carme pinos

“Sóc la persona menys turista del món. No m’atreu gens anar a veure llocs, sobretot sense saber si hi tornaré. El que m’agrada és que els llocs siguin meus”, afirma l’arquitecta Carme Pinós (Barcelona, 1954) quan se li pregunta per una experiència d’estiu que li hagi deixat empremta. Una fa un esforç per arrencar-li alguna vivència de la infantesa, de l’adolescència, un viatge especial, un amor d’estiu, però la Premi Nacional d’arquitectura i espai públic de la Generalitat (2008) és una dona que sap el que vol i que no ha de fer gaires esforços per parlar clar

“Per què he de recordar els altres estius? Des que estic a Mallorca, des del moment que vaig tenir aquesta caseta a la serra de Tramuntana, no recordo la resta d’estius, se m’han esborrat”, sentencia Carme Pinós.

L’arquitecta, que va adquirir el 1986 un terreny esgraonat en marjades a la costa nord mallorquina i ho va fer amb qui era aleshores el seu marit, el també arquitecte Enric Miralles (Barcelona 1955 - Sant Feliu de Codines, 2000), va esperar molts anys per habilitar la caseta -sí, en diminitiu, perquè no arriba als 60 m-, en la qual ara passa tant de temps com la seva ocupada vida laboral l’hi permet. “Aquest estiu només he tingut quinze dies de vacances, ja se m’han acabat, però espero poder-m’hi escapar algun cap de setmana més. A mi, aquesta caseta, que és una balconada a la Tramuntana i al mar, em dóna vida i em fa entendre què és la immensitat”.

Fa només “quatre o cinc anys” que l’habita. “Abans els estius per a mi es resumien a impartir cursos a l’estranger, anar amunt i avall, sempre per feina. Després vaig passar alguns estius en una casa llogada a Sóller. Des que tinc aquesta casetona, els tres arbres que em fan ombra, un hortet, alguns fruiters, una pista de petanca i, des d’aquest estiu, una piragua, he entès el que són les vacances”.

Carme Pinós no para, tot i que el seu relat faci pensar el contrari: “Un dia sento el mar, miro la posta de sol, que no pot ser més formosa que des de fora de la casa, un altre dia sento el vent, observo la natura d’aquesta costa meravellosa, vénen amics i cada estiu descobreixo coses noves. Es tracta de no fer res i fer molt alhora. I, sobretot, perquè el meu concepte és aquest, del que es tracta és de conèixer millor els llocs, les persones i les coses, consolidar els coneixements que tinc d’aquesta terra. Ara tinc un lloc fix en un espai natural privilegiat”. I insisteix: “Aquesta caseta m’ha fet oblidar la resta d’estius de la meva vida”.