la marca barça

El Barça és un pol d’atracció per als turistes internacionals i, a la vegada, un motor econòmic molt important per a la ciutat de Barcelona, fins al punt que el club blaugrana va generar un impacte durant la temporada passada de 759 milions en l’economia de la ciutat, cosa que suposa un 1,2% del PIB total de Barcelona.

El Barça genera riquesa perquè, segons constata un estudi de la consultora Deloitte, dóna feina a 15.265 persones, de manera directa i indirecta, una xifra que equival al 15% de la taxa d’atur actual de la ciutat. A més, el club blaugrana és un reclam de primera magnitud per als turistes internacionals: el 6% dels que arriben a Barcelona ho fan pel Barça. De fet, en cada partit al Camp Nou hi ha gairebé 20.000 turistes a les graderies, segons dades de la mateixa entitat barcelonista. “Barcelona és una marca molt potent, sobretot relacionada amb l’esport, estem molt lligats: el Barça s’aprofita de la marca Barcelona, i Barcelona de la marca Barça”, va admetre el president Josep Maria Bartomeu, que va acudir a la presentació de l’acte al Cercle d’Economia.

Segons l’estudi, l’impacte econòmic del Barça a la ciutat creixerà notablement amb la construcció de l’Espai Barça. Durant els quatre anys d’obres necessaris per fer un nou estadi (2017-2021) es generaran 158 milions anuals més, que s’hauran d’afegir als 759 que ja representa actualment l’activitat ordinària del club, i també 3.250 llocs de treball addicionals. I en una tercera fase, un cop el nou Espai Barça sigui una realitat, es generaran 67 milions anuals addicionals, cosa que significa un 9% més de contribució al PIB de la ciutat. Amb l’Espai Barça, segons la consultora, es generarien 1.363 llocs de treball addicionals.

“Estic convençut que amb l’Espai Barça hi haurà més atracció turística. El Barça projecta la imatge del país al món. No podem aturar el creixement del Barça, els catalans volem conquerir el món”, va explicar el president blaugrana.

En un marc exclusivament econòmic, Bartomeu va negar que el projecte Espai Barça estigui aturat per culpa de les eleccions municipals de diumenge, i va fer una defensa vehement de l’estreta relació amb Qatar Airways. “Estem molt contents amb el patrocini. Em quedaria amb el que fan per a nosaltres, no només per al Barça, també per a la ciutat i l’aeroport. M’agradaria saber quanta riquesa i valor afegit aporta Qatar Airways a la ciutat”, va sentenciar.

emigrants catalans

Des de l’any 2009 el nombre de joves emigrants s’ha incrementat un 71,2% a causa de l’elevada taxa d’atur juvenil que registra l’Estat. Actualment se situa en un 45,6% entre els joves de 16 a 24 anys. Així ho apunta l’últim Informe JESP (Joves Emigrants Sobradament Preparats), elaborat per l’Avalot-Joves de la UGT, que quantifica en 60.848 els joves catalans d’entre 15 i 34 anys que resideixen actualment a l’estranger, dels 242.070 catalans que té registrats l’Idescat. Respecte de l’any passat, el total de joves catalans que han marxat a l’estranger s’ha incrementat un 9%.

Ara bé, si l’any 2009 la principal destinació dels joves emigrants catalans era Andorra i en el període del 2013-2014 era Europa, actualment les preferències han canviat. El continent escollit pels joves és l’Amèrica del Sud, ja que sis de cada deu joves que emigren al continent americà trien països d’aquesta regió. L’Argentina és el país preferit, amb un 29,85%, seguit de Veneçuela, amb un 15%, i el Brasil, amb un 13%. Des de l’any passat, 1.743 joves catalans han marxat a l’Amèrica del Sud. 

“Hi ha la idea que els joves marxen a Londres a servir cafès i a aprendre anglès, però, en realitat, el que fan majoritàriament és anar a països de parla espanyola amb economies emergents per establir-hi un projecte de vida”, va explicar ahir Afra Blanco, portaveu nacional de l’Avalot de la UGT. Dins dels joves que emigren al continent americà, un 17,20% ho fan a l’Amèrica Central, on Costa Rica i Guatemala són les principals destinacions. Només un 12,48% dels joves escullen com a destinació l’Amèrica del Nord. La Unió Europea és la segona principal destinació dels joves catalans que emigren, un 42,27% del total. Les principals destinacions són França i Alemanya, seguit del Regne Unit i Bèlgica.

Segons l’assessoria de mobilitat internacional de la regidoria d’Adolescència i Joventut de l’Ajuntament de Barcelona, de les 894 consultes que van rebre l’any 2014 un 32% van ser per treballar a l’estranger, un 18% per anar-hi a fer pràctiques professionals, un 20% per fer voluntariat i un 20% per anar-hi a estudiar. En aquest sentit, l’interès dels joves per marxar a treballar s’ha incrementat 5 punts percentuals respecte a l’any anterior.

L’informe de la secció de joves de la UGT també apunta que la majoria de consultes que reben les assessories per treballar fora són de joves que han acabat la carrera i volen trobar oportunitats laborals relacionades amb la seva formació que a Catalunya no troben.

Segons Afra Blanco, de la UGT, “els sectors en què més s’ha retallat o s’ha gestionat malament” són els que més interès migratori han tingut entre aquests emigrants. Es tracta dels sectors de l’art i la cultura, l’educació, la salut, l’enginyeria i l’arquitectura.

el binomi

El Gran Premi de França de MotoGP va ser nefast per als interessos de la marca Honda. Cinc dels vuit pilots que porten una moto de la marca japonesa van caure, i dels oficials només es va salvar Marc Márquez. El de Cervera, dos cops campió del món, va acabar lluitant amb dents i ungles per defensar la quarta posició, força lluny de dues Yamaha oficials (Lorenzo i Rossi) i de la Ducati d’Andrea Dovizioso.

De portes enfora, Márquez va reaccionar com sempre, amb un somriure i sense retrets. Diumenge va explicar que la pujada de la temperatura de l’asfalt havia modificat les condicions de pilotatge, i que per tant no va servir el set up previst inicialment. Ahir, al seu blog, donava per bons els “tretze punts daurats” que havia sumat.

De portes endins, però, els problemes són uns altres. Márquez és capaç de fer bons temps a una sola volta, a la pole de dissabte, però diumenge falla perquè no té prou bon ritme de carrera. Ni ell ni la resta de pilots d’Honda. A Le Mans les caigudes es van produir per culpa de l’eix davanter, massa inestable quan es pilotava al límit. I si el de Cervera va evitar caure va ser perquè va pilotar a l’estildirt track, derrapant i evitant forçar la suspensió. Aquella conducció, que des de fora semblava arriscada i molt espectacular, en realitat era un mecanisme de defensa per ser competitiu, dintre de les possibilitats. Els problemes, però, no els va solucionar, sinó només emmascarar, i tot plegat per acabar en quarta posició.

Les coses vénen d’antic, d’abans de l’inici de la pretemporada, amb l’evolució que va presentar Honda a Márquez per a aquest 2015. Quan el vigent campió va provar la moto, va notar que el motor tenia massa potència, que la màquina era ingovernable, massa nerviosa quan es pilotava al límit. Honda va buscar una solució a la desesperada i, uns mesos després, va presentar-se al test de Sepang amb tres prototips diferents. Márquez en va escollir un. Però a França el va descartar i va recórrer a un altre dels prototips presentats a Malàisia. I tampoc va funcionar.

