És un quart de vuit d’un dia laborable qualsevol. Baixem les escales a corre-cuita apressant les criatures. L’Uma, una brac d’Hongria, des del seu jaç, obre un ull, ens observa i continua dormint. Cada dia es repeteix l’escena. I cada dia, inevitablement, recordo la frase del filòsof Dan Dennett: “Que llestes que són les ovelles d’haver-se procurat un pastor!”
Quin encert més gran contractar un tercer perquè resolgui els seus principals problemes de supervivència: les porta a les pastures més verdes, té cura de la seva salut malgrat que hagi de pagar un veterinari, les protegeix dels depredadors i busca aixopluc quan pinten bastos. En contrapartida, no poden aparellar-se lliurement i acabaran sent sacrificades a l’escorxador. Tot i així, continua sent un bon negoci. Però, tal com explica a continuació Dennett en el seu llibre Breaking the spell, és evident que aquest negoci no es deu a l’astúcia de les ovelles. És una filigrana més de l’evolució que teixeix sàviament i cegament relacions inimaginables.
En el gos la reproducció tampoc és lliure però, a diferencia de les ovelles, s’estalvia l’escorxador. En aquest aspecte és un dels animals domèstics privilegiats. El que caracteritza la vida del gos com a animal de companyia, a part de dur una vida més aviat ensopida, és que alguns d’ells acaben sent víctimes dels seus amos. Alguns gossos són humanitzats fins a tal extrem que tenen els mateixos serveis disponibles per a persones. Si un es pot permetre tenir certs privilegis, per què no oferir-li també a l’animal de companyia, que, en definitiva, és un membre més de la família. De fet, que el nostre animal tingui certs luxes ve a ser com atorgar-se’ls un mateix. Així és com alguns Canis lupus familiaris són portats pel xòfer al saló de bellesa, on després de treure’ls l’abric de marca i el collar amb diamants incrustats els faran un rentat i un tall de pèls, els perfumaran (m’agradaria saber què n’opina el gos) i els faran la manicura. Altres dies els porten al club on es poden relacionar amb altres gossos. Molts celebren l’aniversari i per Reis tenen regals. D’altres fins i tot reben herències.
Amb els anys m’he anat trobant situacions realment curioses. Des de gossos que menjaven uns pastissos d’arròs preparats per una filipina i molt ben decorats amb talls de kiwi fins a gossos que menjaven del mateix plat de la mestressa. En una altra ocasió em van demanar assessorament per a la inauguració d’un restaurant per a gossos. Però la més bona que recordo va ser el dia en què vaig fer una visita a una família que, tant els pares com els fills, portaven tots sabatilles. En una sala em van estar explicant detingudament la problemàtica del seu bòxer. Quan finalment el van fer passar, va aparèixer amb peücs.
El consell: d eixar capacitat de triar al gos quan hi ha nens
Una norma que facilita la convivència entre gossos i nens consisteix a deixar que el gos tingui la possibilitat de triar si vol interactuar amb els nens o no. Es tracta d’introduir la norma que quan el gos és al seu jaç habitual, o en alguna part de la casa, sempre es respectarà el seu descans i no serà molestat. Només de tant en tant, sota la tutela d’un adult, vulnerarem la norma i farem que s’acostin al jaç i els donin un premi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada