dimecres, 31 d’agost del 2016

el balco

El balcó de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès no és gaire llarg i és molt estret. Hi caben com a màxim dues fileres de persones, sempre que siguin de constitució prima, per això són celebrats els convidats que no pesen més de 70 quilos... El gabinet d’alcaldia del consistori penedesenc té més maldecaps els dies previs a Sant Fèlix per atendre totes les peticions d’autoritats que el cap de protocol del Barça per organitzar la llotja del Camp Nou en un Barça-Madrid. No hi cap tothom que hi vol anar, i ser al balcó de l’Ajuntament de Vilafranca el 30 d’agost no és poca cosa. Les trucades d’autoritats el dia abans són el pitjor maldecap dels responsables d’alcaldia, perquè si no es tracta d’algú del nivell del president, els han de demanar sisplau que no vinguin perquè no podran sortir al balcó. N’hi ha que, tot i saber aquest handicap important, no es volen perdre aquest esdeveniment social del final de l’estiu. Aquest dimarts va ser Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, qui va voler ser-hi sense poder treure el nas al balcó més cobejat. Cada centímetre de balcó val el seu preu en or.
La importància que té ser o no ser al balcó de Vilafranca la va deixar clara el PSC, que va enviar com a representant Núria Parlon, que, segons expliquem a l’ARA, es presentarà a les primàries per disputar el liderat dels socialistes a Miquel Iceta.
L’ajuntament vilafranquí ha intentat llogar alguns balcons privats de la plaça per poder donar sortida a més peticions, però no ha sigut possible. L’any passat, per exemple, hi havia ofertes a internet de “balcó amb vistes privilegiades amb dinar inclòs”, a 80 euros per persona.
El president que volia ser-hi
Qui també va debutar aquest dimarts al balcó va ser el president Carles Puigdemont, a qui es veia realment emocionat i aclaparat amb el que estava veient, i de tan a prop. De fet, va ser ell qui va dir a l’alcalde, Pere Regull, que li faria gràcia anar-hi. Artur Mas, per exemple, mai va anar a Sant Fèlix. També és cert que mai l’hi van convidar, ja que Regull no vol polititzar massa el balcó. A Puigdemont van acompanyar-lo dos consellers més, Santi Vila, de Cultura, i Toni Comín, de Salut, que van arribar a l’inici de la segona ronda -i es van perdre tres 3 de 10-. Es notava que tots tres eren novells perquè van xalar com nens petits -només cal veure els tuits que penjaven durant l’actuació-, i l’alcalde de Valls, Albert Batet, els havia d’anar explicant les claus a cau d’orella. La paraula privilegi per descriure el fet de poder estar vivint des del balcó el dia més gran -amb permís del concurs de Tarragona- d’un dels Patrimonis Immaterials de la Humanitat, segons la Unesco, la van repetir tant Puigdemont com Vila i Comín. Els que no van poder dir el mateix eren els seus guardaespatlles, que prop de les 17 h seien avorrits, i sols -després de 4 hores i mitja d’actuació-, a la sala de plens a l’espera que els seus caps deixessin de penjar fotos a Twitter.

dimarts, 30 d’agost del 2016

pessigolles

Segons els experts, quan ens fan pessigolles, s'activa la mateixa part del cervell que quan sentim dolor. Això fa que de manera involuntària siguem capaços d'atacar la persona que ens fa les pessigolles. És un mecanisme de defensa. El nostre cervell interpreta que ens estan atacant i ens poden fer mal.
 
El mateix estudi explica que el riure de les pessigolles indica submissió i reconeixement de derrota. Fins i tot hi ha persones que comencen a riure davant l'amenaça de pessigolles. De fet, quan a algú li fan pessigolles també se li estimules les fibres nervioses relacionades amb el dolor. Això explicaria també per què nosaltres mateixos no ens podem fer pessigolles. El ser un mecanisme de defensa, si ens les fem nosaltres mateixos, el cervell és conscient que tu mateix no et faràs mal, així que no activa els mecanismes de defensa

dilluns, 29 d’agost del 2016

empuries

Hi ha uns crits que són clarament de felicitat. No, no és el que alguns penseu. Són els crits que fan a la platja els que estan a punt de capbussar-se, els que salten les onades, els que juguen a pales i a passar-se la pilota, descalços, damunt la sorra...
Amb aquesta agradable banda sonora de fons, camino pels carrers de les antigues cases gregues d’Empúries, acompanyat de Marta Santos, responsable d’aquest jaciment. “A Empúries hi tenim representades les dues grans cultures mediterrànies. El que s’ha conservat de l’etapa grega és sobretot de quan els grecs ja convivien amb els romans, una època especialment pròspera”, em diu, d’entrada, la Marta.
A Empúries no s’hi ha edificat al damunt, i això ha facilitat la conservació de les restes i que el jaciment es pugui excavar en extensió. Una vegada abandonada la ciutat romana, el lloc va quedar desocupat, amb l’excepció del vell nucli de Sant Martí d’Empúries -l’antiga Palaiàpolis dels grecs- i del convent de frares servites establert al segle XVII sobre part de l’antic nucli grec... Fins que fa poc més d’un segle la Junta de Museus va iniciar les excavacions. L’interès principal de la Junta de Museus va ser la ciutat grega. Hi havia un gran interès pel passat clàssic i mediterrani. Dins l’imaginari dels constructors d’un país modern d’aleshores, conèixer les nostres arrels gregues tenia una importància cabdal.
“Aquí hi va haver una aposta clara per fer una recerca sistemàtica, a l’estil de les grans excavacions del Pròxim Orient o del món clàssic. La Junta de Museus, a més, es va preocupar per adquirir els terrenys, per protegir-los i obrir-los a la visita”, em comenta la Marta just quan som davant de l’escultura hel·lenística d’Asclepi (és una rèplica, però aquí no passa com amb la majoria de rèpliques, l’original de les quals es troba una pila de quilòmetres lluny, fins i tot milers: aquesta és al museu d’Empúries).
Anem cap a la zona on hi ha la ciutat romana. La Marta s’ha d’aturar dues vegades per recollir el mateix: el fulletó que donen a l’entrada. Quina feinada deu suposar tenir el recinte ben net, de pinassa, de fulles... i del que deixen els visitants despistats (o no). De cop la piuladissa de les gavines se suma a la cridòria alegre que prové de la platja, ara més esmorteïda perquè ens n’allunyem. “La ciutat romana la tenim quasi tota per descobrir. S’ha excavat el fòrum, algunes cases, les termes públiques, la muralla... Però queda molt per fer. Només s’ha excavat un... per cent”. “Quin tant per cent dius?” El soroll de la màquina que sega la gespa m’ha impedit sentir-la bé. “Un 15per cent”.
“Quants visitants teniu?”, li pregunto. “Uns 150.000”. “Molts estrangers, suposo”. “Sí, sobretot francesos”. Esclar, la ratlla de França és a tocar. “Un 25% dels visitants són escolars. Als mesos d’abril i maig hi ha la màxima concentració d’escoles”, diu la Marta just quan passem pel costat d’un mosaic tessel·lat amb composicions geomètriques en blanc i negre.
Empúries era lloc de comerç i d’intercanvi, i el port hi tenia un paper fonamental. Intento imaginar les dificultats que suposava el transport per mar i per terra -aquest últim amb carro tirat per animals, per camins pedregosos...- i no tinc cap dubte de quin era el millor segles enrere. Sent lloc d’intercanvi, la moneda va ser molt important a Empúries. S’hi va encunyar moneda des del segle V aC. Precisament aquest estiu, durant les excavacions fetes amb motiu d’un curs d’arqueologia que fa un munt d’anys que se celebra a Empúries, s’han trobat 200denaris romans. Empúries és un jaciment viu. Cada any surten a la llum noves troballes que ajuden a construir-ne el relat històric.
M’acomiado de la Marta i continuo passejant sense rumb. I penso que Empúries és un reclam no només pel munt de vestigis que alberga sinó perquè també és un tresor paisatgístic. En una extensió de terreny força àmplia hi ha poquíssimes edificacions: les de les instal·lacions del museu -aixecades sobre les ruïnes de l’antic convent servita-, el Centre de Recepció de Visitants i un hotel històric, l’actual Hostal Empúries, l’origen del qual es remunta a inicis del segle XX -amb el nom de Villa Teresita-, on ja s’hostatjava Puig i Cadafalch quan venia a visitar les excavacions. La carretera que va arran de mar, feta construir pels enginyers del Servei Hidrològic i Forestal durant els treballs de fixació de les dunes, és des del 1992 -quan va ser reformada amb motiu de l’arribada de la flama olímpica a Empúries- un magnífic passeig per a vianants i bicicletes. De camí cap al cotxe em continua acompanyant el feliç xivarri de la platja, ara ja molt més suau. Vespreja i les veus es van apagant.
La implantació del conreu de la vinya, en una exposició
Aquests dies es pot visitar a Empúries l’exposició Una mar de vinyes. Nunc est bibendum (És hora de beure), que explica de manera molt gràfica el procés històric que va portar a la implantació del conreu de la vinya en època romana a casa nostra. La mostra permet conèixer aspectes molt diversos de la producció del vi a l’antiguitat, com ara les tècniques de conreu, el procés de vinificació, la comercialització i el consum final del vi.
La producció i el consum de vi a Empúries i a l’Empordà s’introdueix a l’època de les colonitzacions i durant l’època grega es consolida com un element de prestigi i un mitjà de relació social. Però no serà fins a l’època romana que aquest territori passarà de ser àrea consumidora a una terra d’inversió per desenvolupar una vinya especulativa destinada a produir un excedent de vi per al comerç, sovint fins a territoris molt allunyats.
D’altra banda, fins a l’11 de setembre tenen lloc a Empúries visites guiades teatralitzades, en què Iulia Domitia o Caius Aemilius, antics habitants de l’Emporiae romana del segle I dC, mostren com era la seva ciutat, com es vivia i com eren les cases, carrers, places, mercats i temples. Es tracta d’una visita pensada per a tota la família per conèixer la història de l’antiga ciutat d’Empúries. A partir de la segona quinzena de setembre aquestes visites es fan únicament els diumenges, amb reserva prèvia. Finalment, fins al dia 9 de setembre tenen lloc les representacions teatralitzades al capvespre que duen el títol d’ Els designis de Fortuna.
LES CLAUS
  • A Empúries hi ha les dues grans cultures mediterrànies representades. El que s’ha conservat de l’etapa grega és sobretot de quan els grecs ja convivien amb els romans, una època especialment pròspera.
  • Empúries era lloc de comerç i d’intercanvi, i el port hi tenia un paper fonamental.
  • Empúries acull una exposició que explica de manera molt gràfica el procés històric que va portar a la implantació del conreu de la vinya en època romana a casa nostra

diumenge, 28 d’agost del 2016

tardor literaria 2016

La primera setmana de setembre arriba l’allau de novetats de la rentrée, i la producció de llibres no s’aturarà fins a finals de novembre, quan el sector es prepararà per a la campanya nadalenca. Els hereus de la terra, d’ Ildefonso Falcones (Rosa dels Vents / Plaza & Janés), segona part del supervendes L’església del mar, i L’espia, de Paulo Coelho, retrat de Mata-Hari, que publica Columna, hauran de competir per ocupar els primers llocs de la llista de més venuts amb l’obra de teatre Harry Potter i el llegat maleït, que John Tiffany i Jack Thorne han escrit supervisats per J.K. Rowling. Als Estats Units i al Canadà se’n van vendre més de dos milions d’exemplars durant els primers dos dies que va estar a la venda. Al Regne Unit se’n van col·locar 850.000 en una setmana. Aquí arribarà el 25 de setembre, publicat per Empúries i Salamandra.
Més enllà dels llibres que aspiren a xifres hiperbòliques, aquesta tardor també arribaran els primers llibres de Roberto Bolaño a Alfaguara després que Anagrama en perdés els drets de publicació al març. Les dues primeres entregues apareixeran al setembre: seran dues de les obres més ambicioses de l’autor xilè, Los detectives salvajes i la pòstuma 2666. A l’octubre publicaran la inèdita El espíritu de la ciencia ficción, que va començar a escriure el 1984 -amb 31 anys- i que retrata el turbulent Mèxic de la dècada dels 70 amb una història d’amor que barreja realisme i fantasia.

Nous segells en català

Arriba :Rata_, d’Enciclopèdia Catalana, amb San Mao i Hac Mor
Després de presentar el segell Catedral a principis d’any, Enciclopèdia Catalana farà un pas més en la seva aposta per la ficció amb :Rata_, que vol publicar “llibres amb ànima escrits des de la necessitat”. Els primers títols seran Diaris del Sàhara, que descobrirà -en català i castellà, com la resta de títols- l’escriptora taiwanesa San MaoEl dol és aquella cosa amb ales, del jove Max Porter, i Escriptures alçurades, un dels llibres pòstums de Carles Hac Mor, enginyosa i irreverent relectura de la tradició en la línia dels seus millors assajos, com Despintura del jo i Enderroc i reconstrucció.
El d’Enciclopèdia Catalana no serà l’únic nou segell en català: també Navona estrena col·lecció amb la imaginativa Doctor Rat, en què William Kotzwinkle es posa en la pell d’una veterana -i castrada- rata de laboratori que perd el cap, i Les altes muntanyes de Portugal, la nova novel·la de Yann Martel, autor de La vida de Pi.

Retorns esperats

Mathias Énard, Delphine de Vigan i Ramon Solsona
Amb Brúixola, que Empúries i Literatura Random House llancen a principis de setembre, Mathias Énard va guanyar el premi Goncourt 2015. Igual queZona (2008), és un recorregut ambiciós i erudit, però aquesta vegada la matèria d’estudi són els ponts entre Orient i Occident al llarg de segles de fascinació i d’influències.
Res no s’oposa a la nitDelphine de Vigan va oferir un retrat de la seva família devastador i cru. Quatre anys després presenta Basat en una història real (Edicions 62), autoficció que parteix de l’assetjament que rep una autora que també es diu Delphine de Vigan. Una dona que es guanya la vida escrivint biografies de personatges cèlebres desenvoluparà una relació destructiva amb la novel·lista. Menys malaltissa -però també intrigant- ésAllò que va passar a Cardós, de Ramon Solsona. El llibre, que publicaran Proa i Tusquets, arrenca amb l’assassinat d’un guàrdia civil al Pirineu una nit de neu del 1965. Amb aquest punt de partida, el guanyador del premi Sant Jordi 2010 evoca la construcció d’un gran complex hidroelèctric a partir d’una àmplia representació de personatges: els que ja viuen a Cardós i els que arriben per treballar-hi.
Altres autors destacats que tornaran amb novetat són Laurent Binet amb La setena funció del llenguatge (Edicions de 1984 / Seix Barral), basada en una rocambolesca investigació de la mort de Roland Barthes; Peter Stamm, ambNoche es el día (Acantilado); Joan-Lluís Lluís, amb El navegant (Proa); Kazuo Ishiguro, amb El gegant enterrat (Anagrama); Carme Riera, amb Les darreres paraules (Edicions 62); Vicenç Villatoro, amb El retorn dels Bassat (RBA-La Magrana); Etgar Keret, amb els relats de Tuberías (Siruela); el poeta Albert Roig, amb Gos. Vida de Rainer Maria Rilke (Galaxia Gutenberg), i Margaret Atwood, amb El corazón es lo último que se va (Salamandra). Periscopi publicarà Aquari, de David Vann, que té com a punt de partida l’afició d’una nena pels peixos i com la comparteix amb un home gran: a partir d’aquí, el guanyador del Llibreter 2011 amb Sukkwan island promet, com de costum, sotragades emocionals fortes.

L’art de saber començar

Debuten Emma Cline i Gemma Ruiz, i torna Jordi Lara
Les noies (Anagrama), Emma Cline parteix de la matança de Charles Manson i el seu clan l’estiu del 1969 per explicar les vides d’un grup d’adolescents que formen part de la comuna d’en Russell, músic frustrat, líder i guru. Els drets de traducció d’aquest debut s’han venut a 35 països.Gemma Ruiz publica Argelagues a Proa, centrada en tres dones que van néixer a pagès i es van haver d’espavilar a ciutat, que van fer rutllar la indústria tèxtil, van fer la guerra a la rereguarda i van haver d’arriscar la vida per alimentar els fills. Després de quatre obres de teatre i un llibre de contes,Sebastià Portell debutarà en la novel·la amb El dia que va morir David Bowie (LaBreu). Entre els joves valors que tornaran a les llibreries hi haHelen Oyeyemi, amb Boy, snow, bird (Acantilado) -sobre una noia blanca que, als Estats Units dels anys 50, té una filla negra amb el seu marit blanc-; Jordi Lara, que gairebé una dècada després d’ Una màquina d’espavilar ocells de nit té nou llibre de contes, Mística conilla (Edicions de 1984), i Andreu Gomila, que publica Continents (Empúries).

L’encant dels clàssics

Tres pilars: Boris Vian, Henry James i Natalia Ginzburg
L’Avenç recuperarà la traducció de Joan Sellent d’ Els papers d’Aspern, l’excel·lent novel·la breu de Henry James. I Club Editor -que publica Sortir a robar cavalls, de Per Petterson i La lliçó d’alemany, de Siegfried Lenz- tradueix per primera vegada al català l’última novel·la de Boris Vian,L’arrenca-cors, centrada en una mare i els seus tres fills bessons. Àtic dels Llibres continuarà apostant per Natalia Ginzburg durant l’any del centenari del naixement de la italiana amb Lèxic familiar (també en sortirà El camí que porta a ciutat, a Ela Geminada). La imprescindible col·lecció El Cercle de Viena farà possible que Alexander Lernet-Holenia deixi de ser inèdit en català apostant per El baró Bagge, una novel·la breu ambientada al sud dels Carpats, on un destacament d’un centenar de genets de l’exèrcit hongarès s’endinsa en un territori poblat d’ombres amenaçadores. Només sobreviurà l’enigmàtic baró del títol del llibre.
Deu memòries i biografies imprescindibles que arribaran els pròxims mesos
Els dos llibres de memòries que despertaran un interès més massiu seranBorn to run, de Bruce Springsteen -que arribarà el 27 de setembre i serà el primer títol en català de Malpaso- i 14. L’autobiografia, de Johan Cruyff, un llibre que va deixar acabat poc abans de morir, al març. Columna el publicarà el 5 d’octubre.
Volar en cercles, de John le Carré (Edicions 62 / Planeta), promet revelar detalls sobre l’estada del novel·lista al servei secret britànic, i M train, de Patti Smith (Lumen), continua l’autoexploració que la cantant va començar aÉramos unos niños. Un artefacte literari de gran interès serà la segona part de Los diarios de Emilio Renzi (Anagrama), en què Ricardo Piglia repassa les seves feines i ambicions literàries entre el 1968 i el 1975. A Contravent publicarà els quaderns complets del mallorquí Guillem Simó, i Alba presentarà l’última versió dels dietaris de Sylvia Plath, amb material inèdit. Un dels volums més sorprenents serà Años salvajes (Asteroide), en què el periodista William Finnegan explica la seva passió pel surf i amb el qual va guanyar el Pulitzer. Acantilado tornarà a Kafka amb una biografia de Reiner Stach i Raig Verd aposta pel candidat kenià al premi Nobel de literatura,Ngugi Wa Thiong’o, de qui donarà a conèixer la primera part de l’autobiografia, Somnis en temps de guerra.

