1. L’últim Onze de Setembre Gerard Piqué va penjar diverses fotografies a Twitter on se’l veia formant part de la històrica V en favor del dret a decidir. Les fotos, esclar, van disparar les emocions dels internautes. Uns van abocar la seva bilis espanyolista sobre el jugador blaugrana; altres, al contrari, van alabar la seva valentia. A les fotografies hi havia, però, un element que va passar totalment desapercebut per als dos bàndols: de forma gens innocent, Piqué portava una gorra i una samarreta amb el logotip de Nike ben visible.
Per què aquest fet no va merèixer cap comentari a les xarxes socials? És cert que estem molt habituats a veure els esportistes d’elit fent publicitat per a marques multinacionals, i molt poc a veure’ls portant una estelada. Ara bé, per què assumim amb tanta naturalitat que defensar la independència implica un compromís polític que, en canvi, no veiem quan es promouen activament els valors del capitalisme?
2. Enfotre-se’n dels hipsters o modernets és un esport habitual. No té gaire mèrit criticar unes persones que constantment fan servir la roba que porten, les sèries de televisió que miren o els gadgets que manipulen per diferenciar-se de la resta dels mortals i sentir-se superiors. Els que vivim a Barcelona -la ciutat amb més densitat de dissenyadors gràfics i de gintònics a deu euros, la Meca del Primavera Sound i el Sónar- ho tenim especialment fàcil.
Des de fa uns mesos existeix un llibre que ofereix arguments a favor d’aquesta ràbia ancestral que desperten els esnobs, coolturetes i altres barbuts. Es tracta d’ Indies, hipsters y gafapastas. Crónica de una dominación cultural (Ed. Capitán Swing, 2014). El seu autor, el periodista Víctor Lenore, el planteja com un “pamflet” en contra de la cultura hipster. Lenore vol desmuntar la imatge que representa els hipsters com uns éssers inofensius que viuen en una bombolla purament estètica i ideològicament neutral. Amb profusió d’exemples, Lenore ens intenta fer entendre que l’estil de vida hipster encarna a la perfecció els valors individualistes i consumistes del capitalisme neoliberal. Els modernets, a la seva manera, també fan política.
3. El llibre està prologat per Nacho Vegas, un cantautor que ha canviat el maleïdisme per l’activisme i ha passat a autoeditar-se els discos, a escriure cançons de denúncia i fins i tot a cantar-les en oficines bancàries per protestar contra els desnonaments. Vegas és la figura més visible d’un corrent que pretén traslladar a l’àmbit de la música independent la creixent politització que ha viscut la societat espanyola des del 15-M. El músic asturià ha decidit (com el mateix Lenore, també un exindie convers) fer el difícil trànsit que va del jo al nosaltres.
4. A Catalunya la llengua serveix per construir aquesta dimensió col·lectiva que fa que un fenomen cultural sigui alguna cosa més que una mera suma d’identitats individuals. Pensem per exemple en el rock català, un moviment que als anys noranta va gaudir de certa legitimitat política pel fet de cantar en llengua catalana. Importava poc o gens quin era el contingut de les lletres o si els grups pertanyien a una discogràfica multinacional. No és estranya, doncs, la gran indignació que van provocar els Sopa de Cabra quan es van “vendre” per cantar en castellà.
Tanmateix, ningú va alçar la veu per acusar Pep Guardiola d’haver-se venut quan, en ple esclat de la bombolla immobiliària, va aparèixer a les parades d’autobús com a imatge corporativa del Banc Sabadell. F. Jameson va dir que és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme. I ja se sap que per a aquestes coses els catalans no en tenim gaire, d’imaginació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada