cap d'any 2016

Si jo fos ric, escollliria aquest indret per passar els campanades amb tot vosaltres. HOTEL LA PLETA

L’estació d’esquí de Baqueira Beret ha sigut tradicionalment la més reconeguda a Espanya pel seu prestigi més enllà de les pistes d’esquí. Un bon exemple d’això és l’Hotel La Pleta, situat en una urbanització homònima al costat mateix de les pistes. El cinc estrelles presenta un ampli ventall d’opcions per a totes les persones que vulguin canviar d’any en aquest espai natural.

• 

Hotel La Pleta, a Baqueira Beret

L’establiment ofereix un abundant menú als seus salons rodejats de neu que permeten satisfer tant els més llaminers com els més llepafils. Amb 12 aperitius, el sopar proposa com a plats principals un lingot de micuit d’ànec, llamàntol amb ravioli de gamba vermella, orada amb parmiggiana d’albergínia o llom de vedella blanca amb risotto de bolets. Una mousse de mango amb crumble de xocolata és el colofó.

Per 250 euros per persona, l’hotel dóna accés a la festa posterior, que compta amb barra lliure i música fins que arribi l’hora d’una xocolata calenta amb xurros. La nit d’hotel va a part, així com l’accés als restaurants que hi ha. De fet, enguany se n’ha obert un d’especialitzat en gastronomia suïssa anomenat La Raclette. A més, La Pleta disposa d’un spa pensat per als esquiadors que volen acabar l’estada de la manera més relaxant. Entre les propostes de l’espai destaca un massatge de mel de la Vall d’Aran.

dona india

D’ulls tranquils i somriure amable, Moncho Ferrer entoma amb humor la pregunta que probablement li han fet més vegades en els últims anys: “Com es viu a l’ombra del llegat del teu pare?” “No és cap pes ni cap càrrega, al contrari; es viu tranquil·lament, amb orgull i amb felicitat”, assegura. El segon dels tres fills de Vicenç Ferrer i Anne Perry és director de programes de la fundació que el seu pare va crear l’any 1970 al districte indi d’Anantapur. Allà mateix va néixer ell just un any després i allà viu encara, consagrat a mantenir viu aquell llegat, a ajudar les castes més baixes de l’Índia. Tot i que tenia ja 18 anys quan va venir per primer cop a Catalunya a conèixer la família del pare, diu que “valora molt” les seves “arrels” catalanes, com les angleses de la mare. Ell se sent indi, aquell és el seu país, diu. “Però també sóc del món”.

Com ha canviat la Fundació Ferrer la vida d’Anantapur?

El canvi ha sigut brutal. Jo ho sé perquè hi he nascut. Quan vaig néixer tots els dalits ointocables, la casta més baixa, vivien en barraques, i ara ja no trobaràs cap família vivint així. Hem construït 65.000 habitatges i en tots els casos donem les claus a la dona. Ho fem per a la seva seguretat, però també per canviar la mentalitat una mica.

Suposo que vau trobar resistència.

Al principi una mica però al cap i a la fi la casa és per a tota la família. El fet que tinguin elles la clau fa que si són maltractades o si el marit és infidel, puguin fer-lo fora. En aquests casos abans eren elles i els fills els que es quedaven fora de casa.

De fet, en els últims anys l’Índia ha sigut notícia al món per atacs masclistes brutals, com el de la jove violada i assassinada a Nova Delhi el 2012. ¿La pressió internacional ha aconseguit canviar alguna cosa?

Els humans necessitem temps per saber què estem fent malament i canviar-ho; massa temps, sovint. En el tema de les dones, si t’asseus a parlar amb ells et diuen que això no està bé, però són presoners del seu passat. Han crescut així, veient el seu pare pegar a la seva mare. Però hi ha hagut canvis. Abans tota aquesta violència domèstica era pública, jo havia vist pegar a dones molt durament al mig del carrer. Ara no, ara es fa dins les cases. Abans tot aquest tema era tabú. Les noies no denunciaven perquè els podia suposar no casar-se mai, i ara se’n parla. Especialment després del cas de la noia de Nova Delhi hi va haver un canvi increïble a l’Índia, tothom va sortir al carrer en manifestació i el govern va haver de fer canvis legislatius. Però les lleis no ho resoldran, la clau és l’educació, que ha d’instaurar aquests valors des de petits, i això encara no està passant.

¿Diria que aquest problema cultural és més greu aquí que en altres països?

És un problema nacional. No sé si és pitjor que a altres llocs. El que no entenc és com passa això a l’Índia, que és un país molt tolerant, on la gent té molta pau interior i tothom té molt respecte per la seva mare i les seves filles.

Creu en la possibilitat del canvi?

I tant, sobretot perquè ara a l’Índia el 60% de la població té menys de 30 anys. És una Índia diferent, una Índia jove que demana feina, que vol viure bé i vol tenir futur.

La Fundació Vicente Ferrer ha impulsat una campanya contra les bodes infantils.

Sí, això també està canviant molt a poc a poc. Quan jo era petit a quasi totes les bodes del poble la núvia tenia menys de 15 anys. Ara ja no és tant així, però encara hi ha moltes bodes infantils. En la nostra campanya hem aturat ja 70 matrimonis infantils. La primera va ser una nena de 13 anys, apadrinada per la Fundació. La seva mare va venir a convidar-nos a la boda! De seguida li vam preguntar quina edat tenia la seva filla i ella tan tranquil·lament ens va dir: “Tretze”. El mateix dia vam anar tot l’equip a casa seva a convèncer-la que no la casés. Vam trigar quatre dies però vam aturar la boda.

Vau convèncer la mare?

Sí, perquè en el fons ella no volia fer-ho i la filla evidentment tampoc. Però abans de criticar cal mirar de prop per què passen les coses. Sempre la raó principal és la pobresa. A més, la mare no tenia marit i tenia por de no poder protegir la seva filla si passava alguna cosa. Però la vam convèncer i ara la nena torna a anar a l’escola, perquè un altre efecte nociu és que quan es casen deixen d’estudiar. Les ajudem amb roba i oferint tota l’educació de la nena gratis.

L’ajuda de les ONG és fonamental a l’Índia, on encara hi ha 300 milions de pobres. Però com ho està fent el govern de Narendra Modi?

N’hi ha més, de pobres. Els 300 milions són els més pobres de tots, però n’hi ha fins a 700 milions. Fa 10 anys a Anantapur hi havia 25 pobles sense electricitat i ara no en queda cap gràcies a la Fundació. És una responsabilitat del govern, però el meu pare sempre em deia: “Som aquí per tapar forats”. Ara Modi s’ha guanyat la confiança de la gent i ha portat molta esperança, però és massa aviat per jutjar. Cal veure com ho fa.

Us heu plantejat ampliar el radi d’ac ció més enllà d’Andhra Pradesh?

Ja som a dos estats i a 5 districtes de l’Índia. Fa poc vaig veure un vídeo on el pare deia: “Tinc un desig molt gran d’arribar a tota l’Índia”. Nosaltres hem de fer-lo realitat algun dia.

Laberint

Les eleccions del 20-D han convertit el PSOE en el partit central del Parlament espanyol. Sense els socialistes, no pot haver-hi cap govern estable. Ara bé, aquest govern pot arribar a tenir, com a mínim, tres formes i objectius diferents. L’opció preferida del PSOE (i sobretot del PSOE andalús) és una coalició amb Podem en què aquest partit oblida la promesa de referèndum a canvi d’un gir econòmic a l’esquerra, amb més despesa, més impostos i més regulació laboral. Aquesta solució ha de superar, però, dos obstacles. El primer és la posició de Ciutadans: sense la seva abstenció, el vot en contra de C’s i PP (més partits sobiranistes) guanyaria Podem, PSOE i la resta de partits. Aquesta abstenció, considerant el programa econòmic de C’s, sembla difícil però no impossible: davant d’una pressió mediàtica forta, C’s acabaria “sacrificant-se” pel “bé d’Espanya”. El segon obstacle és la promesa de referèndum de Podem. Si hi ha eleccions a Catalunya al març, els incentius d’Iglesias a abandonar-la són mínims perquè, sense aquest hipotètic referèndum pactat, Podem tornaria a tenir el paper irrellevant que va fer el 27-S.

La segona opció del PSOE és liderar una coalició d’esquerres i partits sobiranistes. A més de recuperar la iniciativa política i un programa socialdemòcrata, aquesta solució donaria pas a acceptar, si més no de paraula, el concepte plurinacional d’Espanya. L’oposició de la dreta espanyola i de l’ala jacobina de l’esquerra hispànica seria, efectivament, ferotge. Tanmateix, amb un lideratge i el tempo adequats, el PSOE podria oferir un referèndum aigualit, amb les tres opcions (o més) ja assajades el 9-N. I això li permetria, amb una probabilitat altíssima, derrotar el sí-sí i endarrerir la solució de l’encaix català una generació més. El gran obstacle, però, és el mateix PSOE. La gran coalició que va forjar Felipe González ha desaparegut. El PSOE és ara el partit del sud d’Espanya més alguns romanents urbans a les grans conurbacions. El socialisme andalús necessita continuar el sistema de transferències que l’ha sostingut durant quaranta anys. El votant urbà socialista està envellint i morint. Els fills de les grans migracions dels cinquanta i seixanta han perdut part dels lligams territorials dels pares. La tensió política que va esquerdar el PSC no ha fet més que augmentar i s’ha estès fora de Catalunya. En una paraula, aquesta segona opció de govern té una probabilitat encara més baixa que la primera.

La tercera possibilitat és un gran pacte PP-PSOE —en què Ciutadans faria, com gairebé en totes les altres combinacions parlamentàries, de convidat de pedra—. El pacte confirmaria la transformació del PSOE d’alternativa política a apèndix de la dreta i acabaria per destruir-lo fora d’Andalusia i Extremadura en benefici de Podem. I, per tant, només podem imaginar aquesta gran coalició com a resposta d’emergència nacional davant d’un repte català real (i no fictici, que és el que hem tingut fins ara).

Mentre que el PSOE es troba collat internament per una gran tensió territorial, el PP viu el seu dilema polític particular. Ara bé, la intensitat del seu conflicte intern no és gaire diferent de la del PSOE. L’única sortida de Rajoy és una gran coalició: el vot favorable socialista (o el suport de C’s i l’abstenció del PSOE) li permetria sobreviure i controlar el seu partit. La realitat, però, és que els interessos del president del govern espanyol no coincideixen amb els de la resta del seu partit. Per sobreviure, el PP necessita tornar a recuperar el vot de dreta, que ara comparteix amb C’s. Per reabsorbir aquest vot perdut temporalment, l’única estratègia possible és eliminar Rajoy i la seva generació, que han perdut el vot de les classes mitjanes urbanes espanyoles, rejovenir (en termes relatius) el partit i apel·lar al vot útil contra l’esquerra. De l’eliminació de Rajoy se n’encarregarien l’esquerra i els partits sobiranistes impedint-ne la confirmació com a president del govern a les Corts. Un cop mort políticament, i amb una esquerra incapaç de formar govern, el PP, amb Sáenz de Santamaría al capdavant, podria anar a unes noves eleccions brandant la incapacitat de la resta dels partits per recuperar el vot perdut el 20-D.

Considerant aquests escenaris alternatius, sembla evident que Catalunya és la clau de volta del joc polític espanyol. Si hi ha eleccions catalanes al març, Espanya en farà al juny: els partits espanyols no tindran cap necessitat imperativa de negociar un acord estable. Ara bé, si hi ha acord de govern a Catalunya, els partits estatals estaran molt més a prop de formar un gran tripartit PP-C’s-PSOE (amb la secció socialista andalusa en situació hegemònica al PSOE). La qüestió central, que l’empat diguem-ne màgic d’aquest darrer cap de setmana no ha resolt, és saber què faran els partits sobiranistes catalans i com respondran a la contraresposta espanyola.

2016 boira

Politica i claror economica. Avui hem baixat a Granollers per veure si els reis d'orient sabien que els hi agradava a les noies Salvany-Garde. Despres s'han fixat en un jocs de  copes de vi i cava, per poder brindar amb elles el cap d'any. Un apat ben bo a la fonda Europa a tencat el darrer dia de festa de la Florista del Valles. Pero el que de  veritat planejava sobre el dia era l'empat a 1515 de l'assemblea de la cup. Com diu el Ciscu, donades les poques possibilitats que hi havia, podien haver quedat 1714 a 1714. Immersos de ple en una espessa boira política tant a Catalunya com a Espanya, crec que pot ser el moment de posar en relleu que, malgrat tot, l’economia va avançant. A passos lents i per un camí on el terra no és gaire sòlid, però les darreres dades del 2015 i les previsions per al 2016 mostren signes positius. De tota manera, cal ser molt prudents perquè els estímuls de creixement provenen sobretot de l’exterior i, si aquests estímuls canvien, la tendència es pot trencar. A més, les economies catalana i espanyola tenen grans fragilitats que cal corregir. No obstant, crec que ens estem italianitzant, no només en un sentit estrictament polític de dificultats de formar governs estables, sinó en el fet que la política va per un cantó i l’economia per un altre, a pesar, òbviament, de les interrelacions que es produeixen entre elles.

La Cambra de Comerç de Barcelona acaba de presentar un informe sobre les perspectives dels empresaris respecte al 2016, i els resultats són que les expectatives de les empreses catalanes pel que fa a la xifra de negoci continuen millorant. Les causes són l’increment de les vendes interiors i de les exportacions. Constaten, també, que la inversió i l’ocupació milloraran respecte al 2015, però menys. La tendència favorable d’aquestes variables reforça el creixement del PIB català, que la Cambra situa per al 2016 en el 2,8%.

Pel que fa a les exportacions, les darreres xifres indiquen que a Catalunya durant els primers deu mesos del 2015 han crescut un 5,9%, i s’han situat en 53.390 milions d’euros, cosa que suposa que representin el 25,6% del total espanyol. Una altra dada molt positiva és l’augment de la inversió estrangera a Catalunya, que continua batent rècords (3.689 milions d’euros del gener al setembre).

Aquest ritme favorable de les exportacions i de la inversió estrangera es deu tant a factors externs com també interns. Entre els primers destaca, en primer lloc, la política monetària expansiva del Banc Central Europeu, que ha comportat una reducció del cost del diner, una caiguda de la prima de risc espanyola i una devaluació de l’euro, fet que ha afavorit les exportacions.

En segon lloc, la caiguda espectacular del preu del petroli. Cal recordar que el juny del 2014 la cotització del petroli se situava en 112,3 dòlars per barril, mentre que l’octubre del 2015 va baixar a 48,4 dòlars. Per a un país com Catalunya, tant dependent d’aquesta font energètica, és un fet altament positiu, perquè redueix els costos energètics de la producció de béns i serveis.

En tercer lloc, l’evolució estable de l’economia mundial, amb un creixement entorn del 3,5%, i l’assentament del creixement de la zona euro al voltant de l’1,5% poden ajudar a millorar les exportacions. En aquest sentit, les previsions de creixement de França i Alemanya, els principals països destí de les nostres exportacions, són per al 2015 d’un creixement de l’1,1% i l’1,9%, respectivament, i el 2016 un 1,7% França i un 2% Alemanya.

Pel que fa als factors interns, és important ressaltar l’esforç d’internacionalització que en els darrers anys ha dut a terme el teixit empresarial català juntament amb un important impuls a la competitivitat. D’altra banda, Catalunya disposa de factors altament positius per atreure inversió estrangera, com són, entre d’altres, la ubicació geogràfica, el fet de disposar de grans infraestructures com el port i l’aeroport de Barcelona i reunir condicions de vida òptimes per a l’atracció i retenció de talent.

A tot això cal afegir-hi el turisme que rep Catalunya, que bat rècords any rere any. Ara bé, part d’aquest augment del sector és degut a la situació conflictiva que hi ha en molts països competidors, sobretot els del nord d’Àfrica.

A part dels elements exteriors, el factor que es preveu que serà clau per al creixement el 2016 és l’acceleració de la demanada interna, sobretot per l’augment del consum de les llars i el ritme favorable de la inversió. Segons les previsions, l’increment del consum de les llars es veurà impulsat per la creació d’ocupació i l’augment de la confiança dels consumidors, juntament amb la recuperació del crèdit, la baixa inflació i l’augment dels beneficis empresarials.