Els maldecaps segueixen. “Honda és Honda, ja trobaran alguna cosa”, va deixar anar el pilot, a mig camí entre l’esperança i la resignació. “Fa la sensació que l’Honda no és una moto prou equilibrada -deia Andrea Dovizioso (Ducati), que va acabar tercer-. Si els problemes es camuflen és pel talent de Marc Márquez. Aquesta moto l’agafa qualsevol altre pilot i està lluitant per entrar a la zona de punts”.

A Honda treballen contra rellotge i els pilots esperen aquesta solució. “Mentrestant hem de cobrir els problemes com sigui, pilotant més o menys al límit”, reconeixia Márquez. Però el fet és que el de Cervera ja és a 33 punts del líder, Rossi, quan tan sols s’han disputat cinc curses de la temporada.

la sequera

• 

Després de dies de sequera, la pluja va tornar a fer acte de presència ahir a Barcelona. / PERE TORDERA

Ha calgut esperar fins al dia 19 per veure la primera ploguda més o menys general del mes, i això després d’un abril que en general va ser ben sec. Els habituals xàfecs de primavera estan arribant amb comptagotes aquest 2015: això ha provocat que el cap de setmana passat diverses comarques se situessin en perill molt alt d’incendis, un fet poc habitual quan tot just s’acaba d’encetar la segona quinzena del mes de maig.

Ahir les precipitacions van arribar amb certa abundància en alguns indrets. Les pluges més abundants de les últimes hores han estat: Barcelona (Fabra), 48 l/m2; Badalona, 42; Tremp, 41; Cabrils, 33; Gisclareny, 31; Arenys de Mar, 30; Molló, 27; Port del Comte, 26; Vielha, 22 l/m; la Seu d’Urgell, 22 l/m i Guardiola de Berguedà, 23 l/m. Lluny del Pirineu i de la costa central les precipitacions han sigut força més escasses, molts registres d’entre 5 l/m i 10 l/m, i alguns fins i tot inferiors. Les pluges d’ahir serveixen per alleujar la sequera al Pirineu, però la suma d’abril i maig continua quedant en general molt lluny del que seria normal per a l’època. A Olot, per exemple, les precipitacions superen amb prou feines els 25 l/m, quan la suma habitual d’aquests dos mesos frega els 200 l/m, a Girona se n’esperen normalment 144, i aquest any fins ahir a les 21 hores n’hi havien caigut només 21. Indrets com Vic, Sant Sadurní d’Anoia, Tarragona i Caldes de Montbui han acumulat fins ara menys d’un 20% de la pluja que caldria esperar en aquests dos mesos.

Potser un dels casos més exagerats és el de Lleida, on dels 81 l/m2 que solen registrar-se entre abril i maig, enguany només n’han caigut 8. A Ponent abans de l’abril aquest 2015 encara havia anat plovent amb certa normalitat, però en alguns punts de la costa i del prelitoral la sequera s’allarga des del gener: a l’estació de l’aeroport de Girona les pluges ens els 5 primers mesos de l'any se situen entre les 10 més escasses en més de 40 anys de dades.

Al maig encara li queden deu dies, però no hi ha gaires possibilitats de més pluja a curt termini. Aquesta tarda es repetiran alguns xàfecs i tempestes al nord-est, sobretot al voltant de comarques com la Selva, el Maresme, el Gironès, la Garrotxa, Osona i el Vallès. Seran la cua d’aquesta situació de pluges que no tindrà continuïtat durant els pròxims dies. Els mapes del temps fan pensar que acabarem la setmana sense més ruixats, i només a les acaballes del mes s’intueix una lleugera possibilitat que el temps es torni a fer més inestable.

Votants 2.0: el kit

Els vídeos virals com el run run d’Ada Colau o el de la CUP de Tàrrega, juntament amb l’allau de piulades i hashtagselectorals, proven que els partits esmolen les eines digitals en campanya. Però, i els ciutadans? Més enllà dels comentaris en 140 caràcters sobre política, les aplis i les webs d’informació política i de fiscalització dels càrrecs públics eixamplen les maneres com els ciutadans s’informen i actuen. Catalunya i Espanya van a remolc d’una tendència que en el món anglosaxó fa temps que ha arrelat. A un altre ritme, però, les iniciatives van brollant i formen tot un kittecnològic imprescindible per un any d’eleccions municipals, catalanes i espanyoles.

Per posar a punt el mòbil, hi ha projectes com ara El Teu Parlament, Congreso 2.0 i Electorability. El Teu Parlament és una idea gestada el maig del 2014 per quatre estudiants de ciències polítiques de la Universitat Pompeu Fabra. L’aplicació, que s’està construint i encara busca finançament a Goteo, té com a objectiu que els usuaris rebin informació personalitzada sobre l’activitat parlamentària. En aquesta línia, Congreso 2.0, ja disponible per a Android i iOS, ofereix la possibilitat de consultar les lleis aprovades, rebutjades i en tramitació al Congrés de Diputats.

Un altre projecte que aviat els ciutadans podran tenir a la butxaca és l’apli Electorability, que pretén comparar els programes electorals dels partits i estudiar la viabilitat de les seves propostes. La periodista Idoia Sota, impulsora del projecte, explica que ara mateix busquen finançament per veure la llum abans de les eleccions espanyoles, previstes per a finals d’any. “La filosofia és posar a l’abast dels ciutadans una eina que sigui útil a l’hora de prendre decisions de vot més enllà del soroll”, explica Sota. L’aplicació tindrà un grup d’experts col·laboradors que respondrà als dubtes dels ciutadans i també, seguint la tendència d’utilitzar mecàniques de joc (ludificació), oferirà un test perquè cadascú sàpiga quin partit està més en consonància amb la seva ideologia, a l’estil del joc que proposava la web Elecciones.es per als comicis europeus del 2014. L’eina també vol fer seguiment del compliment de les promeses. Sota creu que la majoria de ciutadans no té temps per digerir tots els programes electorals i molta gent vota sense conèixer les propostes. “El nostre objectiu -explica la periodista-és reduir el nombre de persones que acudeixen a les eleccions per impulsos emocionals o per les últimes enquestes”.

Més enllà de les promeses, per prendre decisions de vot són molt rellevants els fets, el que els polítics han fet en l’últim mandat. Les institucions han començat a obrir tímidament l’aixeta de la transparència amb webs com la impulsada per la Generalitat de Catalunya. Però ciutadans, professionals i organitzacions han desenvolupat també les seves pròpies eines. Per posar a l’abast informació, la Fundació Civio ha impulsat projectes com ara Tuderechoasaber.com, El BOE Nuestro de Cada Día i El Indultómetro.

Per la seva banda, El Indultómetro estudia els indults concedits pel govern espanyol des del 1996. En aquesta línia s’emmarca també el projecte Apps4citizens, que recopila i recomana aplicacions que, consideren, ajuden a “millorar la qualitat democràtica”. Ricard Espelt, que n’és coordinador, assegura que aquestes aplis poden “generar models de contrapoder” i que, en la seva majoria, neixen amb “un esperit de compromís social i polític i una voluntat de transformar”.