Rescatar llibres catalans introbables o inèdits
Al novembre farà 25 anys de la mort prematura de Montserrat Roig i Edicions 62 reeditarà El temps de les cireres, una de les seves novel·les més ben valorades. A més, Gaziel serà objecte de dues novetats: la seva correspondència amb Josep Pla -que publicarà Columna a l’octubre- i Història de ‘La Vanguardia’, que L’Altra presenta al setembre amb un pròleg d’Antonio Baños. Proa vol rescatar la figura d’Emili Vilanova a Escenes barcelonines, que aplega les seves millors narracions i articles.

dissabte, 27 d’agost del 2016

pep tosar

L’any que es compleixen dues dècades de la mort de l’escriptor Miquel Àngel Riera, Pep Tosar (Artà, 1961) ha recuperat Poemes a Nai, un espectacle de poesia i música que no ha deixat de fer des que el va estrenar al Teatre Lliure de Barcelona el 1990 amb Lluís Massanet i Joan Bibiloni. Aquest diumenge el torna a pujar als escenaris, a Pollença.
Passats vint anys de la seva mort, com sents Miquel Àngel Riera?
Va ser el primer poeta d’aquella generació de postguerra que vaig conèixer, abans que Blai Bonet i els altres. Jo anava a escola a Manacor, tocava la guitarra i feia cançons i havia musicat alguns poemes de Riera. La seva poesia és perdurable, no ha envellit gens.
Quina percepció tens de la situació actual del teatre?
No tinc una visió gaire optimista del teatre en general. Les coses al teatre no passen al marge del que succeeix en altres àmbits. Des del meu punt de vista, el teatre no viu un bon moment com a llenguatge artístic. Com en gairebé tot, prevalen els diners, la rendibilitat econòmica, i això ha penetrat fins al darrer racó. Fins i tot en els escenaris públics, que sempre havien estat artísticament més protegits, ara també hi ha un domini dels diners que ho condiciona tot. I això passa a les Balears, a Catalunya i arreu d’Espanya. I passa més que a la majoria de països del món, sobretot molt més que no en aquells que tenen i mantenen una tradició de teatre.
¿Quines conseqüències creus que ja s’han fet visibles per aquesta prevalença dels pressupostos i dels resultats econòmics en el teatre o en la cultura en general?
Estem culminant, o ja ha culminat, el procés d’ingenuïtzació o estupidització del públic, un públic que fa 25 anys es considerava preparat per gaudir d’un teatre entès com a llenguatge artístic.
I ara què passa?
Ara si no fas un teatre excessivament populista, amb els actors o actrius que estan fent la vulgaritat més gran a la televisió, no entres en les programacions, ni en les privades ni en les públiques. Si no fos lamentable, tindria una certa gràcia veure com avui els escenaris oficials diuen o pensen que no faran un sainet vulgar; programen o fan Shakespeare, però el fan amb el format del sainet vulgar. Així qualsevol pot dir que ha anat a veure Shakespeare i bravejar que l’ha entès. Avui totes les obres estan construïdes per evitar el fracàs econòmic. I això ens ho trobem en el repartiment o, el que és més greu, en la dramaturgia. Quantes vegades no sentim allò de “No diguis aquesta frase que no l’entendran, és massa elevada, abaixa el nivell”. El que deia, estupidització.
¿Al marge dels motius econòmics, no creus que n’hi ha d’altres?
La política també s’ha volgut ficar als teatres. A les Balears en som pioners, però està passant arreu que, en no saber-ne, mesclen l’amateurisme amb el teatre professional. En aquests temps de crisi, als responsables polítics ja els ha vingut bé que els autors i actors de teatre hagin cercat noves fórmules per poder seguir treballant. Parlo del microteatre o del teatre de barra. Amb això, la política normalitza la precarietat: d’aquí no res tindrem literatura de barra, quatre fulls d’una obra de Shakespeare per llegir als bars.
¿Però no es pot pensar que fórmules com aquestes acosten un públic que no és consumidor habitual de cultura?
El públic no hauria de necessitar trampes ni caramels per familiaritzar-se amb la cultura.
Des que vau deixar el teatre Maldà, heu intentat convèncer la Diputació de Barcelona per poder recuperar les sales de l’antic Institut del Teatre i fer-hi un projecte similar.
Aquí sempre passa igual. Hem fet moltíssimes reunions, a tothom li sembla una gran idea. Jo hi he estudiat i m’ho conec perfectament, té unes possibilitats immenses. Però ningú fa res, no decideixen res. I el projecte dorm en alguna taula de la Diputació de Barcelona.
Quins projectes imminents tens?
He començat a treballar en un espectacle a partir del llibre Pallassos i monstres, de l’Albert Sánchez Piñol. N’he parlat amb ell i hi està encantat. Ho vull fer com a espectacle de pallassos, perquè aquest llibre sobre els dictadors africans està escrit de l’única manera que es poden relatar aquestes atrocitats: des de la ironia. I l’any que ve faré cinc setmanes al Romea amb Federico García.

