Et podria parlar de Twiter, de perquè alguns famosos no el suporten, de perquè els pares va anar a veure El lado bueno de las cosas, del 2on congres del SI que encara no he paït o reproduir te un article com ha fet alguna vegada de Rafael Tasis sobre Companys,arran de la conversa amb la Rosa de que no trobem ara mateix líders sòlids i eficaços. Deia Tasis el 1944 que no recordava quantes vegades havia parlat amb ell, però si que havia tingut que evocar moltes vegades les dues darreres converses en terra catalana. Una a Barcelona, a casa seva, poc abans del dijous 26 de gener. del 39, revenja de la victòria catalana de Montjuic el 1641. La segona uns dies mes tard al mas Barris de Darnius, davant d'uns tions que cremaven l'amargor de la desfeta que semblava no ser prou per fer fora a aquell home envellit, combatiu i vibrant:" No, deia, Catalunya no ha estat pas vençuda. ha fet allò que podia. No ha estat pas absent de la guerra".Podia dir ho ella que amb els catalans i el seu esforç heroic havien lluitat als carrers de Barcelona perquè no triomfes el feixisme el 19 de juliol del 36. Se'n va anar a peu a Paris, a un petit entresòl de Neuilly, on refà amb amor la biblioteca de llibres catalans que la Gestapo s'encarregara de esgarriar amb tots els seus records d'una vida de combat i honradesa. Si no va fugir com d'altres, cap el migdia francès, va ser, entre d'altres motius, per no abandonar un fill malalt que l'angoixava olt. I també perquè un president de Catalunya no pot fugir. Per això els SS alemanys se'l van endur sense fer res per evitar ho. Hi ha una fotografia passant la frontera de Hendaia, amb la policia de l dictador vigilant lo, magre, capblanc, amb espardenyes, sense coll ni corbata, espellifat. Peró els ulls tenien una claror que nomes pot confondrà un feixista o els generals sense honor que l'havien de jutjar. La claror del sacrifici voluntari...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada