el cim

Participar en rifes sempre fa gràcia, ja sigui per una morterada de calés o pel pernil del súper que no té gaire bona pinta però que ben segur que milloraria a la cuina de casa. Saps que la teva papereta és al bombo o a la bossa i, tot i que et vols convèncer que no et tocarà, tens aquella coseta que diu: Coi! I si...

Fa prop de dos mil anys, i segons l’historiador romà Flavi Josep, a la fortalesa de Massada, a Judea, va tenir lloc el sorteig més macabre del que tinc constància, i amb un premi que, us ho ben asseguro, a ningú li faria gens d’il·lusió. Anem a pams. Lluny de les terres fèrtils (o fertilitzades) del nord i el centre d’Israel i més enllà del Nègueb es dibuixa aquest altiplà èpic per a la història del poble hebreu i marc del nostre relat. Estem parlant del seu El Álamo particular, a l’alçada de Numància i molt més profund que el setge del 1714. No en va, any rere any els nous oficials del nombrós exèrcit nacional, dins del recinte que tanquen unes derruïdes muralles, juren fidelitat a la bandera de l’estrella de David i prometen que no tornaran a deixar caure la fortalesa.

Fortificada pel més que conegut rei Herodes (sí, aquell de la matança dels innocents i tota la pesca), va ser l’últim punt de resistència dels jueus contra els seus dominadors romans a finals del segle primer de la nostra era, durant la primera gran revolta jueva. Allà, els zelotes, una colla d’integristes religiosos, van suportar un any de setge de la desena legió. Quan els seus enemics van construir una rampa de terra impossible per poder accedir a les muralles amb un ariet i van comprendre que la derrota era inevitable, van decidir suïcidar-se a mans de deu guerrers triats per sorteig. I d’aquí tota aquesta història. Acabada la feina, es faria una tenebrosa segona volta d’on sortiria la persona que executaria nou dels botxins i que després es donaria mort a ell mateix.

L’experiència de visitar Massada és corprenedora, i això és dir molt, ja que estem parlant d’Israel, un país que, per als que ens agrada l’estudi del passat, té tanta història que ens aclapara. La millor manera, emotivament parlant, esclar, d’anar-hi és des de Beer Sheva, travessant el desert i, ja a Arad, agafar la carretera que s’enfila per les muntanyes. L’aridesa del paisatge sembla no acabar-se mai i l’ascens es fa etern. Però, amagada darrere del darrer revolt, s’hi amaga una visió impressionant. De fons, la vall del Jordà i la mar Morta, el punt més baix de la terra, a més de 400 metres per sota del nivell del mar. A tocar, un seguit d’altiplans entre els quals en destaca un amb una enorme rampa i el que semblen restes de construccions. És aquí quan el relat comença a fer-se realitat. Les (gairebé) imperceptibles restes del campament dels deu mil assetjadors, l’abocament de sorra i pedres perquè els romans salvessin el desnivell fins a les muralles i, ja a dins, les cases, el palau, els banys, l’immens dipòsit d’aigua... Però a prop de la sinagoga, uns plafons protegits per vidre ens expliquen que, en les excavacions fetes als anys seixanta, en aquell punt van trobar els òstracons de terrissa amb els noms dels participants en el sorteig del darrer dia de setge.Gallina de piel, que diria el savi.

La tragèdia viscuda atrau una gran quantitat de guiris (com si nosaltres no en fóssim, de guiris) que accedeixen al jaciment. La majoria, lluny del romanticisme, hi accedeixen amb el còmode telefèric que puja per l’altra banda del cim des de la més que recta carretera que uneix els hotels de sol i platja, visibles des dalt. S’hi fan fotos per corroborar que hi han estat de vacances abans de tornar a baixar, atipar-se a l’hotel i, de passada, fer una partideta de bingo a la sobretaula, que mai s’ha de perdre la il·lusió