Blanes, un balco

CONEIXIA BEN POC BLANES. Hi arribo concentrat, atent, preocupat per quanta estona trigaré a fer-me’n a la idea. A entendre Blanes. I confesso que em relaxo de seguida, al cap d’una horeta, un cop he passejat pel passeig de Dintre, pel carrer Ample, pel passeig Marítim, un cop he observat Sa Palomera, la roca que dibuixa algunes fronteres. I quan al migdia ens acabem enfilant al castell de Sant Joan, des d’on es vigilaven els pirates, i tinguem el privilegi de la mirada aèria, l’alegria serà doble. Llavors s’entén tot encara millor. Me’n faig la foto mental (i real) sencera.

Comencem pel començament, per un tret que la fa única. Aquest caràcter i esperit fronterer.

“Som de Girona, el que passa és que els de Girona no ens volen”, em diu una pagesa al mercat. “Aquí comença la Costa Brava, el que passa és que alguns es pensen que aquí s’acaba”, em diu un veí, al bar. Els blanencs, observo, no han perdut el nord. Miren cap amunt. La Tordera marca que s’acaba el Maresme i comença la Selva. S’acaba un paisatge de platja i comencen les roques. S’acaba el barcelonisme i s’enceta el gironisme. Ells miren més cap a Girona, tot i que darrerament Mataró ha crescut en centres comercials i hi ha gent que hi té tirada.

Blanes s’explica també per contrast. Per la diferència amb Lloret. “Aquí el turisme és més familiar”, m’explica l’exalcalde Fèlix Bota. “Si el jovent voljuerga grossa se’n va a Lloret”, afegeix. Tot i que ho matisa: al barri dels Pins, a un extrem, és on hi ha els càmpings i els hotels i discoteques com Arena, que darrerament fa perdre la son literalment als veïns.

Potser és casualitat, o una intuïció, però també he triat com a amfitrions dos blanencs fronterers. Se senten molt d’aquí però no hi viuen.

Salvador Macip és tan blanenc, fill del metge, que a casa seva hi han nascut molts blanencs. S’hi han parit, físicament, atesos pel pare. Però fa 16 anys que ell no hi viu: primer 9 a Nova York, després 7 a Leicester. L’avi i el pare han estat metges de tocar pacients; ell és metge d’universitat, científic, escriptor. Tinc la sort que sigui aquesta setmana a casa, i ell té la sort que tot i que encara és abril fa uns dies de juliol. Li convé recuperar la vitamina D perduda. Acabarem la ruta dinant a la Cala Bona, en un dia de postal, i em confessarà: “A vegades penso què hi foto jo, a Anglaterra, tenint això”.

Adam Martín va néixer i viure el primer any a Tossa, fet accidental que li fa difícil presumir que se sent un blanenc pur. Però dels dotze mesos fins als 18 anys, abans d’anar a la universitat, va exercir de fill de l’amo d’una agència de viatges de tota la vida, que ja té cinquanta anys, Blanda. Estudiava als “ padres ” (pare Manyanet), veia els turistes com a “ pijos ” o “ camacus ”, que els assenyalaven quines marques de roba o sabates es portaven. Parla amb tant orgull de la seva ciutat que es permet fer-ne crítica: “A vegades mirem Lloret per sobre de l’espatlla, però ens passen la mà per la cara econòmicament”.

“Ens falta personalitat. Ja no som poble pagès, ja no som poble pescador, i també ens hem quedat a mitges amb el tema turístic”, opina. Troba que per l’enclavament geogràfic “brutal” que té, per la força del seu teixit associatiu (“El cau marca molt la vida”), per algunes característiques i potencialitats que mostra, és trist que no acabi tenint un caràcter més propi, uns trets que la defineixin. Per exemple, ara fan concerts en un convent a prop de Sant Joan: “Allò hauria de ser el nostre Cap Roig, però ens falta creure’ns-ho”. Segons ell, tampoc exerceix la capitalitat real de la Selva (la capital oficial és Santa Coloma de Farners), l’hospital tampoc marca ben bé la pauta. “No pot ser que se’ns conegui només pels focs artificials, o perquè som bons en hoquei patins, i ja està”. I remarca, bromejant sobre el risc que el dia que presentem aquest suplement li tirin tomates, i per tant exigint que ho matisi, que ho deixi clar: “Tot això ho dic constructivament perquè hi crec molt, en Blanes. Hi veig tantes possibilitats que no acabem d’explotar que em sap molt greu”.