divendres, 26 d’agost del 2016

emprentes jueves

Un nombrós grup de japonesos es dirigeix cap a la catedral, a pas ràpid. Esquiven amb estil els que van a pas lent, i també una munió de gent bocabadada davant d’una botigueta de samarretes blanques amb una mosca negra dibuixada. Deuen fer tard per visitar la catedral.
Sóc al carrer de la Força, una de les artèries principals del barri antic de Girona, i una de les habituals vies d’accés a la catedral. A primera vista no trobo pistes que em suggereixin que sóc al call. S’hi ha construït després, alguns carrers han canviat el traçat i la majoria de cases han sigut modificades. I alguns elements fonamentals de la vida quotidiana s’han esborrat, com ara l’escorxador que proveïa la comunitat de carn kosher (apte segons la llei) i el forn comunitari, on es coïen les menges festives i rituals i el pa àzim de la Pasqua. Però l’essència del call continua força inalterable. Molts vestigis romanen... però camuflats. Aquí en teniu un exemple: la Casa Ribes Creuet, de l’arquitecte gironí Rafael Masó, situada al mateix carrer de la Força, tapa, en un extrem, un carrer del call jueu, un tram del qual es pot veure des de l’edifici del Museu d’Història dels Jueus.
Un pergamí enrotllat
Vagarejo per carrers empedrats i costeruts, alguns dels quals són molt solitaris, ben acompanyat de la Sílvia Planas, directora del Museu d’Història de Girona. N’hi ha de tan estrets que han permès fer-hi fàcilment ponts. M’encantaria ser una de les famílies que viuen en dues cases que de fet és una: la de la dreta i la de l’esquerra del carrer, davant per davant, amb un pont que fa de passadís per connectar-les. Entrem a un munt de patis, racons ombrívols i silenciosos, cases i palauets on residien artesans -sastres, sabaters, llibreters, pelleters, matalassers, corders...- i també cabalistes i filòsofs, artífexs de l’excel·lència del saber i de la cultura jueva, que van donar a Girona el sobrenom de “ciutat mare d’Israel”. Davant d’un antic palauet medieval, la Sílvia m’explica que actualment hi ha despatxos de dissenyadors, gestors culturals, arquitectes i advocats. Antigues i noves professions en un mateix espai.
Quan som a la placeta de l’Institut Vell, al final del carrer de la Força, a tocar de la plaça de la Catedral, de cop la Sílvia m’assenyala una escletxa situada a la llinda d’una porta, a l’altura dels ulls. “Saps què és això?”, em pregunta. Li mostro cara de dubte com a resposta. “Aquest forat a la pedra era per posar-hi la mezuzà, un pergamí enrotllat amb els versets bíblics que contenen l’oració Shemà Israel (“Escolta, Israel”). És tradició a totes les llars jueves d’arreu del món. Acostuma a fer-se a les portes de totes les habitacions, excepte la cuina i el bany”, m’explica la Sílvia. I afegeix: “A l’època medieval, les cases i els carrers del call oferien el mateix aspecte exterior que les de qualsevol altre punt de la ciutat medieval; només hi havia aquest element, l’escletxa per a la mezuzà, que realment permetia identificar que una casa era de família jueva”, em diu la Sílvia quan passem pel carrer de les dones, pel qual les dones jueves accedien a la sinagoga.
“Aquí, a Girona, el call tenia una muralla i tres portals que als vespres es tancaven; van ser fets amb la intenció que la població quedés protegida de possibles atacs. Però durant el segle XV van ser freqüents les ordenances municipals que obligaven les famílies jueves a recloure’s al call i a mantenir el barri tancat i barrat des del capvespre fins a l’alba. Murs i portes es van convertir així en eines de repressió i de clausura”, m’explica la Sílvia. Ara arribem al Centre Bonastruc ça Porta, a l’entrada del qual hi havia una cisterna, que fa poc s’ha certificat que era el micvé -on es feia el bany ritual jueu; era sobretot utilitzat per les dones: menstruació, concepció, part...-. La Sílvia recorda haver-hi pres cafè i jugat a cartes quan era estudiant, en aquest indret, quan era un dels bars anomenats Isaac el Cec, on es reunien els estudiants de la Facultat de Lletres. Aquest mateix edifici, que havia acollit l’última sinagoga gironines, alberga ara el Museu d’Història dels Jueus, que explica la vida de la comunitat jueva gironina durant l’època medieval, des del segle XI fins a l’expulsió del 1492. “Quan, l’any 1492, es va dictar que totes les persones jueves abandonessin el país, ja no en quedaven gaires, a Girona. Els jueus de Girona van rebre un cop molt fort el 10 d’agost del 1391: se’n van matar uns 40, probablement degollats. «Baptisme o mort» era la consigna dels cristians. I molts van córrer a batejar-se per salvar la vida”, m’explica la Sílvia. De les nombroses peces del Museu d’Història dels Jueus jo en destacaria unes extraordinàries làpides hebrees, procedents del cementiri jueu de Girona, a Montjuïc. Sí, no només Barcelona té Montjuïc, “el mont dels jueus”.
Els banys àrabs, lloc de relacions
Deixem el barri jueu per dirigir-nos cap al monestir romànic de Sant Pere de Galligants, del qual només queda l’església i el claustre. Quan passem per la catedral, la Sílvia subratlla que “el nus espiritual de Girona ha estat sempre en aquest lloc: temple romà, església visigoda, probablement mesquita, la primera sinagoga, catedral preromànica, romànica, gòtica, barroca i neoclàssica”.
I fem una aturada als banys àrabs, d’estil romànic, construïts el 1194 per ordre del rei Alfons I el Cast. El conjunt va formar part del convent de les caputxines i es va recuperar per a ús públic l’any 1929. Quan hi arribem no funciona la il·luminació; hi ha una avaria. Però a la primera sala, que imagino que devia ser el vestidor, hi ha una fantàstica lluerna, amb cúpula al capdamunt.
Passem per les diferents sales: la sala d’aigua freda (frigidari), la sala d’aigua tèbia (tepidari) i finalment el caldari, una piscina de poca profunditat amb aigua calenta i vapor (diuen que podia arribar a superar els 50 graus). Aquestes instal·lacions es diuen banys àrabs des del segle XIX, perquè imiten l’estructura dels banys musulmans, tot i que abans eren simplement els banys públics de la ciutat. Les comunitats de Girona no s’hi podien barrejar. Hi havia uns dies per als cristians, uns altres per als jueus, uns altres per als musulmans... A més de banyar-s’hi, es jugava a daus, es mantenien relacions, potser fins i tot sexuals, es feien negocis... Esclar, era un lloc de trobada i de sociabilitat. Bernat Metge va descriure els banys públics com a lloc d’escàndol públic número u, però ple de vida!
Les claus
  • Al segle XIV, la comunitat jueva de Girona estava formada per prop de 800 persones, era molt activa econòmicament i havia erigit un potent pilar de saviesa i de cultura que li conferia renom universal.
  • El Museu d’Història dels Jueus explica la vida de la comunitat jueva gironina durant l’època medieval, des del segle XI fins a l’expulsió, el 1492.
  • Un pergamí distingia les cases jueves

