D’ulls tranquils i somriure amable, Moncho Ferrer entoma amb humor la pregunta que probablement li han fet més vegades en els últims anys: “Com es viu a l’ombra del llegat del teu pare?” “No és cap pes ni cap càrrega, al contrari; es viu tranquil·lament, amb orgull i amb felicitat”, assegura. El segon dels tres fills de Vicenç Ferrer i Anne Perry és director de programes de la fundació que el seu pare va crear l’any 1970 al districte indi d’Anantapur. Allà mateix va néixer ell just un any després i allà viu encara, consagrat a mantenir viu aquell llegat, a ajudar les castes més baixes de l’Índia. Tot i que tenia ja 18 anys quan va venir per primer cop a Catalunya a conèixer la família del pare, diu que “valora molt” les seves “arrels” catalanes, com les angleses de la mare. Ell se sent indi, aquell és el seu país, diu. “Però també sóc del món”.
Com ha canviat la Fundació Ferrer la vida d’Anantapur?
El canvi ha sigut brutal. Jo ho sé perquè hi he nascut. Quan vaig néixer tots els dalits ointocables, la casta més baixa, vivien en barraques, i ara ja no trobaràs cap família vivint així. Hem construït 65.000 habitatges i en tots els casos donem les claus a la dona. Ho fem per a la seva seguretat, però també per canviar la mentalitat una mica.
Suposo que vau trobar resistència.
Al principi una mica però al cap i a la fi la casa és per a tota la família. El fet que tinguin elles la clau fa que si són maltractades o si el marit és infidel, puguin fer-lo fora. En aquests casos abans eren elles i els fills els que es quedaven fora de casa.
De fet, en els últims anys l’Índia ha sigut notícia al món per atacs masclistes brutals, com el de la jove violada i assassinada a Nova Delhi el 2012. ¿La pressió internacional ha aconseguit canviar alguna cosa?
Els humans necessitem temps per saber què estem fent malament i canviar-ho; massa temps, sovint. En el tema de les dones, si t’asseus a parlar amb ells et diuen que això no està bé, però són presoners del seu passat. Han crescut així, veient el seu pare pegar a la seva mare. Però hi ha hagut canvis. Abans tota aquesta violència domèstica era pública, jo havia vist pegar a dones molt durament al mig del carrer. Ara no, ara es fa dins les cases. Abans tot aquest tema era tabú. Les noies no denunciaven perquè els podia suposar no casar-se mai, i ara se’n parla. Especialment després del cas de la noia de Nova Delhi hi va haver un canvi increïble a l’Índia, tothom va sortir al carrer en manifestació i el govern va haver de fer canvis legislatius. Però les lleis no ho resoldran, la clau és l’educació, que ha d’instaurar aquests valors des de petits, i això encara no està passant.
¿Diria que aquest problema cultural és més greu aquí que en altres països?
És un problema nacional. No sé si és pitjor que a altres llocs. El que no entenc és com passa això a l’Índia, que és un país molt tolerant, on la gent té molta pau interior i tothom té molt respecte per la seva mare i les seves filles.
Creu en la possibilitat del canvi?
I tant, sobretot perquè ara a l’Índia el 60% de la població té menys de 30 anys. És una Índia diferent, una Índia jove que demana feina, que vol viure bé i vol tenir futur.
La Fundació Vicente Ferrer ha impulsat una campanya contra les bodes infantils.
Sí, això també està canviant molt a poc a poc. Quan jo era petit a quasi totes les bodes del poble la núvia tenia menys de 15 anys. Ara ja no és tant així, però encara hi ha moltes bodes infantils. En la nostra campanya hem aturat ja 70 matrimonis infantils. La primera va ser una nena de 13 anys, apadrinada per la Fundació. La seva mare va venir a convidar-nos a la boda! De seguida li vam preguntar quina edat tenia la seva filla i ella tan tranquil·lament ens va dir: “Tretze”. El mateix dia vam anar tot l’equip a casa seva a convèncer-la que no la casés. Vam trigar quatre dies però vam aturar la boda.
Vau convèncer la mare?
Sí, perquè en el fons ella no volia fer-ho i la filla evidentment tampoc. Però abans de criticar cal mirar de prop per què passen les coses. Sempre la raó principal és la pobresa. A més, la mare no tenia marit i tenia por de no poder protegir la seva filla si passava alguna cosa. Però la vam convèncer i ara la nena torna a anar a l’escola, perquè un altre efecte nociu és que quan es casen deixen d’estudiar. Les ajudem amb roba i oferint tota l’educació de la nena gratis.
L’ajuda de les ONG és fonamental a l’Índia, on encara hi ha 300 milions de pobres. Però com ho està fent el govern de Narendra Modi?
N’hi ha més, de pobres. Els 300 milions són els més pobres de tots, però n’hi ha fins a 700 milions. Fa 10 anys a Anantapur hi havia 25 pobles sense electricitat i ara no en queda cap gràcies a la Fundació. És una responsabilitat del govern, però el meu pare sempre em deia: “Som aquí per tapar forats”. Ara Modi s’ha guanyat la confiança de la gent i ha portat molta esperança, però és massa aviat per jutjar. Cal veure com ho fa.
Us heu plantejat ampliar el radi d’ac ció més enllà d’Andhra Pradesh?
Ja som a dos estats i a 5 districtes de l’Índia. Fa poc vaig veure un vídeo on el pare deia: “Tinc un desig molt gran d’arribar a tota l’Índia”. Nosaltres hem de fer-lo realitat algun dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada