nens refugiats

Les crisis de refugiats que es viuen avui al planeta tenen cara de criatura. El 51% dels 9,5 milions de persones que han hagut d’abandonar casa seva fugint de la guerra i la persecució són menors, segons les dades de l’agència de l’ONU per als refugiats. Avui al món hi ha més refugiats que mai des de la II Guerra Mundial i el percentatge de criatures entre ells també és el més elevat des d’aleshores.

Per què hi ha tants nens? Perquè la majoria de refugiats provenen de Síria, l’Afganistan i Somàlia i són famílies senceres que han pogut salvar la pell i s’han endut els fills en el seu èxode. Ho explica a l’ARA Alun McDonald, portaveu de Save the Children al Pròxim Orient, des de l’illa grega de Lesbos: “He parlat aquest matí amb una família de Síria que amb la guerra ha perdut tot el que tenien: casa seva ha sigut bombardejada, la majoria dels seus veïns han mort, l’escola dels seus fills ha quedat destruïda... Voldrien poder-se quedar al seu país, però no han tingut cap més remei que fugir amb els seus fills per arribar a un lloc segur”.

Els més petits estan al centre d’unes guerres que es lliuren sense treva ni cap mena de protecció per a la població civil. I el pes de l’acollida no el carrega l’Europa desenvolupada, sinó els països veïns, molt sovint enfonsats en les seves pròpies misèries. La guerra a la República Democràtica del Congo ha afectat 2,8 milions de criatures, segons dades de l’Unicef. S’enfronten a la violència sexual, el reclutament de nens soldat, la separació de les famílies i tots els traumes d’una guerra sense cap llei. Al Sudan del Sud, el país més jove del món, hi ha 3,4 milions d’infants afectats pel conflicte, dels quals més de 800.000 han hagut de marxar de casa. El conflicte al nord de Mali se suma a l’epidèmia de la fam: 181.000 nens hauran patit aquest any desnutrició aguda. Nigèria i la República Centreafricana són els altres escenaris del drama africà.

A Europa, entre els refugiats que arriben a Grècia i enfilen la ruta dels Balcans, els més petits són els més vulnerables als perills del viatge. Des que la fotografia del petit Ailan Kurdi ofegat en una platja de Turquia va sacsejar la mala consciència d’Europa, més de 150 criatures han mort a les pasteres de l’Egeu. Però aquest no és l’únic problema. L’any passat 24.000 menors que viatjaven sense els pares van demanar asil a la UE i tot apunta que enguany en seran molts més. Un diari alemany recollia aquesta setmana un cas típic: l’Ali Hassan, un noi de 14 anys de la ciutat siriana d’Idlib que està acollit en un centre de menors de Munic. “Els meus pares volien que vingués primer per poder anar a l’escola. A Síria no hi ha classe: la meva escola va ser bombardejada. Si tot va bé, la resta de la meva família podrà venir l’any que ve”. Algunes famílies alemanyes estan disposades a adoptar nens refugiats sirians, però el que ells i els seus pares volen és poder tornar a viure junts. També hi ha menors que es perden pel camí o que queden separats de les seves famílies en els molts moments caòtics del viatge. “Aquestes criatures són particularment vulnerables a l’abús i l’explotació, i necessiten protecció addicional”, reclama la portaveu de Save the Children. I encara que puguin estar al costat dels seus pares, no els poden protegir de les terribles condicions del seu periple: “Aquí, al camp de Moria, que està del tot desbordat, la gent ha d’esperar setmanes per poder continuar el viatge i viuen sota els arbres només amb una lona al damunt”, descriu McDonald. “Han perdut la roba i les mantes en el viatge -alguns m’han explicat que van haver de llençar les seves pertinences per la borda per evitar que la pastera en què anaven a Grècia s’enfonsés-. A la nit fa molt de fred, arriba l’hivern i serà encara pitjor. Fa unes setmanes hi va haver fortes pluges i tot va quedar negat. Hi ha un risc real que els nanos no puguin suportar-ho”, alerta.

Les ONG que treballen en el camí dels refugiats també alerten de l’impacte psicològic de les experiències traumàtiques que han viscut els més petits. “Vénen de zones que pateixen conflictes terribles i han hagut de fer un camí molt perillós pel mar. Molts encara estan espantats per l’experiència i han viscut coses que cap criatura hauria de patir”.

Fa tres setmanes el Dignity I, un dels vaixells que Metges Sense Fronteres ha desplegat al Mediterrani per rescatar del naufragi els que viatgen en la ruta entre Líbia i Itàlia, va trobar-se en alta mar una dona camerunesa de 25 anys, la Collins, que estava a punt de parir. El seu fill, el Divan, va néixer a bord. Tot un símbol de capacitat de supervivència. La mare, infermera, havia estat treballant al seu poble fins que els jihadistes de Boko Haram el van ocupar i va ser segrestada. Es van poder escapar i va emprendre un penós viatge de sis mesos fins a Líbia, on va arribar embarassada. La poeta somali Warsan Shire, exiliada a la Gran Bretanya, resumeix el que va empènyer la Collins, com milions de pares, a jugar-se la vida al Mediterrani: “Ningú posa el seu fill en un vaixell si no és que l’aigua és més segura que la terra”.