FESTIVAL JULIUS 2015. CONCURS DE CURTMETRATGES A VIC
Joan Salvany del 10 al 13 de desembre.-
El
president del cine club de Bigués i Riells, Joan Salvany va asistir-hi en
qualitat de membre del jurat del Premi Miquel Porter i Moix dels cine clubs catalans.
La
meva experiencia aquests dies a Vic, sempre tenen un caliu especial. Primer la
bellísima ciutat, tan a la vora de casa, amb els seus colors de pedra antiga i
els peatonals carrers empedrats, amb mitjavals edificis que tan agobian a Woody
Allen, pero que desprenen uns sorolls de vells trovadors que reposen l’anima.
De fet dembla posible l’aparicio del Julius
darrera cada cantonada. Es com si de repent et trovessis en una gran
localitzacio de cinema. El premi Miquel Porter Moix esta destinat als
curmetratges de cineclubs catalans,i dotat amb 500 euros. Era per el que el
jurat consideres el millor, atenen les condicions subtils e importants del
mestre Porter. S’hi presentaven 16 curts en veritat molt irregulars. Anaven
desde els molt imaginatius fins als que feien riure per el seu surrealisme
impostat. Una de les interperetacions del jurat va ser precisament la
dificultat d’acostarse a un tema tan esponeros com es el texte de Virginia
Woolfe, Orlando
El jurat el constituíem 3 persones. Com a representant del Cine club Vic, Toni Carmona, el Tariq Porter de La Garriga i Joan Salvany de Bigués, jo mateix. Al dinar agradable de Ca l’u demostra que la crisi tambe ha arribat als grans restaurants. Un arroç que a la carta deia caldos enlloc de cubat, a preus de caldereta i que es van emportar tal com va arribar. Marmitako amb tonynina per descobrir i sopa de fruits on el vermell era el rostre del que portava a taula el full de navegacio de la mitja maduixa. En aquest entorn amb la cervessa ara m’el emporto ara la torno, oberta i ves a saber si era la mateixa, varem compartir acordades converses sobre cinema, el seu moment actual i cap a on aniria el nostre premi, el film en el futur.
Mentre “dinàvem”, acompanyats del vi i la cervessa quan hi era, anaven obrin cami en les dures, consensuades, dures i documentades actituts que te que tenir un jurat com cal, después de probar el meu sistema de votacio i consens va quedar sobre la taula, entre tovallons, Sr. Exposito, amb la seva margarida de color blanc i el cordo de sabate cordada. Sorprenent, amb un impressionant sentit de l'estètica en blanc i negre, el guio era emotiu, amb força i varem creure que seguía fil per randa, el pensament i el ritme einsteinia del Miquel.
El jurat el constituíem 3 persones. Com a representant del Cine club Vic, Toni Carmona, el Tariq Porter de La Garriga i Joan Salvany de Bigués, jo mateix. Al dinar agradable de Ca l’u demostra que la crisi tambe ha arribat als grans restaurants. Un arroç que a la carta deia caldos enlloc de cubat, a preus de caldereta i que es van emportar tal com va arribar. Marmitako amb tonynina per descobrir i sopa de fruits on el vermell era el rostre del que portava a taula el full de navegacio de la mitja maduixa. En aquest entorn amb la cervessa ara m’el emporto ara la torno, oberta i ves a saber si era la mateixa, varem compartir acordades converses sobre cinema, el seu moment actual i cap a on aniria el nostre premi, el film en el futur.
Mentre “dinàvem”, acompanyats del vi i la cervessa quan hi era, anaven obrin cami en les dures, consensuades, dures i documentades actituts que te que tenir un jurat com cal, después de probar el meu sistema de votacio i consens va quedar sobre la taula, entre tovallons, Sr. Exposito, amb la seva margarida de color blanc i el cordo de sabate cordada. Sorprenent, amb un impressionant sentit de l'estètica en blanc i negre, el guio era emotiu, amb força i varem creure que seguía fil per randa, el pensament i el ritme einsteinia del Miquel.
Darrera
perque el public els hi dones el seu reconeixment, quedaven Agostus, una satira
terrible sobre el mateix festival i l’Orlando I de qui segurament havia
aprofundit mes en l’estetica, i el contingut i el missatge de l’obra donada com
a leit motiv, Jordi Crusats, molt aparellat amb el II de Presseguer, per menor
de 25 anys
El festival no acabava aquí. Aquests no van ser els únics curtmetratges. Entre les parets del cinema quedaven els resons de Jo soc jo, Orlandoman, La insolita botiga de xocolata o Estimat Virginia que amb una certa curiositat, que no sorpresa, s’acostaven a la Woolfe buscan ne inedites prespectives.Destacaria ara la presencia el president del jurat Julius 015, Jordi Cadena de qui us recordare nomes Els papers d’Aspern, Els pasos perduts, Elisa K, La por (molt recomanable) o Es quan dormo que hi veig clar. Tambe La señora, Barcelona Sur o La oscura historia de la prima Montse. De Nexe no en parlarem. Pero un festival no son els seus carrers, edificis, ciutats, hostesses, actors i actrius, jurats o festes i apats amb mes o menys glamour. Un festival, el cos, el nuci dur, el que el fa ser de veritat i li dona sentit son les seves pel.lícules, curts, animacio o el que sigui, Les obres d’art en definitiva. I aixi acabare jo parlant del Julios 2015 de Vic. Ordenant segons el meu criteri, avui ja influit lleugeramente per els assistents els curts presentats. Trec els ja comentats per ser premiats i repaso per l’ordre que jo els hi he donat com a critic que no es precisament l’ordre alfabetic amb que la organitzacio, amb un criteri imparcial ens els va projectar i encapsular en el USB que ens va fer arribar previament. Cosa Excel.lent perque malgrat perdre una mica de qualitat en la projeccio, pantalla gran so, etc, guanyes molt de temps a l’hora de calibrar el contingut, la técnica, els moviments de camera,els actors, etc. Citats doncs els que podien d’alguna manera o d’altre, estar al podium,ens queda l’entranyable 9 de cada 10. Explica mirant a cámara, com un critic veu la seva vida, carrera profesional i d’altres interessos destruits per una mala critica a l’Orland de la Virginia Woolf. L’abisme taronja es el qe els francesos diuen una boutade, Burlarse de del mort i de qui el vetlla mentre uns personatges estranys enfilen el cami cap l’abisme en un mon inhospit. Anna expresa una situacio sempre viscuda per algu del retrovament dels que no van resistir el somni de la trompa o resaca, sobre tot al despertarse. Poc a dir de la Atlantida, un álbum de fotos d’una casa o de Com un gos i una gossa, animals tancats en gabies, a les que vol accedir una noia per tancar s’hi El millor el veritable so dels gossos empresonats que feien fer lladrucs als de veritat del carrer. The face , la transformacio d’una cara, entre la bellessa i el desig, per rematar ho amb Sr. Orlandella, el cambrer surrealista que pesca la comanda a l ‘instant, per acabar portant un gall de guix a taula, llençant el llibre a terra que desapareix i que ningu ha recollit en el mateix pla i que finalment torna la pau a una parella beligerant i distant com el gall tapadora de la safata. Amb la música operística de Voi que apete, cau el telo i la nit sobre Vic. Diuen que la canço de la noze de figaro amaga una important historia d’amor. El curt de Mia Puig no amaga res, perque per no ser hi no hi ha ni l’ombra de Orlando. Pensant i rient sobre si el desembrus es tindria que fer l’Agostus, demano que algu em canti el titular que dira Cadena al lliurament de premis. Sera el colofo a una bona organitzacio i a la despedida d’un parell de centenars de amics que estimen el cinema en qualsevol format. El premi Sert o no Sert al millor cartell ha anat a Laura Ojer per Orlando. I perque no conexia jo a Sergi, Victor, Xavier Roca, Monteys, Reguant o Gañarul.La tercera experiència a Vic a tornat a ser ha ser genial. El tracte de l'equip va ser fantàstic. La passejada fins el restaurant, plena de detalls culturals, instructius i turistics que s’agreixen per posarse al dia de la compleja ciutat i a mes amb les aromes d’unes interessants converses al voltant d'un cafè. La relació amb els companys de jurat, millor si hi cap. Encara que coneguts o amics de face nomes, pero oberts a comentar iexplicar si cal realitats molt diferents a la meva. Enesima, experiència fent de jurat en un festival, pero tercera a Vic, al Julius. I crec que el millor que puc dir és que espero creixer encara amb ell i que sempre podran comptar amb mi. Tot i que per la meva condicio de salut quasi mai puc arribar a veure en directa la cara de satisfaccio del premiat per nosaltres. I no nomes perque no estiguem a la vora.
El festival no acabava aquí. Aquests no van ser els únics curtmetratges. Entre les parets del cinema quedaven els resons de Jo soc jo, Orlandoman, La insolita botiga de xocolata o Estimat Virginia que amb una certa curiositat, que no sorpresa, s’acostaven a la Woolfe buscan ne inedites prespectives.Destacaria ara la presencia el president del jurat Julius 015, Jordi Cadena de qui us recordare nomes Els papers d’Aspern, Els pasos perduts, Elisa K, La por (molt recomanable) o Es quan dormo que hi veig clar. Tambe La señora, Barcelona Sur o La oscura historia de la prima Montse. De Nexe no en parlarem. Pero un festival no son els seus carrers, edificis, ciutats, hostesses, actors i actrius, jurats o festes i apats amb mes o menys glamour. Un festival, el cos, el nuci dur, el que el fa ser de veritat i li dona sentit son les seves pel.lícules, curts, animacio o el que sigui, Les obres d’art en definitiva. I aixi acabare jo parlant del Julios 2015 de Vic. Ordenant segons el meu criteri, avui ja influit lleugeramente per els assistents els curts presentats. Trec els ja comentats per ser premiats i repaso per l’ordre que jo els hi he donat com a critic que no es precisament l’ordre alfabetic amb que la organitzacio, amb un criteri imparcial ens els va projectar i encapsular en el USB que ens va fer arribar previament. Cosa Excel.lent perque malgrat perdre una mica de qualitat en la projeccio, pantalla gran so, etc, guanyes molt de temps a l’hora de calibrar el contingut, la técnica, els moviments de camera,els actors, etc. Citats doncs els que podien d’alguna manera o d’altre, estar al podium,ens queda l’entranyable 9 de cada 10. Explica mirant a cámara, com un critic veu la seva vida, carrera profesional i d’altres interessos destruits per una mala critica a l’Orland de la Virginia Woolf. L’abisme taronja es el qe els francesos diuen una boutade, Burlarse de del mort i de qui el vetlla mentre uns personatges estranys enfilen el cami cap l’abisme en un mon inhospit. Anna expresa una situacio sempre viscuda per algu del retrovament dels que no van resistir el somni de la trompa o resaca, sobre tot al despertarse. Poc a dir de la Atlantida, un álbum de fotos d’una casa o de Com un gos i una gossa, animals tancats en gabies, a les que vol accedir una noia per tancar s’hi El millor el veritable so dels gossos empresonats que feien fer lladrucs als de veritat del carrer. The face , la transformacio d’una cara, entre la bellessa i el desig, per rematar ho amb Sr. Orlandella, el cambrer surrealista que pesca la comanda a l ‘instant, per acabar portant un gall de guix a taula, llençant el llibre a terra que desapareix i que ningu ha recollit en el mateix pla i que finalment torna la pau a una parella beligerant i distant com el gall tapadora de la safata. Amb la música operística de Voi que apete, cau el telo i la nit sobre Vic. Diuen que la canço de la noze de figaro amaga una important historia d’amor. El curt de Mia Puig no amaga res, perque per no ser hi no hi ha ni l’ombra de Orlando. Pensant i rient sobre si el desembrus es tindria que fer l’Agostus, demano que algu em canti el titular que dira Cadena al lliurament de premis. Sera el colofo a una bona organitzacio i a la despedida d’un parell de centenars de amics que estimen el cinema en qualsevol format. El premi Sert o no Sert al millor cartell ha anat a Laura Ojer per Orlando. I perque no conexia jo a Sergi, Victor, Xavier Roca, Monteys, Reguant o Gañarul.La tercera experiència a Vic a tornat a ser ha ser genial. El tracte de l'equip va ser fantàstic. La passejada fins el restaurant, plena de detalls culturals, instructius i turistics que s’agreixen per posarse al dia de la compleja ciutat i a mes amb les aromes d’unes interessants converses al voltant d'un cafè. La relació amb els companys de jurat, millor si hi cap. Encara que coneguts o amics de face nomes, pero oberts a comentar iexplicar si cal realitats molt diferents a la meva. Enesima, experiència fent de jurat en un festival, pero tercera a Vic, al Julius. I crec que el millor que puc dir és que espero creixer encara amb ell i que sempre podran comptar amb mi. Tot i que per la meva condicio de salut quasi mai puc arribar a veure en directa la cara de satisfaccio del premiat per nosaltres. I no nomes perque no estiguem a la vora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada