treballem?

¿Ens estranya que hi hagi un percentatge de joves que pensin que és molt millor quedar-se a casa a cuidar la família que anar tot el dia amb la llengua fora? Anem a pams. L'enquesta de Barcelona 2015 ens dóna aquestes xifres: el 10% dels joves de Barcelona prefereixen que les dones no treballin fora de casa. Les noies ho diuen més que els nois (11,2%), i si els joves són de fora de la UE, llavors ja és gairebé una quarta part (22%) que assegura que només cal que les dones surtin a treballar si la família ho necessita; és a dir, estrictament per raons de subsistència econòmica. Els que han estudiat menys (ESO o inferior) creuen encara més que no s'ho val que les noies surtin a treballar (17,7%) i encara més si ja tenen fills (23%), que és quan veuen el pa que s'hi dóna. Ajuntem-hi unes altres dades tant o més esfereïdores, que ens poden ajudar a entendre el que passa. I és que gairebé la meitat (43,9%) dels joves de 15 a 29 anys no treballen i, en cas d'atur, la meitat acceptarien de fer una feina amb un sou inferior al que consideren just i fins i tot treballarien sense contracte. La qüestió és poder subsistir.

Més enllà de les xifres, hi ha les persones. Persones que coneixem en el nostre cercle familiar, social i professional. Persones que vénen a la ràdio a explicar-nos la seva feina i la seva vida. Un cambrer, un càmera de televisió que treballa com a autònom, una caixera de supermercat, algú que recull fruita... molts perfils diferents amb preparació desigual. Em fan els comptes i em demostren com l'hora treballada els pot arribar a sortir a alguns a dos euros. Tant a homes com a dones, i molt especialment si són joves o molt grans, amb poca preparació o havent de fer feines inferiors al seu nivell d'estudis. A més, allò que en diem conciliació familiar, ara com ara és essencialment cosa de dones, la qual cosa provoca que siguin elles les que més estan disposades a treballar a mitja jornada, tenint en compte també que els seus sous són sensiblement inferiors als dels homes. Llavors, ¿ens ha d'estranyar que hi hagi un percentatge de joves que pensin que és molt millor quedar-se a casa cuidant la família que anar tot el dia corrents per mirar d'arribar a tot? ¿On queden aquells vells conceptes de realització personal, carrera professional o projecte vocacional? Doncs enlloc. Passen a ser inexistents. Els nostres joves barcelonins hi toquen. Volen viure, no només subsistir. Saben que l'expectativa de benestar vital que tenen és inferior a la que han gaudit els seus pares. És la primera vegada que ens passa com a societat, i això és un fracàs dels grans. No criminalitzem els joves carques. Som els adults els que els vam prometre un món millor.