En la línia de la política vigilada, trobem iniciatives com ara Qué Hacen los Diputados. A través d’aquesta web, els ciutadans poden revisar, de cadascun dels 350 diputats al Congrés, el que ha votat a favor i en contra, els dies que no ha votat com també el seu salari i declaració de béns. Un altre projecte que posa la lupa sobre els representants públics és Epolitic.org, que recopila els seus currículums. La iniciativa va néixer com un treball acadèmic l’abril del 2014 i ara mateix ja reuneix més de 1.100 currículums. A través del seu compte de Twitter han llançat una campanya per encoratjar els caps de llista als comicis municipals a posar a la llum pública la seva trajectòria professional i política.

Si aquestes eines es basen en el que els polítics fan, també n’hi ha que posen el focus en el que desfan, és a dir, en les piulades que esborren: són Politwoops i Digo Diego. Les piulades suprimides reflecteixen relliscades dels polítics, textos amb faltes o opinions personals que potser no coincideixen amb les del seu partit, entre d’altres. Fa un temps era curiós veure com aquells que van donar suport a Carme Chacón van esborrar les seves piulades quan Alfredo Pérez Rubalcaba va guanyar la cursa per liderar el PSOE, o com diputats que feien broma del rei Joan Carles i els elefants després reculaven.

Un pas més enllà de la informació i la transparència se situa la participació. Ja hi ha plataformes com Kuorum.org que posen en contacte polítics i ciutadans per debatre iniciatives concretes. Els polítics -que paguen 10 euros mensuals- poden plantejar els seus projectes polítics i debatre’ls amb els ciutadans.

el watergate alemany

Hi ha una pregunta que podria decidir el destí de la Gran Coalició que pilota el govern alemany. I és una pregunta que, de moment, la cancellera Angela Merkel no contesta. S’emmuralla en el silenci mentre va creixent el xiuxiueig dels que interpreten que té mala consciència. L’últim bastió de la seva credibilitat va trontollant, apunten els crítics. I la qüestió és de difícil solució: ¿ha de lliurar la cancelleria al Bundestag (cambra baixa) els anomenats selectors, és a dir, una llista amb els termes de recerca i dades que hagin sigut espiats per l’Agència de Seguretat Nacional nord-americana (NSA) amb el vistiplau dels serveis secrets alemanys per a l’exterior (BND)?

Aquesta llista és a l’epicentre de l’escàndol i aclariria la dimensió de la cooperació entre aquestes dues agències d’intel·ligència. Mentre Berlín espera el permís dels Estats Units per facilitar la llista, la pressió s’estreny sobre Angela Merkel com mai i els seus socis socialdemòcrates (SPD) al govern ho estan aprofitant per guanyar terreny a la cancellera.

La Unió Democratacristiana (CDU) de Merkel i els seus germans bavaresos de la CSU continuen liderant les enquestes d’intenció de vot amb un confortable 41%. L’SPD, frustrat perquè no passa del 25%, veu ara una mostra de vulnerabilitat de la cancellera en l’escàndol de l’espionatge, i el vicecanceller i ministre d’Economia, el socialdemòcrata Sigmar Gabriel, no s’ha estat de collar públicament la cap del govern. “Hem de permetre al Bundestag accedir als documents del BND. Aquí s’ha de mostrar coratge com a govern. Hem d’aclarir com més aviat millor l’acusació que el BND va ajudar els serveis secrets nord-americans a l’hora d’espiar empreses alemanyes i polítics europeus”, va reclamar Gabriel.

El to és cada cop més agressiu en la política interna i Merkel tem alhora que de cara a l’exterior la complexa relació transatlàntica també quedi deteriorada si passa per alt la previsible oposició dels Estats Units a facilitar els selectors a una comissió d’investigació del Bundestag. El dilema pot acabar sent que o bé actua contra els interessos dels valorats serveis nord-americans -que tant ajuden Alemanya a protegir-se del terror internacional- o bé vulnera el seu compromís d’aclarir davant els seus ciutadans tot l’afer de cooperació entre la NSA i el BND. En una tessitura tan complicada, el malestar de la CDU/CSU amb Gabriel també s’ha fet evident. “No pot ser que alguns trenquin la nostra confiança només perquè els sembla políticament oportú”, va reaccionar ahir el cap de la fracció parlamentària de la CDU, Volker Kauder.

Des dels antics socis de govern, el president dels liberals de l’FDP, Christian Lindner, també ha advertit Merkel d’un final prematur de la seva legislatura: “Si la cancellera no aporta un aclariment sense reserves, aquest afer del BND pot adquirir la dimensió del Watergate als Estats Units”.  La pressió cap a la cancellera també és mediàtica. “Merkel ha fracassat” en la seva promesa d’aclarir-ho tot, va reblar el diari Süddeutsche Zeitung. El tractat segons el qual cap dels dos països no s’espiaria, que, segons la cancelleria, estava a punt de firmar-se amb els Estats Units l’estiu del 2013 -pocs mesos abans de les eleccions generals-, està en punt mort. I Merkel no té encara cap resposta per donar.

Els hipsters

1. L’últim Onze de Setembre Gerard Piqué va penjar diverses fotografies a Twitter on se’l veia formant part de la històrica V en favor del dret a decidir. Les fotos, esclar, van disparar les emocions dels internautes. Uns van abocar la seva bilis espanyolista sobre el jugador blaugrana; altres, al contrari, van alabar la seva valentia. A les fotografies hi havia, però, un element que va passar totalment desapercebut per als dos bàndols: de forma gens innocent, Piqué portava una gorra i una samarreta amb el logotip de Nike ben visible.

Per què aquest fet no va merèixer cap comentari a les xarxes socials? És cert que estem molt habituats a veure els esportistes d’elit fent publicitat per a marques multinacionals, i molt poc a veure’ls portant una estelada. Ara bé, per què assumim amb tanta naturalitat que defensar la independència implica un compromís polític que, en canvi, no veiem quan es promouen activament els valors del capitalisme?

2. Enfotre-se’n dels hipsters o modernets és un esport habitual. No té gaire mèrit criticar unes persones que constantment fan servir la roba que porten, les sèries de televisió que miren o els gadgets que manipulen per diferenciar-se de la resta dels mortals i sentir-se superiors. Els que vivim a Barcelona -la ciutat amb més densitat de dissenyadors gràfics i de gintònics a deu euros, la Meca del Primavera Sound i el Sónar- ho tenim especialment fàcil.

Des de fa uns mesos existeix un llibre que ofereix arguments a favor d’aquesta ràbia ancestral que desperten els esnobs, coolturetes i altres barbuts. Es tracta d’ Indies, hipsters y gafapastas. Crónica de una dominación cultural (Ed. Capitán Swing, 2014). El seu autor, el periodista Víctor Lenore, el planteja com un “pamflet” en contra de la cultura hipster. Lenore vol desmuntar la imatge que representa els hipsters com uns éssers inofensius que viuen en una bombolla purament estètica i ideològicament neutral. Amb profusió d’exemples, Lenore ens intenta fer entendre que l’estil de vida hipster encarna a la perfecció els valors individualistes i consumistes del capitalisme neoliberal. Els modernets, a la seva manera, també fan política.

3. El llibre està prologat per Nacho Vegas, un cantautor que ha canviat el maleïdisme per l’activisme i ha passat a autoeditar-se els discos, a escriure cançons de denúncia i fins i tot a cantar-les en oficines bancàries per protestar contra els desnonaments. Vegas és la figura més visible d’un corrent que pretén traslladar a l’àmbit de la música independent la creixent politització que ha viscut la societat espanyola des del 15-M. El músic asturià ha decidit (com el mateix Lenore, també un exindie convers) fer el difícil trànsit que va del jo al nosaltres.

4. A Catalunya la llengua serveix per construir aquesta dimensió col·lectiva que fa que un fenomen cultural sigui alguna cosa més que una mera suma d’identitats individuals. Pensem per exemple en el rock català, un moviment que als anys noranta va gaudir de certa legitimitat política pel fet de cantar en llengua catalana. Importava poc o gens quin era el contingut de les lletres o si els grups pertanyien a una discogràfica multinacional. No és estranya, doncs, la gran indignació que van provocar els Sopa de Cabra quan es van “vendre” per cantar en castellà.

Tanmateix, ningú va alçar la veu per acusar Pep Guardiola d’haver-se venut quan, en ple esclat de la bombolla immobiliària, va aparèixer a les parades d’autobús com a imatge corporativa del Banc Sabadell. F. Jameson va dir que és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme. I ja se sap que per a aquestes coses els catalans no en tenim gaire, d’imaginació.

S'enfonsen escoles al Nepal

Els murs de formigó de l’institut estan esquerdats com un mirall. Els enginyers donen per perduda l’escola Shree Gyan Mandir Mamuna per por que les contínues rèpliques des del devastador terratrèmol del 25 d’abril (que va deixar 8.000 morts) acabin enfonsant l’edifici, com ha passat amb la planta superior de la casa del costat. Dimarts el terra va tornar a tremolar i, segons l’últim balanç de la policia nepalesa, van morir almenys 91 persones i més de 2.400 van quedar ferides.

Milers d’escoles han quedat destruïdes i cal reconstruir desenes de milers d’aules. “Gairebé un milió de criatures es poden trobar sense classe quan tornin”, alerta Tomoo Hozumi, representant de l’Unicef al Nepal. “L’aturada del sistema educatiu pot ser devastadora per al desenvolupament de la infància i les seves perspectives de futur”, afegeix.

Les autoritats esperen aixecar 7.000 escoles temporals en tendes de campanya, però creuen que no serà possible abans del 29 de maig. El govern encara no ha anunciat quan es reprendran les classes. “Volem reconstruir un ambient escolar en què els alumnes tinguin l’oportunitat de trobar-se i compartir experiències personals en l’escenari postterratrèmol. Això els ajudarà a superar el desastre”, apunta Prasad Khagendra Nepal, portaveu del ministeri d’Educació. Més de 5.000 escoles van resultar danyades en el terratrèmol del 25 d’abril, i fins a un miler de centres més es van ensorrar pel sisme de dimarts.

A Chautara, el personal local utilitza l’institut com a magatzem d’ajuda humanitària. La setmana passada una filera d’almenys 150 persones serpentejaven al voltant del pati de l’escola, i el subdirector entrava i sortia d’una aula traginant sacs d’arròs. Però no volen que els 350 alumnes del centre tornin a l’edifici quan comencin les classes.

Les ONG que treballen amb la infància temen que els terratrèmols també enfonsin els avenços que ha fet el país en matèria educativa en els últims anys. El Nepal havia arribat a escolaritzar el 95% de les criatures, quan el 1990 tot just el 64% anaven a l’escola. Tot i així, la taxa d’alfabetització del país és del 66%, una de les més baixes de l’Àsia. Els professors sovint no es presenten a l’escola i moltes famílies encara consideren que és millor que els fills treballin a les granges. Prop d’1,2 milions de nens i nenes d’entre 5 i 16 anys no havien anat mai a l’escola, o l’havien abandonada abans del terratrèmol, segons l’Unicef. Els càstigs corporals encara formen part de la rutina escolar del Nepal. Amb el país i les escoles devastades, és probable que molts alumnes no tornin mai més a classe.

A més, moltes de les escoles que han quedat dempeus s’han convertit en refugi per a famílies que han perdut la casa i a les quals encara no han arribat les tendes de campanya. La situació es complicarà encara més quan arribi la temporada del monsó, d’aquí cinc setmanes. “Trigarem almenys tres anys a recuperar-nos del terratrèmol i poder fer classes en escoles permanents”, reconeix el portaveu d’Educació.

La tragèdia hauria sigut molt pitjor si el primer terratrèmol no s’hagués produït un dissabte, l’únic dia de la setmana que gairebé totes les escoles i oficines del Nepal estan tancades. Tot i això, uns 200 estudiants i 31 mestres i professors van morir en el sisme del 25 d’abril, segons el ministeri.

A Chautara les criatures juguen en un racó del pati, on queda un vell tobogan de metall rovellat que els ofereix un moment de distracció enmig del desastre. Veient-los jugar, Gopal Dangal, representant regional, diu que les criatures necessiten joguines encara més que el material escolar. “Escriu que necessitem pilotes, joguines i altres coses per a aquests nanos -diu-. Només escriu això. Ho faràs?”

Arquitectes d'esquerra

Us ho dit en algun blog. L'avi de petit i de jove volia ser arquitecte. Sobretot per l'urbanisme que determina molt les condicions devida dels ciutadans. I ara a les elccions es posa de mani fest i tothom fitxa d'aquests professionals que per cert tenen un futur complicat degut a les noves formes de digitalitzacio, i fotocopiadores en 3d. L’urbanisme -o l’hàbitat urbà, en la terminologia de CiU- ha sigut, durant el primer mandat de Xavier Trias a Barcelona, un dels terrenys més minats que ha trepitjat el govern municipal amb polèmiques en el redisseny de les Glòries, projectes que han generat campanyes de rebuig com el de la marina de luxe i iniciatives que han hagut de quedar-se al calaix, com les Portes de Collserola. Els plans urbanístics de l’alcalde Trias han donat munició als grups de l’oposició plenari rere plenari. I, per tant, tot feia esperar que l’urbanisme tindria un paper destacat en l’actual pugna per l’alcaldia. Els partits d’esquerres s’han aferrat als seus arquitectes de referència. Fins i tot a les llistes.

PSC, Barcelona en Comú (BComú) i ERC -i també Ciutadans- han reservat a arquitectes un lloc alt de la llista, i la visió de ciutat de Daniel Mòdol (PSC), Josep Maria Montaner (Barcelona en Comú) i Maria Buhigas (ERC) té punts coincidents. “Hem descobert que existeix un urbanisme de dretes”, diu Mòdol, que va al lloc número tres de la llista de Jaume Collboni i que, per posició, és l’arquitecte que té més garantida l’acta de regidor. Mòdol va dissenyar la reforma de les Glòries en època socialista i després va presentar la dimissió a l’equip convergent d’Hàbitat Urbà amb fortes crítiques al nou modus operandi.

Ara, ja en campanya, no escatima crítiques a reformes com la de la Diagonal -“la pitjor obra urbanística”, en el seu punt de vista- i busca el cos a cos amb el fins ara titular de l’àrea urbanística de Barcelona, Antoni Vives. “Li donarem el pla al senyor Vives perquè n’aprengui una mica, d’urbanisme”, va deixar anar a la presentació del seu projecte estrella, l’anomenat Pla Rumb, que preveu rehabilitar 80.000 habitatges i actuar a les zones més castigades per la crisi.

