estan intentant imitar. El xicot va neixer a Sabadell el 1974. I lo seu es divulgar ara cuina sana donant la formula per el temps de presses.

Sardanes

Aquest cop de competició. Les vas veure ballar amb la Rosa a la festa de rebuda del Pau i La Jacqueline. Ahir hi va haver competició. Mes de 500 sardanistes van participar al trofeu Ciutat de Balaguer. La competició era per el campionat lleidatà i per el Bàsic d'Honor, que es la màxima categoria en la competició catalana. Un total de 47 colles van participar amb els seus millors balls al aplaça del Mercadal que va oferir un grandiós aspecte. Jo diria que amb mes balladors que espectadors. Clar que les rotllanes de 10 ocupaven molt espai.

pllaça de les olles

Com totes les places del Raval es intima, recollida i fosca com correspon a la Ribera. Si entres per Rera Palau hi ha un carreró sense sortida, Tripo, que sembla una plaça mes petita. Hi ha una cabina telefònica, de les 1200 que encara queden a la ciutat. Sembla que no s'ha fet servir mai. Peró a traves del seu vitrall es veu una vista fantàstica. I un colom que et pren el pensament i se'l emporta tan lluny que quan tornes ell, ja no hi es. Es una plaça rara. Botigues de peix, alternen amb sabatilles d'esport, pots confondre unes Reebok amb un llobarro, models de Custo, retols en angles i la casa Calico des de 1850, ""xarxes i decoració". Perque la Pastisseria Guell va tancar el 99. Una senyora, la Mercè, de 87, viu a Laplana des de els 14. I encara compra a Santa Caterina, desprès d'anar a missa a Sta. maria del mar. El diari al carrer Moncada. Sense ascensor, diu que havia ademes a la plaça un forn i una drogueria. Sorollosa, amb els guiris que seuen quan poden a Cal Pep o La catalana II o al Celler de la Ribera. on es deleixen per un tallat amb patates braves. A fora es un 15% mes car, clar que a ells que. La poli, com que han de venir a peu, ja ni passen i als manguis els controlen els cambrers, que ja els coneixen. No ho he contrastat amb ningú. Però penso que si es diu de les Olles, es perquè en alguna d'aquestes botigues de moda s'hi devien fer o almenys vendre olles. I moltes. O potser era el Liceu de les cacerolades. Pero algo hi devia passar.Ho esbrinarem el dia que anem tots a fer el vermouth amb el colom.Quan torni.

volar

Torna a ser perillós sobre tot sobre quin continent sobrevoles. En aquest cas l'africa.A Bangui per exemple, es necesita cada cop la intervencio de la policia per despejar la pista de refugiats que hi viuen esperant la seva oportunitat. El transit aeri esta fora de control i la comissió d'aviacio africana denuncia manca de recursos. El rics com Angola, Guinea Equatorial tenen companyies a les llistes negres. El Congo, Sudan o Líbia, amb guerres permanents, pobresa, conflictes eterns i inseguretat no reuneixen les condicions mínimes de manteniment ni preparació dels seus pilots. Al mon hi han dos accidentes per cada milió de vols. Africa, el 2009 un 14,4% per milió i el 2013, encara 2,2 % per milió.El transit a aquest continent es del 4% i els accidents el 35%. Les seves companyies no poden volar  per la UE, i tenen un total de 230  aerolineas. Congo es el  pitjor, Ghana te restriccions i Líbia va ser assaltada al seu aeroport de Trípoli. Poc desprès de "l'accident" del Sinai, no va despegar, es va esteballar un avio de carrega, un Antonov 12, a Juba (Sudan) quan es dirigia al alt Nil, a Paloich. Hi va haver hi 40 morts. Encara no se sap quants hi anaven i quants eren de la zona poblada on va caure, Li faltaven 800 metres per arribar al final de la pista.