Ara bé, continuen persistint dues grans debilitats estructurals que cal corregir. D’una banda, les elevades taxes d’atur que impacten de manera molt negativa en el benestar actual però que, a més, tindran conseqüències de futur per a les generacions més joves. De l’altra, el persistent endeutament públic i privat amb l’exterior, que suposa un elevat grau de fragilitat davant possibles inestabilitats en els mercats internacionals. És imprescindible, doncs, continuar avançant en el reequilibri d’aquests desajustos per poder consolidar una trajectòria econòmica més sòlida i estable.

las guerra privada

Sud-àfrica detenia al gener un grup de nacionals que s’havien enrolat en la lluita contra els terroristes de Boko Haram, a Nigèria. A l’abril quatre extreballadors de Blackwater Worldwide, una companyia de seguretat privada nord-americana, van ser condemnats per un tiroteig mortal a Bagdad, el 2007. Els uns i els altres són part del mateix fenomen: el mercenarisme, que és tan antic com el més vell dels exèrcits, tot i que en les últimes dècades “s’aprecia una progressiva privatització de la seguretat, que suposa un repte”. Ho afirma el tinent Mario Laborie, que ha fet la tesi sobre el col·lectiu. És la cessió del monopoli de la força, fins ara reservada a l’estat.

Els contractistes, empleats de companyies, són la versió moderna i legal dels mercenaris. Des del 2006 l’ONU té en marxa un grup específic de treball per regularitzar-ne l’ús, després de les nombroses denúncies del buit legal del cos i dels abusos i violacions dels drets humans comesos per aquest personal.

Des de Ginebra Patricia Arias, la representant de l’Amèrica Llatina i el Carib en aquest grup, assenyala que “el fenomen està mutant” alhora que “muten els conflictes”. El 1989 l’ONU va aprovar la Convenció Contra el Reclutament, l’Ús i el Finançament de Mercenaris, que, segons el dret internacional, són persones individuals que s’enrolen en una unitat militar estrangera “exclusivament per motivació econòmica”. La clàssica definició ha quedat superada per la irrupció d’aquestes grans companyies de seguretat privada -com Blackwater-, que són “legals”, matisa Arias.

Des de la fi de la Guerra Freda les empreses de seguretat privada s’han multiplicat i “a partir del 1990 es produeix un creixement sense precedents”, ja que és quan neixen les grans companyies actuals, completa Laborie. Una autèntica bombolla. “Hi ha centenars, milers de companyies” i, en la gran majoria, pertanyen a “exmilitars i, en menor mesura, expolicies” que aprofiten els seus contactes amb l’administració per obtenir contractes sucosos, afirma Arias. Han aconseguit reinventar el concepte i fugir de la connotació negativa que duia associada la paraula mercenari.

Hi ha dos factors que expliquen aquesta externalització de la força militar. D’una banda, explica el tinent Laborie, hi ha els “estats fallits i dèbils” que requereixen un extra de serveis de seguretat davant de la poca preparació de policies i militars propis i paguen personal professional. I, de l’altra, amb la fi de la política de blocs, els exèrcits occidentals “han patit una reducció dràstica” dels seus efectius, alhora que “han augmentat les operacions de manteniment de la pau”, que necessiten un gran suport logístic.

Hi ha un tercer factor que aporta l’advocada Leticia Armendáriz, investigadora de l’Institut Internacional per a l’Acció No-violenta (Novact), una ONG de Barcelona que documenta i denuncia els abusos dels soldats privats. “No compten com a baixes militars, així que les morts dels contractistes no surten a les estadístiques”, assenyala.

El catàleg de serveis és ampli i variat i, a grans trets, es podria resumir en tasques abans, durant i després de la campanya militar: de logística a telecomunicacions; assessoria; protecció de combois o infraestructures, persones o edificis; custòdia de presoners; entrenament de forces de seguretat local; intel·ligència, vigilància, maneig de sistemes d’armes, o el desminatge. La seguretat “s’ha convertit en una activitat comercial més”, afirma el tinent Laborie. No hi ha dades de quants diners mou la seguretat privada al món, però l’ONU apuntava fa uns anys que el sector movia 100.000 milions de dòlars cada any. Es tracta d’un sector opac, del qual no és fàcil extreure informació. Arias adverteix de “contractes firmats literalment a l’aire que impedeixen saber a quina legislació s’han d’acollir. A més, denuncia que hi ha “moltes empreses il·legals, subcontractades, amb personal reclutat en diferents llocs per una empresa amb base aquí i amb feina allà”, detalla per evidenciar les dificultats en el control i fiscalització. “La guerra és un negoci, guanys nets, no només per les armes sinó per la gent que mou”, subratlla Arias, que assegura que no entén “la negativa” de la Unió Europea o els Estats Units per elaborar un marc internacional de les empreses. Els països occidentals, amb Israel i Sud-àfrica, són els grans propietaris.

