gran nunes

“Silenci, es roda. El cine és una missa”, “En el que és transcendent no hi ha calendaris ni rellotges”, “La humilitat és consubstancial a la llibertat”, “La nostra obra és ara”. Són algunes de les sentències de José María Nunes (1930-2010) que t’esclaten a la cara mentre visites Nunes. Més enllà del temps, l’exposició que l’Arts Santa Mònica dedica a l’irrepetible cineasta portuguès -establert a Barcelona des de molt jove- fins al 13 d’octubre. És una oportunitat d’or per conèixer o aprofundir en la trajectòria i l’obra -poc conegudes pel gran públic- d’un dels creadors fonamentals de l’Escola de Barcelona, moviment del qual va formar part juntament amb Joaquim Jordà i Vicente Aranda i que va saber transcendir amb el seu esperit sempre rebel, combatiu i a contracorrent de modes i pressupòsits generacionals.

Pel·lícules com Noche de vino tinto, Biotaxia, Sexperiencias, Iconockaut,Amigogima, A la soledad i Res pública testimonien la personalitat d’un artista bastant particular, únic de fet, en la seva capacitat per amalgamar el compromís polític -era un anarquista convençut- amb idees estètiques libèrrimes emparentades amb els nous corrents expressius que el cinema va adoptar al tombant de la primera meitat del segle XX. “Un cinema experimental -com el mateix Nunes detalla en un dels vídeos de l’exposició- fet d’encerts i també d’errors però no d’equivocacions, perquè l’error no és mai una equivocació”, precisa immediatament.

El visitant pot veure imatges i cartells originals de l’època i també fragments de les seves pel·lícules, reveladors de les constants de la seva obra: el pensament polític, la relació de parella, la contestació al sistema, la solitud, el lliurepensament... També porcions d’entrevistes fetes al llarg dels anys en què el creador exposa les seves idees i la seva manera d’entendre el món. Joan Maria Minguet, comissari de l’exposició, destaca que la seva essència és posar de manifest la vigència de l’obra de Nunes: “És molt actual i nosaltres l’hem de fer actual i necessari”, exposa. Com a exemple, el que expressa en una entrevista del 1983: “Aquest món l’única solució que té és indignar-se”. I ho diu molts anys abans del 15-M, cosa que dóna pistes sobre el seu instint i clarividència.

Durant el recorregut podem veure també la col·lecció de fotografies que van servir com a inspiració per a Sexperiencias (1968) -a criteri de Minguet, la seva millor obra- contundent manifest contra l’abús i la vulneració dels drets humans en zones tan sensibles com el Vietnam i les dictadures llatinoamericanes. No es va poder estrenar mai.

És un bon moment també per descobrir l’entrevista -en format curtmetratge de fi de carrera- que el 1996 li va fer Isaki Lacuesta, gran admirador de Nunes i clarament influenciat per les seves inquietuds fílmiques. Veiem també nombroses fotografies de rodatges i retalls de premsa que complementen la visió polièdrica i molt enriquidora que l’exposició projecta sobre la figura d’un home especial, gran artista i individu càlid i afable, gran conversador, mort el març del 2010, pocs dies després que el president del seu país natal el condecorés amb una imponent medalla. Estava content, rodejat d’amics i admiradors forjats a cop de riallada, de sentència implacable o de fotograma de cel·luloide.

“ Silencio! Vamos a rodar, diablos!”, exclamava quan la càmera s’encenia i era una missa el que s’oficiava. I Nunes vibrava, sentia el cinema ben endins, com un riu desbocat, com la seva vida.