dijous, 25 d’agost del 2016

va de gossos

De l’expressió anglesa Better safe than sorry (Val més curar-se en salut) la natura n’ha fet un lema. El motiu és molt clar, els animals que pequen de ser massa porucs sobreviuen més i es reprodueixen més que els que pequen de ser massa imprudents. Alguns animals quan perceben un determinat estímul inofensiu pot ser que s’espantin. Òbviament, aquesta reacció d’espantar-se té uns costos: es gasta energia, es crida l’atenció de possibles enemics o preses potencials, fugint es pot prendre mal i, potser, es perd una bona oportunitat de menjar o d’aparellar-se. A altres animals els pot passar que menystinguin un veritable estímul perillós i els hi arribi el game over. Dit d’una altra manera, assumir el cost d’una falsa alarma, un fals positiu, compensa amb escreix el cost de no detectar un perill real, un fals negatiu. Per tant, els animals animats han sofert una forta pressió selectiva perquè evolucioni la por. De totes les emocions, la por és la que evidencia amb més claredat que són un mecanisme destinat a garantir la supervivència de l’organisme. Etimològicament, la paraula emoció fa referència a moviment, cosa que és molt encertada, ja que les emocions afavoreixen l’acció. Són una resposta corporal, la sensació de por és indissociable de l’augment dels batecs del cor.
La por pot fer acte de presència amb molta facilitat i té diferents vies per les quals pot emergir. Una és la via genètica. Els gossos neixen amb una predisposició innata a tenir por de certs estímuls com les altures o els sorolls intensos. A més, en un treball en què es feia una cria selectiva de gossos porucs de raça pòinter es va demostrar que en poques generacions es poden obtenir individus porucs de naixement. Malgrat que encara se’n desconeixen les causes, un altre estudi fet amb ratolins també va demostrar que la por es pot heretar. Els científics van fer que uns ratolins associessin l’olor d’ametlla a una descàrrega elèctrica. Com us podeu imaginar, van acabar agafant por a l’olor d’ametlla. El que va resultar realment sorprenent va ser que els fills i els néts d’aquests ratolins, quan van ser exposats a l’olor d’ametlla, sense haver patit cap descàrrega elèctrica, també van mostrar por. Una situació estressant per a la mare durant l’embaràs i la seva manera de comportar-se amb els cadells són altres causes que poden facilitar que el gos sigui poruc. Com ja s’ha vist a l’experiment dels ratolins i les descàrregues, una altre factor és l’aprenentatge. Al segle IV abans de Crist, Xenofont, un deixeble de Sòcrates, ja va deixar escrit com s’ha d’actuar perquè els animals no tinguin por. Aquest visionari, amb 2.000 anys d’antelació, ja es va adonar de la importància de reforçar la conducta. L’últim factor que influeix en l’aparició de la por és la socialització del gos. Si durant aquest període, que s’acaba entre la 10a i la 14a setmana, no té contacte amb persones o altres gossos, quedarà marcat de per vida.
El principal problema de la por és que es generalitza amb molta facilitat. Una gos que té por als petards, si mentre està sol a casa sent petards pot acabar tenint por a estar sol. O bé un gos que té por als homes vestits d’uniforme pot acabar agafant por a qualsevol home.
El consell: Deixar-se manipular
En un moment o altre de la seva vida el gos serà manipulat: ja sigui perquè s’ha clavat una punxa a la pota, perquè l’ha d’examinar el veterinari, perquè l’hem de medicar amb gotes o perquè els nens o amics voldran abraçar-lo. Val més començar quan encara és cadell. Li tocarem una part del cos, per exemple les orelles i, al mateix temps, li direm “Molt bé!” i li donarem un petit premi. A continuació tocarem una altra part del cos i farem exactament el mateix i seguirem. En la mesura en què en aquestes curtes sessions es mostri tolerant i content, anirem burxant una mica més: ens entretindrem més estona, exercirem més pressió,...

mosquits

Un estudi fet per científics de la Universitat de Califòrnia Riverside, als Estats Units, explica que els mateixos receptors dels mosquits que detecten el diòxid de carboni de l'exhalació humana són els que serveixen per percebre l'olor de la pell. Els mosquits, segons conclou l'estudi, són atrets per l'olor de la pell humana, fins i tot en absència de CO2. Això vol dir que perceben l'olor que desprèn la roba, fins i tot els llençols.
L'olor del C02 atrau els mosquits femella, que poden transmetre malalties mortals, com la malària o el dengue. Els mosquits són capaços de rastrejar l'olor humana, fins i tot a distància, però un cop s'acosten a les persones s'allunyen del nas i es dirigeixen cap a àrees exposades, com turmells i peus.
"Va ser una veritable sorpresa trobar que les neurones del receptor de CO2 dels mosquits són un detector molt sensible de diversos olors de la pell", explica Anandasankar Ray, professor associat al departament d'Entomologia i investigador principal del projecte. La troballa que la neurona olfactiva sensible al CO2 també és un detector de la pell humana,publicat a 'Cell', és fonamental perquè identifica aquest doble receptor com un objectiu clau per interrompre aquest comportament i controlar la transmissió de malalties.
Hi ha diversos compostos que inhibeixen o activen les neurones responsables que fan que els mosquits captin l'olor. Un d'ells és el piruvat d'etil, un inhibidor amb aroma afruitada aprovada com a agent de sabor en els aliments, i un altre, la ciclopentanona, amb olor de menta i que es fa servir en l'alimentació i la cosmètica. El piruvat d'etil redueix de forma substancial l'atracció del mosquit, mentre que la ciclopentanona actua com un poderós esquer.
"Aquests compostos poden tenir un paper significatiu en el control de malalties transmeses per mosquits i obrir possibilitats de desenvolupar olors simples i naturals, assequibles i agradables per evitar que els mosquits localitzin els éssers humans", diu Ray. Segons la seva opinió, les estratègies d'"atracció" i "màscara" es podrien fer servir de manera complementària, per evitar les picades.

campiones solteres?

Quan la nord-americana Corey Cogdell-Unrein va guanyar el bronze en tir olímpic, el Chicago Tribune va oblidar al titular de la notícia un detall important: el seu nom. La va descriure com la parella d’un jugador de l’equip de futbol americà de la ciutat. Els Jocs Olímpics de Rio han passat en una època en què es viu amb passió el debat sobre com són tractades les dones als mitjans de comunicació. Així que la reacció al titular del Chicago Tribune va ser ràpida. “Felicitats al jugador dels Bears, que, pel que sembla, mereix el reconeixement segons aquest titular”, deia un usuari a Twitter. Un altre, en canvi, deia: “Per a mi, és un mitjà local posant un marc de referència. Ells no fan articles sobre cada medalla, fan articles que tenen referència amb Chicago”. Cogdell-Unrein, en una entrevista a la ràdio de Boston WBUR, va limitar-se a dir: “Només vaig pensar que no havien escollit el millor titular”. El Chicago Tribune es va disculpar.
El titular sobre Cogdell-Unrein ja s’ha afegit al llistat de 160 milions de paraules escrites en notícies en anglès que durant els últims 30 anys han registrat investigadors de la Cambridge University Press. S’estan estudiant les diferències en la forma quan es parla dels olímpics masculins o femenins. Sarah Grieves, de l’equip de Cambridge, afirma que la paraula homes’ha utilitzat aproximadament tres vegades més que la paraula dona en la cobertura relacionada amb l’esport, tot i que les dones representen aproximadament el 45% dels atletes que competeixen. Això passa fins i tot quan les dones centren la major part de la cobertura de televisió en horari de màxima audiència.
Els autors del llibre Olympic television: inside the biggest show on Earth afirmen que “les dones atletes van rebre el 58,5% de cobertura dels mitjans en prime time durant la primera meitat dels Jocs, en comparació amb el 41,5% per als homes”. El canvi segueix una tendència que va començar en els Jocs de Londres 2012, quan les dones van rebre el 55% de la cobertura. Això s’atribueix, en part, a la intensa concentració en horari de màxima audiència de cinc esports en els quals les dones nord-americanes brillen, com és el vòlei platja, el salt de trampolí, la gimnàstica, la natació i l’atletisme. L’aparició de Katie Ledecky, Simone Manuel i Simone Biles aquest any han mantingut el focus sobre l’esport femení.
L’augment de la cobertura dels mitjans podria ser la raó d’aquest escrutini més fort sobre les paraules utilitzades per descriure les dones. “Hem trobat coses com ara que als homes els descriuen com a ràpids, forts, grans..., però a les dones com a solteres, casades i es parla de la seva edat. Hi ha molta desigualtat -diu Grieves-. És molt difícil dir si el llenguatge utilitzat és sexista o si es tracta d’exemples aïllats”. Marie Hardin, degana de la Facultat de Comunicació a la Universitat Estatal de Pennsilvània i una investigadora amb un llarg recorregut sobre la representació de les dones en l’esport, creu que el tractament periodístic dels Jocs encara és sexista: “Cada cop la cobertura és millor, però un part dels comentaris fets pels comentaristes solen caure de ple en la categoria de sexisme”. De fet, els comentaris sexistes ja s’han convertit en notícies per ells mateixos, com quan el tenista Andy Murray va respondre al presentador de la BBC John Inverdale quan ell li va dir que era la primera persona que guanyava dues medalles d’or de tenis en uns Jocs. Murray el va corregir: “Crec que Venus i Serena Williams van guanyar quatre medalles cada una”. En un altre exemple molt publicitat, el locutor de la NBC Dan Hicks va lloar el marit de la nedadora hongaresa Katinka Hosszú dient que era “l’home responsable” dels triomfs. “És impossible explicar la història de Hosszú sense parlar del seu marit”, es va defensar. Al Trautwig, també de la NBC, va preguntar-se si la gimnasta holandesa Sanne Wevers estava escrivint el seu diari personal quan la va veure amb una llibreta. Nastia Liukin, una gimnasta retirada, li va dir que estava calculant les puntuacions. “És un exemple més d’una tendència a infantilitzar algunes dones atletes”, es queixa Grieves.
Segons Hardin, els periodistes que han de cobrir els esports olímpics de les dones no hi tenen pràctica, ja que la demanda de prime time per als esports femenins és baixa: “És com demanar-li a un atleta que guanyi medalles sense entrenar-se. Si realment volem afrontar el sexisme que es filtra en la cobertura olímpica, hem de mirar com es cobreixen els esports femenins entre els Jocs. Aquesta és la clau: es tracten els esports femenins cada quatre anys, hi ha molt de sexisme vigent”.