Adeu ministre

Es el que pot passar a Alemanya que te el mercat de diaris mes gran d'Europa Es el cinquè del mon i venen 17,54 milions de diaris cada dia. Son 329 diaris, 313 de locals, 8 nacionals, 8 venuts al carrer i 30 setmanaris i 6 dominicals. Tres de cada 4 alemanys majors de14 anys llegeixen cada dia el diari i son 45,6 milions de persones que amb al seva lectura fan créixer l'esperit critic del diari. Nomes per haver plagiat una part de las Seva tesis doctorals han fet dimitir al 2011 dos ministres de defensa i de educacio, amics de la Merkel, socialdemocrates. Ara pressionen a la Merkel per l'affaire de l'arribada de refugiats i el que consideren la erronea gestió del fet internacional.Wolksvagen i el mateix Beckenbauer han passat per aquesta adreçador. Les televisions en canvi, publiques, son optimistes en vers la cancellera i veuen amb optimista la seva gestió.

Julia de Jodar

No sempre el Parlament de Catalunya ha pogut tenir a la seva bancada un intel·lectual i escriptor com Julià de Jòdar, entre altres raons perquè no n’hi ha gaires, de la seva altura, al país. Es tracta, com sap o hauria de saber tothom, d’un dels escriptors més interessants, més intel·ligents i més artistes de la literatura catalana. Me’n declaro lector apassionat, però poc podria afegir servidor a la glossa de la seva obra, i no per escassesa dels seus mereixements, sinó dels meus.

L’escriptor ajudà a donar forma escrita a les memòries del pintor Xavier Valls (Barcelona, 1923-2006), publicades als Quaderns Crema ( La meva capsa de Pandora, 2003). No és potser gaire arriscat imaginar el to general de la col·laboració de l’artista amb l’escriptor, que va mirar de treure la substància a una vida viatjada, viscuda entre el silenci de l’estudi —transferit a les obres— i un glamur contingut en les seves relacions. Al capdavall, l’aventura exterior i el recordatori d’amistats amb gent important s’imposen en bona part del llibre. D’entre aquestes amistats, les que varen nodrir la seva relació amb Mallorca, sobretot Miquel Servera, soci de la galeria Sa Pleta Freda, de Son Servera, i primer director de la Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca. Miquel Servera era i deu ser encara un d’aquests elitistes necessaris, que mantenen el bon gust fins i tot en etapes estèticament convulses i retòricament banals.

L’any 1977 el pintor Xavier Valls va exposar per primera vegada a Sa Pleta Freda. No era gaire conegut a Barcelona. La primera exposició rellevant a l’Estat l’havia fet a la mítica galeria madrilenya Theo, el 1974. Catalunya encara tardaria uns anys a adonar-se de l’existència d’aquest artista català, d’Horta per a més senyes, ja ben reconegut a fora, sobretot a París. El seu reconeixement tardà per part de Catalunya donà lloc a una mena d’acrobàcia verbal del seu fill Manuel, ara primer ministre francès, quan, una vegada més, li preguntaren quina opinió s’havia format dels moviments del sobiranisme català. “A casa sempre hem parlat català i el meu pare era catalanista, però hem de recordar que fou Madrid qui primer va reconèixer el meu pare, als anys 70, abans que Catalunya recordés que tenia un gran pintor. I crec que aquesta resposta permet entendre el meu pensament”.

Des d’aquesta declaració (2013, amb motiu de l’exposició del seu pare a la Fundació Vila Casas), no es té notícia que Manuel Valls hagi variat gens el seu rumb sobre la qüestió catalana. Al contrari, està perfectament ancorat en una mena de dogma participat per la quasi totalitat dels mandataris actuals més conspicus, des d’Obama fins a David Cameron: “Tot el que uneix, reforça, i tot el que divideix, debilita. I Europa necessita més que mai la força, la unitat i la coherència. Com a socis i veïnats, necessitem una Espanya forta i estable” ( El País, 23 de juliol, 2014). Etcètera.

No hi ha res d’estrany a no donar suport al sobiranisme català. Diríeu que l’actitud contrària és tan poc freqüent entre els líders occidentals que pot semblar fins i tot extravagant. L’axioma de la unitat = fortalesa i la separació = debilitat, o també el del separatisme com a provincianisme arcaic en un món que tendeix a la globalització, constitueix un dels tòpics més rendibles d’aquesta història. I no perquè fruiti d’un pensament de certa complexitat. És, en el fons, com el Kalàixnikov: senzill, molt pràctic en totes les seves variants, a l’abast arreu del món, extremament manejable i eficaçment letal, tant l’utilitzen exèrcits regulars com guerrillers i malfactors...

D’un polític nascut a Catalunya, de pare catalanista i mare independentista (encara que era suïssa), es podria esperar alguna cosa més que aquest tòpic expeditiu. Se li suposen més coneixements i més recursos, no perquè es declari independentista, però sí perquè argumenti millor el seu posicionament. I, quant a l’altre contrafort del seu pensament, que Madrid reconegués el seu pare abans que Catalunya, home, sí, és un factor humà, però no d’envergadura suficient per determinar l’actitud respecte d’una qüestió política de tant de gruix.

El primer ministre francès coneix Mallorca per conducte del seu pare. Ens en dóna testimoni La meva capsa de Pandora, de Xavier Valls amb Julià de Jòdar. Qui s’acosti per mitjà d’aquest llibre al pintor, potser es preguntarà quina seria l’actitud de Manuel Valls si es dediqués a ensenyar història o a fer d’advocat. Ara li toca, tal com li va respondre a la seva mare, defensar els interessos de França.

les tanques

Cada cop fa més fred a Europa. Milers de refugiats volen arribar al nord abans que sigui hivern. Se succeeixen les escenes de persones que caminen i caminen, que esperen i esperen davant de passos fronterers i centres d’acollida col·lapsats. La majoria han d’aguantar durant hores el fred sense la protecció adequada. Amb esgotament i fam. La policia està desbordada i l’ambient és tens entre refugiats i forces de seguretat.

La incòmoda situació es reflecteix també en canvis de polítiques. El conservador Partit Popular austríac (ÖVP), el soci menor de la gran coalició del govern vienès, pronuncia exigències pròpies de populistes de dretes. La ministra de l’Interior, Johanna Mikl-Leitner, de l’ÖVP, ha anunciat l’inici de la planificació d’unes “mesures arquitectòniques de seguretat” a la frontera amb Eslovènia. I no només això: reclama un aïllament fort d’Europa davant de l’afluència massiva de refugiats.

Europa fortalesa

Primer ho va fer Hongria i ara ho planeja Àustria. El govern austríac vol construir una tanca en una part de la seva frontera amb un veí de la UE. “La situació actual a Eslovènia, Àustria i també Alemanya indica que hem de construir tan ràpidament com sigui possible un fort Europa”, va precisar ahir Mikl-Leitner al diari alemany Frankfurter Allgemeine Zeitung. “Necessitem una entrada controlada cap a Europa i controls restrictius directament a les fronteres europees exteriors. Si no, no dominarem la situació”, va assegurar la ministra, que va defensar el pla de reforçar les fronteres per poder “garantir l’entrada controlada” i “la seguretat pública”. “Tots coneixem la situació als llocs [fronterers]: hi ha picabaralles, grups de gent que s’empenyen, entre els quals hi ha dones i nens”, va apuntar.

Per bé que el canceller austríac, el socialdemòcrata Werner Faymann, es va esforçar a relativitzar la declaració de Mikl-Leitner amb un “Àustria no s’encercla”, les crítiques van ser immediates.

Reaccions a Brussel·les i Berlín

Brussel·les va posar sobre la taula que Àustria destrossa l’espai Schengen i Berlín també va reaccionar. “La crisi dels refugiats no es deixa resoldre amb tanques o murs”, va apuntar el portaveu del govern d’Angela Merkel, Steffen Seibert. El ministre de l’Interior alemany, Thomas de Maizière, va criticar a més que Àustria hagi enviat refugiats a la frontera alemanya de manera descoordinada durant les últimes nits. “Això no ha sigut correcte”, va denunciar De Maizière. Segons dades de la policia alemanya, només dilluns van arribar al país 11.154 immigrants.

De Maizière ho va aprofitar per anunciar que hi haurà més rebutjos a les sol·licituds d’asil d’afganesos davant la massiva arribada de ciutadans d’aquest país. A Berlín augmenta la pressió en aquest tema. També perquè la política d’acollida de Merkel està sent qüestionada fins i tot pels seus socis bavaresos de la CSU. Diumenge hi ha fixada una cimera governamental sobre el tema i el ministre de Finances de Baviera, Markus Söder, ja va advertir ahir al diari Süddeutsche Zeitung que es pot desencadenar “una veritable crisi a la coalició”.

Almenys cinc persones refugiades, entre les quals quatre criatures, van morir ahir ofegades prop de les illes gregues, al mar Egeu, tal com van confirmar les autoritats del país. La crisi dels refugiats torna a deixar imatges devastadores.

Almenys quatre nens refugiats moren ofegats prop de les illes gregues

A la costa de l’illa de Samos van morir ofegats dos nens i un adult, mentre que 51 persones de la mateixa embarcació eren rescatades per la Guàrdia Costera. En el naufragi d’una altra embarcació, també prop de Samos, va morir ofegat un altre nen, de 5 anys. I a l’illa a de Lesbos la víctima va ser un nen de 7. Si bé la majoria de refugiats van arribar a terra, van deixar tot un drama al darrere; un nadó de 12 mesos va haver de ser traslladat en estat crític a l’hospital d’una de les illes.

Grècia és la principal porta d’entrada a Europa per als que fugen dels països en conflicte com Síria, l’Afganistan i l’Iraq. Només aquest any ja sumen més de mig milió.

Iannis Varufakis

La crisi europea està a punt d’entrar en la fase més perillosa. Ho han deixat clar les declaracions del primer ministre italià, Matteo Renzi, el ministre d’Economia francès, Emmanuel Macron, i el de Finances alemany, Wolfgang Schäuble.

Renzi pràcticament ha engegat a rodar, almenys retòricament, les normes fiscals que Alemanya fa tant de temps que defensa. En un acte de desafiament remarcable, va dir que si la Comissió Europea rebutjava el pressupost d’Itàlia, tornaria a presentar-lo sense cap canvi.

Aquesta no ha sigut la primera vegada que Renzi es planta davant dels líders alemanys. I no és cap casualitat que la seva declaració arribés després d’un esforç de mesos del seu propi ministre de Finances, Pier Carlo Padoan, per demostrar el compromís d’Itàlia amb les “normes” de l’eurozona defensades pels alemanys. Renzi entén que l’obediència al rigor propugnat per Alemanya està portant l’economia italiana i les finances públiques a un estancament més profund. Renzi sap que això és una via ràpida cap al desastre electoral.

Macron és molt diferent de Renzi. Banquer convertit en polític, és l’únic ministre del president François Hollande que combina una comprensió seriosa dels reptes macroeconòmics de França i Europa amb una reputació a Alemanya com a reformista i hàbil interlocutor. Així doncs, quan parla d’una imminent guerra religiosa a Europa entre el nord-est dominat per l’Alemanya calvinista i la perifèria majoritàriament catòlica, cal prendre’n nota.

Les últimes declaracions de Schäuble sobre la trajectòria actual de l’economia europea posen en relleu d’una manera semblant l’atzucac en què es troba Europa. El “pla Schäuble”, com en dic jo, reclama una unió política limitada per sustentar l’euro. Ras i curt, Schäuble és partidari d’un Eurogrup formalitzat (integrat pels ministres de Finances de l’eurozona) que estigui encapçalat per un president amb poder de veto sobre els pressupostos nacionals -i legitimat per una cambra europea formada per parlamentaris dels estats membre de l’eurozona-. A canvi de renunciar al control sobre els seus pressupostos, Schäuble ofereix a França i Itàlia -els objectius principals del seu pla- la promesa d’un petit pressupost comú per a tota l’eurozona que finançaria parcialment programes contra l’atur i sistemes de garantia de dipòsits.

Aquesta moderada unió política no és ben acollida a França, on les elits sempre s’han resistit a cedir sobirania. Tot i que hi ha polítics com Macron que s’han acostat molt a la idea d’acceptar la necessitat de transferir poders sobre els pressupostos nacionals al “centre”, temen que el pla de Schäuble demani massa i ofereixi massa poc: límits estrictes sobre l’espai fiscal francès i un pressupost comú insignificant des del punt de vista macroeconòmic.

Però encara que Macron pogués convèncer Hollande d’acceptar el pla de Schäuble, no es pot assegurar que la cancellera alemanya, Angela Merkel, hi estigués d’acord. Fins ara les idees de Schäuble no han aconseguit convèncer la cancellera, ni, de fet, el Bundesbank (que a través del seu president, Jens Weidmann, ha sigut rotundament contrari a acostar-se al més mínim grau de mutualització fiscal, ni tan sols a la versió limitada que Schäuble està disposat a instaurar a canvi del control sobre els pressupostos de França i Itàlia).

