Quisso

I tu tambe has tornat avui de Menorca i algunas coses que has poguit aprendre han estat.

QUISSO

Les vacances amb el nostre millor amic

Amb el sorgiment de la classe mitjana als anys seixanta va començar a aparèixer el concepte del gos com un membre més de la família. Això volia dir que durant l’època de les vacances a ell també se l’havia de tenir en compte. Un maldecap que encara arriba als nostres dies, tot i disposar de moltes més opcions que abans.

Si no és que la família es desplaça directament a la segona residència, on segurament el quisso disposi d’un jardí o de zones per on campar tranquil·lament, hi ha diferents opcions que cal tenir en compte. D’una banda, si endur-se’l de viatge és missió impossible, se’l pot intentar col·locar a algun amic o familiar que no faci vacances quan les fem nosaltres, una cosa molt més plausible que fa uns anys, quan tothom triava l’agost. Si aquesta opció no funciona, hi ha nombroses residències canines, fins i tot amb aire condicionat, espais de joc i altres gossos amb qui fer relacions d’amistat.

Ara bé, si el que es vol és compartir el viatge amb la mascota, aleshores és bo fer un desplegament de totes les guies pet-friendly del lloc de destí. Això vol dir buscar hotels dog-friendly, que no només accepten gossos, sinó que els tracten com un client més; fer els àpats en restaurants que disposin de terrassa (i platet d’aigua de cortesia) i localitzar parcs, platges i activitats d’oci on els animals siguin benvinguts. El que queda clar és que els quissos, com a membres de la família, també es mereixen unes bones vacances a l’estiu.

REVETLLA

Tret de sortida a les festes majors

Una de les festes per excel·lència dels nostres estius és la revetlla de Sant Joan. És la que l’inaugura. És una celebració de l’arribada del solstici que, segons Marc Gil, professor d’humanitats de la UOC, és universal i va molt més enllà de la religió. És la nit del foc i la pirotècnia, dos dels elements clau de les nostres festes populars. Després arriba la celebració de Sant Pere i de Sant Jaume, rèpliques menys massives.

És en aquesta època quan se celebren la majoria de festes majors dels pobles -les d’estiu, esclar-, en què encara es mantenen moltes tradicions: el ball a la plaça, els dinars de germanor i les sardanes, tot i que aquestes en menor mesura. Els jocs infantils també tenen un gran pes durant aquests dies festius, en què encara se n’organitzen de tradicionals -trencar l’olla, anar a peu coix, el joc de les cadires, les curses de sacs o el del mocador-, tot i que també s’han popularitzat les festes d’escuma, les bombolles de sabó gegants i els matalassos inflables. I esclar, les fires de sempre: autos de xoc, tir d’escopeta i cotó de sucre.

‘RODRÍGUEZ’

Una espècie en perill d’extinció

Ja fa 30 anys que la RAE admet rodríguez, aquella figura de l’home casat que es queda treballant a la ciutat mentre la família estiueja a l’apartament de la platja i aprofita que està sol per sortir de nit, deixar-se anar i potser, fins i tot, fer el salt a la dona. Sembla que el terme prové de la pel·lícula protagonitzada per José Luis López Vázquez el 1965 El cálido verano del señor Rodríguez, dirigida per Pedro Lazaga, que deu anys després va fer Tres suecas para tres rodríguez, que també abordava aquest fenomen tan popular a l’època.

Amb l’evolució del model familiar i la incorporació de la dona al món laboral, els rodríguez han perdut part del seu sentit, però no es pot dir que hagin desaparegut. Albert Pla Nualart a l’article El que ens queda de ‘rodríguez’, publicat l’estiu passat en aquest diari, plantejava que els rodríguez d’avui, tant homes com dones, són “aquells que gaudeixen simplement tenint una mica de temps per a ells” durant la solteria provisional d’estiu. Per a Pla Nualart, l’excitació de ser rodríguez ja no té a veure amb la transgressió sexual, sinó amb el fet de poder viure durant uns dies “sense compromisos i obert a tot el que pugui passar”. I, naturalment, ja tampoc no és només cosa d’homes.

ROTLLO (D’ESTIU)

Les feromones de l’amor, lliures!

Des de sempre, la temporada estival ha sigut un parèntesi de la rutina on l’amor i les feromones flueixen amb plena llibertat. Ja ho retratava aquella cançó d’Els Pets que parlava d’un “petó amagat darrere l’església, que té gust de sal de mar i de nit plena d’estrelles”.