diumenge, 21 d’agost del 2016

banc mundial

Home, dels Estats Units i de més de 60 anys. Aquests trets són els que dibuixen el perfil mitjà dels dotze directors que ha tingut el Banc Mundial (BM) fins a l’actualitat. La setmana passada una associació de treballadors de la institució, la World Bank Group Staff Association, que representa 9.000 empleats dels més de 15.000 que hi treballen, va dir prou a aquesta tendència. El sindicat va enviar una carta oberta als directors executius oposant-se a la reelecció per a cinc anys més del president, Jim Yong Kim, que ja havia suggerit que es tornaria a presentar el 2017.
Aquest metge d’origen coreà, especialista en la sida a l’Organització Mundial de la Salut i nominat per al càrrec pel president nord-americà, Barack Obama, el 2012, havia de suposar un canvi de rumb del BM cap a un enfocament més social. Però, lluny del consens, les dues últimes enquestes de satisfacció entre la plantilla ja apuntaven una crisi de lideratge. Tan sols un de cada tres treballadors confiava en la gestió del banc, i una proporció encara inferior creia que la institució tenia una cultura interna transparent i democràtica.
Aquesta institució sovint és desconeguda o confosa amb altres organismes financers com el Fons Monetari Internacional (FMI). Fins i tot el famós economista John Maynard Keynes, pare de la doctrina econòmica que porta el seu nom i un dels fundadors de les dues organitzacions, va admetre durant la conferència fundacional de Bretton Woods el 1944 que no tenia clar per a què servia cadascuna.
Qui és qui?
De fet, l’estructura del BM és molt més gran i complicada. Mentre que l’FMI té una plantilla d’uns 2.600 treballadors i tan sols compta amb tres oficines subsidiàries, l’organització que presideix Yong Kim ocupa més de 15.000 persones i té prop de 40 seus repartides arreu del món. Pel que fa a les seves funcions, el BM és un banc d’inversió que recapta diners d’alguns estats membres per prestar-los a d’altres i finançar projectes d’ajuda al desenvolupament i reconstrucció econòmica. Entre els objectius actuals hi ha acabar amb la pobresa extrema al món el 2030. D’altra banda, l’FMI no és un banc, sinó que es dedica a observar el sistema financer global, així com els tipus de canvis, i a oferir recursos en moments concrets, com ara les crisis.
“Són clubs de nacions i, encara que tinguin estatuts més o menys democràtics, no és en el sentit estricte d’un vot per persona. Un país té més o menys poder en funció del que aporta”, explica el professor de polítiques públiques per al desenvolupament de la UOC, Ismael Peña López. Al Banc Mundial, qui té la paella pel mànec és Washington, que n’és el principal accionista.
Porta tancada als emergents
L’exclusió dels països emergents del lideratge del BM és una de les reivindicacions que apunta la carta de la plantilla, que demana un procés d’elecció basat en els mèrits i no en la nacionalitat dels candidats. Amb el nomenament de Jim Yong Kim el 2012 com a president del Banc Mundial, es van frustrar les esperances de diversos països emergents de trobar un candidat alternatiu a l’opció avalada pels EUA.
Aquesta decisió respon a un pacte tàcit entre Washington i Europa, que tradicionalment es reparteixen les presidències dels dos organismes: un americà per al Banc Mundial i un europeu per a l’FMI, que actualment lidera la francesa Christine Lagarde. Tot i així, la cursa del 2012 va arribar a plantejar la possibilitat que es trenqués aquest statu quo. Les candidatures de la ministra de Finances nigeriana, Ngozi Okonjo-Iweala, i l’economista colombià Antonio Ocampo comptaven amb el suport del Brasil i Sud-àfrica -països del BRICS-, però finalment van perdre la batalla contra l’aposta d’Obama.
“D’ençà que es van crear les primeres organitzacions supranacionals després de la Segona Guerra Mundial, s’ha instal·lat la idea que qui rep ajuda no en sap. No se li dóna cap poder ni se l’escolta”, raona Peña López. A més, la carta reprova que el BM suspèn en paritat. En els seus 70 anys d’història, cap dona hi ha estat al capdavant.
Pressions per la reforma
A més de les crítiques sobre el model de governança, hi ha veus en desacord amb el funcionament de la institució i, fins i tot, amb la seva raó d’existir. Una de les més mediàtiques és la del famós economista Joseph Stiglitz, antic economista en cap del BM, que ha criticat en diverses opinions la seva falta de transparència i de retre comptes.
Per a alguns acadèmics la via per a la reforma és centrar els esforços a crear xarxes d’estats alternatives, en lloc d’intentar canviar el BM actual. “No s’entén que hi hagi projectes que surten de Washington cap a realitats tan diferents com Bogotà o Dakar”, explica Peña López. L’acadèmic apunta un problema de sensibilitat territorial, que es comença a resoldre amb l’augment d’acords bilaterals entre regions, com els tractats comercials entre el continent africà i la Xina.

dissabte, 20 d’agost del 2016

l'illa vaixell

Hi havia una vegada, allà al país del sol naixent, una petita illa que anava creixent i creixent, i de la qual els seus habitants van arribar a explotar tant els seus recursos i a viure-hi tan amuntegats que, al final, la van haver d’abandonar. I, sense adonar-se’n, a mesura d’anar-la fent créixer i de protegir-la dels embats de les ones, l’illa va acabar semblant un enorme, gris i petri vaixell de guerra.
Aquesta illa de conte (o de pel·lícula) és Hashima, i és una de les 505 illes deshabitades de la prefectura de Nagasaki, situada a 9 milles nàutiques del port d’aquesta ciutat, al sud-oest del Japó. Popularment se la coneix amb el nom de Gunkanjima, que significa cuirassat ovaixell de guerra, i es tracta d’una illa pràcticament artificial que es va anar construint a mesura que les necessitats d’incrementar l’explotació del jaciment de carbó submarí del seu subsòl anaven augmentant.
Fins a l’any 1887 la petita illa estava deshabitada, tot i que ja abans es coneixia l’existència d’una important beta de carbó. A partir del 1890, quan el gegant Mitsubishi compra la mina, Hashima comença a ampliar notablement les seves instal·lacions extractives i la mà d’obra comença a arribar a l’illa en grans quantitats per establir-s’hi permanentment. És a partir d’aquest moment, i fins al 1931, que l’illa va arribar a experimentar fins a sis ampliacions artificials de la seva superfície, sempre amb la intenció d’incrementar la capacitat de les instal·lacions industrials i residencials -amb els seus serveis associats-, per fer d’aquest petit tros de terra una veritable ciutat a l’estil de les colònies industrials de casa nostra.
Avui en dia, i després de l’ampliació del 1931, l’illa fa 480 metres de llarg i 160 metres d’ample i té una superfície de 6,3 hectàrees. Des del 1974 està deshabitada a causa de la ràpida substitució del carbó com a font d’energia primària a favor del petroli, que va fer caure ràpidament l’activitat del pou i va provocar la fugida forçada dels seus habitants. A l’illa hi havien arribat a viure 5.300 persones a principis de la dècada del 1950, cosa que va fer que es registrés el rècord mundial de densitat de població a finals de la mateixa dècada. Tot això va ser durant els anys daurats de la colònia, que també tenia una cara ben fosca pels crims de guerra comesos pel Japó durant la Segona Guerra Mundial, ja que es va fer servir com a camp de treballs forçats, tortures i mort de centenars de coreans i xinesos. D’aquells temps, encara no prou llunyans, ara poca cosa en queda i tota l’illa mostra un notable deteriorament fruit dels més de quaranta anys d’abandonament i els embats de les inclemències meteorològiques, especialment els tifons que l’assoten any rere any.
Després de 35 anys d’estar tancada al públic, Hashima va tornar a rebre visitants l’any 2009. Hi arribaven en vaixells i amb un itinerari turístic amb grans mesures de seguretat per garantir una visita sense perills. De fet, la gran resposta del públic ha demostrat que aquesta illa ha despertat, ja des de fa temps, gran interès i no ha trigat a ser objecte de documentals, filmacions (d’anuncis i, fins i tot, de seqüències del film Skyfall de James Bond), sessions fotogràfiques i, per acabar de posar-la a l’abast de tothom, d’un itinerari virtual de l’Street View de Google. També des del 2015 l’illa és Patrimoni Mundial de la Unesco com a lloc emblemàtic de la Revolució Industrial de l’era Meiji japonesa. Malgrat això, aquesta distinció ha despertat certa indignació a les dues Corees i la Xina pel poc reconeixement dels greuges que el Japó va infligir a l’illa a presoners de tots tres països en temps de guerra.

divendres, 19 d’agost del 2016

el cotxe fantastic


El coche fantástico ( Knight rider), emesa a la NBC del 1982 al 1986, era aquella sèrie en què el vehicle negre esportiu batejat com a Kitt i que conduïa David Hasselhoff feia meravelles per lluitar contra el mal. En realitat aquell cotxe era més aviat rudimentari. En la majoria d’escenes d’acció de persecucions arriscades el vehicle era una miniatura i s’accelerava la imatge per aparentar una velocitat superior. El taulell de comandament del cotxe tampoc era a dins sinó que eren uns plafons externs amb moltes llumetes. Quan el Kitt activava el mode de superpersecució, el cotxe fantàstic desplegava un seguit d’alerons que no existien. Es tractava de carcasses metàl·liques independents que simulaven ser el cotxe.
El cap de programes de la NBC als anys 80, Brandon Tartikoff, va explicar un dia com va néixer la idea de crear una sèrie com El coche fantástico. Tot va sorgir a partir d’una broma. Els directius de la cadena es lamentaven sovint que no hi havia manera de contractar homes molt atractius per fer de protagonistes de sèries perquè els que trobaven no tenien el mínim talent per interpretar.
En la majoria d’escenes d’acció de persecucions arriscades el vehicle era una miniatura i s’accelerava la imatge per aparentar una velocitat superior
Davant d’aquest greu problema, en una reunió Tartikoff va advertir en to burleta que ell i el seu ajudant havien desenvolupat un nou concepte televisiu per solucionar aquest problema. Els va explicar que havien ideat la fórmula coneguda comL’home de les sis paraules. Consistia a contractar un actor molt atractiu com a protagonista encara que els seus dots interpretatius fossin més que limitats. Així que comencés la sèrie apareixeria marxant d’un llit i acomiadant-se d’una dona nua embolicada amb els llençols a qui només li diria un simple “Gràcies”. En algun moment de la sèrie, quan el seu cap li donés una ordre o li encarregués una missió, el protagonista atractiu es limitaria a dir “D’acord”. Després, quan atrapés els dolents de la sèrie, l’actor cridaria amb autoritat: “Quiets!” Quan els bons del capítol li agraïssin haver-los salvat la vida, l’heroi televisiu es limitaria a un lacònic “De res”. En total, pronunciaria sis paraules. La resta, ho faria tot el cotxe. Seria el cotxe el que parlaria durant tot el capítol.
En un primer moment els directius no van entendre que la proposta estava feta amb evident sarcasme. Però un cop va quedar clar que era una broma, van valorar més seriosament la idea revolucionària d’un cotxe que parlés. I va ser a partir d’aquí que va néixer Knight rider amb David Hasselhoff al capdavant, que tot i que pronunciava més de sis paraules a cada capítol, és veritat que tampoc en calien més per veure que era un pèssim actor