Atrapat entre una cancellera alemanya reticent i una França gens disposada a cedir, Schäuble es va imaginar que la turbulència causada per la sortida de Grècia de l’eurozona ajudaria a convèncer els francesos, així com els seus col·legues de govern, sobre la necessitat del seu pla. Ara, mentre espera que l’actual “programa” grec s’enfonsi sota el pes de les seves contradiccions inherents, el ministre de Finances alemany es prepara per a les batalles que l’esperen.

Al setembre Schäuble va distribuir entre els seus col·legues de l’Eurogrup un esborrany de tres propostes per evitar una nova crisi de l’euro. Primer, els bons governamentals de l’eurozona haurien d’incloure clàusules que facilitin que els seus titulars hagin d’assumir les pèrdues. Segon, les normes del Banc Central Europeu s’haurien de modificar per evitar que els bancs comercials considerin aquests bons com a actius líquids ultrasegurs. I tercer, Europa hauria de bandejar la idea d’un sistema comú de garantia de dipòsits, i substituir-lo pel compromís de deixar que els bancs facin fallida quan ja no poden satisfer les normes de solvència del BCE.

Si aquestes propostes s’haguessin implementat, posem per cas, el 1999, potser s’hauria frenat el capital que va sortir a dolls cap a la perifèria just després de la introducció de la moneda única. Desgraciadament, el 2015, ateses les pèrdues bancàries i els deutes públics heretats pels membres de l’eurozona, un pla d’aquesta mena causaria una recessió més profunda a la perifèria i portaria gairebé segur a la dissolució de la unió monetària.

Exasperat per la marxa enrere de Schäuble respecte del seu propi pla per aconseguir una unió política, recentment Macron ha esbravat la seva frustració: “Els calvinistes volen que els altres paguin fins al final de la seva vida”, es va queixar.

L’aspecte més inquietant de les declaracions de Renzi i de Macron és la desesperança que traspuen. El desafiament de Renzi a les normes fiscals que empenyen Itàlia cada vegada més cap a una espiral de deute deflacionista evitable és comprensible, però, a falta de propostes de normes alternatives, no porta enlloc. El problema de Macron és que no sembla que hi hagi cap conjunt de reformes doloroses que pugui oferir a Schäuble per convèncer-lo que accepti el grau necessari de reciclatge del superàvit per estabilitzar França i l’eurozona.

Mentrestant, el compromís d’Alemanya amb les “normes” que són incompatibles amb la supervivència de l’eurozona soscava els polítics francesos i italians que, fins fa poc, esperaven arribar a un acord amb l’economia més gran d’Europa. Alguns, com Renzi, reaccionen amb gestos de rebel·lió cega. Altres, com Macron, comencen a acceptar tristament que el marc institucional i el còctel de polítiques actuals de l’eurozona acabarà portant a un trencament formal o bé a una mort agònica, en forma d’una divergència econòmica contínua.

L’escletxa d’esperança en la tempesta que es congria és que les propostes moderades per a una unió política, com el pla de Schäuble, estan perdent terreny. Res que no siguin unes reformes institucionals macroeconòmicament significatives estabilitzarà Europa. I només una aliança democràtica paneuropea dels ciutadans pot generar el caldo de cultiu necessari perquè aquestes reformes arrelin.

la tristesa

Una altre cronica magnifica el teu cosi avi tiet, noce Ignasi Aragay. Si algú encara té dubtes de què va significar el franquisme, de com va arruïnar el cor i les vides de tanta gent, que llegeixi aquesta magnífica novel·la. Contra el blanqueig i el revisionisme que ha envoltat i encara envolta la dictadura, llegiu La sega (Proa), de Martí Domínguez. Però no ho proposo com un deure pesat, sinó com un plaer. Perquè estem davant d’una obra major, que per entendre’ns podríem situar, tant pel tema com per la qualitat literària, entre Les veus del Pamano, de Jaume Cabré, i Pa negre, de l’enyorat Emili Teixidor.

La sega transcorre a la primera postguerra, als anys quaranta i principis dels cinquanta del segle XX, a l’interior de les comarques de Castelló. Els pagesos dels masos dispersos són víctimes de la lluita entre els maquis i la Guàrdia Civil. El narrador és un nen, en Goriet (de Gregori), que recorda com va anar perdent la innocència enmig d’una tragèdia familiar. Un nen espavilat a qui el capellà, don Hilari, vol convertir en mossèn i el mestre, don Arcadi -republicà desterrat i espantat-, vol que es faci mestre. El pare d’en Goriet ha estat assassinat, però ell aprèn a sobreviure com si fos “sord, mut i cec”. O si voleu dir-ho en termes sociològics: a esdevenir membre perfectament passiu de la “majoria silenciosa”. Aprèn la gran lliçó darwiniana a força de patacades: “Tot en la vida descansa en el fet de menjar i no ser menjat”.

Sí, el Martí Domínguez naturalista apareix, esclar. En Goriet, un xiquet tímid, prim i espigat, és sens dubte un alter ego de l’autor, un amant de les bestioles, els fòssils i les plantes, i un noi amb la curiositat desperta per les paraules i les històries. És des d’aquest doble amor, amb aquesta saviesa que va de Linné al Quixot, i amb tota la força tràgica de la postguerra més crua, que Domínguez construeix un microcosmos de pors, d’heroismes inútils, de supervivència, de misèria, d’ideals envellits i d’estimació.

Els homes i dones adults del llibre, siguin guerrillers atrapats en una lluita eixorca, siguin els pagesos que veuen com el seu món s’enfonsa dia a dia, siguin els guàrdies civils obsedits en una caça a l’home que els deshumanitza, són tots víctimes de la desesperació o la ràbia. Res no sembla tenir sentit. És l’ombra allargada de la guerra que els impedeix inventar-se una felicitat. Hi ha una tristesa interior que els atrapa, una tristesa impossible d’espaiar. I en Goriet, enmig d’aquest fatalisme, va obrint els ulls i ens ho explica tot, el bé i el mal, meravellat, sense acabar d’entendre, només ell capaç de somiar un futur que és el nostre present, des del qual La segaens queda lluny, molt lluny, i tanmateix ens toca de ben a prop, molt endins.

la residencia d'avis

Una historia porta a l'altre. Els aiguats han inundat una residencia d'Agramunt on van morir ofegats 4 avis que sembla estaven lligats. El que sembla també practica habitual. La residencia ampliada massa a la vora del riu amb permís municipal l'any 2002, era una ampliacio  inhumana. Els malparits tant els que van aprovar les obres, com els que les van fer i els que les van demanar. Un semisotan no es lloc per tenir unes persones d'avançada edat. I els malparits que consentien tenir als seus grans, pagant poc suposo, a 50 metres del riu. I la volen tornar a obrir la planta. L'agencia de l'aigua diu que no es podia fer però que el 2005 les comptencies eren municipals. I la zona sempre serà inundable. El riu Sio a denunciat amb 4 morts, cinc mes estan a l'hospital per tornar amb les famílies, als que espero, si sabien en quines condicions estaven els seus pares o avis, que se'ls endugui un riu qualsevol dia i passin la por ,l'angoixa i el fred que devien passar aquelles persones de les que cap diari porta el nom. Ara defensen sistemes de contenció en diuen. Si no els lliguen al llit, els hi posen uns en forma concavat, del que no es poden aixecar. O encara pitjors els fan dormir amb el matalàs a  terra,que Son els que cobrir i ofegar l'aigua. Deia lo de la historia, perque l'avia Isabel a Sarrià tenia un metge que visitava tots els avis de la zona. Un dia van trobar un munt d'avis molt malferits,desnutrits i molt malalts. També estaven en un sotan del Tibidabo, pagaven menys i les famílies els deixaven morir en aquelles condicions diferents dels pisos de dalt. La iaia Isabel, no va parar de plorar en tot el dia quan ho va veure per la. tele. Repetia que aquell metge, tan bona persona amb ella, era impossible que hagués consentit allò. I era veritat, es veu que el metge no ho sabia, perquè  no els visitava ell, ni ningú suposo. El mes fort de tot plegar es que l'avia Isabel, no poden suportar el dubte, va morir aquella nit, amb una cama penjant com si voles baixar del llit. El cor tan gran que tenia, no va poder soportar el dolor d'aquella tragèdia. Algú tindria que revisar o descobrir el sotans de les residencies geriatriques.

el jutge jutjat

Arxivat el cas dels jutges pro consulta. Tot i que acusen a la policia de filtrar dades personals. Els hi han dit que la policia armada es l'unica que custodia els DNI pertant van ometre el seu deure. Un diari a Madrid també ha estat imputat al jutja 22 de BCN i estirant 'aquest fil s'arribava al jutjat 22 que es va inhibir de la causa.El jutge valent, Santiago Vidal, pensa que encara que no hi ha delicte s'ha de culminar la investigacio i no nomes eximir de la causa al cos policia.

Ban ki moon

Un home que es diu casi el dobl de Bankia, no pot tenir massa senderi. Ara ha dit que Catalunya no es ta entre els paisos que poden tenir opcions de independencia.. No opcions que no tenim dret. Doncs s'equivoquen. Tenim el dret i que aquest mono groc, tradueixo directament de l'america, plegui, segurament nosaltres ja haurem fet tot el que ell camufla  o diu amb la boca platanera  tancada.Solució basada en el diàleg, o si hi tenim dret, i que es segueixi la tradició democràtica. Tot hom que ha parlat sobre la questio ho ha fet des de els dues cares. A Espanya com si sentissin ploure, I com que no plou mai. La sortida pactada, la que diu tothom, la de Bankia de torn es un referèndum. I m'agradaria llençar la fletxa del carro de economia des de l'arc mediterrani, Les fletxes, no els fletxes, busquen la llibertat. I insistim.

Politica i cine

Ja deia Orson Welles que qui tenia el cine guanyava les eleccions.David Fernàndez de la CUP diputat i periodista va ser un dels valedors dels fets de la Ciutat Morta. L'amistad va fer seguissin col.laborant amb Metromunster i d'aqui van sortir els genials Capgirem la historia i Anaven lents perquè anaven lluny. Junts pel si, copiant la idea un cop entesa, ja anaven tard,van contractar a Marc Recha per els seu spot mes recent. Fernàndez no es diputat Peró no abandona la lluita mediatica. Va ser l'altre dia a una debat als Texas sobre el film B, de Barcenas,  recreació del dialeg entre tresorer del PP davant del jutge Pablo Ruiz, fonamenta en l'obra de teatre Ruz-Barcenas, al Lliure l'any passat. Estimula, com als 60 admiràvem el Corazado Potenkim. Pensar que ara amb menys qualitat però mes intenció, menys ideologia però mes arribada, li fem fer de notari. I recordem .la guerra d'Irak. el no a la guerra del 2004, o també No hay motivo contra el PP. Nous partits , noves potiques cinematografiques i tècniques propagandistiques. El cine ja no es fa als ateneus, seus social o agrupacions veïnals- Pere Portabella va produir No estamos solos, recorren amb Joan Pere ventura, el moviment del 15M.

La pòr

La que no et tindrà l'Emma per que sabràs cuidar la molt be. Ahir varem passar la tarda al hospital i la feina que va tenir el pare per portar te a casa l'avia Tere i perquè no et fotessis de cap al tobogan que hi havia per nenes mes grans al pasillo de l'hospital. Peró de la por que et volia parlar avui es la que tenen els periodistes i la que comencen a perdre els bancs. El país que volem es per dir la veritat sempre. I que si no vols que se sapiga alguna cosa, no la facis. Referent altwitter, no m 'agrada gens, Peró si algu comprova que el que diuen es cert, podem jugar a veure que diuen i segon el que, qui ho diu. El 27 s atorga un mandat democratic per iniciar el Procés.Algun Català vol abandonar la cup i el Mas i tornar a la democràcia. Que C's faci de bomber i solucioni el Procés es com demanar que un piròman vigili el bosc.
El govern espanyol es el bloc compacte per guanyar l'independentisme. La força del qual es demostra perquè esta obligant a juntarse els espanyolistes.. Al Ban ki moon ja le deixat verd al Face. Ell si que esta entre els que no tenen drets a res per sòmines. I a mes, o a sobre,  em de pensar en refugiats. No ens hem d'acostumar mai a que la gent pateixi i al drama de la pobresa. El millor exemple en esport es el rugbi. Educació i respecte. El fred d'abans de tots sants, ara es passa amb banyador. El millor de tot son els panellets per cel.lebrar el darrer castanyaso autonòmic.