L’estiu porta desenes d’anys, per no dir de segles, col·leccionant primers petons i primeres experiències sexuals per a molts joves i adolescents. Una evidència que s’ha retratat en nombroses cançons, pel·lícules i sèries, com la mítica Verano Azul, en què el Javi i el Pancho ja es disputaven apassionadament l’amor de la Bea. Més cap aquí, els anuncis estil “mediterràniament” continuen recordant com a l’estiu és possible que visquis les millors experiències amoroses de l’any o de la vida.

SANGRIA

El plaer de barrejar fruita amb alcohol

Què té la sangria que agrada tant a tothom? Si l’hi preguntes a un turista, et dirà que éstypical spanish i, a més, molt econòmica. Tot i que sempre s’ha atribuït aquesta beguda alcohòlica a l’estat espanyol, el seu origen és dubtós.

Hi ha documents del 1788 que afirmen que el nom prové de la paraula anglesa sangaree i que era una beguda inventada pels anglesos que es prenia molt a les seves colònies americanes. Així va ser com es devia donar a conèixer a les colònies espanyoles d’Amèrica, on l’anomenaven “llimonada de vi”. Més tard, cap al 1850, se’n va començar a estendre el consum a la península Ibèrica.

Sigui com sigui, aquesta beguda alcohòlica que consisteix en vi, fruita picada, sucre i licor, és una de les estrelles indiscutibles de l’estiu. Al mateix nivell també hi trobem el tinto de verano, un combinat de vi i gasosa, i per als cervesers la refrescant cervesa amb llimona o gasosa, popularment coneguda com a clara. En àmbits més locals, el rom cremat, l’aigua de València, el rebujito, la sidra, el kalimotxo o la pomada de Menorca són algunes de les begudes més populars durant els mesos estivals per combatre la calor i fer festa!

600

La revolució de les quatre rodes

El 1955 es va presentar per primera vegada al Saló de l’Automòbil de Ginebra el 600, l’utilitari que va revolucionar la mobilitat a Espanya. El fabricant de cotxes Seat va començar a produir aquest model a la Zona Franca de Barcelona i va sortir a la venda per uns 390 euros, 65.000 pesetes de l’època. La introducció de l’utilitari va ser un dinamitzador clau per a l’economia espanyola i les excursions de cap de setmana amb la família es van convertir en una escapada habitual.

“El 600 es va convertir en una icona cultural de la llibertat i l’oci, com abans ja ho havia sigut la Vespa per a les parelles joves”, explica el professor d’història del turisme de la UOC Lluís Garay. La demanda de vehicles de quatre rodes encara es va disparar més amb la inauguració de l’autopista del Mediterrani a la dècada dels setanta, amb la qual s’aconseguia comunicar tota la costa mediterrània amb França, com recorda el professor de turisme del Tecnocampus José María Raya.

El 2015 hi havia gairebé 28 milions d’automòbils a Espanya. La mobilitat en cotxe està fent un nou salt amb les opcions col·laboratives. La plataforma per compartir cotxe Blablacar n’és una entre moltes: la filosofia és compartir, estalviar i de passada reduir l’impacte ambiental.

SOUVENIR

El poder imparable del ‘kitsch’

Durant generacions l’estiu ha sigut l’època fetitxe dels col·leccionistes. Encara avui et pots trobar recopiladors de culleretes, didals o plats ornamentats amb la catedral o l’edifici de torn. El poder del kitsch que inunda aquestes botigues de records, disseminades per tot el planeta, mai s’atura, perquè sempre hi ha persones disposades a comprar. Tots recordem els barrets mexicans que es venien fins fa poc a les Rambles, les nines flamenques i les postals de dubtós disseny artístic. Avui dia els souvenirs amb motius del Barça i de Gaudí han suavitzat, una mica, els records d’altres èpoques.

‘TOPLESS’

Vestir com quan vam arribar al món

El topless, és a dir, la pràctica de deixar al descobert la zona superior del cos en llocs públics, ja el practicava Gala Dalí als anys trenta a les platges de Torremolinos. Però no va ser fins al 1964 que l’estilista Rudi Gernreich va llançar el monoquini. Es tractava d’un banyador negre amb dos tirants que deixava els pits al descobert. La mítica Brigitte Bardot va ser una de les primeres models que el va popularitzar.

Tot i aquesta revolució d’ensenyar una part del cos tan íntima en llocs públics, el fet és que els nudistes ja feia temps que ho practicaven. De fet, el nudisme va sorgir d’un moviment molt més ampli conegut com a naturisme, que es va popularitzar a Alemanya i els països centreeuropeus a final del segle XIX. Eren uns anys de gran expansió industrial i tecnològica que van provocar que moltes persones volguessin despullar-se per recuperar de nou el contacte amb la natura.

VACANCES PAGADES

Una victòria sindical que pot perillar

El 1936, per primer cop en la història dels drets laborals, el govern francès del socialista Léon Blum obria la porta a les vacances pagades. Aquesta victòria del moviment sindical es va estendre per Europa i el 1972 va entrar en vigor el conveni sobre les vacances pagades de l’Organització Mundial del Treball. L’Espanya franquista del Sindicat Vertical va ratificar el pacte, tot i que no va ser fins al 1983 quan el govern socialista de Felipe González va fixar el mínim de 30 dies de vacances pagades. Mentre que a Europa s’assolia aquesta fita, els Estats Units, on les vacances pagades encara no són habituals ni un dret, es mantenen com l’excepció del món occidental.

Tanmateix, aquí els agost d’oficines desertes ja són cosa del passat. Fins no fa tant la producció s’aturava durant tot un mes a l’estiu, però ara la globalització -i, per tant, la imbricació amb el comerç mundial- ja no ho permet. A més, en un mercat laboral amb molta temporalitat, la possibilitat de fer vacances cada vegada és menys real per als treballadors més vulnerables. “L’estiu és quan hi ha més oportunitats de trobar feina al sector serveis i interessa més guanyar en salari que en descans”, explica el professor d’economia aplicada de la UB Raül Ramos. En canvi, segons Ramos, els empleats amb sous més alts han guanyat en aquest aspecte i ara tenen més flexibilitat per decidir quan marxen.

VAGÀNCIA

La migdiada, reina de l’estiu

L’estiu és el regne de la vagància, del plaer de no fer res. I com a país mediterrani que som, la migdiada forma part de la nostra cultura. Hi ha pobles que encara es queden completament deserts a les hores centrals del dia. Tothom està practicant el sagrat ritual de la migdiada. L’estiu és el moment en què ens podem tornar a abandonar al relax i benestar que ens proporciona la becaina, un moment del dia que ens permet carregar piles per a la nit estiuenca, tan carregada de màgia i bones vibracions. I és que el descans de la tarda és l’altra cara de la moneda del ritme que hi haurà més tard, quan se’n vagi el sol i la nit ens desperti tots els sentits. Per a un descans reparador, els experts recomanen fer una dormida cap a les quatre de la tarda, de màxim vint minuts, estirats i amb poc soroll. Al costat del mar, sentint el vaivé de les onades i sobre una gandula, pot ser la manera perfecta per gaudir d’aquest plaer dels déus.

VENTILADOR

L’etern conflicte pel control de l’aire

Cada estiu el mateix conflicte, ja sigui a casa o a les oficines. Mai ningú tindrà la mateixa temperatura corporal, i allà on un es noti aclaparat per la temperatura, l’altre tindrà la sensació d’estar atrapat dins d’un iceberg. En tot cas, l’aire condicionat és un bé molt preuat quan les temperatures es tornen impossibles i la jornada laboral és igual de llarga que la resta de l’any. Un avenç que, encara que no ho sembli, és cosa de fa quatre dies. No fa tants anys que treballar a l’estiu era sinònim de passar calor, molta calor. Amb l’ajuda de simples ventiladors o ventalls no n’hi havia prou per aconseguir una temperatura raonable.

Tradicionalment hi havia tota mena d’invents casolans per combatre la calor: penjar llençols mullats de les finestres perquè es refredi l’aire, abaixar les persianes durant tot el dia, vestir amb teixits blancs de lli, posar un bol ple d’aigua i gel davant del ventilador o aplicar-se compreses mullades pel cap i el cos, fins i tot en zones públiques. Amb el temps, no és d’estranyar que l’agost es convertís en el mes de les vacances per excel·lència. Els aires condicionats també han contribuït a repartir millor les vacances.