Laborie admet que alguns comportaments “han tacat la seva reputació i plantejat dubtes sobre la seva conducta”. Es refereix a les denúncies de tortures o atacs contra població civil a l’Iraq o l’Afganistan. El militar seria partidari d’una triple regularització a nivell “internacional, nacional i d’autoregularització del sector”, ja que es tracta d’un fenomen global. Per a Armendáriz, aquest buit legal no fa més que posar bastons a les rodes en la persecució i judici d’aquests abusos, alhora que tampoc no se sap a qui han de retre comptes ni responsabilitats. “En la llei de la guerra un contractista és un civil però, en una situació de tensió o conflicte, és difícil distingir quan “una operació és defensiva i quan ofensiva”, així que uns trets contra civils són fàcilment justificables com una mesura de defensa. “No hi ha condemnes, puc comptar amb els dits d’una mà els contractistes sentenciats”.

coses que he apres

Ahir, Nadal et varem esperar a casa del Jaume i la Montse. A tu per tercer any i a l'Emma per primera vegada. Vareu arribar amb son i amb gana i desprès us vareu perdre entre els juguetes tipus ikea, que algú els ha de muntar. I no et vaig poder dir el que recordo haver après aquest any. Coses que de fet no he volgut aprendre mai, però que al final et rendeixes i abans de que tot sigui igual, ja no val la pena lluitar. Ara, acabant el concert de nadal, amb el segadors encoratjadors de fons, repasso. 
1.. Que alguns som d'una manera que necessitem un ultimàtum 
1 1/2.- I dels grossos per prioritzar de debò i de vegades ni així.

2. Que si aconsegueixes prioritzar de debò, amb sort t’agafa un atac de lucidesa.

3. Que la poca gent que és extraordinària, aconsegueix que tot sembli normal.

4. Que fins i tot en ocasions extremes, la mala gent no canvia.

5. Que res cura més que estimar i sentir-te estimat.

6. Que fer veure que no passa res accelera el que tingui que passar.

61/2.- No arribes mes depressa pero ho fas mes tranquil.

7. Que a prop de la gent que pateix reps moltes lliçons de dignitat.

8. Que una decisió tan simple com quedar amb els que estimes, t’acosta a la felicitat.

9. Que perdre la por a moltes coses absurdes és una delícia.

10. Que hem d'expressar els sentiments per la gent que ens importa  més sovint.

11. Que no hi ha elogi més gran que ser acusat d’ingenu per un imbecil.

12. Que el cos és més que allò que transporta els pensaments i hem de pensar en ell,

12 1/2.- Si ho fem, ens farà pensar millor i ens carretejara mes temps amunt i avall.

13. Que no hem de perdre cap ocasió per riure, plorar o fer-nos una bona abraçada.

14. Que quan la vida es complica, es multipliquen les oportunitats d’aprendre.

15. Que sempre serè optimista i que ja no canviaré.

16,. el Carles que ha pensat algunes d'aquestes coses abans que jo, es tot un tio ferm

Horaci l'inuit

  0

 

0  

• Nadal radiofònic amb música i solidaritat
• Un país nou més aviat antic

• 

El món glaçat d’Horaci l’inuit obre avui les portes al Super3. El canal estrena, a un quart de sis de la tarda, la sèrie d’animació Horaci l’inuit, que transcorre a les Terres del Nord i explica les peripècies d’Horaci i Sedna per defensar el seu ecosistema. Els protagonistes viuen entre óssos polars, iglús, caiacs i xamans i combaten un enemic inversemblant que amenaça el seu territori.

Creada per Òscar Sarraima i produïda per Televisió de Catalunya i Imagic Telecom, la ficció combina humor i aventures i s’emetrà diàriament. La primera temporada de la sèrie consta de 35 capítols de sis minuts cadascun i s’adreça a nens i nenes en edat de preescolar. A banda d’aquesta ficció, el Super3 també estrenarà aquest Nadal les sèries Turbo F.A.S.T i 3-2-1 Pingüins!. La primera està protagonitzada per un cargol ultraràpid que competeix en curses amb altres animals. La segona, en canvi, gira al voltant de dos germans que es barallen constantment. Els dos personatges viatgen a una galàxia llunyana acompanyats de tres pingüins en miniatura que els ajudaran a reconciliar-se.

Horaci l’inuit és la primera incursió d’Imagic Telecom en el món de l’animació. Fins ara, la productora ha elaborat programes de televisió com En clau de vi i Camí particular i telefilms com Face of terror i Art Heist. N

sense esquis

Descoberta del territori amb quads

Encara que no hi tingueu experiència, no hi fa res! Conduir un quad és senzill i de seguida us fareu amics. I si no hi ha manera, sempre podeu demanar un quad de dues places i anar de paquet. La durada del recorregut és d’una hora i descobrireu racons del Berguedà als quals difícilment accediríeu amb cap altre vehicle, passant per camins privats per on no cal carnet de conduir. L’únic requisit, això sí, és tenir més de 12 anys.

http://indomit.net

2

Amb passaport per anar al Berguedà?

Es tracta d’un joc, una manera divertida de conèixer disset municipis de l’Alt Berguedà, al mateix temps que acumuleu punts que us serviran per bescanviar per regals o visites culturals. El passaport es demana a les oficines de turisme o es pot descarregar per internet. Els establiments adherits a aquesta mena de gimcana us el segellaran, i com més punts tingueu més podreu gaudir dels atractius del Berguedà.
http://altbergueda.com

3

Les terres del Comte Arnau

Us proposem la visita a tres espais del Ripollès per seguir les empremtes de la llegenda del comte Arnau. Als afores de Gombrèn, hi trobareu el castell de Mataplana, que és considerat la residència del comte. Al centre de Gombrèn hi ha un museu dedicat totalment a aquest personatge. Finalment, a Sant Joan de les Abadesses, hi tenim el Centre d’Interpretació del Comte Arnau, al Palau de l’Abadia.
http://terradecomtes.cat

4

Poseu-vos les raquetes als peus!

Si el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici ja és sempre un indret preciós, encisador, quan la neu el cobreix és insuperable. Això sí, per caminar-hi si els boscos estan coberts del llençol blanc, el millor és fer-ho amb raquetes de neu, ja que la neu potser us arribarà a les cuixes! Hi ha itineraris marcats per fer amb aquesta original extensió del calçat, de més fàcils i de més difícils, però tots d’una gran bellesa.
http://vallboi.cat

5

Una allau? Estic preparat!

Així d’entrada potser no és la proposta que us semblarà més divertida, però, per què no ho proveu? I ja diuen que més val prevenir que curar. Us portarà només una hora i us pot ser molt útil en cas d’allau de neu. Es tracta d’un entrenament en un parc ARVA, un espai a l’estació d’esquí de La Molina que reprodueix les condicions d’un accident per allau i que permet entrenar-se en la localització de víctimes soterrades.
http://parcarva.com

bloody mary

L’últim cop que vaig ser a l’Hotel Barceló Sants feia de jurat del Festival Porno de l’Hospitalet, i recordo que, al vestíbul, hi havia un bar on un cambrer que es deia Xavi feia bons còctels. Com que a la sala reservada a Ciutadans no donen alcohol (hi ha unes glaçoneres de l’empresa Freixenet plenes de cervesa Buckler 0’0) me’n vaig a veure si el trobo. I com que hi és, m’introdueixo un premonitori Bloody Mary.

Dues senyores —les senyores que sempre donen color a les cròniques d’ambient— es retraten davant de la foto d’Albert Rivera, de mida gegant, que hi ha per tot arreu. Cap d’en Girauta. “ Tenemos puesta la Teuvetrés en la sede -es queixa la que va vestida de rosa-, pero al menos sin sonido”. I l’amiga s’exclama: “ ¿Y la Sexta la tenemos? Porque la Sexta es peste, peste...” Em miren l’acreditació. “ ¿De qué medio vienes?” I quan dic que de l’ARA es posen les mans al cap. “ ¿El ARA? ¡Uy, no! Ese lo tiene mi dentista en la consulta y yo ni lo abro porque es en catalán... ” Em mira. “ España es una. Y no porque lo diga Franco. Lo dice la zona euro, córcholis”. M’agafa del braç. “Esto del catalán... Es que aquí, por poner un ejemplo, viene Concha Velasco y pierde el dinero...” Es diu Rosa Gómez-Reino, i m’explica que ella i l’amiga, Manuela García, fan teatre per als pobres. “ A mi nieta —xiuxiueja— le han llegado a decir en la escuela que Franco era un dictador .

Poca gent a la seu. En Girauta no sortirà fins que no surti en Rivera a Madrid. Em trobo el tertulià Fuster Fabra. “Si tenim en compte que veníem de zero...”, diu, resignat. Un altre militant em somriu. “Pitjor li ha anat al Duran, que està empatat amb el Pacma”. I afegeix: “Algun dia ens explicaran per què els poders fàctics li han fet fer això, que no calia...” Però llavors hi ha un murmuri a la sala. Primer penso que el partit ha perdut o guanyat un altre diputat. Però no. És un murmuri de sorpresa pel nou pentinat de l’Agnès Marquès, de TV3. Un periodista veterà es mira l’escena i declara vençut: “A mi, de veritat, em supera la Catalunya real”

paper pintat

Els dies, per llunyans que semblin, sempre arriben. Finalment, aquest 20-D, tindrem la solució. Sabrem si els resultats s’assemblen a les enquestes -mau- o si són reflex fidel d’una campanya electoral penosa -marramiau-. Han estat quinze dies de missatges antics, de rètols sense grapa, de mítings de discurs insuls (i davant de no gaire públic), sense frases brillants i on, incomprensiblement, s’han infrautilitzat les xarxes socials. Més enllà d’alguna vaguetat econòmica, d’un “ corramos un tupido velo” sobre Catalunya i d’un repugnant cop de puny a Rajoy, que és la imatge que quedarà per a la història, tota la resta ha estat un qui dia passa campanya empeny. Ha faltat explicar programa, que la gent notés que parlaven dels seus problemes, i ha sobrat vanitat dels presumptes líders. Durant quinze dies hem vist l’Espanya de les parets de paper pintat; hem viscut dins d’un capítol de Cuéntame, dels avorrits.

A Catalunya, on a nivell gràfic i d’oratòria tot plegat ha estat igual d’evaporat, hem tingut alguns episodis inaudits. Per exemple, els originals cara a cara que ha muntat 8TV entre Tardà i Girauta o Duran i Homs. Però sobretot l’aportació d’aquesta campanya ha estat veure com l’excepcionalitat del moment ha fet que es demani el vot per partit interposat. Quico Homs insta els de la CUP que votin Esquerra. Joan Tardà pidola als votants d’Unió que votin Democràcia i Llibertat. I mentrestant, els cupaires, sempre a la seva bola, sovint difícil d’interpretar, fan campanya a favor de l’abstenció. Per acabar-ho d’adobar, a tres dies de les eleccions Oriol Junqueras renega dels resultats de Junts pel Sí el 27-S. Es nota, en tanta creativitat i en alguns gols en pròpia porta, que el nostre fet diferencial traspua sempre fins a les últimes conseqüències.

