paper pintat

Els dies, per llunyans que semblin, sempre arriben. Finalment, aquest 20-D, tindrem la solució. Sabrem si els resultats s’assemblen a les enquestes -mau- o si són reflex fidel d’una campanya electoral penosa -marramiau-. Han estat quinze dies de missatges antics, de rètols sense grapa, de mítings de discurs insuls (i davant de no gaire públic), sense frases brillants i on, incomprensiblement, s’han infrautilitzat les xarxes socials. Més enllà d’alguna vaguetat econòmica, d’un “ corramos un tupido velo” sobre Catalunya i d’un repugnant cop de puny a Rajoy, que és la imatge que quedarà per a la història, tota la resta ha estat un qui dia passa campanya empeny. Ha faltat explicar programa, que la gent notés que parlaven dels seus problemes, i ha sobrat vanitat dels presumptes líders. Durant quinze dies hem vist l’Espanya de les parets de paper pintat; hem viscut dins d’un capítol de Cuéntame, dels avorrits.

A Catalunya, on a nivell gràfic i d’oratòria tot plegat ha estat igual d’evaporat, hem tingut alguns episodis inaudits. Per exemple, els originals cara a cara que ha muntat 8TV entre Tardà i Girauta o Duran i Homs. Però sobretot l’aportació d’aquesta campanya ha estat veure com l’excepcionalitat del moment ha fet que es demani el vot per partit interposat. Quico Homs insta els de la CUP que votin Esquerra. Joan Tardà pidola als votants d’Unió que votin Democràcia i Llibertat. I mentrestant, els cupaires, sempre a la seva bola, sovint difícil d’interpretar, fan campanya a favor de l’abstenció. Per acabar-ho d’adobar, a tres dies de les eleccions Oriol Junqueras renega dels resultats de Junts pel Sí el 27-S. Es nota, en tanta creativitat i en alguns gols en pròpia porta, que el nostre fet diferencial traspua sempre fins a les últimes conseqüències.

Dit això, durant la campanya hem constatat, amb tota la contundència, que Espanya té l’Estat al darrere. És a dir, la paella pel mànec. El poder, els diners i el cinisme necessari per collar qui convingui amb la utilització perversa dels diners del FLA o movent, a conveniència, els fils de les televisions privades o de la diplomàcia internacional. Del resultat de les urnes espanyoles en sortirà un govern que manarà i farà i desfarà a la seva manera. A Catalunya, encara sucursal -o més ben dit, cada vegada encara més sucursal-, només ens queda una cosa: votar. Aquí ens ve tot donat: les lleis i les engrunes. No podem decidir res sense demanar permís, i quan el demanem no ens el donen. La nostra força, per tant, són els vots. Potser l’única força. La folgada majoria sobiranista al Parlament de Catalunya és, a hores d’ara, el nostre gran argument davant d’una Espanya que no escolta i un món que, de moment, fa l’orni. Si els resultats de les eleccions d’avui a Catalunya no s’assemblen a allò que va passar fa tres mesos, calcem-nos. Ens vindran temps de recentralització i rosegons. Si Ciutadans guanya a Catalunya i és decisiva per falcar el PP a Espanya -que no descarto ni una cosa ni l’altra- aleshores, ja, bona nit i tapa’t