Les grans línies que el PSC ha presentat en matèria de transformació urbana passen per aquest pla centrat en la rehabilitació i la millora dels barris i per cobrir la ronda de Dalt al seu pas pels districtes d’Horta-Guinardó i Nou Barris.

També pivota sobre l’urbanisme social i sobre la necessitat de cosir barris la proposta d’ERC, que en el seu programa per a Barcelona ha centrat més esforços que mai a la planificació urbana. L’anomenat Pla Bosch d’Urbanisme Social l’han ajudat a definir més de 35 experts en urbanisme i arquitectura i, en el moment de segellar-se la coalició d’ERC amb Barcelona Ciutat Oberta, s’hi va sumar Maria Buhigas, arquitecta i número deu a la llista republicana. Ella ha aportat al projecte idees com la necessitat de reparcel·lar i recuperar polígons industrials.

El pla busca, com remarca Jordi Coronas, responsable del programa i número cinc, “revisar l’urbanisme des d’un punt de vista social”, i planteja propostes com soterrar la ronda Litoral des del Paral·lel fins a la Zona Franca i convertir-la en un passeig marítim.

Arquitectes i urbanistes també han jugat un rol important en la configuració de la nova candidatura Barcelona en Comú. L’arquitecte Josep Maria Montaner, de fet, ocupa l’onzè lloc de la llista i defensa, també, la necessitat d’un “urbanisme redistributiu, amb projectes de més petita escala que es reparteixin pel conjunt dels barris de la ciutat”. I dóna molt de pes a la rehabilitació d’edificis i a la necessitat d’aconseguir nous habitatges de lloguer social. “S’ha fet un urbanisme que ha prioritzat la ciutat elit i no els barris i, per això, ara és normal que els partits de l’oposició busquin un tomb i que hi hagi arquitectes ocupant llocs importants de les llistes”.

La guerra de l’urbanisme, que ve viurà un combat interessant en el debat que organitza el Col·legi d’Arquitectes, amb punts espinosos en reformes com la de les Glòries i la Diagonal i en projectes com el de l’hotel a l’edifici del Deutshe Bank. I consens amb matisos en la necessitat d’un urbanisme social i de deixar enrere els projectes faraònics.

L'esperança de vida

L’augment de l’esperança de vida a Europa farà que cada vegada hi hagi més pensionistes i menys treballadors. Segons les projeccions de la Comissió Europea, si actualment per cada pensionista hi ha quatre persones en edat de treballar, l’any 2060 el panorama canviarà radicalment i només hi haurà dos treballadors per cada jubilat. Amb menys treballadors i més jubilats, el cost de les pensions per als estats membres es dispararan.

Brussel·les adverteix en un informe que va publicar ahir que el futur de les pensions està en perill si els governs no prenen mesures. “Les tendències demogràfiques projectades a llarg termini revelen que Europa en les pròximes dècades tindrà cada vegada una població més gran. Cal fer front amb decisió a l’impacte de l’envelliment en els models socials europeus”, afirma el document. L’informe fa un retrat de l’Europa del 2060, amb importants canvis demogràfics que suposen un repte per a la sostenibilitat de les finances públiques.

L’esperança de vida augmentarà notablement en les pròximes dècades. Si actualment la mitjana d’edat de les dones europees és de 43 anys i dels homes és de 40, l’any 2060 l’esperança de vida s’haurà allargat entre quatre i sis anys fins a situar l’edat mitjana de dones i homes en els 47 i 45 respectivament. Segons les previsions de l’informe, es reduiran en un 10% les persones entre els 20 i els 65 anys i augmentaran un 7% les de més de 80 anys.

L’equació de menys treballadors i més pensionistes porta inevitablement a un augment de les despeses públiques lligades a l’envelliment de la població, com ara la sanitat i les pensions. En el conjunt de la UE, aquestes despeses passaran de suposar un 25,6% l’any 2013 a un 27% el 2060.

Segons les projeccions de Brussel·les, Espanya és un dels vuit socis europeus que aconseguirà una reducció de la despesa tant en pensions com del conjunt de despeses lligades a l’envelliment de la població de cara al 2060. Concretament les reduirà 0,8 punts percentuals. 

el primer castell de nou

Els Minyons de Terrassa han descarregat aquest cap de setmana el primer castell de nou pisos de l’any a la diada local de la Fira Modernista i han corroborat el que fa setmanes que es comenta pels patis d’assaig i les places castelleres: aquest any la temporada comença més forta que mai. Espases en alt, colles en formació i públic preparat. Ara sí, ja ha començat la festa dels castells!

Per Sant Jordi, la diada que durant molts anys ha sigut l’inici oficiós de la temporada castellera, els Minyons de Terrassa van donar la primera estocada del curs, plantant-se des del primer moment al capdavant del món de les torres humanes. Van completar una diada excepcional amb tres construccions de la gamma alta de vuit. Aquest dissabte, però, han fet un nou pas endavant en guanyar la cursa pel primer castell de nou pisos, una fita que no aconseguien des del 2005, quan van igualar forces amb els Castellers de Vilafranca.

Els malves estan en un moment dolç de la seva història. Dissabte van estrenar tres construccions: van descarregar el primer cinc de vuit de l’any, van apuntar-se el primer tres de nou folrat i van celebrar-ho amb un vano de sis complet marca de la casa. Però el més important és l’ambient que es va respirar al Raval de Montserrat. Les cares de seguretat dels de Terrassa completant un cinc lleuger i impecable van precedir l’esclat de joia. El tres de nou folrat va alçar-se al primer intent i, tot i tensar-se en l’encaix entre el folre i el tronc, res no el va fer doblegar. Moment de càntics i emocions, els primers d’una temporada que es preveu estimulant. El segon quatre de vuit amb agulla de l’any hauria sigut suficient per posar la cirereta, però els homes de Guillem Comas van anar més enllà i van recuperar el vano de sis complet per segellar una exhibició de mèrit.

Els Minyons no són els únics que comencen forts l’any. Dissabte van compartir plaça amb els Xics de Granollers, que van sumar el tercer castell de vuit pisos i que diumenge van segellar una molt matinera clàssica de castells de vuit, ajuntant el tres i el quatre amb el dos de set a Girona.

Trias es regira

És la campanya més decisiva perquè es fa en un clima de desafecció, i amb ciutadania exigent i queixosa per la crisi i la corrupció. El vot és més volàtil que mai i els partits, nerviosos, opten majoritàriament per aparcar sigles i deixar enrere els grans principis ideològics. Primen l’“I tu més” i els personalismes. El debat de divendres a BTV dels candidats de Barcelona en va ser una mostra i els que vindran difícilment invertiran la tendència. Tot plegat desemboca, en els compassos inicials de la campanya, en un cert clima de crispació.

A les notes xenòfobes que, de nou, hi posa el PP s’hi afegeix la duresa discursiva de la gran novetat, la candidata de Barcelona en Comú, Ada Colau. L’exportaveu de la PAH ha sigut hàbil per treure suc polític, d’una banda, de la indignació que es va fer evident amb el moviment del 15-M -i ara demana resposta a les institucions- i, de l’altra, de la tradició, la base electoral i els recursos d’ICV. Un partit que té molt a veure amb el model Barcelona que ella esmena a la totalitat i que ara hiberna per evitar que el terratrèmol de l’esquerra el jubili, com amenaça de fer amb IU.

Colau ha intentat suavitzar la seva imatge (el vídeo del run run n’és un clar exemple), però en els grans mítings, un format en què no se sent còmoda tot i la seva forta personalitat, és més agressiva. Situada al centre dels atacs dels adversaris des que el CIS va fer evident que és seriosa aspirant a la primera posició, ella ha replicat sense pèls a la llengua denunciant la “campanya de la por” contra el canvi en la correlació de forces que diu que representa.

Dissabte mateix Colau va instar, de nou, a triar entre la seva opció o “la màfia” de CiU, de qui recorda sovint escàndols com els del Palau de la Música o els Pujol o la privatització de serveis públics per afavorir interessos privats. Dissabte, a més, la va acompanyar el líder de Podem, Pablo Iglesias, una garantia pel que fa a contundència dialèctica i que va ficar al mateix sac les polítiques del PP i CiU. “Gent que té comptes a Andorra i pacta amb els que en tenen a Suïssa”, va dir. A la tarda, després d’un míting d’alt voltatge, al mateix districte, Nou Barris, el més colpejat per la crisi, un desconegut va agredir Santi Borrull, candidat de la federació nacionalista, quan repartia propaganda. La denúncia ahir va ser unànime, inclosa la d’Ada Colau.

Però en el rerefons dels discursos dels líders dels partits tradicionals hi havia un cert lament per les formes de Colau i Iglesias, que ahir encara era protagonista polític a Catalunya per la seva entrevista a l’ARA, en la qual oferia a ERC la possibilitat d’arribar a acords. Una oferta que els republicans van rebre amb fredor condicionant-la a la independència, que el líder de Podem rebutja, i que a Ciutadans i el PP els va servir per acusar-lo de fer el joc al sobiranisme.

Trias no evita la crítica directa a Colau, sabent que és la seva gran rival. Si en l’obertura de campanya, la nit de dijous, el mateix Artur Mas la investia en l’adversari a batre, ahir Trias acusava la cap de cartell de Barcelona en Comú i Iglesias de “crispar, insultar i generar odi” per la manera com es referien a Convergència i els casos de corrupció que l’afecten. Trias considera que aquesta manera de fer pot provocar “violència” com va passar a Nou Barris. “No necessitem que vingui gent de Madrid a crispar-nos més”, deia l’alcalde. Va ser immediatament contestat per la mateixa Colau i per Joan Herrera, líder d’ICV. La candidata va afirmar que “la democràcia és incompatible amb la violència” però va reivindicar el seu dret a “fer crítica a les polítiques corruptes i privatitzadores que posen en perill drets fonamentals”. Herrera es va declarar “molt enfadat” amb les polítiques en matèria social de la federació nacionalista. Els ecosocialistes van fer saber ahir que un candidat seu a Rubí va ser agredit per membres de la xenòfoba Plataforma per Catalunya (PxC) quan es manifestava contra ells.

Blanes, un balco

CONEIXIA BEN POC BLANES. Hi arribo concentrat, atent, preocupat per quanta estona trigaré a fer-me’n a la idea. A entendre Blanes. I confesso que em relaxo de seguida, al cap d’una horeta, un cop he passejat pel passeig de Dintre, pel carrer Ample, pel passeig Marítim, un cop he observat Sa Palomera, la roca que dibuixa algunes fronteres. I quan al migdia ens acabem enfilant al castell de Sant Joan, des d’on es vigilaven els pirates, i tinguem el privilegi de la mirada aèria, l’alegria serà doble. Llavors s’entén tot encara millor. Me’n faig la foto mental (i real) sencera.

Comencem pel començament, per un tret que la fa única. Aquest caràcter i esperit fronterer.

“Som de Girona, el que passa és que els de Girona no ens volen”, em diu una pagesa al mercat. “Aquí comença la Costa Brava, el que passa és que alguns es pensen que aquí s’acaba”, em diu un veí, al bar. Els blanencs, observo, no han perdut el nord. Miren cap amunt. La Tordera marca que s’acaba el Maresme i comença la Selva. S’acaba un paisatge de platja i comencen les roques. S’acaba el barcelonisme i s’enceta el gironisme. Ells miren més cap a Girona, tot i que darrerament Mataró ha crescut en centres comercials i hi ha gent que hi té tirada.

Blanes s’explica també per contrast. Per la diferència amb Lloret. “Aquí el turisme és més familiar”, m’explica l’exalcalde Fèlix Bota. “Si el jovent voljuerga grossa se’n va a Lloret”, afegeix. Tot i que ho matisa: al barri dels Pins, a un extrem, és on hi ha els càmpings i els hotels i discoteques com Arena, que darrerament fa perdre la son literalment als veïns.

Potser és casualitat, o una intuïció, però també he triat com a amfitrions dos blanencs fronterers. Se senten molt d’aquí però no hi viuen.

Salvador Macip és tan blanenc, fill del metge, que a casa seva hi han nascut molts blanencs. S’hi han parit, físicament, atesos pel pare. Però fa 16 anys que ell no hi viu: primer 9 a Nova York, després 7 a Leicester. L’avi i el pare han estat metges de tocar pacients; ell és metge d’universitat, científic, escriptor. Tinc la sort que sigui aquesta setmana a casa, i ell té la sort que tot i que encara és abril fa uns dies de juliol. Li convé recuperar la vitamina D perduda. Acabarem la ruta dinant a la Cala Bona, en un dia de postal, i em confessarà: “A vegades penso què hi foto jo, a Anglaterra, tenint això”.

Adam Martín va néixer i viure el primer any a Tossa, fet accidental que li fa difícil presumir que se sent un blanenc pur. Però dels dotze mesos fins als 18 anys, abans d’anar a la universitat, va exercir de fill de l’amo d’una agència de viatges de tota la vida, que ja té cinquanta anys, Blanda. Estudiava als “ padres ” (pare Manyanet), veia els turistes com a “ pijos ” o “ camacus ”, que els assenyalaven quines marques de roba o sabates es portaven. Parla amb tant orgull de la seva ciutat que es permet fer-ne crítica: “A vegades mirem Lloret per sobre de l’espatlla, però ens passen la mà per la cara econòmicament”.

“Ens falta personalitat. Ja no som poble pagès, ja no som poble pescador, i també ens hem quedat a mitges amb el tema turístic”, opina. Troba que per l’enclavament geogràfic “brutal” que té, per la força del seu teixit associatiu (“El cau marca molt la vida”), per algunes característiques i potencialitats que mostra, és trist que no acabi tenint un caràcter més propi, uns trets que la defineixin. Per exemple, ara fan concerts en un convent a prop de Sant Joan: “Allò hauria de ser el nostre Cap Roig, però ens falta creure’ns-ho”. Segons ell, tampoc exerceix la capitalitat real de la Selva (la capital oficial és Santa Coloma de Farners), l’hospital tampoc marca ben bé la pauta. “No pot ser que se’ns conegui només pels focs artificials, o perquè som bons en hoquei patins, i ja està”. I remarca, bromejant sobre el risc que el dia que presentem aquest suplement li tirin tomates, i per tant exigint que ho matisi, que ho deixi clar: “Tot això ho dic constructivament perquè hi crec molt, en Blanes. Hi veig tantes possibilitats que no acabem d’explotar que em sap molt greu”.