Dit això, durant la campanya hem constatat, amb tota la contundència, que Espanya té l’Estat al darrere. És a dir, la paella pel mànec. El poder, els diners i el cinisme necessari per collar qui convingui amb la utilització perversa dels diners del FLA o movent, a conveniència, els fils de les televisions privades o de la diplomàcia internacional. Del resultat de les urnes espanyoles en sortirà un govern que manarà i farà i desfarà a la seva manera. A Catalunya, encara sucursal -o més ben dit, cada vegada encara més sucursal-, només ens queda una cosa: votar. Aquí ens ve tot donat: les lleis i les engrunes. No podem decidir res sense demanar permís, i quan el demanem no ens el donen. La nostra força, per tant, són els vots. Potser l’única força. La folgada majoria sobiranista al Parlament de Catalunya és, a hores d’ara, el nostre gran argument davant d’una Espanya que no escolta i un món que, de moment, fa l’orni. Si els resultats de les eleccions d’avui a Catalunya no s’assemblen a allò que va passar fa tres mesos, calcem-nos. Ens vindran temps de recentralització i rosegons. Si Ciutadans guanya a Catalunya i és decisiva per falcar el PP a Espanya -que no descarto ni una cosa ni l’altra- aleshores, ja, bona nit i tapa’t

nens refugiats

Les crisis de refugiats que es viuen avui al planeta tenen cara de criatura. El 51% dels 9,5 milions de persones que han hagut d’abandonar casa seva fugint de la guerra i la persecució són menors, segons les dades de l’agència de l’ONU per als refugiats. Avui al món hi ha més refugiats que mai des de la II Guerra Mundial i el percentatge de criatures entre ells també és el més elevat des d’aleshores.

Per què hi ha tants nens? Perquè la majoria de refugiats provenen de Síria, l’Afganistan i Somàlia i són famílies senceres que han pogut salvar la pell i s’han endut els fills en el seu èxode. Ho explica a l’ARA Alun McDonald, portaveu de Save the Children al Pròxim Orient, des de l’illa grega de Lesbos: “He parlat aquest matí amb una família de Síria que amb la guerra ha perdut tot el que tenien: casa seva ha sigut bombardejada, la majoria dels seus veïns han mort, l’escola dels seus fills ha quedat destruïda... Voldrien poder-se quedar al seu país, però no han tingut cap més remei que fugir amb els seus fills per arribar a un lloc segur”.

Els més petits estan al centre d’unes guerres que es lliuren sense treva ni cap mena de protecció per a la població civil. I el pes de l’acollida no el carrega l’Europa desenvolupada, sinó els països veïns, molt sovint enfonsats en les seves pròpies misèries. La guerra a la República Democràtica del Congo ha afectat 2,8 milions de criatures, segons dades de l’Unicef. S’enfronten a la violència sexual, el reclutament de nens soldat, la separació de les famílies i tots els traumes d’una guerra sense cap llei. Al Sudan del Sud, el país més jove del món, hi ha 3,4 milions d’infants afectats pel conflicte, dels quals més de 800.000 han hagut de marxar de casa. El conflicte al nord de Mali se suma a l’epidèmia de la fam: 181.000 nens hauran patit aquest any desnutrició aguda. Nigèria i la República Centreafricana són els altres escenaris del drama africà.

A Europa, entre els refugiats que arriben a Grècia i enfilen la ruta dels Balcans, els més petits són els més vulnerables als perills del viatge. Des que la fotografia del petit Ailan Kurdi ofegat en una platja de Turquia va sacsejar la mala consciència d’Europa, més de 150 criatures han mort a les pasteres de l’Egeu. Però aquest no és l’únic problema. L’any passat 24.000 menors que viatjaven sense els pares van demanar asil a la UE i tot apunta que enguany en seran molts més. Un diari alemany recollia aquesta setmana un cas típic: l’Ali Hassan, un noi de 14 anys de la ciutat siriana d’Idlib que està acollit en un centre de menors de Munic. “Els meus pares volien que vingués primer per poder anar a l’escola. A Síria no hi ha classe: la meva escola va ser bombardejada. Si tot va bé, la resta de la meva família podrà venir l’any que ve”. Algunes famílies alemanyes estan disposades a adoptar nens refugiats sirians, però el que ells i els seus pares volen és poder tornar a viure junts. També hi ha menors que es perden pel camí o que queden separats de les seves famílies en els molts moments caòtics del viatge. “Aquestes criatures són particularment vulnerables a l’abús i l’explotació, i necessiten protecció addicional”, reclama la portaveu de Save the Children. I encara que puguin estar al costat dels seus pares, no els poden protegir de les terribles condicions del seu periple: “Aquí, al camp de Moria, que està del tot desbordat, la gent ha d’esperar setmanes per poder continuar el viatge i viuen sota els arbres només amb una lona al damunt”, descriu McDonald. “Han perdut la roba i les mantes en el viatge -alguns m’han explicat que van haver de llençar les seves pertinences per la borda per evitar que la pastera en què anaven a Grècia s’enfonsés-. A la nit fa molt de fred, arriba l’hivern i serà encara pitjor. Fa unes setmanes hi va haver fortes pluges i tot va quedar negat. Hi ha un risc real que els nanos no puguin suportar-ho”, alerta.

Les ONG que treballen en el camí dels refugiats també alerten de l’impacte psicològic de les experiències traumàtiques que han viscut els més petits. “Vénen de zones que pateixen conflictes terribles i han hagut de fer un camí molt perillós pel mar. Molts encara estan espantats per l’experiència i han viscut coses que cap criatura hauria de patir”.

Fa tres setmanes el Dignity I, un dels vaixells que Metges Sense Fronteres ha desplegat al Mediterrani per rescatar del naufragi els que viatgen en la ruta entre Líbia i Itàlia, va trobar-se en alta mar una dona camerunesa de 25 anys, la Collins, que estava a punt de parir. El seu fill, el Divan, va néixer a bord. Tot un símbol de capacitat de supervivència. La mare, infermera, havia estat treballant al seu poble fins que els jihadistes de Boko Haram el van ocupar i va ser segrestada. Es van poder escapar i va emprendre un penós viatge de sis mesos fins a Líbia, on va arribar embarassada. La poeta somali Warsan Shire, exiliada a la Gran Bretanya, resumeix el que va empènyer la Collins, com milions de pares, a jugar-se la vida al Mediterrani: “Ningú posa el seu fill en un vaixell si no és que l’aigua és més segura que la terra”.

taula de nadal

Des del nostre punt de vista gastronòmic, el present mes resulta el més interessant de l'any; és en aquest mes precisament en que a gran part de la humanitat li interessa més parlar de plats de cuina, de dolços i de massapà; el mes també que s'arma més aldarull en els menjadors de les cases sumptuoses i modestes. Es llueixen bellíssimes vaixelles i jocs de taula, les flors, torrons, bombons, pastissos i mil especialitats que unides unes amb altres amb seleccionat bon gust artístic fa que aquest mes de Nadal i Any Nou, sigui el més alegre i simpàtic de tot l'any. Cada nit nadalenca i cada Nadal que passa destrueix en nosaltres alguna il·lusió volguda i vaga, així com també cada Nadal que s'apropa ens sentim contents davant tantes perspectives gastronòmiques idealitzant solament les millors viandes, magnífics Chateaubriands amb trufes, Entrecötes, Tournedos, Rost beefs, Xais, Carrés de vedella fina, Pastissos de foie-gras, Poulardes, Capons i Perdius, el deliciós Gall d'indi rostit a la catalana, Pernil en dolç, Belles vistes de foie-gras trufades, ostres, mariscs, i mil peixos exquisits; en llegums i fruites en aquestes festes es fa un consum grandíssim i d'una varietat impossible al tenir-les de mencionar totes. Els massapans de Toledo, torrons de Cadis, Xixona i d'altres mil classes, vins, licors, xampanys, nèctars, garnatxes, moscatells, ressolis i moltíssims més ajuden al complet de la taula exquisida. [...] Què puc oferir-les-hi als meus volguts manresans que no siguin els plats més oportuns i propis d'aquests dies, tal com el pollastre, gall d'indi o capó rostit a la manera clàssica catalana i mallorquina? [...] A Mallorca solen omplir el capó amb trossets de moniato en dolç o, en lloc seu, patata de Màlaga, més un trinxat de carn en iguals quantitats de vedella, gallina, sobrassada, porc i també hi ha qui hi barreja marisc; [...] els mallorquins aficionats als menjars dolços solen posar-hi un xic de torró de Ciutadella, [...

tram viari

La carretera B-502 que uneix Vilassar de Mar i Argentona, de només 6,3 quilòmetres, té des d'aquest any el dubtós honor de ser la carretera més perillosa de Catalunya. La B-502 ha desbancat a la 'famosa' BV-2041entre Gavà i Begues, que durant els últims anys tenia aquesta etiqueta penjada.

• 

La carretera BV-2041 entre Begues i Gavà ha deixat de ser la més perillosa de Catalunya / MANOLO GARCÍA

Aquest rànquing és un dels que deriven de l' estudi europeu EuroRap, que el RACC elabora conjuntament amb altres clubs automobilístics d'Europa des del 2002. EuroRap analitza el risc de patir un accident mortal o greu a la xarxa viària de 25 països en base a dades estadístiques de sèries de tres anys. Aquest 2015, per exemple, s'ha presentat l'EuroRap del 2012-2013-2014, i per tant, no té en compte el repunt d'accidentalitat d'aquest 2015.

Per aquest motiu, Miquel Nadal, director de la Fundació Racc, posa un punt d'alerta: "Els últims 14 anys han sigut molt bons quant a la reducció del trànsit, però aquest 2015 canvia una mica, aquesta evolució favorable s'està esgotant. Estem bé però no anem bé. No volem crear alarmisme, però sí reflexió". Aquest 2015 per primer cop en molts anys es tancarà amb més accidents que l'anterior: a dia d'avui ja han mort 163 persones a les carreteres catalanes, i el 2014 es va tancar amb 140 morts.

• 

[aquest gràfic són dades amb morts a 30 dies, i les xifres de 163 morts i de 140 són de morts a 24 hores]

La carretera de Vilassar a Argentona és ara la més perillosa segons els barems de l'EuroRap, que fa l’equació entre la mitjana anual d’accidents mortals o greus d’un tram, la llargada d’aquest tram i el nombre de vehicles de mitjana que hi passen al dia. Malgrat encapçalar aquesta estadística, el Ricard, veí d’Argentona que sovint agafa aquesta carretera, assegura que al poble no hi ha la sensació que la carretera que va a Vilassar de Mar sigui perillosa.

• 

D'aquesta manera, la carretera de Begues a Gavà ha caigut del primer lloc d'aquest deshonrós rànquing. Aquest és una via de titularitat de la Generalitat, i per tant, el fet que tenir aquesta etiqueta des de fa tan de temps els va obligar a actuar: "Ja hi hem començat a fer actuacions per millorar la seguretat i estic segur que el l'EuroRap de l'any que ve aquesta carretera de Begues ja no sortirà ni entre les 10 més perilloses", explica Xavier Flores, director general d'Infraestructures del departament de Territori. Flores és tan contundent perquè aquest 2015, un any que encara no està dins l'últim EuroRap, a la carretera de Begues no hi ha hagut encara cap accident mortal ni greu. Preguntat sobre si faran el mateix ara amb la B-502 de Vilassar de Mar, el representant de la Generalitat ha recordat que aquesta via pertany a la Diputació de Barcelona.

• 

El top ten del risc 0 d'accidents