‘VERANO AZUL’

L’estiu imaginat per la tele

Les novel·les d’aventures de fa cent anys, farcides d’adjectius per descriure zones ignotes, eren la principal font d’inspiració per a un viatge d’estiu (o rescabalar-se per haver nascut dècades abans del low cost ). La televisió va apropar mil i un paratges, però també va començar a crear un imaginari compartit sobre què significava passar l’estiu. Als anys vuitanta Verano Azul va mostrar què volia dir estar de vacances a Nerja. I molt abans que els creuers rebentessin preus, els espectadors podien tastar aquest luxe veient Vacaciones en el mar. A Catalunya, el fet diferencial s’imposa: a l’estiu els espectadors de TV3 ressusciten el David i el Lopes amb les reposicions de Plats bruts. I l’audiència acostuma a respondre. Això sí: són vacances de poca expansió turística. I molts plats a la pica.

XALET

De la casa de Heidi a la segona residència

Quin és l’origen dels xalets? Van néixer als Alps, especialment als suïssos, com una forma integrada en el paisatge de fer front als problemes del fred i la neu i la gestió de la ramaderia. L’origen dels xalets seria, doncs, la casa de l’avi de la Heidi. A molts països el terme es continua associant a les zones de muntanya, però a casa nostra també s’adopta per a les cases d’estiueig de la costa.

Són habituals els diumenges d’estiu amb l’AP-7 col·lapsada de cotxes i famílies que han anat a passar el cap de setmana a l’apartament o la casa d’estiueig. Unes imatges que demostren que el fenomen dels que surten de la conurbació barcelonina a passar els dies de festa a la segona residència no ha anat a menys, sinó al contrari. Els pobles de la segona corona metropolitana, especialment al Maresme i el Vallès, estan plens de xalets: cases unifamiliars amb una mica de pati, seguint el model americà, més o menys integrades al poble, sovint en urbanitzacions. A partir dels anys seixanta i especialment als vuitanta, amb la millora de les comunicacions, aquest procés es trasllada a tot el litoral i també a la muntanya. I en una tercera fase, a partir del 2000, els residents de les zones turístiques comencen a comprar -o a construir-se- xalets com a primera residència. Hi ha urbanitzacions a la Costa Brava on el percentatge d’ocupació local ja és molt elevat. No obstant això, un gran nombre de xalets han quedat buits i hi comença a haver problemes a causa de les ocupacions il·legals.

XANCLETA

La moda estiuenca sempre torna

Si mirem enrere, no fa tants anys que a l’estiu ens destapem. Gairebé fins als anys vint estava mal vist tenir la pell morena, de manera que les dones es resguardaven del sol tapades de dalt a baix i amb un paraigua, com a mínim. Més tard, els metges van començar a receptar els banys de sol als pacients amb l’objectiu de curar algunes malalties. Des d’aleshores, la moda estiuenca s’ha destapat cada vegada més, fins al punt d’intentar evitar com més capes de roba millor.

Anar en pareo i xancletes a la platja -avui dia tan natural- hauria sigut impensable per a les nostres besàvies. Actualment la moda ofereix un ampli ventall d’accessoris: des d’ulleres de sol que recreen totes les èpoques passades fins a barrets i gorres, les clàssiques espardenyes, les avarques menorquines, vestits amb estampats llampants i bosses de platja que van des de senzilles teles de colors fins als tradicionals cabassos de palla de tota la vida. Les opcions són il·limitades i per a tots els gustos.

XIRINGUITO

Punt de trobada dels estiuejants

Un dels orígens que s’explica sobre els xiringuitos són els quioscos improvisats que muntaven els treballadors de les plantacions de canya de sucre a Cuba al segle XIX. Més tard, el 1913, es va obrir El Chiringuito, un bar de la platja de Sitges anomenat així en homenatge a l’illa de Cuba.

Per a Marc Gil, professor d’humanitats de la UOC, un altre dels orígens dels xiringuitos són berenadors com els que hi havia a la platja de la Barceloneta entre el segle XVIII i principis del XIX. Es tractava d’estructures molt senzilles que muntaven els pescadors a la platja i on aprofitaven per cuinar i vendre les seves captures als estiuejants.

A partir d’aquí, els xiringuitos han evolucionat fins avui, en què n’hi ha des dels més senzills fins als que organitzen sessions de ioga o música en viu. I per descomptat, els més fashionde tots: els food trucks, amb els seus menjars exòtics, vegetarians o 100% ecològics.