Una nit de museus

Aquest dissabte a la nit es viurà una de les nits més màgiques per a la cultura de Barcelona. Els museus s’omplen de gom a gom i entre el públic -amb molta més presència de barcelonins que la que s’acostuma a veure en aquests espais- es respira un ambient distès, de festa. La Nit dels Museus arriba aquest dissabte 16 de maig a la capital catalana aprofitant que el dilluns 18 de maig se celebra el Dia Internacional dels Museus.

Més de 80 recintes de caràcter cultural -entre museus, centres culturals i edificis emblemàtics- obren les portes al públic gratuïtament des de les set de la tarda i fins a la una de la matinada, per tal que, tothom que ho vulgui, tingui l’oportunitat de conèixer el patrimoni cultural que contenen els museus de Barcelona.

La llista d’espais que obren durant la Nit dels Museus és extensíssima, i inclou tant els museus més grans i més coneguts de la ciutat -el MNAC, el Born Centre Cultural, el Macba, el Museu Marítim...-, com altres de més petits però igualment interessants -la Col·lecció de Carrosses Fúnebres, el Museu de Pintura Contemporània de Can Framis, l’Estudi Fotogràfic Centelles...-. La llista sencera dels espais que participen a la Nit dels Museus, així com les activitats que alguns organitzen aprofitant el certamen, es poden trobar a la web Lanitdelsmuseus.cat.

La Nit dels Museus arriba enguany a la seva onzena edició. La festa no és exclusiva a Barcelona i entorn, sinó que se celebra en una quarantena de països, amb més de 4.000 museus que obren simultàniament durant la nit del 16 maig. El Consell d’Europa és l’encarregat d’organitzar el certamen, si bé cada ajuntament en gestiona l’organització in situ.

En aquesta nova edició, la Nit dels Museus amplia l’oferta d’espais que participen al certamen en relació a l’any passat, amb nous espais per visitar durant la nit d’aquest dissabte. Són el Museu de Cultures del Món; la Gran Lògia Provincial de Catalunya; la Muralla Romana Sotstinent Navarro, del Servei d’Arqueologia de Barcelona; la Torre de les Aigües del Besòs i la Torre Bellesguard; el Museu Palmero; el Museu d’Història de la Immigració de Catalunya; la Col·lecció OlorVISUAL; la Casa dels Entremesos; la Col·lecció Opisso, de la Fundació Arqueològica Clos; el Museu del Disseny de Barcelona, i dos espais annexos del Museu d’Història de Barcelona.

Com a reclam d’una bona festa cultural, a la Nit dels Museus no hi podia faltar la gastronomia. Per això, s’organitza una nova edició de l’Eat Street, un festival al carrer en què participen diferents xefs convidats. L’Eat Street pretén redefinir el concepte de menjar al carrer, oferint plats elaborats molt diversos a uns preus assequibles i amb productes de proximitat. El festival tindrà dos emplaçaments la nit de dissabte: l’un a la plaça de les Glòries, davant del Museu del Disseny, i l’altre al Parc del Fòrum, a tocar del Museu Blau. En el primer, l’oferta gastronòmica se centrarà en la cuina euroasiàtica, mentre que, en el segon, s’oferiran plats propis d’Amèrica. Per tal de facilitar que el públic assistent pugui tastar plats de les dues zones, s’habilitarà un servei de bus llançadora per enllaçar aquests dos espais

L’oferta de museus que obren durant aquest dissabte és inabastable per poder visitar-los tots. Per això l’organització proposa sis rutes diferents, agrupades geogràficament, per fer un itinerari per diferents museus durant el vespre i la nit de dissabte. La primera ruta proposa moure’s per Montjuïc fins a acabar a l’Hospitalet, i inclou espais com el CaixaForum, el Castell de Montjuïc, el MNAC i el Museu de l’Hospitalet; la segona inclou Gràcia i l’Eixample, amb recintes com la Fundació Antoni Tàpies, el Museu Egipci de Barcelona i el Recinte Modernista de Sant Pau; el tercer recorregut convida a baixar des del barri Gòtic fins al passeig Marítim, passant pel MUHBA, el Museu de la Xocolata o el Museu Picasso, entre d’altres; el quart inclou la zona del Raval i de Drassanes, amb espais com el CCCB, la Filmoteca de Catalunya i La Virreina; el cinquè es mou per la zona nord-est de la ciutat, des de la plaça de les Glòries fins a Santa Coloma, Sant Adrià i Badalona, amb espais com el Centre Fabra i Coats, el Museu de la Música i el Museu de Badalona, i l’últim proposa un recorregut per la part alta de Barcelona (des d’Horta fins a Cornellà), que inclou espais com el CosmoCaixa, el Monestir de Pedralbes i el Museu del Barça. A la web de la Nit dels Museus hi ha detallada tota la informació de cada ruta.

el debat 2015

 Si analitzem el debat JB d’ahir al Centre Cívic de Bigués i Riells, segons diccionaris i enciclopedies, veurem que :No va ser un debat. Va ser una Técnica de discusión entre dos o más personas que buscan alcanzar conclusiones o decisiones en un tema controvertido, que satisfagan a la mayoría de los participantes

 No va haver hi Controversia sobre una cosa entre dos o más personas. I molt menys Contienda, lucha, combate.

Tampoc va ser una  Pieza medieval castellana, cuya trama la forma una discusión

Es varen confrontar programes pero sense Confrontación de opiniones diferentes, discusión

Debate alude al intercambio de argumentos entre expertos de una materia, cosa que va pasar mes al debat televisiu. De VOTV

En absolut va ser una Discusión y disputa que hacen referencia a una conversación en la que los interlocutores sostienen, generalmente de manera acalorada, opiniones contrapuestas: se ha generado una gran discusión sobre el tema, tener una discusión, mantener una acalorada discusión; la disputa no llevó a ningún acuerdo ni solución concretas.Controversia supone una discusión larga o reiterada, generalmente sobre asuntos filosóficos o religiosos.

Molt interesant va ser la disposició ordenada quasi jerarquicament i els vestits tipus i els seus colors..Començaven per uns color clars, del blanc a mes tènues, passaven per les camises a quadres per aquells ponents que ho veien de la mateixa manera, a quadres, per acabar en el ultim de color mes fosc perquè també es qui ho veia mes negre i espès com el so d’un saxo . Els debats, però, curts i ben conduits com el de ahir, generen tendències i s’aclaran moltes coses que la rumorologia s’ha inventat esdevenint bola de neu. Si miréssim debats passats veuríem que s’ha millorat molt la actitud, enfadar se no reforça la meva posició, sinó que el descalifica davant del gran public i s’ha millorat molt el llenguatge. Com va dir un ponent “s’han de tenir moltes ganes per posar se als peus dels cavalls en una gran soledad”. El debat per que serveixi per clarificar coses que també, va posar de manifest qui es polític natural, de raça i qui no, qui encara li manquen tres cursos i 2 màsters. El debat separa els convençuts de veritat del que fan, del seu projecte, encertat  o no, i dels que aniran a la pila de l’oblit, abans que d’hora. Amb sis dies y una butifarrada o acte mes, l’elector ens dirà qui ha estat el líder amb projecte mes convincent. I a les hores s’exclamaran: qui ens ho anava a  dir,

espectacle, desperta!

Alguns dels que nouen els fils del espectacle, enlluernats per els decorats que han montat, disfruten veient vides plenes d'emocio i posibilitats,ara guanya un, ara guanya l'altre mentre dibuixen pactes d'estabilitat. Riuen mentre pensen que el Procés a mort, que suflé baixa cada dia mes. Un somni, quan es despertin, el Procés seguira aquí, viu latent i esperançat com fa tants segles. I un altre somni dubte, aquest de 1000 milions.El canal Segarra Garrigues que no es sap quan costara ni quan s'acabaran ni qui podrà pagar l'aigua que els hi porti. Aprovat el 2001 neix al panta de Rialbs a Ponts, passava per Agramunt, Tàrrega, Verdú i Borges Blanques per acabar al de Albalges. L'estat fa el canals principals i quan acabi la Generalitat els secundaris. Europa va intervenir per canviar el disseny per preservar unes aus en perill d'extincio. Aquest estiu en sentiràs parlar altre vegada al Parlament. Tot just s'acaben de pactar els preus de l'aigua que falta per regar el 90% de seca que la rebera.

Sutton

Era o es un ball dels antics al carrer Tuset de Barcelona. Marbres, guarda robes, cortines, una pista rodona i els palcos, deixaven al fons un gran escenari on hi cabien una orquestra en directe de mes de 25 musics. No se com encara no us havia escrit aquest bell record de la meva vida tipus somni. La situació s'ha repetit alguna vegada però no amb la magnitud de la sorpresa i l'entorn tan especial. Era durant la primera sortida meva de Comunicació. Varem quedar per sopar els 20 companys menys els  caps i desprès a ballar tots plegats. Em van regalar a casa el Santi un joc de copes de martini amb el peu negre que encara en queda alguna. Es van obrir les cortines i va sortir la orquestra amb americanes blanques de lluentons. Comença a sonar el New York New York i la Emma, la hostessa del departament em treu al mig del pista. I comencem a ballar completament sols al mig del Sutton. M'ho ha recordat ara el Bruno Oro cantant el mateix i que he compartit. Al sortir, no gaire tard, el BMW 323 recent comprat el dia abans del Gango ens va perdre a la nit no se cap a on

Tecnolgia al Cos

• 

Tenia només 10 anys quan va decidir construir el seu primer drone amb una aspiradora vella. Hauria anat bé per transportar la seva germana petita fins a la parada de l’autobús si no fos perquè s’havia de mantenir endollat al corrent. Després de servir com a agent especial per a l’exèrcit nord-americà -amb condecoració inclosa- i de convertir-se en un emprenedor d’èxit, David Roberts és avui un dels màxims experts a escala mundial en l’anomenada tecnologia disruptiva. El banc de proves del futur del planeta es gesta a la Singularity University, la institució acadèmica per excel·lència de Silicon Valley, de la qual és vicepresident. Tal com la definiria l’emprenedor i ambaixador de Singuarity a l’Estat, Juan Martínez Barea, és un híbrid entre la NASA i Teresa de Calcuta. Roberts ha visitat Madrid convidat per la Fundación Rafael del Pino.

Per què va deixar de treballar per al govern dels Estats Units?

Tenia 27 anys i em ressonava al cap una cita que deia més o menys que Thomas Edison va fer més per a la humanitat amb la invenció de la bombeta que qualsevol polític del món.

Va començar tard a emprendre.

És una de les coses de què em penedeixo cada dia. Cal perseguir els somnis, encara que sembli molt idealista. No em canso de dir-ho com a portaveu de la Singularity University.

Què té de singular aquest centre?

Quan vam néixer alguns deien que no érem ni singulars ni una universitat [riu]. Però partim del principi que ja no té sentit que la gent vagi a la universitat perquè al cap de cinc anys tot el que hagin après estarà antiquat. Nosaltres, en canvi, no donem lliçons. Ens focalitzem en dues coses: l’exponencialitat de la tecnologia, sobretot la disruptiva, i els problemes que hi ha al món. I la missió és educar líders per ajudar a entendre l’exponencialitat d’aquesta tecnologia i crear tecnologies que puguin millorar la vida als mil milions de persones pobres al món en una dècada. Creiem que les dues coses són possibles, i és el que hem estat fent els últims cinc anys.

És molt optimista. ¿La tecnologia no ens pot fer més desiguals?

Sóc optimista i també realista. La naturalesa exponencial de la tecnologia és real. El problema és que no ens ho creiem. El mòbil que tens sobre la taula és més potent que tots els ordinadors que tenia la NASA en el moment de l’aterratge a la Lluna. A més, no es tracta només d’ordinadors. Tenim la biotecnologia, la nanoinformàtica, la nanotecnologia, la robòtica... Tot de disciplines que creixen molt ràpid alhora i que, sobretot, estan fent que la tecnologia sigui més barata. Un massai, a l’Àfrica, aviat podrà tenir un diagnòstic més fiable amb el mòbil que no pas el que em digui avui dia el meu metge a Silicon Valley.

¿No espanta el canvi que puguem arribar a experimentar?

Crec que espanta igual que a un camperol del passat l’espantava veure arribar per primera vegada un tractor. Ara ja no treballem al camp però hi ha feines inimaginables fa 20 anys. Jo no estic gens preocupat. El nostre futur serà increïble, molt diferent del que pensem avui dia, i els canvis seran molt més profunds que els que es van produir el segle passat. D’aquí 20 anys segur que ja no hi haurà mòbils i que durem la tecnologia incorporada al cos. Aquest és el camí per democratitzar la vida en un planeta més interconnectat. Arribarà el dia que crear energia serà gratis i llavors qualsevol persona podrà obtenir aigua potable en un no res. I vull recordar que avui dia la meitat de les malalties diagnosticades provenen de l’aigua contaminada.

Tot això necessita molta inversió inicial, i molt sovint no existeix per als més necessitats.

Això ho podies pensar fa deu anys, però ara gràcies al crowdfunding aquesta barrera no existeix. Un estudiant de la nostra universitat vol crear plantes que s’il·luminin, com a Avatar, alterant-les genèticament amb ADN de les meduses. Argumenta que així estalviaríem molta energia a les ciutats. I la gent li ha donat suport: en 44 dies va aconseguir el mig milió de dòlars que necessitava per començar el projecte. Fa una dècada costava milions obtenir tot l’ADN d’algú. Ara costa centenars d’euros, i en el futur serà gratis. Un altre estudiant està creant una centrifugadora de sang reaprofitant els antics reproductors de DVD.

Només sembla possible a Silicon Valley.

En un món amb internet i tan pròxim pots tenir un Silicon Valley a tot arreu. La majoria dels nostres estudiants ja no són nord-americans.

En aquest procés el fracàs acaba sent molt important. ¿A Espanya encara li queda molt per aprendre?

Si als EUA s’ha creat aquest clima és perquè hi ha una cultura que permet el fracàs i també lleis que permeten sortir de la bancarrota i tornar a començar. Això no existeix a Espanya, i no és fàcil de canviar. Cal que el govern faci reformes. Amb subsidis per a aturats no crees llocs de treball. En canvi, fomentant la innovació crees empreses. Però per fer-ho has d’eliminar el cost del fracàs. Espanya tendeix a sembrar en erm.